dijous, 5 d’agost del 2010

L'amor objectiu

La col·lecció Dugast

Al Baró Negre, de qui aquest "amor objectiu" n'és deutor
i a la meua neboda Sara, ella sap ben bé el perquè.

André va respirar amb una plenitud que feia temps no sentia. Al que li digués que la causa d'aquesta barreja de joia i melangia venia de la disposició que algú altre n'estava fent d'aquell material dels seus somnis, d'aquella estranya seda de quatre fils quadrats, cadascú amb la seua torsió específica i creuats al viés, mai l'haguera cregut. La marca de llenceria que li servia la fibra en brut mai va tindre clar el tracte que l'André li dispensava, ni falta que els feia, deia ell. Però ara, n'estava segur, aquell jove ros, el Richard, aquell holandès errant, tenia a les seues mans el que Père Dédé -com l'André era conegut- ja va mostrar-li, amb tan sols quinze anys, al seu mestre Dourdoigne i que aquest anomenava l'amor objectiu. Havien passat quatre hores fins que va poder aïllar aquella banda primordial. Temps més que suficient per a revistar els seus començaments, les primeres intuïcions d'aquell oli lluminós com una seda líquida i inesgotable que fluïa ja per sempre a la seua sang. El so liqüescent d'aquells filferros invisibles que ell havia enfortit fins a la indestructibilitat. Home d'un temps ja passat, però que no fugia del present, encetà la caiguda dels flancs de cotó color mel amb una saviesa apresa, però no ensenyada. Sap que cada costura no sols té la seua pròpia finalitat al conjunt, sinó que corporifica les variants essencials, les precises adaptacions, el confort, el retorn natural, la deformació adient, la resposta ràpida al pensament i no a un cos en absència. Sap que aquesta fabulosa creació deu de tindre la flexibilitat de la colobra, la sensualitat d'un guant de cuir tendre, la distinció de l'amor objectiu i la seua conseqüència principal: flotar en apnea. D'això, que els teixits que ara engalaverna li rememoren un temps desconegut, on les successives capes del vernís prohibit que Guarnieri o Amati donaven a les fulloles encadellades dels seus amors objectius siguen, ara, parts de sí mateix. De fet, sempre ha escoltat el mateix, que els italians eren quasi intocables, i que la generació dels mestres francesos treballava a la seua l'ombra. Mai hem pogut apropar-nos, repetia Dédé amb una admiració resignada. Le Père sap que els trenta anys del seu taller no faran fum en el record, en la memòria ingrata. Que els seus models continuaran sent únics, a la mida, alta costura i no prêt à porter, d'aquells que xiulen en la passarel·la des de la primera pedalada.

La joia de la corona

4 comentaris:

  1. Muy bonito nene,bicicleta-obra de arte,muchas cosas deberían ser así,para poder admirarlas.

    ResponElimina
  2. Et torne la visita i t'enllace des del meu blog. Benvingut a la xarxa.

    ResponElimina
  3. muy bonito si, y muy curioso también, gracias por dedicarmelo!

    un besito

    ResponElimina
  4. Gràcies pels comentaris i els enllaços. Sou molt amables. Espere passeu una bona estona llegint al blog. S'agraeix, i molt, l'oxigen.

    ResponElimina