dijous, 2 de novembre de 2017

Acalanto


No, no paga la pena. Dorm. No despertes o, a poc a poc, veuràs enfosquir l'habitació. No despertes. La finestra amb vistes només era la il·lusió d'un horitzó, com si l'horitzó mateix no fos pura eternitat d'aurores que mai no arriben. Deixa-ho córrer. Dorm, beneïda. O sabràs que la polsera que tant t'agrada no és sinó un tros de cadena. I que els homes han perdut les paraules i només els hi queda la mudesa de l'odi. Que aquells que en feien de la tolerància i el diàleg la seua senyera, avui no tenen més arguments que els insults i les cel·les. És el que té trair-te a tu mateix. La Fundació, vet aquí el problema, el teatre. Dorm, petita. Dorm. Pedalar cap a l'aurora mais serena, vet aquí el delit. Dorm, no paga la pena. O t'adonaràs que els barrots del bressol no són per protegir-te.

dijous, 26 d’octubre de 2017

Europa

Epitafi de Seikilos, estela de marbre, 
és independentista amb text i notació musical.
(Wiquipedia, dixit)

Aquella noia era fenícia. I ací comença el problema. Perquè tot i que els fenicis van ser comerciants, doncs no van tindre cap problema en inventar l'alfabet. Ah!, i l'aulos. I diuen que també el saltiri, però jo ho dubte. Si voleu les raons del dubte pregunteu-li a la meua bici. Perquè navegar i saltiri són com l'aigua i l'oli, millor no... Doncs això. Bé, la xica era fenícia. I la van raptar. El rapte d'Europa. El que s'ha arribat a escriure i no sobre tal cosa. Mare de déu o mare meua, tant s'hi val. Encara no ha quedat clar qui o quins la van raptar. Que si un brau blanc: Zeus transfigurat la va seduir i se la va dur a Creta. Tal i com si fos una albergínia blanca d'alta velocitat amb banyes i amb el dubtós resultat de les fulles perennes del plàtan. Que si van ser els propis cretencs, més espavilats que l'albergínia banyuda, els que van avançar-s'hi. Vés a saber. Però el cert és que la pobre noia va acabar, sí o sí, a Creta. I pel que a nosaltres toca: ningú no va demanar-li a la susdita Europa el que volia fer, ser, o ben bé on posar les seues natges. Vet aquí el problema. La veritat, no crec que Europa fóra de fàcil enlluernar. Què li pot oferir una albergínia blanca banyuda de plàtan perenne?... No la faig tan bàsica, jo. Potser que estic equivocat, és clar. ¿I els cretencs, què li varen dir, oferir o amb què la van amenaçar? Ah!, aquí la cosa se'ns complica. Cnossos i Gortina, les dues principals ciutats independents de Creta, es barallaven sovint. Les disputes, però, van quedar sota l'arbitratge d'un tal Filip V -malastrugança?. El 67 aC Creta va ser ocupada per Creticus, clar, amb el resultat de convertir-se en província romana. I mai més va a tornar a ser Creta i punt. Europa, amb el pas del temps, va donar nom a tots els territoris del nord mediterrani. Però Na Europa va ser alliberada? No, no ho sembla pas. Llavors, és un continent esclau? Doncs això deuríem pensar, perquè fins que no es demostre el contrari, la pobre Europa encara hi és productora en sèrie de bastards: Minos, Radamant i Sarpedó, fins i tot en Carnos i en Dodó li són atribuïts. No sé què pensar dels noms, la veritat, però com a tota compensació per les violacions sistemàtiques la pobre noia va rebre: un collaret, un ninot, un gos i una javelina. Totes coses amb la seua publicitat enganyosa, no cal dir. Que si el gos mai no soltarà la presa, senyora; que si la javelina mai no li fallarà, pose a déu per testimoni; que si el ninot mai no deixarà desembarcar cap estranger… Però qui és estranger a la Mediterrània? I els seus néts i rebesnéts bastards ací estem. Esclavitzats per albergínies banyudes de plàtan perenne o cretencs espavilats, tots dos sords com una tàpia a les il·lusions i somnis que la pobre Europa encara amaga sota l'esguard dels seus ulls amples com la melodia dividida i aparellada de l'aulos. És cert, però, que entre España y Rusia existe una correspondencia secreta que pasa por debajo -o por encima- de Europa, Buñuel, dixit. Potser Creta n'és la clau.

dimecres, 18 d’octubre de 2017

J'accuse


Mesurador democràtic Fahrenheit:

1.- Acuse el jutge/essa………………….. d'haver estat l'obrer/a diabòlic/a de l'error judicial, inconscient, vull creure, i d'haver defensat aleshores la seua obra nefasta, per les maquinacions més estrafolàries i més culpables. 2.- Acuse el diputat/ada……………… d'haver estat còmplice, almenys per feblesa d'esperit, d'una de les majors iniquitats. 3.- Acuse el/la fiscal………………….. d'haver tingut entre les mans les proves segures de la innocència de…………………….. i d'haver-les amagat, esdevenint culpable aquest crim de lesa-humanitat i de lesa-justícia, amb un objectiu polític. 4.- Acuse el/la portaveu…………………….. i el diputat/ada…………………. d'haver estat còmplices del mateix crim, un/a sens dubte per passió clerical, l'altre/a per aquest esperit de cos que fa dels despatxos de guerra bruta un indret inatacable. 5.- Acuse els responsables de………………… i de………………………….. de fer un report malvat, amb informació de la més monstruosa parcialitat, del que tenim, pel que fa al segon, un imperible monument d'ingènua audàcia. 6.- Acuse els tres experts en audiovisuals, els/les senyors/es………………….., …………………… i …………………., d'haver fet informes mentiders i fraudulents, llevat que un examen mèdic no els declari atesos d'una malaltia de la vista i del judici. 7.- Acuse els despatxos de la guerra bruta d'haver portat a la premsa , particularment a…………………….. i a………………………… una campanya abominable, per desorientar l'opinió i cobrir la seua culpa. 8.- Acuse al consell de………………………. d'haver violat el dret, condemnant sobre proves que continuaven sent………………. i acuse el president………………………. de cobrir aquesta il·legalitat, per ordre, cometent al seu torn el crim jurídic d'absoldre conscientment els culpables. 9.- Acuse finalment el/la……………………………. de punxar-me les rodes sempre que vull manifestar-me

EZ

dijous, 12 d’octubre de 2017

Algo bonito


Té l'edat incontestable de l'amor. Les faccions delicades però fermes. És bruna. Cabells negres arreplegats al darrere en una cua obligada per la seua feina: despatxa al forn del carrer Borrull. És com l'adolescència neta d'aquelles dones que en Julio Romero de Torres va embrutar amb el seu andalusisme de sobao pasiego. Tota la seua sensualitat tendra i continguda l'haureu d'imaginar des de l'esguard que ja hagués volgut tindre la Ulrike von Levetzow, tot i seduir el senil Goethe o la Bettina d'en Beethoven. Direu, que només són un parell d'ulls negres. Direu, que només és la mirada despreocupada d'una jove, la innocència de la qual quedarà als recondits indrets del seu cos com un virus que tard o d'hora s'adormirà per sempre mai. Direu el que la mediocritat de les vostres pertinences vos dicte, però els seus llavis modestos, tot just acaronant la delicadesa del seu nas, tenen tota la bellesa discreta d'una deessa grega, una Àrtemis del pa i els pastissos. Recòndita harmonia. No, no gires el cap cercant als prestatges el que t'he demanat. El teu perfil és una porta oberta a la calidesa d'una estrella fugaç. L'escorç tímid mentre embolica les comandes li permet apropar-se. Però només al demanar-li el compte em diu el que mai no hagués ni somniat. Me gusta cómo huele. I jo, més trasbalsat que el pintor que li canta a les estrelles que brillen, li dic que "Sí?", però perdo cop de pedal i em quede sense paraules. Huele tan bien. I arriba Consum en la meua ajuda: doncs, la compre a Consum, és aigua de colònia molt normal, S-3… Me encanta. Es que no es la colonia, es, es todo. Huele, cómo diría? Huele a algo bonito. Sí, eso, a algo bonito. I jo, ja en estat de shock, li faig el meu millor somriure, perquè de paraules proustianes no tinc cap. I me n'adone que aquestes coses només pots dir-les sempre que la persona a la que van dirigides no supose cap amenaça. Com si fos una confessió al coixí, aquella primera que duia emocions, la pertinença de les quals no eren pròpies del cos abans gitar-se, i que tan dolenta reputació tenen a l'endemà de la musique qui marche au pas.

diumenge, 8 d’octubre de 2017

Mai no pots


Mai no pots fiar-te d'un policia perquè, quan menys t'ho esperes, es posa del costat de la llei. Mai no pots fiar-te d'un polític perquè, quan menys t'ho esperes, posa la llei del seu costat. Mai no pots fiar-te d'un demòcrata perquè, quan menys t'ho esperes, es posa del costat de les porres. Mai no pots fiar-te d'una Acadèmia perquè, quan menys t'ho esperes, es posa del costat brut, voluble i fosc de la paraula. Mai no pots fiar-te d'un periodista perquè, quan menys t'ho esperes, es posa del costat de la realitat. Mai no pots fiar-te d'un rei perquè, quan menys t'ho esperes, li demana un retrat a Goya. Mai no pots fiar-te d'una manifestació perquè, quan menys t'ho esperes, es posa del costat del silenci. Mai no pots fiar-te d'una votació perquè, quan menys t'ho esperes, es posa del costat de la democràcia. Mai no pots fiar-te d'un xinés perquè, quan menys t'ho esperes, es posa ullplàtic. Mai no pots fiar-te d'un blanc perquè, quan menys t'ho esperes, es posa negre. Mai no pots fiar-te d'un negre perquè, quan menys t'ho esperes, es queda blanc. Mai no pots fiar-te d'un fantasma perquè, quan menys t'ho esperes, t'envia un wasap. Mai no pots fiar-te d'un músic perquè, quan menys t'ho esperes, dóna la nota. Mai no pots fiar-te d'un nota perquè, quan menys t'ho esperes, es posa del costat de la dona. Mai no pots fiar-te d'un militar perquè, quan menys t'ho esperes, es posa del costat dels valents. Mai no pots fiar-te d'un escriptor perquè, quan menys t'ho esperes, es posa del costat del full blanc. Mai no pots fiar-te d'un professor perquè, quan menys t'ho esperes, es posa a ensenyar. Mai no pots fiar-te d'un metge perquè, quan menys t'ho esperes, t'encomana salut. Mai no pots fiar-te d'un cura perquè, quan menys t'ho esperes, et dóna d'hòsties. Mai no pots fiar-te d'un Papa perquè, quan menys t'ho esperes, li demana un retrat a Velázquez. Mai no pots fiar-te d'una paella perquè, quan menys t'ho esperes, ix més bona que l'anterior. Mai no pots fiar-te d'una puça perquè, quan menys t'ho esperes, diu allò de "mama, vull ser artista". Mai no pots fiar-te de la lluita lliure perquè, quan menys t'ho esperes, no fa teatre. Mai no pots fiar-te del teatre perquè, quan menys t'ho esperes, fa lluita. Mai no pots fiar-te d'un gat perquè, quan menys t'ho esperes, li estalvies una vida. Mai no pots fiar-te de la justícia perquè, quan menys t'ho esperes, va a l'oculista. Mai no pots fiar-te d'un jutge perquè, quan menys t'ho esperes, fa justícia. Mai no pots fiar-te d'un comanxe perquè, quan menys t'ho esperes, es fa explorador. Mai no pots fiar-te d'un nòmada perquè, quan menys t'ho esperes, seu de per vida. Mai no pots fiar-te d'un ciclista perquè, quan menys t'ho esperes, es torna sioux. Mai no pots fiar-te d'un corrupte perquè, quan menys t'ho esperes, se'n penedeix. Però sempre, sempre, podràs fiar-te de l'ou de la serp, ell mai no canvia.

dimecres, 4 d’octubre de 2017

Senda vella per novella


Bé, ja coneixeu la dita: "no deixes senda vella per novella". Els ciclistes de diumenge -darrerament pedalo poc, coses de la feina- patim certa inclinació per la seguretat que ens proporciona la repetició dels camins habituals. I com què del que es tracta és de pedalar i xarrar amb els amics viciclistes, doncs tant ens fa l'itinerari, millor no pensar-lo, poses el pilot automàtic i a fer quilòmetres. És el cas, però, que de tant en tant, sobretot quan vas a soles, com els darrers diumenges jo mateix, et deixes anar sovint pels somnis i fiques la roda allà on mai no ho havies fet. Els resultats són diversos, i tot i que la major part de les vegades he de reconèixer que n'és molt gratificant l'experiència, s'ha de dir que com els recorreguts no poden ser massa llargs, doncs no es produeixen canvis ostensibles al paisatge, i que, certament, no hi ha una gran diferència entre les sendes velles i les novelles, el que, al capdavall, sempre em fa vindre al cap allò que deia el príncep de Salina: "Si volem que tot seguisca com està, és necessari que tot canvie". Canvies la senda, és cert, però a la fi és el mateix, o això sembla. I, per què, doncs, em pregunte, aquesta sensació tan agradable, aquesta inclinació al somni? En certa mesura és el camí mai no trepitjat, diria jo, la il·lusió d'uns indrets amb el valor afegit d'un primer esguard sobre ells, la troballa… Però n'hi ha alguna cosa més. ¿El somni? No. Perquè la senda novella no n'és un fi en sí mateix, tot i que costa adonar-se'n; n'és un mitjà, una aposta necessària per a lliurar-se de la tirania de les sendes velles, i tornar a interpretar la vida d'una forma més amable, més justa, fins i tot amb un toc idíl·lic, imaginatiu, com va fer Le Grand Meaulnes. Jo sóc així: em prenc molt més seriosament l'Augustin Meaulnes, que aquells adults immadurs, tot i la barba, neuròtics -el Freud els va calar a la primera: Els neuròtics li donen l'esquena a la realitat perquè la troben insuportable, ja siga en part o com un tot- fills de famílies desestructurades, amb pare absent, faldiller, germanes divorciades pels hàbits viciosos del marit o casades amb lladres, tiets desterrats i mare amb somriure equidistant. Individus que, en no saber què dir ni davant un karaoke ni al darrere d'una barba, llegeixen el primer que els hi posen, i fins i tot s'ho creuen. I això és senda vella, molt vella, massa vella. La vella i fructífera senda de la provocació. Ai!, què raó tenia Fabrizio Corbera, príncep de Salina: Nosaltres vàrem ser els guepards, els lleons: aquells que ens substituïsquen seran els xacals, les hienes; i tots, guepards, xacals, hienes i ovelles, seguirem creient-nos la sal de la terra. I n'han passat dos segles, no?

dimecres, 27 de setembre de 2017

Ja no s'estila


D., ciclista que fins els vuitanta i tants anys pedalava com els primers, va invitar-me un dia a casa seua, volia ensenyar-me els seus records. Retalls de periòdic on el seu nom sempre figurava als primers llocs de les curses d'aficionats -va ser campió d'Espanya d'aficionats. Petits trofeus a les prestatgeries de novopan del menjador, el seu obrador de rellotger... la vida resumida a l'skay del sofà. D'aquells retalls de premsa en va destacar un sobre el seu pare. Al damunt d'una bici de pinyó fix de pista, la foto sèpia d'un home amb pentinat llustrós d'hipster avant la lettre i mallot de llana, il·lustrava la notícia sobre els èxits locals del seu progenitor: "él, sí que era bueno", em va confessar emocionat. I de records a records vam passar la vesprada. De totes les anècdotes que em va contar, una va semblar-me curiosa i reveladora: les carreres amb una sola cama o un pedal tot sol. Ell era un xiquet. Temps era temps. Els lligaven la cama esquerra -feu memòria que a l'Espanya dels 40, 50, 60, 70 i... no hi havia d'esquerrans- a la cuixa, i feien curses de pocs quilòmetres amb una sola cama o pedal. Al capdavall, i com manen les tradicions, els tres primers tenien premi. I els premis d'aquella cursa d'una sola cama o pedal -i D. se'n reia amb la seua dentadura reveladora d'una ossamenta de supervivent- els entregava un mutilat de guerra, "¿te lo puedes creer?". Com què eren curses amb limitacions físiques, pel que es veu, van pensar que qui millor que un invàlid, un mutilat de guerra, per donar-hi els premis. No vull imaginar per a vosaltres, benvolguts amics, com serien els comentaris sobre la cursa d'aquells joves que només en una cama competien damunt d'una bici. Les ominoses comparacions amb el repàs que, també amb una sola cama, els hi havien donat als rojos, als judeo-maçons -tot i no saber cap cosa d'ells- o al primer ésser odiós que se'ls passés pel cap. No, no vull imaginar tanta misèria moral, tanta fatxenderia. Temps era temps, evident. I un pensava que aquesta societat havia pogut superar l'odi, la ignorància, la mesquinesa… No, ara ja no. Ara ja no toca, ja no s'estila. No s'estila, que esgotats els arguments per rebatre al contrari, el següent pas siga trencar-li el cap: A por ellos, oé! I que d'alguna forma tindre opinions oposades no n'és el resultat de un pensament mutilat. Però n'estava equivocat. Tot i ser important la llibertat d'expressió, ho és molt més tindre un pensament lliure -Machado, dixit- i no esclau. Esclau de l'autoritarisme, esclau del complex d'inferioritat, de les rancúnies, de la indolència que no es revela contra una banda criminal amb la careta de partit polític, però posa el crit al cel per una consulta democràtica, esclau de les vísceres, esclau de vides agenollades i xais expiatoris que compensen de no poder pedalar amb les dos cames, i que afavoreix que només els cadells de l'enveja cimenten la raó última de l'existència. No, ja no s'estila. No?


dijous, 21 de setembre de 2017

De raons genoveses


Un dels personatges més fascinants de les sèries televisives que n'he vist -sóc de poca tele, ho reconec- és sens dubte en Tony Soprano. Profundament shakespearià, tot i no semblar-ho ni saber-lo -potser perquè no n'és un replicant previsible tipus en Frank de House of Cards- no sé si comparar-lo amb Enric V, Ricard III o fins i tot el propi Hamlet. De fet, hi trobem un parell -o ben bé un desglossament- d'encisadores Ofèlies entre les seues amants: la Svetlana -que intenta suïcidar-se- i la Glòria Trillo -que al capdavall ho aconsegueix penjant-se del coll... ¿Trillo?... En Tony es considera un soldat. Els mafiosos són, per tant, soldats. I la seua jerarquia és castrense, l'única que funciona sense raons, o amb la raó absoluta d'un tret al clatell, ves a saber. La seua guerra n'és, òbviament, per defendre i ampliar el seu territori… de negocis, aquells que els van ser arravatats, diuen, des que els Anglesos, Irlandesos & Co. van fer la seua aparició estel·lar al bell mig de la terra dels indis per massacrar-los. Perquè a la cosmogonia d'en Tony, l'origen d'Amèrica -deixant a banda l'Amerigo Vespucci- n'és italià, ja que la va descobrir, tot i equivocant-se d'objectiu, en Cristòfor Colom, navegant d'origen italià que va nàixer a Gènova… ¿Gènova? ¿Trillo?... De res ens serviria explicar-li a en Tony que al darrere d'en Cristòfor n'eren tanto monta, monta tanto -m'encisen els palíndroms- els autoanomenats Reyes Católicos, i que al seu torn, al darrere dels Catòlics, com si fos una grupetta de ciclistes en línia, n'estava un jueu valencià, en Lluis Santàngel, que va posar els diners per a l'expedició, diners fets gràcies a l'arrendament dels drets pagats pels genovesos residents a València, tot s'ha de dir. I així el cercle es tanca com una bona roda de bicicleta. En bona lògica el nou continent es deuria haver dit Lluisada -perquè Lusitània ja n'estava pres des dels romans- o Catolicònia, tot i que aquest últim no li feia molta gràcia a Na Isabel. Bé, ves a explicar-li tota aquesta línia o roda de circumstàncies ciclistes a en Tony i veuràs què bé que et tracta: "Qui ha demanat per la Història? Jo el que vull és el sobre, Luis" De quin Luis parla?... Llavors, hem de reconèixer que a Hispània és tradició que els que posen els diners pels sobres no només no són els que manen d'ells sinó que mai no els serà reconegut el mèrit. Que estan els pagadors i els recaptadors, i aquests últims són els que intervenen tot allò que els hi ve de gust, per dret de descobriment o conquesta, diuen, i que fins i tot eliminen sense pestanyejar als que poden suposar-les un problema, tot i que siguen de la família. No sé, tot açò crec que es podria resumir en quelcom més simple, més senzill, alguna cosa com un parell de lletres, o una repetida pose per  cas. Màfia, assassinats -que parezca un suicidio o accidente, Alfonso, ves en compte!- robatoris, sobres a dojo, Luis, Trillo, Gènova… No sé, no em ve al cap la raó, però tenen la fatxenderia de marcar el territori donant lliçons del que és o no legal.

dimecres, 13 de setembre de 2017

El parer de la bicicleta

Planning Office

Integral i Derivada, com Bouvard i Pecuchet, eren dos amics que allà per on trepitjaven els problemes brollaven com bolets de tardor. Era de domini públic que tot i assolir objectius comuns, mai no acabaven d'avenir-se amb les solucions proposades. Grans amants, tots dos, de l'esport ciclista, gaudien i patien alhora oposant-ne dues concepcions ben diferents de l'artefacte fonamental de la seua passió: el càlcul de la bicicleta. Si per a en Integral la bici era el resultat de la integració infinitesimal de les àrees dels elements que la composaven, per a en Derivada més bé responia a la progressió amb que la susdita integració era capaç de tocar el dos proporcionalment amb els desnivells o percentatges del camí triat. Tal desacord influïa notablement en els seus càlculs dominicals. Si per a en Integral era fonamental respectar el planning de la temporada per mirar de no afeblir la susdita integració infinitesimal, a en Derivada li semblava que tal planning començava a fer-se, més que infinitesimal, etern, i cercava amb deler la deriva que li permetés una independència de moviments que a les alçades en que es trobava el seu procés de càlcul li semblava ja vital. De fet, en Derivada li va retreure a en Integral que el seu planning havia estat un planning ahead, és a dir, una planificació anticipada, imposada, i amb total absència d'un planning permission, és a dir, d'un permís de planificació que hagués posat sobre la taula les distintes opcions i la possibilitat de consensuar-ne un pacte per l'endemà del càlcul. D'altra, en Integral, sempre li feia lloances d'aquesta meravellosa constitució planificadora que, tot i el que digués en Derivada, els sobreviuria, deia, pels sègles dels sègles i de la qual no n'era necessari saber la seua fosca o lluminosa procedència. Així les coses, Integral i Derivada van començar a posar-se excuses per als càlculs dominicals compartits i els endemans resultants. Als suposats refredats van seguir els mals d'esquena; a les lumbàlgies, les molèsties als genolls o els turmells, els compromisos familiars i fins i tot els refredats de bell nou. Els diumenges, com què en Derivada coneixia el planning, només tenia que evitar els càlculs que en Integral -respectuós malaltís dels papers- faria de segur, sempre que no fos ell mateix, en Integral, el de les excuses i, avançant-se a en Derivada, triés per si de cas un altre planning que per aquestes coses del destí no fos el que en Derivada havia decidit al seu torn calcular. De fet, aquesta possibilitat de coincidir casualment als càlculs -esquivant o respectant el planning- començà a angoixar-los degut als grans percentatges de similitud que en sortien. I heus ací que aquell primer pensament de que en no trobar-se pels camins cap càlcul els faria patir, va donar pas a un segon pensament que podríem resumir en que tot i no trobar-se pels camins també patien amb la possibilitat de que aquests extrems esquius es trobaren de sobte davant els seus nassos. Què és el que no acabava de funcionar als seus càlculs? Ambdós van fer el mateix: consultar a en Algorisme. El mestre indiscutible del procés adient per resoldre problemes, el venerat en Algorisme, els va aconsellar el mateix: hi havia que introduir a les operacions la constant del parer, acceptada des de feia molt de temps com a imponderable dels càlculs per la comunitat científica internacional. Prohibir la constant i per extensió pervertir el càlcul mai no solucionarà el problema, els hi va afegir. Quod est necessarium est licitum. Aquest imponderable, però, sembla que no va entrar als càlculs de tots dos de la mateixa forma, és a dir, com a constant obligatòria per necessària, i el problema, com vegeu, més que el resultat de l'endemà va començar a ser el càlcul del diumenge.


dilluns, 4 de setembre de 2017

L'inquietant fet de la pruna


Som el que no som
-va dir ell.
La lluna, la pruna
-pensà ella.
(La mare no vol
el pare de dol.)
La pruna, la lluna
-pensà ell.
Som el que no som
-digué ella.