dimarts, 21 de desembre del 2010

À bout de souffle

La seua família

Per a l'Anna M… esposa d'en Joan S.
Els bons artistes són aquells que quasi sense calcular, acaben passant comptes… Caram, sí que ho tens clar. Però, al noi aquest ja li venia de família… Sí, el pare ja les hi feia. I el pare del pare. I el recontrapare del pare… Això és jugar amb avantatge, oi?... No sempre. El Jordi Frederic, que també era de la collita del '85, no hi tenia ningú a casa seua i mira com dominava les clàssiques anglosaxones… Sí, sí. Quin geni, el Jordi. Com dominava el grup, tot l'escamot li cantava alhora l'Al·leluia, com si diguéssim, quan ell els ho hi deia. Ara, el Joan Sebastià, què voleu que us diga, era especial… I especialista, no?... Bé, ho dominava tot. Si algú s'escapava, deia en francès à suivre, i tot el grup com un sol ciclista feia la roda dels relleus seguint l'ordre màgic d'una Suite. L'Alemany, el Gavatx, el Sarau i fins i tot el Gigabyte com una sola ànima. Quin poder de convicció… I quan algú anava de solista, li llançava l'orquestra fent el mateix i tan virtuosament coordinats que el deixaven ben planxat… Peccata minuta, nois. I ja sabeu què vull dir... Us en recordeu com les hi feia?... Això sí que era la seua especialitat... Li veies el pedaleig i t'ho ensumaves. Ja està fent el Preludi. Mira, mira com els mareja, com els distrau, els té bocabadats. Ara quan toque el dos, veurem qui agafa al subjecte aquest… Primer deixava clar qui manava, s'exposava, diríem. I els altres, tot i que l'imitaven, sempre li anaven al darrere. Era com si portés un espill a la mà i els veiés pel clatell… Fins i tot feia broma -us en recordeu?- pedalejant a l'inrevés com un cranc, i encara es distanciava més, com si doblés o tripliqués el valor de les seues pedalades. Són els divertiments, ens deia… Ei, però el súmmum -ostres, ho veig com si fos present- era quan girava cua amb la bici cap al grup i donant altre bot sense moure la bici seia, novament, d'esquena als perseguidors i pedalejant a l'inrevés i en l'espill fotia el camp, reafirmant novament el seu mandat -una mena de reexposició- fins als estrets carrers que anunciaven la meta que travessava amb un sol pedal, però potent i omnipresent. Encara m'emociono, mireu… I a mi em puja un nus a la gola si faig memòria de la seua última escapada… Mira'm la pell… No hi dius res tu ara, caram, la inacabada, tot un Art de l'escapada. Duia la seua firma, el seu nom signat sobre les llambordes… Tots sabíem que qualsevol esforç era inútil… Jo diria que va ser la més gran que li varem veure. Com si ella a soles resumís totes les possibilitats. Qualsevol circumstància que pogueres imaginar hi era. Qui gosaria dir la seua sobre fugides desprès d'allò?… I de sobte ens arribà la noticia: havia caigut i havia caigut malament. Quelcom li entrà als ulls i va anar cap a terra… De fet, no va despertar. À bout de souffle, nois, que diuen a França… En arribar prop de la meta tots els nois com un sol home posarem peu a terra i ningú va voler creuar-la. Només ell podia saber com acabava aquella Fuga supèrbia. Sí, nois, quin artista de la fuga, el Joan… Li venia de família…



La fatal caiguda captada per un reporter esportiu
(Arxiu de prensa: Die Kunst der Füge BWV 1080)

7 comentaris:

  1. Aquesta relació d’una fatal fuga ciclista del Joan S amb la del seu homònim mestre de capella i hàbil amb el pedalejar grans i sorolloses bicicletes, dites òrgans (Johan Sebastian?) és genial i farcida d’un sentiment, una tendresa i una gran emotivitat.
    Quan un amic se’n va, en una fuga indeterminada, que millor que dedicar-li una ‘toccata e fuga’ del gran mestre del barroc.

    ResponElimina
  2. Ramon, moltes gràcies. Bé, es tractava de fer pedalejar al meravellós J.S. Bach, però has advertit que un petit homenatge, molt més particular, també hi és. Salut.

    ResponElimina
  3. Com l'has fet pedalar, mare meua. Al final s'ha fotut de lloros amb la Fuga. Massa "toccata", d'aquí que s'hagi enclastat amb la partitura inclosa! En el segon pentagrama ha quedat ben enregistrat, ho veus? Va pulir les llambordes de la frenada. Tot el trosset del caminoi negre, esborronat!
    Sàpigues que la seva dona no va plorar gens. Em va dir: n'estava tipa d'escoltar-la! Ja li ha estat bé! Diu que des d'aleshores va quedar com alliberada... Ella sabrà. :)
    Aquell mateix dia, unes horetes després de la seva mort, quan vaig sortir per anar a comprar les quatre cosetes que em faltaven per dinar, em vaig trobar la bicicleta del mestre Bach a casa. Me la va regalar!

    ResponElimina
  4. Te la passo a tu, Vicicle. La tens a casa.

    ResponElimina
  5. Saps, Anna, el Johann per casa seua no el trobaves fàcilment, que sempre era amb l'orgue o al cafè, del que era un addicte. Així que l'Anna M. no tenia molta causa de queixa. Aquesta passejada matinera que proposes amb la bici de Bach em sembla encisadora. Un petó. Ah!, t'agafo la bici que has deixat a casa.

    ResponElimina
  6. M'agraden les fugues de Bach,y tota la seua música,si les seues fugues viciclistes son com les musicals m'apunte.beset.

    ResponElimina
  7. Concha, sí que se li apropen sí. Les dues coses tenen el vertigen de la bellesa. Un bes.

    ResponElimina