dijous, 29 de juliol del 2010

Oro.net



Tot i que es tracta d'un port muntanyenc prou modest -de 3ª en la Vuelta i un 2ª en la desapareguda Volta a la Comunitat (feta fum tot just al caure'ns damunt els barquets de paper de l'America's Cup, els cotxets de xocs de la F1, els cavallets del carrusel de les ciències o les pilotetes del ping-pong open de l'Àgora, què casualitat, no? L'eterna fira de...)- bé, l'Oronet, dèiem, amb els seus mal contats cinc quilòmetres d'ascensió, és un cim quasi mític per als viciclistes de la ciutat de València, la del tràngol, i la contornada o rodalia. Una pujada que ha rebut més suors, esbufecs i escacs i mats que el trasllat de la Mare de Déu dels Desemparats des la Basílica a la Catedral, el segon diumenge de maig. Té, a més a més, la gran virtut -l'Oronet, és clar- d'admetre variants ascensionals i també d'extensions que l'endureixen, o no, i eviten la monotonia. De les dues vessants pròpies, crec que la de la cara sud -de l'altra ja us vaig fer cinc cèntims al primer post- és la més freqüentada, ja que mira cap a la ciutat d'Al-Turab.exe i rep de forma natural als seus incondicionals, l'inconscient col·lectiu dels quals el tenen en capella de continua ofrena i devota reverència des de la seua natural posició procliu a la genuflexió. La versió de sèrie comença a Nàquera, travessa Serra i ens porta al restaurant homònim, és a dir, Oronet. Si hi afegim l'opció Canteres, deixarem a banda esquerra l'altre centre espiritual de l'entorn junt al que ens ocupa, que no és altre que el monestir de Portacoeli -font inesgotable, segons el germà Hermann Galibier, encara que mai m'ha pogut aclarir de què- i farem un bucle penitencial tornant a la ruta bàsica a l'altura de la gasolinera -no cal donar detalls, ja que és l'única- i a les portes de Serra, per a enfilar, en fi -bona al·literació i doble sentit- la pujada al cim. Per cert, aquells que varen fundar aquesta localitat, no en tenien d'altra opció que encasquetar-la allà on la pendent és clarament més punyetera? S'ho rumiaren prou?... Ho dubte. Bé, tornem-hi. Si la pena que tenim que pagar és mitjana-grossa sempre podem tirar, ja quasi a les portes del port -quina ventada de redundància i correnteta- cap el Garbí. Aquesta opció expansionaria, gama mitjana, augmenta les Aves Maries i els Pares Nostres en cinc quilòmetres prou suaus, amb ranxo -més dobles sentits, ho sento no ho faig aposta- Chaparral inclòs i un repunt final per a la major glòria del mirador garbiní. I a aquest mateix punt terminarem -mai, mai, mai millor dit- si els pecats són grossos o grossots i la penitència duu aire condicionat al marcar les següents opcions de gama alta. Esmentada per pocs, pujada per força menys, la Frontera és un nouvingut en aquest pelegrinatge de cilici desnivell. De fet, ha substituït, si fa no fa, la tradicional flagel·lació que suposava anar a pixar al cim del Garbí, si és que podies, tota l'aigua beguda en deler i no transpirada (sic) des de Segart. Tot i que alguns elegits del déus encara buscaren al esglaó superior, i abans de desaiguar, el penediment magnum: un encontre en la tercera fase a les celestials antenes del Garbí. Scala dei, requiem aeternam, kyrie eleison. Aquestes dues/tres opcions, mal m'he està dir-ho, les he fetes més d'un cop. Sí, sóc un gran pecador. Per això la banda nord de la serralada de la Calderona em té encisat, mentre la meridional és una mena de Cant de les Hores segons el cursus monasticus. Com podeu comprendre fàcilment, el net result consisteix en mantindre la consciència tranqui-la, atrapats com som a la teranyina oronetiana. Els agnòstics sempre tenen l'opció televisiva d'accedir per Bonanza o la casalesplaietina d'Estivella, però al loro no piqueu cap a la Frontera. Amén.

dilluns, 26 de juliol del 2010

La primera bicicleta





La meua primera bicicleta va tindre, sorprenentment, forma de coixí. Em lliscava pel rebedor de casa impulsant-me amb les mans a terra, agenollat sobre, i amb la mestria del pistard amb le veló de pinyó fix sense frens. Us recordeu del impagable personatge que Buñuel creà per a la pel·lícula Los olvidados? Doncs el mateix, però sense rodes. Del que es tractava era de surar. I a ser possible, de la forma més dolça. Feia curses amb la meua germana. Rivalitzaven, emulant el duel del moment al Tour i, més encara, a la Paris-Roubaix, entre Jan Janssen i Rick Van Looy. Qui era qui, no ho recorde. Però sí, que no en fèiem ni surplace al Pirineus ni fair play quan a algú dels dos se'ns enredava la cadena que no en tenien. També és cert que en aquell temps, tant ella com jo, i, si m'apureu, la resta dels spaniards brothers, ens fotíem dels idiomes, ergo no podíem paladejar aquestes subtileses, i així ens anava, clar. Per tant es barallaven, amb tota la contundència possible, per corporificar al gran Eddy Merckx. Ah, l'Eddy, Eddy, Eddy… el caníbal. Ningú l'estimava, és clar, tal era l'admiració que despertava; bé, l'enveja. La conseqüència de tot plegat era que el pobre d'Ocaña -altre Luis- es convertiria en una mena de personatge -mai millor dit- en recerca d'actor. Fill de l'exili, com tants d'altres exiliats per sempre a tot arreu, ens feia gràcia, nens com érem, que parlés quasi millor el francès que el castellà. Quelcom normal, molt més tard ho entendríem, en aquests espanyols sense lloc al món. Altrament, tot i que empentàvem amb força i esbufegàvem sense cap delicadesa, no evitàvem el plaer complementari, però totalment imprescindible, de la locució radiofònica conjunta. Així que cadascú era a un temps ciclista, bicicleta -o una de les seues parts- comentarista -personalitzat, com ara es diu- i el seu propi animador. Per tant, el guirigall estava assegurat, sobretot als angoixants i traïdors atacs comesos en les pendents més esquerpes d'aquell passadís pla, paradoxalment, de la infantessa. I aneu en compte perquè aquesta facultat de pujar esglaons en una superfície plana pot arribar-nos al pitjor moment de les nostres vides. Ah!, le vélo, le vélo… fins l'arribada de la primera bicicleta de carreres passarien anys i panys. En aquest ínterim n'aparegué una amb rodes rodones i tot, massa compartida però, que m'aprofità per a saber guardar l'equilibri sense utilitzar ni els genolls ni les mans. És deia… ara no me'n recorde. Però de l'altra, la de carreres, sí. Era, no rigueu, la núvia del Frankenstein. Però açò, amics, és una altra història.

divendres, 23 de juliol del 2010

¿Por qué será que todo parece más bonito cuando andas en bicicleta?


No es fácil responder. No. Sin embargo, tal vez todo gire alrededor de una sola palabra. Veamos. Cuando cojo la vicicleta, esa otra parte de mí que nunca acabaré de conocer, desde la primera pedalada siento que algo es ahora profundamente distinto, alado, primigenio, absoluto, mejor. Me deslizo. Más silenciosa que mis pasos, la seda de los tubulares me transporta, untuosa. Silbo de sirenas. La callada potencia de mis piernas me impulsa. Y, ni el más sofisticado motor eléctrico de los modernos órganos de iglesia iguala el silente vaivén de mis caderas. Me repliego. Me acoplo. Elimino pausadamente la fricción del aire hacia el arrullo inicial de un zumbido aterciopelado. Atravieso su liquidez como un delfín aéreo que devora la distancia hasta convertirla en el innecesario attrezzo del espectáculo. No vuelo, mucho mejor, surco. Pedaleo redondo. Rodamientos cerámicos, fornitura mágica en el cristal líquido de la mañana. Me he transportado. He vuelto al momento antes. Me zambullo en la caricia inicial. Ni el cansancio ni el dolor me preocupan. Sólo importa el continuo gorgoteo, la inmarchitable música de este océano seco. Mi energía se disipa con la cruel e inasible constancia del reloj de arena. Nada noto, nada siento. Pedaleo o aleteo marino, quién los distingue? Intuyo el final del macho mantis, del tálamo de la araña. Da igual. Ahora soy el alimento de una pasión tan poderosa como el reencuentro. El mundo antes de ser nombrado aparece ante mí. El mundo antes de ser hollado. Ni el sudor en los ojos ni el ahogo cuentan ya. Estoy sumergido en un mar genético y aún no he decidido que la tierra sufra. Dejadme vivir un poco más en esta dulce palabra que os anunciaba, en esta ilusión del origen, en esta paz oceánica, en este engaño.

dijous, 22 de juliol del 2010

Billar a tres bandes

No sé fins a quin punt els jugadors de billar són conscients del maleït joc d'amor que els posseeix. Lliure, una banda, dues, tres bandes… compendien, si ho sabem llegir, tot el que sobre aquest deler de la natura es puga dir. Parlem de billar francès, és clar, el Billar amb majúscules -si m'ho permeten els billaristes dels forats- I què direm del que els francesos saben de l'amor? Bé, tot açò ve a compte dels meus amors viciclistes. Seguiu-me, si en voleu saber. La primera volta, com no podia ser menys, va ser un amor a primera vista, una fiblada, diu el Dicty. Uns ulls negres combinats amb els llavis rojos sang d'una madona italiana mai vista, la fèiem totalment irresistible. S'anomenava… bé, diguem-ne que Olmo. Aquesta senyoreta de Pésaro tenia "la sencillez casi primitiva de las señoras de la Romaña" tal i com Leopardi descriu el seu primer amor. Però, si el poeta del Ottocento va viure una passió callada i dolorosa, la meua va ser en veu alta i joiosa. De la intensitat, dóna clara idea el fet que, després de vint anys sense parar de fumar -tres paquets de Bisonte de mitjana diària, a més dels purets Reig, la pipa…- ho vaig deixar sense gaire esforç i comencí a pedalejar com un boig. Amb ella, no cal dir, ho vaig aprendre tot. La intensitat concentrada o la fluïdesa inesgotable. El misteri de les multiplicacions i la lleugeresa ontològica i oportuna del canvis. Però… ah, sempre n'hi ha un però a l'amor, tot era poc per a ella, mai en tenia prou, i, potser, aquesta profunda exigència determinà el previsible allunyament. Tanmateix, mantenim una bona relació i encara que, de tant en tant, fem camí junts, ja no és el que era. Bé, com qui no vol la cosa, vaig conèixer a… Colnago. Rossa, fina i fibrosa. D'una matèria essencial com passada de moda, diríem; però que em va encuriosir. Elegant, sense saber-ho. Subtil i delicada per naturalesa, vaig ser jo qui li feu brotar aquestes qualitats insospitades per a ella mateixa, dormides a les profunditats dels seus engranatges més íntims. Com un Pigmalió de le veló, li aconsellí el grup -triple plat- més adient a les seues facultats. Vaig radiar-li, amb aquestes mans, les rodes que millor combinaven amb els seus ulls clars i el seu somriure de lluna i plata; els complements que realçaven la seua veu de fi vellut. Amb tot, una volta convertida en una mena de Grace Kelly resplendent, me n'adoní del que sentia per ella. Massa tard. Heus ací com, a vegades, la història literària i la real es confonen. Coincidim, com qui no vol la cosa, sempre en ambients elevats, és clar, on ella es mou amb l'elegància natural pròpia dels milanesos i jo em trobe un poc fora de lloc. La meua obra em superava, clarament. Qué hi farem?… Passà un temps. Sobtadament, no feia ni quatre dies que havia llegit uns poemes del Oliverio Girondo, quan… Orbea, per al meu estupor, va cristal·litzar-los: "No sé, me importa un pito que las mujeres tengan los senos como magnolias o como pasas de higo; un cutis de durazno o un papel de lija. Le doy una importancia igual a cero (…) ¡pero eso sí! (…) no les perdono, bajo ningún pretexto, que no sepan volar." Els seus cabells d'atzabeja i una pell blanca com la llet arrodonien l'estranya qualitat etèria que la definia. Levitar és el seu estat natural, com les bombolles de sabó. No cal dir les suspicàcies que creà la seua arribada. Massa prima, deia Olmo. No posa els peus a terra, m'advertia Colnago. Però el que no volien entendre, ambdues, era que els cims i les estrelles som més properes, ara, al seu costat. Vet ací, amics, les tres boles: roja, groga i blanca d'aquest billar vicicliste; perdó, de l'amor francès.

dilluns, 19 de juliol del 2010

Què coll... faig jo ací?


A ningú li estranya ja que al parlar de ciclisme aparega a tot arreu, i amb la sobtada facilitat del bolet en l'ombria autumnal, l'adjectiu èpic. Tanta és la insistència en aquest mot, que haurem de concloure que, els que el remenen, un xic de raó deuen tindre. Aquesta èpica, però, depèn ben bé de la capacitat de difusió pública d'unes gestes que, com veritables fets de transcendència quasi històrica, ens descriuen els plumífers de pago mensual, és a dir, els anomenats periodistes esportius. Però, veritablement, ho és? D'èpic, vull dir. És aquest esport, elevat a la seua quintaessencia baix la categoria de viciclisme, una activitat realment d'arrels homèriques? Jo, en tinc de dubtes. De fet, ningú, que no siga jo mateix, no podrà fer-se cinc cèntims del que he arribat a patir, física i psicològicament, amb les meues dues natges al damunt d'un selló. Al igual que jo no em faré mai ni pajolera idea del que li passa per les neurones al que bufa al meu costat. I, compte en açò, perquè és la mare de la competició esportiva. Per tant, quina èpica es desprèn d'una activitat, el viciclisme, la pròpia essència de la qual ignora i fins i tot impedeix cap ressò mediàtic? Vegeu si tinc raó, amics, en el que passe a contar-vos. Quan al tornar a casa, desprès d'una esgotadora eixida, comentes als teus, com qui no vol la cosa, aquelles vicissituds -mai millor dit- més esgarrifoses, tant, que tornes a tindre un formigueig per tot el cos donades les emocions i els pors reprimits, esperant una mica, ja no dic d'admiració, sinó de comprensió o complicitat, no sols no es queden de pedra, no sols no són capaços de redactar ni el començament d'un hexàmetre llatí -ja no demane grec- no sols no et miren ni a la cara, sinó que com una mena de jaculatòria t'engeguen: feia falta això, eh! feia falta? déu meu quina dèria! I, clar, a vuere qui els diu que acabes de jugar-te-la en una de les partides d'escacs més terribles de l'aventura humana. Riu-te tu d'El seté segell del Bergman. Altrament, em podreu dir, amb tota la raó, que fins i tot el viciclisme també té de sang, suor i llàgrimes molt semblants a les d'Aquiles o Paris. I, fins i tot, cavalls de Troya. I tant que n'hi ha de traïdors... ja en parlarem. És cert, absolutament cert. Però, té uns altres fluïts molt més abundants que els anteriors i gens èpics: les baves, moltes baves, massa baves i, si m'apureu, mocs, massa mocs. Cerqueu-los -els mocs i les baves- a la Il·liada, i si els trobeu me'n feu una perduda quan estiga pujant al Pic de l'àliga per la banda nord i juro que atendré la vostra trucada sense deixar de pedalejar, encara que no tinc de mòbil. Ara, però, centrem la qüestió i la imatge: un dia com el d'avui, 19 de juliol de 2010, calor a manta, basca, moltíssima basca, xafogor -com diuen al nord, imitant als francesos- puges l'Oronet, també pel costat nord, on mai bufa el vent- Per què has triat aquest itinerari en lo que està caient?... Jo què sé, és el fatum i punt- No diré la velocitat, perquè no porte velocímetre ni res que se li semble, però us fareu una rodona idea si us adoneu que l'aire no existeix. Ergo, ventilació igual a zero. A més a més, no hi ha ningú. Qui pot ser tan imbècil de fer el que jo estic fent ara? Ningú, és clar. Dóna igual, pedaleges. Les rampes són dures, molt dures. I al pit i a la gola et couen fins a les brànquies que ja no en tens. Et poses dret sobre els marxapeus, bufes i baveges. La boca és una O majúscula. I baveges com un nadó patètic. Igual té, pedaleges. L'Alt del Pi… encara?. Oh, déu meu. No entraré en més detalls -el flat, el rot que no vol eixir, la bava que es gronxa… bé, deixem-ho córrer- perquè us faria plorar de commiseració. Sols un petit i últim apunt ineludible per a garantir que us en feu càrrec, amb total precisió, de la magnitud de la tragèdia. En arribar allà on la pendent és més benèvola, una vegada deixes a mà dreta la minúscula làpida que recorda a un dels nostres que va perdre la partida -d'escacs, naturalment- proves de tancar la boca. Ho aconsegueixes. Bé, a mitges. Però encara que puges assegut, mantens, per si de cas, les dues mans als escaladors. I aleshores -amb permís de Rus, el filòlec- te n'adones del tipus de poeta que ets. Fregues, distretament, amb les puntes que les mitenes deixen lliures als teus dits, les manilles dels frens i, hòstia divina, cremen! Per l'amor de déu! Què és açò? Són d'alumini -grup Campagnolo Veloce, poca broma- i cremen, sí, cremen com la mare que les va parir. I la gran pregunta surt, barbotega com l'aigua de plor a la infantesa, com el vòmit de l'aigua de valència de garrafó: Què collons faig jo ací? Què collons faig jo ací? I, clar, repeteixes la pregunta com una mena de lletania -fins i tot en la seua variant vehicular: qué coño hago aquí? amb canvi de sexe inclòs, com podeu observar- sabent que ningú respondrà, però que ja que encara pots parlar i que n'aprofites les paraules per a soltar la bava que penja -la bona i la mala bava- dir-ho una i altra volta, esperant reconèixer en el silenci el fi del suplici, és un consol. I, tanmateix, en aquesta profunda agonia tot s'il·lumina, ara va i ho comprens amb una claredat meridiana i per a sempre més. Tu, i sols tu, imbècil, eres el teu enemic. Ni la muntanya ni la vessant nord ni la basca gelatinosa ni la bava de io-io. Per tant, oblidem-nos de l'èpica: el viciclista, benvolguts amics, és, per definició, un poeta líric i Safo és la seua advocació i musa. Som al regne dels sentiments.