dissabte, 17 de febrer de 2018

L'espatlla dels déus


Temps era temps d'un temps al qual el colesterol encara no havia nascut. Sempre m'ha sorprès l'antiguitat amb que el càncer es va diagnosticar. El colesterol, però, és un nouvingut. La qual cosa no deixa de ser sospitosa, crec. Temps on les granotes encara no havien sentit parlar del futbol, i a poc que t'encantares es convertien en prínceps o princeses, amb les despeses que per al contribuent suposava aquestes metamorfosis avant le Kafka. Un temps on la pròstata no molestava ningú: els homes morien joves al camp de batalla i pocs, poquíssims, arribaven a tan provecta edat on les nous es metamorfosen en taronges -amb permís d'en Franz- i els pocs, poquíssims que ho feien eren d'aquelles naturaleses que s'autoanomenen -encara ho fan- privilegiades. De fet, ningú no va pensar en cadires de muntar amb forat antiprostàtic, com sí que ho van fer temps desprès amb els sellons foradats de bicicleta. Temps on el vals encara no havia encetat el seu primer temps, tot i que el seu darrer temps ja l'havien paladejat per tot arreu, estranya contradicció que tothom semblava i sembla ignorar. Temps de roses marcides al planter, les punxades de les quals feien llanguir fins la mort les midons que el trobador cantava abans que comencés el vals, perquè ningú no havia parlat del tètanus. La ciència, però, avança i detalla amb la precisió d'una lletania el que es resumeix amb l'expressió: no som sinó una anècdota. Tempus belli, com sempre, però sense hipertensos. La sal era escassa, d'això el salari. Les embòlies i els infarts -tant era que fos una nena, un rei, un bisbe o un adolescent- no eren sinó pecadors fulminats per Déu. ¿Una nena pecadora? Un Déu tan justicier que servir el te li suposava als àngels una revisió del principi d'Arquímedes. Perquè tant hem profunditzat amb el coneixement del món que hi ha al darrere de l'òptica d'un microscopi que ens hem oblidat l'única cosa que ens podria aclarir el sentit de l'existència: una ullada pel damunt de l'espatlla dels déus. I l'única cosa que ho fa, l'Art, és, com els supositoris, un estrany remei. Una oreneta no fa estiu, ja sabeu. El macroscopi encara està per inventar. L'infinit se'ns ha quedat curt de bon començament. Només el zero li ha donat sentit a la realitat unívoca. Els mitjons dels Déus, però, han encongit amb les nostres llàgrimes. Digueu-me, si no paga la pena ignorar Gloucester i el seu descontent hivernal, perquè si no ho fem cercaran tatuada a la nostra sang aquesta tristesa, la dolça tristesa del temps perdut, i l'anomenaran en homenatge del duc que es va metamorfosejar -amb l'assentiment del txec- en rei, Glucosa. Com és que A felicidade comença amb la paraula Tristeza?

diumenge, 11 de febrer de 2018

Plurals


Doncs si el plural unisex no els agrada, i el nouvingut portavozas acaba per arrelar, potser que hauran de preguntar-se si el plural mujeres el passem paral·lelament a mujeras. I ja que estem, i si el model té tendència a crear més paral·lelismes, doncs què en farem del plural ciclistas, el canviem a ciclistos, i hombres a hombros?... Houston tenim un problema. Sí, sí que en tenim, d'això el portavozas i les darreres bajanades pseudofeministes, com els semàfors amb faldilla. Ens tenen distrets, i ja els hi val. Tot el que faça falta en tal de no enfrontar el gravíssim problema sempre defugit, tot i ser vox populi, i no només d'ara mateix, sinó de fa temps, de quan la pus, una de les veritats més innegables de tota infecció, una de les més evidents, feia la seua particular estada hivernal -el invierno de mi descontento, pensaria més d'una de les bactèries de la transició. I pel que sembla ha arribat l'estiu del seu contento. I ací els tenim: saqueadores, perdó, saqueadoros, que encara n'és més explícit; prevaricadoros -el matís importa; ladronoos -la pròpia paraula ho diu tot… i tothom tan content amb aquest suïcidi col·lectiu que no accepta de cap manera l'antibiòtic trivalent que li van prescriure un llunyà abril que mai no va florir com a primavera. I la pus comença a vessar per tot arreu, i ningú no sembla espantar-se, llevat dels quatre anticossos entestats en una resistència a prova de demagògies barates -i perdoneu la redundància. Però vet aquí, que la resta de lo món civilitzat sembla distret també amb la gloriosa gangrena estiuenca marca de la casa. Perquè potser que si l'experiment funciona, i el suïcidi crea una mena de país zombi -mort vivent amb manca de voluntat pròpia, tal i com si ens hagués criat un abusador paternalista, un tirà- ens copiaran el procés i tot, aquest sí. I tornem al plural d'un singular. Al capdavall els xinesos no han tingut més remei que rendir-se a l'evidència: els xinesos i les xineses s'assemblen tots com dues gotes d'aigua. I si no, ja hem direu per què la policia necessita ulleres -plural singular- per identificar-los. Que tenien mirada sospitosa ja ho sabíem, però ací els sospitosos habituals la policia -tan singular ella- els identifica sense necessitat d'ulleres, ni plurals ni singulars. Estúpidament divertida, com l'aristocràcia, tràgicament contenta com la bactèria al juliol del seu estiu.

dissabte, 3 de febrer de 2018

La persistència del notari


El notari té pinta de notari. No sé com és que van començar les nostres reiterades però sobtades coincidències a l'espai i el temps. Potser que la flauta té alguna cosa a veure en aquesta dèria, ja que de tant en tant et veus obligat a fer un descans, la deixes damunt la taula, fas uns petits estiraments d'esquena, de coll, agafes novament la flauta mentre fas una ullada per la finestra i llavors, quasi sempre hi és el notari: creuant pel semàfor, dirigint-se al semàfor, tornant a la notaria, eixint de la notaria o el que és encara més habitual: caminant per la vorera de l'altra banda del carrer, on hi és el seu despatx, sense rumb fix. No saps si surt o torna a l'oficina. Deu ser gallec. Vesteix de forma respectuosa amb la seua ocupació. Jaqueta i pantalons foscs color notari, camisa blanca, corbata monotemàtica, i si fa fred gavardina blau fosc a joc amb la monotonia susdita. Unes ulleres Truman i un crani mig alopècic reforcen el semblant compacte del notari. Vet aquí, però, que només amb aquestes visualitats no compartides -el notari no en té ni idea, és clar, i mireu que el seu deure és donar fe del món- no hagués gosat trencar el silenci, però és el cas que al poc de començar aquestes visions finestrals, dia sí dia també que me'l trobe quan només que em queden quatre passes per arribar al treball. Igual és al començament del Trinquet des Chevaliers que ben bé al final. O potser que encara baixa per la Rue du Palais direcció Place de Naples et Sicile i l'albire a l'anonimat ombrívol dels vianants. I ens creuem. Ens trobem. Ens retrobem. Duu sabates de bona qualitat, negres, amples del davant, punta rodona i sola gruixuda, com d'ortopèdia. Camina amb certa lleugeresa, tot i la seua silueta sedentària, i aquest caminar ballarí, saltador, de bicicleta sobre llambordes, d'ocell profeta, fa gronxar infantilment a la seua mà dreta la cartera col·legial que arrodoneix el seu estar al món, la seua presència, la seua persistència sobre mi, com un motiu recurrent, un leitmotiv que vol fer-me avís d'allò del que deurem donar fe a l'endemà dels filisteus. Mai no vaig imaginar que tindríem un destí tan notarial.

dijous, 18 de gener de 2018

A plaça


Als meus cosins germans, morts massa joves de leucèmia i càncer de pulmó.

És la plaça que no és plaça. Un carrer que pateix una dilatació lateral no prevista. Un diverticle a l'intestí urbà. I jo sóc al bell mig dels budells, esperant. Sempre arribe massa d'hora. El bar de la cantonada aprofita aquesta deformació fisiològica per estendre un nombre variable de tauletes depenent del dia, l'hora, l'ombra o el sol i l'autoritat, sembla. Com que n'estic sol, rumie. Rumie si n'ix més a compte fotre-li un bon parell d'hòsties, o ben bé amenaçar-lo. Potser que li deuríem fer una cara nova. Sí. Però no, sóc pacífic de mena i la incitació a l'odi ja és per tot arreu, sembla. La virulència bé a col·lació de l'ínclit naturòpata -malalt de natura?- Chumari Alfaro. Cabòries a banda, abandone de seguida la naturòpata inclinació a la violència que em produeix aquesta mena de predicadors, i aposte per la dita de: el movimiento se demuestra andando, Chumari. Perquè jo, el que li desitge al Chumari és que puga predicar con el ejemplo. Sí, sí. Perquè déu no ho vulga, però si li agafés un càncer, i no un càncer casolà qualsevol, d'aquestos que com que l'hem pillat a temps, doncs d'ací quatre sessions de químio: si te he visto no me acuerdo, no. Un càncer de pàncrees, pose per exemple. Que n'és ben fulminant. Sobtat dolor a l'esquena. Greus problemes circulatoris a les cames: flebitis. Col·lapses. I… Així, benvolgut naturòpata Alfaro, podries demostrar fefaentment com pot actuar el conscient a l'inconscient per tractar d'integrar-ho i tallar de soca-rel la malaltia i tornar el fotut pàncrees al seu estat original. M'encantaria constatar-lo, Chumari. I tot m'indica que a tu també. M'estaries agraït i tot. Perquè tu te n'alegres del càncer de mama d'aquestes noies que tan joiosament comentes al vídeo, i tot i que jo no m'alegraria del teu càncer pancreàtic, no saps en quina mesura la seua posterior integració a l'inconscient des del conscient em confortaria. Perquè, tot i la meua afició a la bicicleta, potser que tornaria a fumar i tot, com l'ínclit Tarangu -que va morir d'una pancreatitis aguda. I beuria com si la fi del món estigués a la cantonada del mateix bar de la mateixa plaça que no és plaça i on jo espere no sé ben bé què. Arriba un company de feina. Ara som dos a esperar. Les nostres converses de circumstàncies són gairebé mudes. Mireu si són poques les coses que tenim a dir-nos. D'una de les tauletes que són i no són depenent el dia, l'hora i el personal fumador, el reconeixen, li fan senyal d'invitació, ell la rebutja, dóna a entendre que està en mi i que li sap greu deixar-me. Però quan gira cua em confessa que no suporta el fum del tabac. Que mai no ha fumat. Per compensar, i que no em comence a fer proselitisme, li dic que jo sí que he fumat, i molt. Sembla quedar un poc parat, es veu que no s'esperava -ja que els dos estem en standby- això de mi. I intenta una finta: ni he bebido tampoco. I n'estic a dos tauletes de citar-li en Buñuel: el hombre que no bebe ni fuma es un cabrón (Rabal, dixit) Aunque me moriré igual, afegeix. Bé, depèn de com integres la cosa des del conscient a l'inconscient, li dic. I enlloc de citar-li al geni aragonès, li recomane els llibres d'en Chumari, que segur és dels que mai no han fumat ni begut.

dijous, 11 de gener de 2018

I...


I va ocórrer, però, que els lladres van riure's públicament de les seues víctimes. I cap cosa va passar. I com que les rialles eren cops de destral amagats sota el soroll ambigu d'una confessió pactada, les víctimes van haver de retractar-se. I res no va passar. I va arribar el dia, però, que farts de tanta comèdia els saquejadors van estalviar-se l'oprobiós silenci de les seues respostes i van prohibir les preguntes. I cap cosa va passar. I com que els fets eren més tossuts que la història, van negar els fets i manaren reescriure la història. I va succeir, però, que la realitat s'imposava a la història, i obligaren els fets a reconèixer la seua culpabilitat amb la qual cosa prohibiren la comèdia. I res no va passar. I vet aquí que la realitat començà a semblar l'escenari espuri d'un videojoc on tothom oblida que els hi dones la vida a canvi del no-res de proclamar-te primer, tot i ignorar que seràs l'últim dels perdedors. I van prohibir la realitat. I no, no va passar gran cosa. Però no ens posem massa seriosos. Pedalem al fred de gener, mentre el sol brunyeix la vida. Si al començament de Cien años de soledad el coronel Aureliano Buendía hagués fet memòria de l'eslògan d'Omo, la novel·la hagués estat molt diferent, sens dubte.

dissabte, 6 de gener de 2018

Casa tomada


Diuen que diuen que llegir és rellegir. Potser que escriure és reescriure, si seguim el fil. La casa del vell ciclista mai no havia estat casa seua. Sí, hi havia nascut. I la seua mare, també. I el pare de la seua mare. I els besavis, ja no recordava quals. Però la propietat, o el sentit de propietat, es perdia al no-res d'alguna batalla oblidada o fins i tot no lluitada. Desde 1939 no llegaba nada valioso a la Argentina. Eren llogaters. Ell ho era. Però a diferència dels seus avantpassats ningú el seguiria ja en aquest llinatge subaltern. I potser que aquesta circumstància havia, al capdavall, precipitat els esdeveniments. Com què el vell ciclista mai no havia llegit, ni rellegit, a Cortázar, no va poder identificar els primers símptomes de la malaltia, senzillament anava tancant les portes de les habitacions i aïllant les dependències que, a poc a poc, eren posseïdes. Si els sorolls li semblaven un lladre que regirava els calaixos dels dormitoris principals, doncs hi tancava les portes d'accés que donaven a l'escala. Però quan la inquietud provenia dels cops secs al bany principal, no li quedà més remei que tapiar l'entrada al pis superior. I es va veure obligat a dormir al sofà de la saleta i a utilitzar l'escusat exterior del pati interior. Bé, va pensar, així s'estalviava el pujar i baixar escales com si fos la titella d'un mediocre guionista existencial. Però front a l'ocupació somorta que patia, no podia seguir tan passiu. De fet, la cuina era aquell lloc estratègic que calia defensar, va pensar. I va rumiar la possibilitat d'independitzar-la de la resta. Però, com? No ho sabia. Negociaria. Sí, això. Però com parlar amb uns éssers que mai no havia vist, que semblaven pertànyer a una realitat paral·lela, esmunyedissa, una realitat d'altres temps, de llocs mai no trepitjats per ell però que l'ofegaven amb una insistència i intensitat que mai no hagués cregut possible al lloc i temps que ell trepitjava ara. Què podia pactar amb ells si prenien el que volien sense donar-ne explicacions i mitjançant arguments tan cínics i vergonyosos que hagueren fet enrogir la sang de qualsevol condemnat?... I aquella nit va sentir set. Des de la porta de la saleta va sentir un soroll a la cuina. Els sorolls se sentien més forts, però sempre somorts. Tancà de cop la porta de casa i nos quedamos en el zaguán. Ahora no se oía nada. Han tomado esta parte -dijo Irene… Antes de alejarnos tuve lástima, cerré bien la puerta de entrada y tiré la llave a la alcantarilla.

dissabte, 30 de desembre de 2017

Desdeny


Hi ha qui ha fet del desdeny la seua forma d'estar al món. Són els que, consultat i preparat el dinar del dia i parat a taula, diuen allò de: res del que és a taula m'està bo. I ho diuen com si els hagués posat per menjar un plat de merda -perdoneu el menú. Podríem preguntar-nos d'on prové aquesta actitud, quina mena de mancances i frustracions els provoquen aquest desdeny còsmic, intergalàctic, aquest anar menyspreant les petites il·lusions dels altres com fan els porcs amb les margalides, però potser que ens perdríem al magma interplanetari. Si la dona del quiosc sembla entusiasmada pel suplement viatger del diari, doncs li talles la gràcia amb un: jo no viatge, no m'agrada, lo meu són els viatges interiors. I la petita il·lusió no només deixa de ser compartida -què pots compartir amb la quiosquera, si no?- el pitjor és que genera una animadversió somorta cap a la persona en sí i per sí. I mireu que la reacció primera dels que els pateixen consuetudinàriament és la de trobar alguna cosa, una sola cosa almenys al dia, que siga del seu gust, perquè vols no quedar-te amb el regust amarg d'aquest desdeny que tradueixes com una total manca de sensibilitat de la teua part, un desencert que s'eternitza a l'espai temps de l'univers. Avui tenim unes garbes d'alls tendres de primera… Quina pudor, vaig a vomitar… ¿Tant costa dir: no, gràcies, sense més? I no és enveja, no parlem de la guineu que rebutja el raïm -ara que tots l'hem comprat per demà- perquè no hi arriba; de fet, tot allò que desdenya és al seu abast. És alguna cosa més consubstancial a la seua forma de trepitjar el món. Diuen que la veritat parla per boca d'ells, que pitjor és la hipocresia. Els novel·listes per entregues de principis del segle passat dirien que és una forma de fer-se els interessants, però a aquestes alçades de la via làctia, només inciten el desinterès més generalitzat. On vull arribar? Ni jo mateix ho sé. Pedalar per no callar. No millore el silenci, també ho sé -desdenyant principi creatiu sorollós de tan citat. Potser deuríem oferir el nostre silenci als mestres del desdeny, però de segur que se'l prendrien com una derrota.

dissabte, 16 de desembre de 2017

De papallones


Conte de Nadal

Divendres nit. El professor Adelfuns acaba la seua jornada lectiva. Són les nou. Voldria tornar a casa en bici, però a l'estació de Valenbisi no n'hi ha de bicis. Fa fred. Podria acostar-se a la següent estació, com si d'un calvari de recerca ciclista es tractés, però no està per processons ni recerques. Com què l'estació de bicis és al costat de la parada del bus, doncs… Arriba de seguida el seu bus, sap que acabarà penedint-se, però no està per processons ni recerques, pensa. El bus està ple. Creu que millor passar a la cua, ja que la tendència dels que pugen és a quedar-se a l'espai central. S'arracona al costat de la porta del darrere. Una nena reganya. Vol seure amb la mare, però els dos seients lliures són a l'inrevés, de cul a la direcció del bus, i la mare ha preferit seure a una que està de cara. Un home seu a un dels seients de cul que són lliures. La nena passa del regany a la plorera. Ven, siéntate aquí, li diu… No, si lo que quiere es sentarse conmigo. Pero yo es que no puedo sentarme de culo. Que tengo un problema de cervicales y me mareo. Buf, me pongo faltal… Ah!... Pero que vomito y todo. Estoy tomando ibuprofeno y un relajante muscular, pero nada. Hoy mismo he ido al osteópata, pero no vuelvo más: he vomitado dos veces. La nena, la dona i el xiquet assegut al seu darrere tenen la mateixa pell blanca amb un rerefons groguenc i malaltís. Els cabells de tots tres són llisos i d'un negre escanyolit. Una certa tristor dibuixa els seus llavis compartits. ¿Ha probado la acupuntura?, li diu amb accent llatí l'home que és assegut de cul de cara a ella. No… Com què l'home percep el dubte, intenta aclarir-li la cosa: es eso de las agujas… Sí, sí. Y no hace daño?... No, qué va. Es, apenas, un pinchacito. Es muy efectivo para los mareos… Qué bien… Es que en esta zona -i abaixa el cap- tenemos unas vesículas. Dónde vive?... En la Avenida de Francia… Qué bien, yo detrás del Aqua… Ah… Es que me dedico a eso, a la acupuntura… Qué bien. Massa qué bien, pensa l'Adelfuns. ¿Y tiene consulta?... No, hago atención domiciliaria… Clar, faltaria més, pensa el professor. Serà possible? Ay, pues deme su teléfono… Le doy el móvil. Yo soy Guillermo, Guillermo Zu… Y yo, Amparo… Los martes y jueves no estoy en Valencia, voy a Puerto de Sagunto… Vale… ¿Conoce las bolsitas de… Cómo?... Sí, se calientan y reconducen la energía negativa… ¿Tiene?... No, no. Yo, la verdad, no. El martes hablaré con el Maestro, a ver si le consigo… Es que todo se relaciona. La energía, sabe? Mi tía, que es enfermera, se fue al Canadá por lo del niño mariposa… Ah!... Mamá, qué es lo del niño mariposa?, pregunta el xiquet... Calla, luego te lo contaré… I ara els que reganyen són els dos nens. Pues es que se rompen a trocitos, sabe? Los niños mariposa. Como las mariposas que las tocas  y se deshacen… Sí, claro… Estaba muy bien cuidado, con una burbuja y todo, pero murió. Y por la ventana vieron pasar una mariposa. Y los padres lo supieron… Claro. Adelfuns pensa que potser Guillermo està penedint-se d'haver-li donat el telèfon… ¿No lo conocía? Está en internet… No lo conocía. Qué bella historia, Amparo. Es que todo está relacionado. Muchas gracias por compartir conmigo… Es que la vida no es sólo esto. Es infinita… Claro, porque volvemos… Ah, sí, clar. Una i altra vegada. No n'és suficient una volta. Quin Déu més magnànim, no?, pensa el professor. Por qué no hablar de la muerte? Por qué tanto miedo?... Mamá, y no le hacía daño?... No, porque estaba muy bien cuidado… Que no tenía nervios?... No. Era un bebé… Pero sería un palo para su madre… No, porque sabía que iba a reunirse con el Señor, y que ahora está junto a Dios, y que es muy feliz… Ah, nuestra parada, Amparo… Ah, sí… Baixen. En obrir les portes un aire gelat colpeja la cara d'Adelfuns, la corrent li duu els filaments abandonats d'una altra conversa dels seients davanters, tal i com si fos el polsim que les papallones deixen anar al seu darrer vol: Hoy en día ya no puedes ir al fútbol con un chiquillo… I l'Adelfuns fa memòria del seu pare, dels partits de futbol a la nit al camp del Llevant, amb entrepà i cervesa inclosa, i de les palometes entestades en trencar els llums blancs amb un rerefons groguenc de l'estadi.

dimarts, 5 de desembre de 2017

Carles by night


La costera era llarga com un vertigen de banda a banda de la nit. Hi havia que començar tan a poc a poc que la paciència d'un nouvingut a la vida semblés l'hàlit perfumat d'un bon desig. De tant en tant t'acostaves al marge del camí només per gaudir el precipici que les teues renúncies hi havien dibuixat sobre l'ombra tendra d'una llàgrima de vellut trencat. L'arpegi de la malenconia era una roda impulsada pels pedals de les cendres que et vas empassar cada volta que decidires amagar al darrere d'un bes la més profunda de les desolacions. Això és la vida, et vas dir: el mig somriure i la turbulència de la sang, el glop suau de l'indolent vi i l'aspra absència d'una copa els dibuixos de la qual a mitges barregen l'abraçada i l'oblit. Això és la mort, et vas dir: la turbulència d'un somriure i la sang a mitges abraçada de l'amor, el glop suau de l'absència i l'aspra indolència de l'oblit sota els sons benaurats de la nit.