dissabte, 18 de febrer de 2017

Correcte


Els oriünds del Cabanyal tenen una forma molt peculiar de rebre els comunicats exteriors, tant siguen els dels forasters com els dels seus propis compatriotes, els transcendentals com els importants. Poseu-vos en situació: aneu pel carrer, direcció Mercat del… bé, Mercat Homònim (que el present article és un estudi seriós) aneu per qualsevol dels camins -com si de Roma en parlàrem- que duen, mitjançant Via Augusta, al Mercat Homònim, i, oh, sorpresa! vegeu un amic, conegut, saludat o el que siga, que us obliga a fer-li salutació de bon dia. Doncs bé, ja quasi esteu a la seua alçada i la convenció s'imposa: Bon dia!... Si el susdit amic, conegut o saludat n'és dels autòctons, és a dir, un@ -què cosa més ridícula- veritable/a -encara més ridícul- hom@ cabanyaliensis, deuria contestar-vos amb l'expressió que els identifica com a tals: Correcte. Sí, un judici de valor. Vosaltres en dieu: Bon dia, i ell@ vos contestarà: Correcte. I el mateix faran sempre, tot i no ser indiferents a l'assumpte que vos ocupe. ¿La supèrbia sobrepassa en ell@s les bones maner@s? ¿És un acte de prepotènci@? ¿És l'hom@ cabanyaliensis un profess@r frustr@t? Res més lluny de la realitat. Senzillament, quan el cread@r va  escampar la població pel món, se li va quedar al cantó fosc de la mà -sempre n'hi ha un@ de cant@ fosc en qualsev@l ll@c- el grupet@ -i d'ací la denominació ciclista, i deixem córrer l'@ que ni jo mateix m'aclarisc- el grupet, dèiem, de sabuts, que li va quedar enganxat al cantó fosc, el va posar com qui no vol la cosa al Cabanyal-Canyamelar. I no ho va fer per maldat. No. I ells no ho fan per maldat, tampoc: ho fan perquè n'és la seua naturalesa intrínseca: són sabuts, i ho saben. Valoren, fil per randa, l'omniscient naturalesa de Déu tant com les faves comptades, n'és el seu imponderable, ¿voleu que no ho facen amb un Bon dia? I vet aquí, que avui mateix n'he posat a prova tal circumstància. Dissabte pel matí faig la compra al Mercat Homònim. Entre d'altres coses, volia comprar ametlla fregida, i en arribar a la parada no les hi he vist. Que no té armela -i si dic armela i estem al Cabanyal, és que n'és correcte- fregida?, li he dit; perquè només veia que anous -i si dic anous, i estem on estem, és que n'és més que correcte- panses, dàtils i tutti quanti relatiu als fruits secs dolços... És que estan a l'altra banda, carinyet… No sé on tinc el cap avui, que vaig en presses, i és el que passa. El que passa és que l'aparador del puesto -i si dic puesto és puesto- està dividit en dos, a un costat els fruits dolços, i a l'altra banda d'un separador d'acer  inoxidable els salats. Anem a tirar el mur, em diu la dona... Això és el que tindran que fer els mexicans amb el de Trump, no?... M'inquireix amb la mirada. L'americà, li aclarisc… Correcte… Déu, quin borinot… Correcte… Pose'm mig kilo… ¿De borinots?... Quines ganes de broma… Anem a fer un aparador sense mur, carinyo… Molt millor… Correcte. Alguna cosa més, carinyet?... De camí a la carnisseria, passe pel puesto de Conxin, la xarcutera. Tot i que no tinc res que comprar-hi, la salude: Conxin, bon dia!... Correcte… I això que Conxin és de Picassent, però porta tant de temps al Mercat Homònim… Les carnisseres són dues beutats, i ho saben. Uniformades de negre jersei fi de coll cigne i faldilla de tub tot just per damunt dels genolls, guarneixen la pitrera amb davantal negre, el cap amb tocat negre i l'esguard amb llavis roig Rubi Woo de la gamma Retro Matte sobre el fons d'uns cutis blanc de ploma. En són tan sofisticades, que li han donat un àuria primmirada, com de delicatessen de la vedella i el porc al seu puesto. Tallen la carn amb la precisió d'un cirurgià. El seu tempo és un moderato amabile i cantabile. Hi ha alguna cosa afrancesada al seu somriure impostat, i això em resulta tan irresistible, si més no, que el seu spancià ¿Tens xulla d'agulla?, li dic... De ternera, imagino… No, de porc… (Primer Correcto avortat) Cuánto le pongo?... Una tallada grosseta… Así?… Això mateix, li dic; perquè els del Grau, mai no direm Correcte, faltaria més... Cómo la hago?... Res… I obre els ulls i les comissures en clar senyal inquiridor amb un frec de "mai no m'havien fet cosa igual d'un tall de xulla d'agulla de porc, si almenys fos de vedella" (Segon Correcto avortat) I sóc feliç. Sóc feliç perquè l'he deixat sense Correctos. Ja la tinc al pot. Vaig a inflar les rodes.

diumenge, 12 de febrer de 2017

Només


Només una imatge al passar. Una imatge interrompuda. Perquè l'esguard alterna la visió del camí a pedalar i dels seus marges, i no en pot gaudir totalment. Al costat dret, direcció nord, i un poc de retirada, una fila d'arbres oxidats destaca les seues branques i fulles terroses sobre el llençol grisenc d'una boira que converteix La Calderona en la sanefa misteriosa d'un conte de fades. Costa creure la quietud ominosa d'aquest escamot en formació i sense caporal al bell mig de les ventades. Costa creure que la fila no n'és conscient de la seua terrible desolació, tot i la quimera. Costa creure que el seu punt de fuga forma part ineludible d'aquell altre i prototípic punt que domina el camp visual. El plugim crepita displicent sobre el teixit un poc encartonat dels nostres mallots i de les seues fulles. L'aroma humit del vent transvasa la terra als pulmons i un deliciós perfum de mantega vegetal ho fa amb els records. Som a l'horta, i tanmateix sembla que pedalem pels camps melancòlics i horitzontals, adormits, del secà. Potser els arbres es pregunten si deuen ignorar-nos o si potser ens fan un bes llançat amb l'ambigua intenció i antic dibuix dels arquers homèrics. Potser tant s'hi val. Perquè sura damunt les pedalades la inquietud quimèrica de que per més que ho intentem el pensament dels arbres mai no podrà arribar al nostre destí. Hi són els cinc, perdent-se a la boirina que pinta el verd de cendra, i l'alçada uniforme de les seues frondes de sang seca és la resposta a totes les preguntes dels pelegrins. Ens endinsem a la teranyina de tràfecs, gotes de pluja i pètals roses dels ametllers discordants. Som al núvol, diu un company. Dins el núvol baix. I aquesta pluja delicada, fina com les puntades d'una núvia que cus el seu cor als llavis dels somnis, no n'és tan poderosa com per reviure el mort fullam de la imatge al passar, els seus troncs prims i elegants, adormits. Sí, només una imatge al passar, i amaga el secret indesxifrable de l'aventura humana. Una imatge interrompuda dins la sang i la memòria.

dimecres, 1 de febrer de 2017

Serena


Crec que ja ho he dit, però pel que sembla no estarà de més insistir: sóc un home -bé, un ciclista, que no n'és del tot el mateix- que odia els que parlen gratuïtament d'extrems. Per tant, igual que li vaig declarar el meu amor incondicional a l'Scarlett Johansson, amb la meua sèpia a la veneciana d'inútil reclam -potser no li va agradar el color de la salsa amb la tinta- he de reconèixer que bebo los vientos per aquesta dona inigualable, la Serena, a la qual l'única cosa que li falta és tastar la meua sèpia veneciana, la vera paella i una pujada a l'Oronet com déu mana -l'ordre dels factors mai no alterarà el producte. Ja vegeu, igual que li vaig dir a l'Scarlett, cap diferència. ¿On és l'extrem? ¿Serà tot igual d'estèril? Serena, què seria de Venècia sense tu? No vull ni pensar-ho, no vull ni tan sols imaginar-ho fugisserament. Com és que aquesta colla d'indesitjables no veuen la tendresa inabastable que amagues al darrere de la teua volea liftada? Com és que ignoren la femenina i excelsa delicadesa de les teues deixades? Només l'odi destil·lat de la seua enveja pot negar-te la subtil innocència del teu revés, o fins i tot els sentiments contradictoris d'un passing shot marca Williams. Serena, els teus globus em fan lliure: me importa un pito les magnòlies i les figues seques, tu sí que en saps de volar; i aquells que t'insulten pel teu cutis d'esclau estigma, els teus llavis travessats d'onades de sorra, les dunes del teu cos, la gasela superba que amagues als teus ulls, són els mateixos que miren de Tirez sur le pianiste, sobre aquell pobre músic que cremava la seua vida amb la cigarreta d'hora baixa que n'és el que anomenem fracàs. Aquells que mai no li arribaran a la suela de las zapatillas de su saxo a un del majors genis musicals del segle XX, un que també tenia un cutis estigmatitzat, el gran Bird, aquells són dels que només en descriure'ls ja en tenim prou, no cal ni perdre el temps en insultar-los. I no deixa de ser curiós que amb el teu cognom i el malnom del gran Charlie formem el nom d'un tal William Byrd, músic anglès del periode isabelí, que no sé ben bé que hagués dit o pensat de vosaltres, vull creure que només que elogis, sobretot si atenem a la seua música transparent i ambigua, com si d'un dels teus drive es tractés, com si una de les seues fuetades de sons ens bressolés al capvespre d'una taberna oblidada pel món dels que busquen el pianista. No em culpes, Scarlett. Són coses del cor, del costat fosc del cor, ma chérie. Benvolguda Serena, a Venècia hi som, t'esperem, jo i la meua sèpia, la salsa de la qual t'agradarà de segur. À tout à l'heure.

dijous, 26 de gener de 2017

L'esguard


No, no n'és el famós déjà vu. I molt menys un trompe-l'oeil. De fet, ningú té el més mínim interès d'enganyar-me, no?, tot sol com estic, ni és la primera vegada que passe per llocs on el misteri es produeix. On la màgia hi és. N'eren dos quarts de cinc mal comptades. Feia fred al carrer. L'aire nítid tenia gèlid el bes. Baixava, tot i que pujava -ara mateix ho comprendreu- pel carrer de la Corona direcció al carrer de D'Alt -ja? I com que sempre arribe ben d'hora -cosa de ciclistes i comares- doncs la llibreria era tancada. Faig un tomb per la plaça de Mossèn Sorell. Les ressonàncies parisenques parlen per mi: Bodegas Momparler, tot just davant la llibreria, tot just abandonades, com la meua jovenesa tancada ja a cal y canto, és a dir, amb pany i forrellat. Temps era temps. El forn dels pastissets de moniato, de carabassa i d'arnadí -bocata di cardinale- també sembla abandonat. M'acoste. Damunt els grafits que amaguen la vetusta porta de fusta n'hi ha, però, un cartellet amb l'horari. Bé, sembla que obren a les cinc. No són morts. Potser la meua joventut no n'és morta del tot. Entre al cafè templari, és a dir: El Templo del Café, -el café de l'abad, posa al tendal- tot i que no passa de dotze metres quadrats mal comptats -potser que el model és ben bé d'aquells temples romànics on el presbiteri és a una escopinada de l'atri. M'agrada la llum esquitxada que entra pels cristalls que són darrere meu. Són cristalls que fan de paret. La xica és atenta, però poc simpàtica. Està més per l'amiga que pels clients. La comprenc; tant s'hi val, només vull un descafeïnat: coses de la joventut perduda. Li pegue una ullada a l'aparador de les ampolles, i sé que només és una excusa per no girar el cap. Sé que l'epifania ha començat, i que tot el que faça és inútil. Arribarà aquell moment en que el meu cos tindrà que girar, capgirar-se. Arribarà aquell moment en que el meu esguard substituirà el meu clatell, i llavors ja serà massa tard pels penediments: les llàgrimes rodolaran com lava nostàlgica d'un temps que mai no he viscut. I direu: això és un déjà vu, i jo insistiré que no, que tot i no haver-hi nascut, d'alguna forma ja ho havia viscut. Perquè els meus avis materns es van conèixer al carrer de D'Alt. Ell, el pintor, abocat a la finestra balconada i bohèmia que donava al creuer de D'Alt amb Cavallers. Ella, la que havia arribat des de Sogorb per servir, a la façana d'enfront. Llavors, els amors tenien molt a veure amb les finestres, els balcons i els esguards pretesament distesos i consuetudinaris. Vet aquí part del misteri. Perquè aquell esguard enamorat va passar de pares a fills, i de fills a néts. I jo, hereu sense cap patrimoni, tinc tot el patrimoni dels seus ulls innocents, vull creure. Si alguna cosa em van deixar els avis, va ser els seus ulls joves i besadors. I això és el que em posseeix, aquella bellesa que van gaudir, esquitxada ara sobre la vesprada del carrer de la Corona que baixa a la pujada de la cantonada del carrer de D'Alt: tot allò que els meus ulls tenen dels avis que mai no vaig conèixer, d'un temps perdut abans de nàixer, d'una nostàlgia nítida i impossible, com el bes enamorat, un sentiment proper a la música callada.

dimecres, 18 de gener de 2017

Analicemos la frase


Todo dios da por sentado, toro sentado -Toro sentado? Per què em venen al cap aquestes ximpleries? Que estic malalt? Que estic boig?- que el ex tesorero del PP, Luis Bárcenas, LB o simplemente Luis, el cabrón -más adelante precisaremos el sentido exacto de estas denominaciones, o no- ha reconocido la existencia de una caja B en el PP. Anem a pams. Què és el que ha dit l'ínclit Luis? Pues simple y llanamente que había una "actividad extracontable sin carácter finalista" o bien: "una contabilidad extracontable…" Analicemos la frase... Pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, novedades en el estadio olímpico Luzhniki de Moscú, compañeros? La Stasi ya no es lo que era, ni la KGB tampoco?... Sí, sí, sí: los que lanzan falsas acusaciones contra nosotros son peores que las putas (Putin, dixit, que algo debe saber de eso) Analicemos la frase... Pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, novedades en el estadio Luis II de Mónaco, compañeros? Grace dejó de hacer gracia con su nombre?... Algo de eso, sí, sí, sí: Carolina 1 Zara 0; los ricos también lloran. Analicemos la frase… Pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, novedades en la huevera, compañeros? Colón deja el huevo y se va con la gallina?... No exactamente, pero sí, sí, sí: por fin queda al descubierto la violencia de la tortilla independiente por la banda izquierda. Analicemos la frase… Pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, novedades en  Mestalla, compañeros? Paco is missing?... Sí, sí, sí, amigos. Perdido, totalmente ausente, el gran fichaje, y nadie sabe por dónde anda. La banda derecha desasistida. Ha renunciado a los espacios. Como si el huevo enamorado se lo hubiera o hubiese. Analicemos la frase… Pi, pi, pi, pi, pi, pi, novedades en Los Caídos, compañeros? Qué Cruz soporta el Valle?... Sí, sí, sí, así es. Falta clara dentro del área, pero el árbitro arguye que "desde una perspectiva normativa, resulta claro que el Valle de los Caídos no tiene en la actualidad el significado que sugiere su Señoría". Analicemos la frase… Pi, pi, pi, i, pi, pi, pi, pi, novedades en Davos, compañeros? Gritos de Christine, Christine, Christine, alguien nos roba el calcetín?... Sí, sí, sí, estás en lo cierto. El público en pie corea vociferante: Christine o Lagarde qué más da quién nos mangue? Analicemos la frase… Pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, novedades en Iberdrola-Endesa, compañeros? Riesgo de suspenso por congelación?... Podría suceder, sí, sí, sí. Subida estratosférica por la banda derecha de la energía cuando la ola de frío invade el terreno de juego. La afición reacciona al grito de "Podemos eres tú", pero el marcador reacciona con el siguiente mensaje: "Deja en paz al poeta, coño". Analicemos la frase… Pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, novedades en el estadio Azteca, compañeros?... I llavors, tot empal·lideix com la pell dels morts. Tothom calla com a putes, però de les que no són putes, pobres d'elles, sinó com a tirans prostituïts, valga la redundància. Sabeu el que vull dir? Com a putins, criminals, lladres, estafadors, prevaricadors, xulos, trumps, pervertits, assassins de guant blanc, mentiders, corruptes, fatxendes, pervertits de segona volta, mafiosos, fatxes constitucionals, viciosos de les portes giratòries, no de les rodes, viciosos del ordeno y mando, quan no saps ni manar ni ordenar la més ximple de les necessitats, viciosos del poder, sense més cosa a l'horitzó. Vull manar i manar, jo que no sé què collons és manar. Que vull manar i manar, perquè no vull treballar. Perquè no tinc vocació d'allò en que treballe. I vull manar. Perquè tothom crega que no, que n'estic més que capbussat a la meua tasca. Mentida. I em veig en la necessitat de comprar còmplices. Però com que no ho pague jo. I llavors, la malaltia avança. Avança implacable pel torrent aigualit d'una sang destil·lada. D'uns pares amb esperances: "no pot ser que un innocent…" D'un xiquet o xiqueta que somnia el que somnien tots els nens: demà, demà, demà… Granota news, l'infern.

dissabte, 7 de gener de 2017

FEN

Al menjador de casa dels seus pares tenien tot un seguit de quadrets tipus Home Sweet Home. Alguns d'ells, fins i tot, havien estat brodats amb punt de creu i en fils de diversos colors tan significatius com si d'una bandera es tractés. Però més enllà de la dolçor o acritud de la llar, aquells quadrets ressenyaven consignes molt més edificants i sobretot pràctiques, molt més utilitàries, com saber anglès si ets ambaixador a Londres, posem per cas, el que podríem denominar sense por d'equivocar-nos veritables ensenyaments: Evita los escrúpulos. Haz el bien, pero mira a quién. No estudies lo que un amigo te aprobará. Que el que fue compañero de pupitre, lo sea en el escaño, el gobierno y el lupanar. I així, a poc a poc, posant en pràctica preceptes tan valuosos, va aprovar primer una oposició de tronío, i desprès va fer el bot a la política. I va tindre que dedicar un nou espai del menjador per a la nova circumstància. Ja sabeu, Yo soy yo y mi circunstancia. Així, va anar afegint joies quadriculades com: No hay principio más valioso que un cargo. Rodéate de culpables. Sólo dimiten los culpables, y siempre son los otros. La única ley es la del más fuerte. No hagas feos distinguos entre lo público y lo privado, afíliate al PP (PublicPrivate), que todo lo integra, i que ràpidament van completar aquesta mena de decàleg mai no escrit, que duia com a colofó o corol·lari un consell eminentment pràctic: Nunca utilices sobres transparentes. Tot i això, trobava a faltar una petita vessant més familiar, més càlida, més recolzada en pactes infrangibles, en tàcits acords signats amb sang, en la sana camaradería de los soldados en Cristo, com si diguérem, alguna cosa que evités tindre que repetir com si d'una lletania es tractés, i en qualsevol circumstància el: Querido amigo, qué hay de lo mío? I va ser llavors, que va ingressar a la Obra. No, no va fer de paleta. I tot va anar com la seda amb que fan els hàbits més ostentosos del cos clerical, els de més tronío, podríem dir. I va haver de buscar lloc al menjador per al que podríem qualificar sense por a equivocar-nos de capella supernumerària dedicada al sant monsenyor o monsenyor sant, que tant s'hi val, i que estava encapçalada per màxima tan lapidària com: Que parezca un accidente. I al costat dret de l'anterior: Y si lo es, que no te salpique. I al esquerre: Si era evitable, Keep Calm, mientras haya tierra que echar, u otros a quien culpar, amb rima i tot. Per a acabar, tot just al sota dels anteriors: Cuando te utlicen como tapadera, preocúpate. Al capdavall, tota una substanciació del que va rebre als pupitres d'aquell col·legi de tronío quan era un xiquet: la gloriosa Formación del Espíritu Nacional. Sí, amics, sempre ens quedarà Perejil.

dijous, 29 de desembre de 2016

Falhamos em tudo


Menja l'entrepà, cec; menja l'entrepà! Mira que no n'hi ha més metafísica al món sinó l'entrepà. I el cec menja amb la boca oberta dels que mai no s'han vist la boca a l'espill. La llengua aplana i engoleix amb la metafísica d'un mirall sense argent viu. Els llavis li fan muda oratòria. Les hores passen amb l'estàtica sensació d'un mos travessat a la nit. La Sala d'Espera del Clínic sembla un mercat de lletanies a l'espera -què, si no?- de la missa de rèquiem on colèrics cristians d'última generació faran seues, i només seues, les aclamacions de tots: amen, deo gratias, domine miserere… Però no avancem l'espectacle. Érem a la Sala d'Espera, i el cec menjava pessoanament, tot i no haver llegit una línia de poesia, però amb tot el dret d'esperar que el criden com a familiar o acompanyant des del limbe del triatge: "aquest torna cap a casa, aquest queda ingressat, i aquell… aquell que déu l'empare". I tanmateix n'hi ha un fil que lliga el mos regalimós, l'eternitat i un dia de la Sala i la llum cendrosa que banya el ciment subterrani del tanatori on aparquen els cadàvers a l'espera de la confirmació dels éssers estimats. El sudari blanc, el llençol blanc. La pell cerúlia i les faccions esmolades. Per què la mort té la color dels ossos? Per què el subsòl sembla un pàrquing de morts a l'espera? Potser perquè el pis superior es diu Sala de Cerimònies? El capellà -a agonia passada, podríem dir- me'n fa cinc cèntims -o trenta monedes, tant s'hi val- del ritme inviolable dels forns del crematori. Comentari amb regust teutó, no cal dir. Perquè l'horari de la missa depèn exclusivament del ritme crematori, em precisa. I jo li dic que el ritme de les màquines ens ha esclavitzat i deshumanitzat. Però potser que ell, agençat i abellit com és, i amb rellotge només en manetes i sense hores, no ha entès cap cosa; que un poc abans de començar la cerimònia a la Sala de Cerimònies -per què no Capella?- n'estava rient amb les xiques de recepció; que la generositat sense recompensa, o préstec a fons perdut, és l'única forma d'oració, i no sé si n'està assabentat; i que no tots els convidats tenen reserva feta al crematori. Però he tornat a avançar-me, que m'he botat l'agonia. Divendres nit... no, perdó, això va ser l'entrepà del cec; dissabte de matinada queda ingressada. Com què la nit és llarga i curta la vida, em quede al seu costat. No sé si sap que no està sola. Aguanta. Aguanta el tractament. Aguanta la mort. I aguanta la nit. El mateix equip mèdic que diumenge i dilluns em dirà que la cosa no va en ells, que és cap de setmana llarg -amb nit de Nadal i Nadal incloses- i que fan repartiment, sense llibre, de llits com si d'una casca de moniato es tractés. Dimarts, resultarà que sí són els responsables: aquest pneumococ és molt agressiu amb gent gran com la seua sogra. Gràcies, per aclarir-m'ho. Menja el pneumococ, cec; menja el pneumococ! Mira -mai millor dit- que no n'hi ha més metafísica al món sinó un pneumococ enrabiat. Fes oratòria muda amb la teua boca plena a vessar de pneumococs. Fes-ho. Fes oratòria, ja que no pots pedalar. No tenim ulls per als déus, no; només boca. Miserere nobis.

dijous, 22 de desembre de 2016

L'heroi


Una de les meues aspiracions més punyents quan era petit consistia en cantar la grossa de Nadal. Osti, què xulo catxerulo això de ser un xiquet de Sant Ildelfons, no? Perquè els sentia a la ràdio i com què tothom n'estava pendent. I li ho vaig dir a la mare: Ja, i què penses fer?... No sabia què dir-li. Doncs enviaré una carta… Una carta i els dos certificats… ¿Certificats? ¿En pòlissa i tot?... I tant… Certificats, de què?... De defunció… Per què de defunció?... Perquè els nens de Sant Ildefons són orfes… ¿Són morts?... Com van a estar morts, que ets tonto? No tenen pares… Tots tenim pares... Però a ells o se'ls han mort o han estat abandonats… I per què van a morir-se?... Perquè s'han mort… De què?... I jo què sé, de malaltia o accident, ves a saber… Amb la qual cosa, la línia de la pura lògica cartesiana em duia pel camí recte o tort de l'assassinat. Perquè el de  les malalties amb possibilitats terminals, com què els meus pares van superar la guerra civil, quedava gairebé descartat. Si no els havia matat una guerra, què els podia fer un modest constipat, refredat, pulmonia o grip asiàtica? Cap cosa. O poca cosa. A veure, em vaig preguntar, com tenim la cosa dels accidents casolans? L'escala és de pedra, vaig pensar, abandona la idea de serrar els graons com fan a les pel·lis americanes. La bici del pare duu els cargols ben ajustats, impossible modificar-los. A més a més, patia per la bici. Poseu-se a la meua pell, un vicicliste avant la lettre: i si la pobre innocent es feia mal? I llavors se'm va encendre la llumeneta: i és que jo també volia ser un nen de l'operació Plus-Ultra. Com acabaria a la tal operació, un inútil que havia perdut els seus dos pares en ambdós accidents domèstics? Lo de la Operació Plus-Ultra no li ho vaig dir a la mare. Però anava tot el dia preocupat pel poc perill que envolta a la gent normal. Si tothom mira al creuar el carrer, què els hi queda als nens Plus-Ultra de ciutat? ¿La sèquia? Però no em veia lluitant amb la merda que duien les sèquies mentre mantenia a flor d'aigua a la nena rossa més guapa del món, sobretot perquè jo no sabia nadar, i les nenes rosses no passejaven pels costats pro-suïcides de l'horta. Però no parava d'imaginar aquelles situacions més inversemblants on jo, futur nen Plus-Ultra, li salvava la vida a la nena dels meus somnis. El més a prop que vaig estar d'aquesta mítica figura, va ser un company de classe a l'institut que el passejaven a tort i a dret perquè havia tingut la sort de tindre dos pares -no un, no, els dos- analfabets. I ell els va ensenyar a llegir i escriure. Tenia el cos un tant Plus-Ultra, s'ha de dir: cames curtes i coll massa llarg, modiglianesc. I un tronc descompensat de les cames. I els meus pares, veges quina dèria, que llegien i escrivien amb fluïdesa. Van passar els anys. Van morir els pares. Van morir els nens Plus-Ultra. No sé què va passar amb el descompensat, però sí sé que bona part de les meues inclinacions heroiques depenien de posar en perill els essers estimats o ben bé escanyar-los directament ¿De segur que som una generació de la que poden refiar-se els joves? ¿Quina loteria, no?

dimecres, 7 de desembre de 2016

El procés


Quan el Josef K. va adonar-se que el detindrien, el primer que se li va acudir va ser ensenyar el seu carnet de ciclista. Tot seguit es va penedir. I així va començar el procés: A la fi va trobar els papers per poder circular en bicicleta, ja volia ensenyar-los als vigilants però eixos papers eren insignificants, per la qual cosa continuà buscant fins que va trobar la seua partida de naixement. El matí que la benemèrita va despertar el Josef V. no va pensar que ningú l'havia calumniat, i que no havia fet cap cosa de mal, sinó ben bé pensà -mentre els seus vigilants es fotien el seu desdejuni- en negar tot allò que pogués ser utilitzat per argumentar jurídicament l'acusació. Si li retreien l'episodi de la botiga de dietètica, on va rebentar contra el cantó de l'aparador la bossa de fructosa caducada només dos dies desprès d'haver-la comprat i sense que ninguna de les dues dependentes li fera avís, i de la qual es negaven a tornar-li els diners, tot i portar-les el tiquet de compra, ho negaria per la SMICE. Si fos el cas que l'acusaren d'estampar mitja dotzena d'ous podrits contra el comboi del metro que en lloc d'esperar cinc segons a que els passatgers pogueren fer el transbord del tramvia al tren arrossegant la seua llengua per terra i el seu miserable cos pel laberint dels controls va fotre el camp quan els pobres usuaris desprès de passar la seua targeta pel control intermedi entre dues vies que abans compartien andana havien posat la seua mà al picaport del vagó i amb un xiulet canalla del qual va començar la seua marxa negant-los la possibilitat de pujar-s'hi, ho negaria per la SMICE (Au, a veure qui millora frase proustiana tan descomunal. Llegir en un sol hàlit, i us fareu el pes del que pateixen els pobres usuaris) Però si la cosa tenia a veure amb les assegurances, aquí la cosa canvia. Perquè potser que els donés la raó, i tot: sí, li vaig rebentar el cap, i què, caporal de la benemèrita? Com no rebentar-li el cap al que et nega el bon funcionament del teu propi cervell? Que estem bojos, o què? Li estic donant arguments més que sòlids, líquids. Per què nega totes les evidències? Les pluges van trencar la canal, li ho estic dient. Què no ho veu? O no vol veure-ho? I no em comence en la lletania de la falta de manteniment o li faig una cara nova. Que estic fins al pirri de guardar les formes… ¿M'està amenaçant?... Li estic dient que tanque vostè el calaix de les clàusules miserables del segur i òbriga vostè el del sentit comú, allò que recomanava en Descartes… Perdone, però aquest no és un agent de la nostra companyia. Li repetisc que si les pluges no li han ocasionat danys, no hi ha res a fer… ¿I no li semblen prou danys la canal trencada, el desguàs malfet i les goteres a dojo al bell mig de la cuina? ¿Què té que passar per que el segur amolle la pasta? ¿Pa' què co… vull jo el segur, m'ho pot explicar?... ¿M'està dient com tinc que fer jo el meu treball? ¿Però qui són vostès, Descartes inclòs, per a dir-me a mi el que tinc que fer?... I allò em va dur a la memòria el Josemari Matamoros. Per tant, no, també ho negaré, ho negaré tot, per la Santa Mare Immaculada Constitució Espanyola, perquè si tú mientes, debes creértelo (Rubianes, dixit) I Josef V. va buscar el carnet de la penya per si de cas li servia d'alguna cosa.

dimecres, 23 de novembre de 2016

Escaire


Avui a la vesprada he baixat a la perruqueria. Estava ansiós. Ja us en podeu fer la idea, no? Caram, quina notícia. I n'estava que no em podia estar. Au, que com és dimecres, i la vesprada quasi lliure està, doncs què millor que fer una volteta per la perruqueria, tallar-me els pocs cabells que em queden, i aprofitar l'estona pel que tots esteu pensant: perquè d'aquestes coses no tots els dies en tenen. Entre. La porta de la perruqueria és d'aquestes d'alumini platejat que ignoren d'entrada -i també d'eixida- el concepte escaire. Grinyola fins la pica neteja caps amb la complicitat dels espills en obrir-la, i tancar-la suposa un tret al clatell. La butaca del barber, el seient de la qual està més atrotinat que el tron que el campechano va heretar del seu model polític, està més que ocupada. Vull dir que n'és ben ocupada. No sé si m'explique. Deixem-ho córrer. No está nada claro. No lo veo claro. Qué casualidad! Y a cuatro días de la Navidad. Ni que les hubiera tocado el gordo… Ahora todos hacen sangre, li contesta el perruquer. I afegeix: que si ya era hora. Que si yo qué sé. Pues en el barrio de mi hermana, en los ochenta, no había quién entrara… Bé, la seua germana, sí, no?, pense… Y ahora no… No, què? Que ja no entra ni la seua germana? Potser és un problema d'escaire, estic per dir-li. Però a mi m'interessa molt més el que he vingut a… Que no me cuadra, oye; digas tú lo que digas... No todo lo haría mal; que la gente una y otra vez… Pero eso no quiere decir nada… Cómo que no? Si puso a Valencia en el mapa… En el mapa de qué… De qué va a ser… Però ningú no acaba de precisar-ho… No es que yo defienda… Qué vas a defender? Por dios… Pero no veo que sea el momento. Un respeto, no?... Però sí que n'és el moment, els hi dic. Dates com aquesta són molt significatives, perquè el personatge és molt significatiu… Sí, bueno, claro, la muerte… Y tan claro, ¿ves lo que yo te decía?... Puede que sí, pero has de comprender que no todos piensan igual… Però en Fuster és del milloret que ens ha passat a casa nostra, perdoneu. És indiscutible. No n'és cosa d'opinions. I no és la mort, sinó tot el contrari, que un dia com avui faria noranta-quatre… Quién?... Cómo?... Com que qui? De qui parlem? Ara, al que no li quadren els comptes és a mi.