dijous, 15 de setembre de 2016

L'Eternitat i un dia


Potser que mai no ho va llegir. La qual cosa, però, no lleva que no ho pensés, i fins i tot que no s'ho arribés a creure: Yo, que fundé todos mis deseos / bajo especies de eternidad, va dir el poeta. Ara ja sap que, a més de la caducitat de les coses eternes, mai no gaudirà la glòria del record sustentat en la glòria d'un dubtós passat gloriós: Para ofrendar nuevas glorias a… Ni tan sols li quedarà el record de glòries efímeres esculpides a cop de destral, i sense cap mirament pels sofriments que en produïen. En feia oïts sords i reia. Com reia la dona sorda, la batllessa d'Espanya. Va intentar ésser Àtila a un antic barri de pescadors, i quasi que ho va aconseguir. Va intentar ésser model de perdonavides, i ho va aconseguir de llarg. Va ser la personificació de la indecència cívica i política, i ni tan sols ho va intentar. Ara viu el temps del darrer dia, de la darrera pedalada. La paradoxa perversa d'un matí assolellat i presumptuós sobre els ulls grisos del ciclista terminal. Els efectes secundaris dels dies de vi i roses -que potser tampoc va veure- perquè ella era més dels dies de trons. Dies de Ferraris i ulleres de sol, de velers i desfetes de veles i vents -que de segur tampoc no va llegir- de traca i dinarots a costa del contribuent, la Tibèria de l'altra banda del mediterrani. Ningú no barrarà el pas a l'exèrcit de llenyaters sords que cerquen amb avidesa l'arbre caigut. Ningú no li farà llàstima el seu rostre desencaixat. Perquè si hagués llegit els poetes potser s'hauria adonat que sí, que veles i vents complirien al capdavall els seus desigs, però que els camins de la mar sempre són dubtosos. Que Mestral i Ponent li han guanyat la partida a la rosa dels vents capritxosos. I que si un coupe de dés jamais n'abolira le hasard, doncs A joc de daus vos acompararé. Que la mort era sota els para-sols. I que ja no li queda altra que fer honor a la seua onomàstica. Perquè més enllà del que dicten els tribunals, la sentència definitiva és condemnatòria: pena d'eternitat i un dia.

dimecres, 7 de setembre de 2016

Soria


Sòria, il·lustre i gloriosa ciutat, al bell mig de la qual pot trobar el viatger curiós i afanyat el seu famós i ínclit aqüeducte -¿pot ser ínclit un aqüeducte?, bé, tant s'hi val- el mundialment reconegut com a monument d'enginyeria civil romana més important. I què podríem dir del famós… Ei, Vicicle, Vicicle!!... Sí, què passa?... Que el famós aqüeducte romà no és de Sòria, sinó de Segòvia… Sí, ja, bé, bo, al que anàvem: i què podríem dir que no s'hagués dit ja, ara que dic el que dic, de l'internacional cochinillo de Sòria, típic  i exquisit plat del restaurant més conegut d'aquesta vil·la, Casa Cándido. I no només això, senyors… Eh, Vicicle, Vicicle!!... Què vols, ara?... Que Casa Cándido i el famós cochinillo també són de Segòvia… I no només això, senyors, el brillant guanyador el Tour de França de l'any 1988, l'extraordinari grimpeur, Pedro Delgado, Perico, va donar les seues primeres pedalades a Sòria… A Segòvia… A Sòria… No, tornes a estar equivocat, Vicicle, Perico va nàixer a Segòvia, és de Segòvia i viu a Segòvia… Però no parlaríem amb seny i justícia, què dic amb seny, què dic amb justícia, dic amb precisió, dic amb honor, dic amb amor, dic amb justícia… Això ja ho has dit... dic d'aquesta ciutat, si deixàrem de banda les mundialment nomenades destil·leries de whisky DYC, que tots citem al demanar un sorianoUn segoviano; és diu: ponme un segoviano; també ahí l'has pifiada, Vicicle… Llavors, què té Sòria, què puc dir de Sòria, si segons tu tot és de Segòvia?... Sempre ens queden els poetes, ja saps… A veure, sí, està la cosa aquesta del Machado, Campos de Castilla. Hi va conèixer a la seua dona, la Leonor; pobra, què jove va morir... Machado, però, només va passar a Sòria cinc anys, perquè on va establir-se com a catedràtic de francès va ser a Segòvia, gairebé tretze anys… Llavors, deixem-ho córrer lo del Machado. I potser que lo de Sòria, també… Millor, perquè en aquest currículum segovià, tot i ser un dels nostres, no sé si Sòria podrà competir amb un mínim de solvència, la veritat… Ah, ara que pense: Sòria, ciutat que conserva la seua muralla medieval com si fos un segle XI al XXI, total, només hi ha una ics de diferència. Perquè una ciutat amb una muralla conservada en la seua totalitat sempre és un plus… Àvila, la que té la ciutat totalment emmurallada és Àvila, tornes a equivocar-te, Guindos.

diumenge, 4 de setembre de 2016

Quanta, quanta calor


Avui feia tanta calor,
que tot i el seu tall esmolat
 i la seua silueta allargassada,
m'hagués gitat
sota l'ombra del xiprer.

Avui feia tanta calor,
que no m'hagués preocupat
gens ni mica
dormir el meu somni etern
sota l'ombra lasciva de la figuera.

Avui feia tanta calor,
que tots ens preguntàvem
si no hi haurà cap altra forma
de sentir-se vius
sinó al damunt d'una bicicleta.

Avui en feia tanta calor,
que els umbracles reien
i els solàriums ploraven,
els para-sols s'insinuaven
i els xiringuitos es deien barrets de platja.

Avui feia tanta calor,
que no m'ha importat,
tot i les accelerades,
que els meus companys de ruta
me hicieran sombra.

Avui en feia tanta, tanta calor,
que no guerra,
que no hagués dubtat
el més mínim en triar
el costat fosc de la força.

Avui feia tanta calor,
que hagués deixat de banda
les jeunes filles en fleurs,
i m'hagués quedat abraçat
a la seua ombra.

Avui feia tanta calor,
que tots ens adonàvem
que potser no hi ha cap altra forma
de fugir la mort
que al damunt d'una bicicleta.

Avui feia tanta calor,
vet aquí la paradoxa,
que el xiprer i la figuera,
les jeunes filles en fleurs,
la vida i la mort,
les ulleres de sol i els barrets,
 els companys i la guerra
glaçaven, si més no,
l' incendi del mar.

dimarts, 30 d’agost de 2016

Saxa loquuntur


A la tele del bar, aquell barbut canós de pèl tintat parlava com si fos aquella nina que la seua germana va rebre feia ja una vida com a regal de reis: yo te amo mamá, juega conmigo, eren les dues frases que la nina repetia cadascuna de les vegades que estiraves de l'anelleta. A aquestes alçades del capvespre i del ninot parlant, l'inspector V. bevia el seu nuvolet mentre li dedicava al barbut -tot i que no rei- tots els adjectius denigrants i insultants que li venien al cap, però el cas era que encara no hi havia trobat l'adequat, aquell que li tranquil·litzés els budells més que l'anís sec de l'alcoholera. Perquè el cinisme, la desraó, la mentida directa i descarada del barbut parlant li regiraven els budells, i només paraules tan balsàmiques com miserable, lladre, mafiós, canalla, podridura, mentider, corrupte, etc., li permetien retornar parcialment el seu cap als seus afers personals. La visita al Salón Paquita li havia deixat més incògnites que aclariments. Que el ciclista hi havia estat, podia confirmar-se. Que havia entregat l'encàrrec, també. Que havia eixit amb la idea d'agafar la bici i pedalar cap el port on un vaixell i una ocupació de 120 dies l'esperaven, semblava prou convincent; però era el cas que la bici seguia, al cap de quatre dies, enganxada a la canonada del gas amb un cadenat més propi d'una bici d'alta gama que d'aquell creuament onerós de ferros i filferros amb dues rodes. Què va passar? Què li va passar al ciclista en xafar el carrer? ¿Va trobar-se algú? ¿Li esperaven? ¿Sabia ell que li esperaven o va ser una sorpresa? L'única cosa segura era que aquell o aquella -si és que va trobar-se a qualsevol- que de sobte li va abordar només sortir del portal, no hi portava bici, perquè llavors també ell hagués agafat la seua. Criminal, xantatgista, ¿com pots pretendre? Malpar… Va decidir fer-li una ullada a la premsa, almenys desconnectaria els budells de la tele. A les aigües del Penyal d'Ifac continuaven trobant-se esquelets com si foren bolets a la tardor d'un estiu plujós. Caram, t'imagines el ritual i no saps si riure o plorar o plorar de riure, perquè si penses en les profanacions la cosa no deixa de tindre un toc còmic. Perquè els únics que tenen accés als soterrats són els funcionaris municipals. Ells els furten i vénen l'ossera als del vudú. I potser que barregen ossos d'uns esquelets amb altres i tot, total. Fins i tot podríem assegurar que algun d'aquests esquelets és la primera volta que veien el mar, o que es banyaven a les aigües del Penyal, segur. Mira, van complir el seu somni, unes vacances a primera línia de platja a Calp. I mentre feia aquestes digressions més o menys sarcàstiques, li va vindre al cap aquella notícia d'un tarat que passava el seu temps lliure furtant fotos de dones mortes al cementeri de Cullera. Va furtar 18, curiós, ja que parlem d'esquelets, tantes fotos com els 18 esquelets de Wisconsin. Inquietant, no? ¿Podríem establir alguna relació entre Calp, Cullera, el vaixell del port i Wisconsin? ¿Vudú, fotos, gegants i curset? Qui ha estat testimoni mut de tota aquesta xarxa de despropòsits? Podien ser unes bones preguntes per a l'examen d'inspector, va pensar en un somriure. El primer paquet funerari se'l varen trobar a la Roca Plana del Penyal, va llegir; Saxa loquuntur, sí, no estaria mal, si les pedres parlaren. Bé, el cas és que deuríem dir: bicicleta loquuntur, no? Quina colla de depravats, va pensar. Això, aquesta era la paraula, aquesta: depravat. Granota news, els llençols del Penyal.

dijous, 25 d’agost de 2016

Salò


Havia deixat la bici ben enganxada, això era més que evident. Només el cadenat ja valia el mateix o més que la pròpia bicicleta. Quines coses tenen els ciclistes, va pensar. Que ho hagués fet aprofitant la canonada del gas que baixava o pujava -vés a saber- per la façana, li va disgustar. Què hi farem?. A l'alçada del segon pis, aquell lluminós, els plafons del qual hi havien perdut el blanc i la innocència al mateix temps, el va retornar a la realitat: SALON DE PELUQUERIA / PAQUITA / COSMETOLOGISTA / DIPLOMADA PISO 2 P 6 / ON PARLE FRANÇAIS. ¿Français? ¿Française?, va dubtar. De fet, va recordar un altre rètol -bé, cartellet de cartró- al marge d'un camí de la seua infantesa: On parle française, amb e final, i que ell va llegir francaise, bé, frankaise, així, amb ka, i que era al costat d'un basquet de taronges amb el seu corresponent cartronet: On vende. A més, si hagués dit cosmotologista, amb o i no e -com l'e que sobrava al française de la seua infància- la veritat, no hauria sabut què pensar. Bé, pugem. De segur que serà français, va concloure, perquè aquesta Paquita, al capdavall, és cosmetologista o cosmotologista, tant s'hi val, diplomada. A veure si esbrinem què és el que li ha passat al ciclista. El vernís de la porta sis del segon pis i el retolet que resumia el lluminós amb la perícia d'un nen de cinc anys: Salón Paquita, li van suggerir ungles brutes de dona amb l'esmalt malfet i amb la frustració d'una vida mig malbaratada a flor de pell. Per què les ungles pintades li significaven un indefectible senyal de vida ofegada i oli refregit, no ho sabria explicar, però els sentiments i els records o els records dels sentiments li ho deixaven ben clar. Bon dia, sóc l'inspector V., vinc per la denúncia del ciclista… Ah, sí, és clar, és clar… ¿És clar? Què és el que és clar, senyora?... Senyoreta… ¿Paquita, senyoreta Paquita?... No, Paquita és dins… Ah!. Però el que li era clar o fosc a la Reme -desprès li va ser presentada- no li ho va explicar ni la Reme ni ningú més. El passadís d'entrada va confirmar tot allò que la porta li havia dit amb crits tan ofegats com la vida. Era un passadís amb un parell de panòplies simulades que substituïen l'escut i les armes per fulles de cinta i roses de plàstic, i el llinatge aristocràtic per una versió encara més decadent, emmarcant una consola ben estreta amb la indefectible figureta de Lladró, en aquest cas d'una pentinadora adolescent i descalça que allisava els cabells d'una nena rossa també sense sabates sobre un fons de paper pintat d'un temps vergonyós. Va arribar a la conclusió que les xiques Lladró no tenien per a sabates, al igual que les noies Bond no tenen vergonya ni l'han coneguda. Paquita era al despatxet del fons a l'esquerra del passadís. Bon dia… Bon dia. Passe, passe, senyor inspector… L'inspector es va adonar que Paquita havia entrat al despatxet amb presses i només sentir que ell havia arribat. Per què? Molt fàcil, Watson -va somriure's- la finestra era oberta de par en par. I de l'habitació contigua li arribaven els sons d'un piano fora de lloc, fora de realitat. Aquella música posava en qüestió tot el que la porta i el passadís li havien dit. Era una negació somorta, però més potent que totes les portes i passadissos de la realitat. Què hi feia Chopin al Salón Paquita?... Bé, ahir al vespre van posar una denúncia per la desaparició d'un tal… Sí, el conec, sí… ¿Confirma que la bicicleta que és baix al portal pertany al tal… Sí, va vindre, sí… perquè fa més de quaranta-vuit hores que no s'ha sabut res del tal… Sí, aquí va ser el dilluns al matí, sí… i que directa o indirectament el tal… Sí, va dur-nos un encàrrec, sí… no ha intentat posar-se en contacte amb vostès?... Sí, no hem tornat a veure'l, sí. Aquella lletania del sí al començament i al final de cada resposta de la Paquita li va semblar a l'inspector molt pròpia del mes d'agost, perquè a  la canícula les mentides envelleixen a les planes del periòdic com les boletes d'un rosari ho fan als dormitoris enfosquits de l'estiu i el capvespre. Bé, una bona notícia és que el tal… Sí, va ser un vist i no vist, sí… no apareix a cap llistat dels hospitals, tant si parlem d'accidentats com dels que directament ingressen al dipòsit, ja m'entén… Sí, duia pressa, sí... La darrera vegada que el va veure, ¿diria que en deixar l'encàrrec va baixar al carrer amb la intenció d'agafar la bici?… Sí, va dir que duia pressa, que havia quedat en no sé qui al port, sí… Potser que li estranye el que ara li preguntaré, Paquita, però ¿vostè està segura que no va canviar d'idea i va tornar a pujar?... Sí, va dir que li esperava un vaixell i una ocupació, sí... De vegades donem per perdut al carrer el que tenim a casa nostra ¿Com li diria? D'alguna forma, tots acabem per traspaperar-nos a les fulles del calendari, però hi som, ¿sap què li vull dir?... Sí, quatre mesos, 120 crèdits, un per dia, un curset, va dir, sí… ¿De rosari?... Sí, això mateix, sí… La cosa em neguiteja, senyora Paquita… No, senyoreta. No, no s'espanti, senyor inspector, no… Vaja, va pensar l'inspector, un altre No ben significatiu, i més si ho diu una cosme/otologista diplomada… Què hi feia el Chopin al Salón Paquita?, va tornar a preguntar-se l'inspector en eixir pel portal, i mentre li donava una darrera ullada a la bici amb luxós cadenat del tal...

dijous, 18 d’agost de 2016

Gourmet


Tot va començar amb la melmelada. Era un pot de marca blanca, però només obrir aquell pot de melmelada de maduixa va ser com si destapés la caixa dels trons... o la de Pandora, si és que sou més de lletres que de l'oratge. Perquè el suau flaire a cautxú -sí, n'hi han de melmelades de maduixa que tenen un saborós fons aromàtic de cautxú- el va transportar a la seua infància, a un moment molt precís de la seua infància: el dia que el seu pare se'l va portar a aquella botiga de bicicletes del carrer Colón amb la intenció de començar un dur i llarg pelegrinatge: comprar peça a peça un somni, un somni que deuria dar com a darrera recompensa la tan desitjada bici de curses. El desdejuni d'aquell dia -pa torrat, mantega, melmelada, suc de taronja i cafè- li va capgirar la vida, tot i que la mantega amortia un poc el sabor nostàlgic de la melmelada, i la taronja i el cafè el varen regressar sobtadament al seu temps. Però cadascuna de les mossegades va ser un bocí de temps retrobat, i al mateix temps una comunió, una identificació íntima entre membres d'un mateix cos al capdavall retrobats. Als pocs dies va mirar d'intensificar aquella sensació diversa o conjunt de subtils emocions que esclataven en activar l'untuosa espoleta de la melmelada. Va substituir la mantega per un raig d'oli d'oliva, i tot i que el cautxú va consolidar la seua presència, el sabor afruitat de l'oliva encara desvirtuava lleument aquella experiència, que a falta d'una millor denominació va qualificar de mnemòfaga, o menjar records. I tant li va agradar aquella experiència d'empassar-se la memòria i el temps, que un pluviós matí d'agost, amoïnat per la renúncia a la seua eixida confessional en bici, se li va ocórrer canviar l'oli de les torrades: i de l'oliva va passar a la vaselina. L'oli de vaselina és un oli molt lleuger, cristal·lí, amb ressonàncies gomoses i acerades, un subtil toc d'engranatge, i d'un grau d'untuositat ideal pel pa torrat. No ho va dubtar… bé, sí, va preguntar-se si seria comestible: no podia acceptar, però, que una de les matèries que formaven aquest somni d'ulls oberts, aquest retrobament d'un temps perdut, esdevingués un verí. Aquella mossegada on una fina capa de melmelada de cautxú descansava sobre un llit d'oli de vaselina i pa torrat el va commoure profundament. Podia afirmar que hi era a casa dels pares, que el pare hi era al seu costat, i que ambdós manipulaven part del mecanisme de tracció d'aquella encara incompleta bici de curses, sobretot el pinyó, de només cinc corones, i tot ell banyat en l'oli de vaselina que ara mastegava suaument barrejat amb els millors records. Les següents passes eren quasi previsibles. De l'oli de vaselina va passar al greix blanc Gipiemme, visualment similar a la mantega, i un lubricant específic pels rodaments de rodes, eix de pedaler i qualsevol dels engranatges amb coixinets de la bicicleta. Aquell dia no només va parlar amb el pare, també la mare hi va ser: el sopar és a taula; va, que es refreda. I ell, conscient d'arribar d'un temps futur, de no ser ja només un xiquet amb les seues dèries, els va besar. I els dos, pare i mare, van quedar estranyats. Què empallegós eres… van dir. Quan es va acabar la melmelada no ho va dubtar ni un segon. Va torrar -en cru eren massa elàstiques- unes fines tallades -eren retalls- de càmera d'aire, va agafar pa, i en lloc de tomata va untar la llesca amb greix rosa especial anti-humitat per a coixinets més delicats, i abans de posar les tallades d'aquest peculiar pernil a la catalana sobre la tomata-greix, va afegir unes gotetes d'oli de vaselina. L'experiència mnemòfaga va ser més intensa que mai. La mare li va dir, però: això que prens és un verí, és molt roí. Però ell ja no era un xiquet. D'alguna cosa tenim que morir?, li va contestar… ¿Te quedes a dinar?... Sí, he tornat… ¿Vols cafè?... No.

diumenge, 14 d’agost de 2016

L'examen


Estic nerviós. Molt nerviós. Sempre m'han inquietat els exàmens, i molt més si es tracta d'una prova la qual confirmarà o no la meua propera i definitiva nacionalitat: la viciclista. Fa uns dies vaig entregar la meua sol·licitud i vaig pagar les taxes: 85 € de l'ala; bé, tot siga donat per ben pedalat. Vull fer oficial la meua nacionalitat, la nacionalitat viciclista. Elemental. El que no acabe de saber, és què pinta en tot aquest procés o batibull l'Instituto Cervantes. Que jo sàpiga, Don Miguel mai no es va pujar a una bici -una tipus draisina, si no volem caure en massa contradiccions temporals o cronològiques, que no són del tot el mateix. Ni el pobre Alonso Quijano, Don Quijote -l'aclariment ve a compte de l'examen; elemental- va recórrer la Mancha de Dulcinea -no la de Cospedal, tot i el cognom ciclista- amb cap tipus de velocípede marca Rocinante, posem per cas. Comença l'examen. D'entremesos -ja que parlem d'en Cervantes- m'enfronte a un seguit de conceptes d'indubtable arrel viciclista, diu l'Instituto: tapa, ración i aperitivo. Uf, vaig dir jo. La cosa no té fàcil explicació viciclista. Tapa, el que és diu tapa, només tens la tapa de l'eix de pedaler -als models més econòmics- i la tapa dels coixinets de les dues rodes, tot i que, a més a més, podríem afegir la tapa que a la potència fixa la direcció, i com a molt la tapa dels cervellets que habitualment protegim amb el casc, i que sempre pots trobar arrebossats com a aperitiu en alguns bars especialitzats en triperia. I vet aquí la relació ontològica entre el viciclisme i l'art de l'aperitiu, que podríem resumir en la quixotesca expressió d'omplir la panxa, pel que toca al Sancho Panza. Crec que vaig bé. Tot quadra, com l'homònim d'una bicicleta. En lo tocant a ración, la veritat, estic una mica desorientat. Només em ve al cap el tòpic castrense: pescadilla de ración -inalterable al menú dels sopars de la meua mili- i la no menys castrense cartilla de racionamiento; que traslladades ambdues al món viciclista podríem entendre com a subidilla de ración i pastilla de racionamiento -dopatge, és clar- tot i que no sé si són aquestes les referències correctes. De primer plat, l'Instituto ens pregunta per la projecció internacional dels Churros, la Sangría i la Tortilla de patata. Anem a pams. Dels Xurros, que em perdone l'Instituto, però jo no puc conèixer la presència que els parlants castellans de València tenen al món mundial -tampoc sé la dels parlants valencians; elemental- i vaja des d'ací les meues disculpes a tots els Xurros i no Xurros internacionals per la meua ignorància. De la sangria sí que en sé, faltaria més. Això és ben habitual al món de la competició ciclista, que no viciclista. Trau-li sang al campió. Posa-li sang al campió. Transfusió amunt, transfusió avall. Què bona està la sangria a l'estiu ciclista. Ei, compte amb les anàlisis. I em queda la tortilla de patata i el seu abast internacional. Definisca vostè, Vicicle, la truita de creïlles, em diu el professor, tal i com si d'una sèrie o pel·li americana es tractés. Que sempre estan amb la mateixa mania. Definisca açò, definisca allò. Sempre al darrere del concepte, xuclant-li roda. Deu ser que l'americà mig, i el de pam i mig també, és molt aconceptual. Bé, no desbarrem. Definisca, Vicicle: truita feta amb els ous d'una de les aus mes covards, la gallina, i els tubèrculs que varen dur des de l'altiplà andí al segle XVI. D'això, que molts del que avui estan asseguts fent l'examen ens podrien donar lliçons. Abast internacional assegurat, perquè de gallines i manllevadors n'hi per tot arreu. Elemental. Però el plat fort estava per arribar. Los Toros. Els bous: "espectáculo con gran público más antiguo de España y uno de los más antiguos del mundo", inclòs entre els "signos, símbolos y objetos relacionados con las fiestas". Bé, què dir, què fer? Mentre pedales només tortures el teu cos. A qui li pot interessar el patiment d'un pobre animal, sinó als pobres d'esperit i criminals no confessos? Elemental. I de postres: un cop d'estat descafeïnat, tocaet o maquillat en conflicte inter pares, i una darrera pregunta amb trampa: ¿cuántos ciudadanos deben respaldar una iniciativa legislativa para poder presentar una proposición de ley? I dic trampa, perquè si el rebuig de milions de persones a una guerra -la de Irak, fem memòria- que ens ha portat a l'actual situació internacional, se'l passà per l'entrecuix un pobre d'esperit i criminal no confés, que només volia posar els peus damunt una tauleta d'un ranxo a Texas, què importa la xifra? Elemental, estimat Watson. I si avui és la Vespra, demà és la Festa. I si un poble rebutja la seua llengua, com respondrà l'examen?

dimarts, 2 d’agost de 2016

L'acudit


Que hi ha algú?... El pobre ciclista havia caigut baixant el port dels seus somnis, el port de la seua vida. Tant de temps preparant-se, esforçant-se. La disciplina dels entrenaments, els maldecaps amb la família, els amics deixats a l'espera, en stand by. Tot ho donava, però, per ben fet. Al capdavall hi era on volia ser, i havia pujat amb destresa i solvència aquell desafiament amb nom de malson. Però… sí, sempre hi havia l'adversitat al girar els cantons de la seua vida. No és que fóra el que es diu un gafe, un malastruc, però mai no s'havia pogut considerar una persona amb una mica de sort. I ací el teniu, a un dels moments més significatius del seu viatge existencial, de la seua aventura particular, tampoc no havia pogut lliurar-se de les carícies perverses del destí. Li va esvarar la roda del davant, va caure a la pitjor corba de la baixada, i per acabar-ho d'arreglar a l'infinitesimal instant en que el seu destí devia decidir quin dels dos, ell o la bici, havia de caure pel precipici i quin dels dos quedar-se sobre el paviment lliscós i emboirat del port de malnom… Bé, no fa falta que aclarisca quin dels dos estava hores d'ara penjat d'uns matolls esclarissats de la pedregosa paret amb l'abisme com a projecte de futur, com a destí del seu pròxim i de segur últim viatge. I va a començar a cridar. Que hi ha algú? Que hi ha algú?... I l'eco se'n fotia repetint la pregunta que l'angoixa generava a la seua gola: hi ha algú, algú, gú… I va pensar que sempre acabava per trobar-se tot sol al bell mig del no-res. Que aquelles decisions que havia pres a la seua vida, seguint els seus principis, intentant ser conseqüent amb el que pensava, no havien fet sinó allunyar-lo dels beneficis que d'altres acabaven per gaudir. I ara s'adonava que la seua actitud no era cap mèrit, que ho feia perquè no podia fer una altra cosa, que si ets inflexible amb els teus raonaments tens que acceptar les conseqüències. I potser que estar penjat d'aquell matoll ressec a l'espera -stand by- de la seua darrera caiguda era una bona metàfora de tota la seua història intel·lectual. Que hi ha algú? Que hi ha algú?... I l'eco s'aplicava intempestiu a la seua feina imitativa i instintiva: hi ha algú, algú, gú... I tant va insistir, i tant li va fer l'eco de burleta que ni més ni menys que el mismísimo déu, molest per tanta injustícia, va intercedir: ara mateix dos àngels amb un núvol de cotó-en-pèl et faran un araceli particular perquè pugues salvar-te… Sí, però n'hi ha algú més?… I l'eco va riure com mai no ho havia fet d'aquell acudit que resumia amb gran precisió l'angoixa i el devenir vital del caigut.

Caram amb la coincidència
(País, 6-8-16)

dimarts, 19 de juliol de 2016

De misses


Tindrem que abandonar l'idea inicial… ¿La missa de cantus firmus?... Sí, potser que no és el millor moment. Ja sabeu que s'ha filtrat a l'opinió pública part del que projectàvem… Ja m'ho estic imaginant: en posición de firmes y al grito de "presente", los feligreses que se congregaron, etc., etc., etc. No, tindrem que deixar-ho córrer… Tens raó. I què fem, perquè la missa ja està pagada… I missa pagada, missa cantada. Ací no tornem els diners, faltaria més… Això mateix… Doncs, podríem fer-li la de paràfrasis… ¿Com dius?... La missa de paràfrasis… ¿Donar-li voltes i més voltes, però sense concretar?... Més o menys. Podríem aprofitar el material dels màrtirs i tot això... Potser que ens acusen de marejar el pardal, perdó, el ritus, volia dir... No et preocupes, al colom no l'importa. Però sí, és cert, perquè això de en sufragio del alma del hermano Francisco F., com si no fóra el que és, no s'ho empassa ningú… I què em dius de la paròdia?... ¿La missa paròdia? Una missa que no és missa sinó tot el contrari, és a dir, que sí que és missa, però que no ho és. Almenys de nova. M'agrada la idea… Una cosa com un cop d'estat que no és cop d'estat, sinó tot el contrari, és a dir que sí que és un cop d'estat, però que no ho és… Això mateix... Ara que ho pense, ens ha xafat la guitarra el turc… És veritat, i no podem seguir les passes dels infidels, tot i que ell també ens còpia... Caram, sí que està embolicada la cosa… I el Cañi diu que en qüestió d'ànimes, de distincions no podem fer-ne, que totes tenen el dret als precs i els sufragis, sobretot els sufragis… Ergo, tenim que cantar-la… Equilicua... Sempre ens quedarà el recurs del sine nomine, la millor manera d'amagar identitats polèmiques… Com les bosses de sang anònimes del doctor Fuentes, l'Eufemiano… Correcte. Però què vols que et diga, una missa anònima, sense els cognoms i DNI del sufragista, no sé si Sant Pere voldrà escoltar-la… En la de misses de Glòria amb pal·li i tot que li vàrem fer... Temps era temps. Sempre teníem aparicions i miracles dels que aprofitar-nos-en… Només protestaven els jesuïtes, ¿t'han recordes? Que el Papa negre, deien, era cosa seua… ¿I si li fem una Missa Negra, una Black Mass?… Què dius ara? Que t'has begut l'enteniment?... No, el vi de la sagristia és el que m'he begut… Ja està. Ja ho tinc. Li farem la missa de tapadillo… I en lloc de pal·li durem un paraigües… ¿Negre?... Negre, of course.

divendres, 1 de juliol de 2016

Ells


Van baixar a Avitáx, ja vegeu. Ells, els especialistes en caca de gavina o gallina, amb les quals matèries tant els agrada fer el seu particular Asperges me. Ells, que són capaços de podrir només amb l'esguard l'alè selvàtic dels nens, les rialles esponeroses dels amors adolescents, les carícies imprevistes dels millors records. Sí, van baixar a Avitáx, perquè s'han promès no tornar a posar els peus a l'epicentre de la gran mentida que transmuta un accident en infàmia, un homicidi imprudent en un assassinat. Ells, genolls avinagrats de confessionari que mai no confessaran les veritats amagades. Ells, que glorifiquen i condecoren la Mare de Déu i neguen una, dos, tres... infinites vegades més que el Pere, el seu fill. Ells, que van crear el pecat per poder penedir-se, i el penediment per poder pecar. Ells, que menyspreen les víctimes d'un luctuós succés previsible i evitable, però bategen els nadons abans de nàixer -par le moyen d'une petite canulle- si és menester, i per si de cas, tot i que Tomàs d'Aquino ho va prohibir: Infantes in maternis uteris existentes baptizari possunt nullo modo. Però els hi dóna igual el sant i qui l'alabe. Perquè tenen els seus Set Campions de la Cristiandat, la seua Champions particular: Sant Jordi per Anglaterra, Sant Denís per França, Santiago per Espanya, Sant Antoni per Itàlia, San Andrés per Escòcia, Sant Patrici per Irlanda i Sant David per Gales, i aquí paz y después gloria. Ells, que han fet de negar l'evidència el seu modus vivendi. Ells… què ràpid que obliden el que volen oblidar! Perquè al dintre d'aquest Ells no només són els factors de la desfeta, de la malifeta, els que mai no posaran els peus a l'estació de tel·lúric úter dues vegades rebatejada, tot i el Tomàs. No només són els criminals, alguns d'ells ja a la presó. També hi són, com a còmplices, tots aquells que els alaben. Perquè encara no han fet neteja. Perquè els agrada molt més l'oblit que l'honestedat, la desmemòria que la història, la conspiració que la lluita oberta. Són el que són, especialistes en merda. I tots aquells que els recolzen s'empastifen fins l'ànima, tant que en defenen Ells la seua existència intrauterina. I si no trobeu la bici, amics, és perquè, llevat dels festius, no podem dur-les per l'úter de la terra.