divendres, 20 d’agost del 2010

L'alegria de la penya

Conseqüència, sens dubte, de la seua bonhomia, l'amic Alberich comentà fa uns dies l'anterior post d'aquest blog vicicliste. Tot i que confessa s'estima més el no sempre fàcil, hui en dia, art de caminar, hi apunta: "Per casa nostra –Barcelona i els seus rodals- hom pot veure llocs on hi ha aparcades bicicletes i si hi entres, a l’establiment hi trobaràs una bullanga divertida i sorollosa, cruspint botifarres i bevent en porró. Sempre m'ha agradat barrejar-me amb tan esportiva i divertida penya". La propera entrada que jo n'estava pedalejant era Amore traditore, que trata com us podeu imaginar de ganivetades ciclistes a l'esquena, allà on són el ronyons. I clar, aquesta valoració forana me'n ha fet rumiar, i molt. Qual és la font inesgotable de tanta alegria, fins i tot contagiosa? Serà la qualitat de germanor, tan recurrent i malentesa a casa nostra? Serà l'il·lusori retrobament amb un temps, la infantessa, que crèiem havia desaparegut per a mai de la vida? Satisfer en companyia una fam ben guanyada amb l'esforç físic? O, si en som més pragmàtics, la ingesta, potser massa generosa, d'alcohol per a saciar una set que no sols és producte de la deshidratació? Que el vi en gasosa o la cervesa freda -de la Coca-cola ja en parlarem- són els líquids essencials del vicicliste, ningú deuria de dubtar-lo. La mitologia ho confirma, tant com la gasolina i l'aigua del radiador ho són del cotxe. I, tanmateix, em costa entendre que les flagrants deslleialtats en la ruta queden dòcilment aparcades prop de les bicis quan arriba l'àpat. Digueu-me suspicaç. De fet, tot un subtil món de detalls encisadors s'estén damunt el paper que cobreix la superfície plàstica de la taula. Si mirem prim, un joc prou sofisticat es desenvolupa al rerefons de la comanda del menjar. N'hi ha qui demana directament plat combinat -forquilla i ganivet- postres, carajillo, xupito o copa i xampany, i deixa els bocatas per al ramat. A l'altre extrem, però amb les mateixes ambicions i distanciament, és aquell que o no menja res -"un café solo, gracias"- o s'empassa el seu propi plàtan o d'altra peça de fruita o barreta energètica. Són, ho haveu endevinat, l'aristocràcia del barri. L'un, perquè és tal la seua classe que pot malbaratar-la en dispendis pantagruèlics. L'altre, perquè segueix un camí d'ascetisme i perfecció que acabarà elevant-lo -tot siga dit, per pujar més ràpid- a l'ossera dels ciclistes. I a l'entremig, la xusma. Amics tots, sí, però xusma. Que mengen amb modèstia i discreció -"donde hay vino beben vino y donde no hay vino agua fresca"- el seu entrepà de ració mentre riuen, ningú sap ben bé perquè, les humiliacions rebudes no fa ni deu minuts. Sí, ja sé el que esteu pensant. Home, que tots els grups de ciclistes no són així. Cert, molt cert. Heus ací la diferència entre el grup vicicliste -potser el que Alberich descriu- i la penya taurina, perdó volia dir ciclista.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada