dissabte, 30 d’abril del 2011

On n'oublie rien


L'horabaixa del món, segons l'avi. Oli sobre fusta. 22 X 32 cm.

In memoriam E. Sábato. Va tindre la valentia de fer memòria.


Les incursions a l'estudi gran em deixaven massa sovint l'ànim inquiet. Construït sobre un corral o pati del darrere, la mala ventilació, gairebé inexistent, el feia un congelador a l'hivern i un forn a l'estiu. Però quan eres un nen ni te n'adones. Ple a vessar de tot tipus d'andròmines, era, junt al jardí, el principal lloc on deixar anar la meua tendència infantil -i actual- a bambar per on fos. Interior i exterior. Vida contemplativa. El va fer construir el meu avi matern: era pintor i dibuixant. Llenços, cavallets, pintures, olis, dissolvents, llapisseres, carbonets, papers, carpetes, llibres, taula de dibuix, pinzells, paleta de colors, ampolles de vernís, cristalls químics, gomes, verins artístics… Hi vaig descobrir a Saturn devorant als seus fills. Don Quixot en tons grisos i eixuts. Dones rubicundes amb peixos gegantins que les guardaven o posseïen. Retrats de prohoms foscos. Dones nues de bellesa freda que tanmateix em produíem uns ulls encuriosits. Paisatges que venien del carrer avall. Horta esmorteïda d'horabaixa en totes les seues versions, i albades majúscules de perfums marins i arrels d'aiguamolls i sèquies. L'avi va dir-li al meu esguard com era el món. La resta dels quadres, aquarel·les i dibuixos familiars eren per tot arreu a casa. I al bell mig d'aquest lloc il·luminat per la silenciosa llum del nord travessant estàtica i uniforme la llanterna del sostre, el meu pare va instal·lar el seu banc de treball. Hui en dia li diríem de bricolatge. Aquest contrast conformà per sempre mai el meu esperit, les meues dualitats més particulars i profundes. Art i mecànica. O ben bé, la mecànica de l'art i l'art de la mecànica. Vaig aprendre l'art de l'equilibri al carrer. Bici amb rodetes laterals al darrere. Ara les llevem i tu mires al davant, oblida't de la roda, no la mires, l'equilibri és a l'horitzó que pintà l'avi, no ho penses. Eureka. El dia que ja no ho sàpigues fer haurà arribat la teua hora. Pare, què vols dir? Com que la mare no volia ni sentir parlar d'anar a soles pel carrer amb la bici gran del pare, vaig treure'm de l'art la mecànica que em permetés donar voltes ciclistes al perímetre interior de l'estudi gran. L'espai era més que insuficient i la mecànica d'aquest art consistia en no donar una pedalada sencera, sinó petits impulsos amb el peu dret recuperats tot seguit pel retrocés del peu esquerre. Una inclinació natural em feia donar voltes en sentit contrari a les busques del rellotge. Sempre igual. I malgrat el constant defugir d'obstacles, vaig mecanitzar, amb la fluïdesa de la inconsciència infantil, aquest art avui gairebé impossible. D'això, que acabés instal·lant, aprofitant una mena de portaobjectes al manillar, un petit transistor Sanyo, amb auricular inclòs, que em permetia escoltar la radio. Sobretot, música. La mecànica dels sons. Els sons de l'art. Però volia eixir. Desitjava pedalar carrer avall. Deixar de banda aquest art interruptus. Afegir a la circumferència de les rodes, la dels meus peus cercant l'art de la rodonesa, la mecànica màgica del pedaleig circular. Cercle complet i horitzó obert. I arribà el dia que la mare va dir sí. Va ser una experiència de solitud completa. Carrer avall. L'horta encara no havia rebut el total menyspreu d'avui. Era ben a prop de les nostres mirades i olors, de la nostra pell i dels sons. Espai al davant. El vent. La sensació de surar, de nadar amb braçades que convertien l'aire en un mar de carrerons oberts. En arribar al final dels edificis vaig girar, en contra de la meua tendència, a la dreta, direcció al chalet d'Ayora, un lloc tèrbol, de jardí i palau emmurallats que albiraven pels forats del seu mur de pedra romàntica i luxuriosa, i que em feia patir de por a les nits. De sobte vaig notar que frenava, que alguna cosa tirava de mi cap a enrere. Vaig increpar al pocasolta aquell que agafat del portaequipatges llançava per terra el meu viatge iniciàtic i lluminós. S'acostà pel darrer i em va fotre un parell d'hòsties. No vaig plorar. No vaig lluitar. No vaig copsar aquella violència descompensada i gratuïta. No vaig parlar. Pensí que jo era un covard. Que sempre seria un covard. Torní a casa. Vaig deixar la bici gran del pare a l'estudi i mai més li vaig fer aquella mecànica ociosa d'interior, aquell art amagat per sempre al cèrcol silenciós i quiet de la memòria.

On n'oublie rien de rien
On n'oublie rien du tout
On n'oublie rien de rien
On s'habitud c'est tout

J. Brel

dijous, 28 d’abril del 2011

El Tall Anglès

El matrimoni Derrida

Obligats per diverses circumstàncies -gens profitoses, no cal dir-ho- sovint ens veiem necessitats de fer la compra quinzenal per comanda telefònica al Tall Anglès -no confondre amb l'altre Al Tall, of course. Fem la llista de productes sempre amb la prevenció de superar per pocs cèntims la xifra de 120 €, amb la qual cosa ens estalviem el suplement de 8 € del que El Tall denomina Envío/Montaje. Fins ací, l'equilibri existencial i còsmic al que tothom aspira dia a dia no trontolla. Vivim en un món perfecte ple de Talls Anglesos. Heus ací, però, que aquestes comandes s'han capbussat, avui 28 d'abril a la tarda -tot i l'oposició de la meua dona a reconèixer-lo- en el procel·lós món del viciclisme. Ja em direu. De tant en tant, i per tal de assolir les necessitats de tòxics i greixos inútils i malaltissos a la sang, que qualsevol humà del segle XXI deu posseir com a senyal de la seua correcta i continua adaptació al medi, encomanem una safateta -i he dit una!!!- d'aletes de pollastre o little chicken wings. Uuummm. Ben rostidetes, a punt de caramel·lització són exquisides. Si hi mengeu, preneu el costum d'ingerir dos xupitos de qualsevol beguda per sobre dels 40º abans menjar-les i darrere els postres, com a preventiu i catalitzador de la toxicitat i els greixos; i alhora, com a principal actiu al rentat i desinfecció del vostre aparell digestiu. Mà de sant. Bé, hui a la tarda, deia, enlloc de l'acostumada safateta, ens han dut dotze safatetes. Sí, sí, ho heu sentit bé: DOTZE!!!. Què és açò, el menú del Darrer Sopar? Hem cridat, bé, ha cridat la meua dona, urgentment, al Tall. Biiiiimmmm, biiiiiiimmmm. I dic cridar i no trucar, perquè va ser un veritable crit el que hi va fer: que a la factura hi eren les dotze safatetes! Señorita, pero es que, además, dónde las guardo yo? No nos caben en la nevera… I m'atreviria a dir que gairebé a casa tampoc… Ah, que pasarán a recogerlas antes de que acabe el reparto a domicilio, como muy tarde a las ocho, vale… Però s'han fet les nou de la nit -just quan jo hi he arribat, mig banyat per la pluja- i ningú no ha donat senyals de vida. Un altre crit. Señorita, es que hace mucho rato que esperamos y están fuera del frigorífico… Teta, açò va en segones… Què dius?... Que n'hi ha que llegir entre línies, amor meu. Que en tot aquest embolic n'hi ha un missatge subliminal que no m'agrada gens ni mica… Que has begut?... No. El te amb llima de sempre, o'clock… Pues ja em diràs què vols dir. Sí, señorita, habíamos quedado en que pasarían antes de las ocho… Molt fàcil: Eco, tenim un problema, però semiòtic… No, no puedo guardarlas en la nevera, te lo digo en serio… Semiòtica a casa nostra, ves per on… A casa nostra, tete, el que tenim són dotze garbinades d'aletes de pollastre que, a més a més, acabaran per fer-se malbé. Pero si están toda la noche en el banco de la cocina, mañana las tiraréis, no?… Teta, escolta'm, algú pensa que tinc el cul massa gros. Sí, sí. I que un parell d'ales m'aniria d'allò més bé pa' pujar l'Oronet, encara que foren de pollastre, versió fried chicken… Què li has posat al te, a banda de la llima? No estaràs fent com la reina mare: rentades bucals amb un col·lutori de ginebra? Oye, y qué te parece si las reparto entre los vecinos? Es que da conciencia tirar tanta comida... Per favor, mante, que açò és molt seriós. Que al Bahamontes li deien El Águila de Toledo… Entonces, me las descuentas y las reparto, no? Sí, a mí también me parece la mejor solución. Gracias, guapa, muy amable… ¿I què em dius dels versos d'Aleixandre? "Yo iba en bicicleta, casi alado, aspirante… Y yo casi ya por el aire, / yo apresurado pasaba en mi bicicleta y me sonreía… / y recuerdo perfectamente / cómo misteriosamente plegaba mis alas en el umbral mismo del colegio" Ho sents? "Plegaba mis alas" Estic avergonyit de mi mateix per no adonar-me d'antuvi que l'hermenèutica de les little chicken wings passa, indefectiblement, per la seua vessant viciclista… I jo, de que demà 29 d'abril tothom prendrà little chicken wings per a menjar. I saps per què? Perquè era una comanda del Buckingham Palace per al Derrida Casament Reial de demà… Com dius, Derrida? M'ho estàs deconstruït tot. Potser m'equivoco? No sé. Abans que em suïcidi, però, aclareix-me un dubte: què faran, una barbacoa?... No, bullides amb maionesa…Bullides amb maionesa! On és la finestra?... On sempre. Me'n vaig a parlar amb els veïns i a repartir little chicken wings. Tu fica't a la dutxa i mira d'aclarir-te l'hermenèutica… Vols dir que al capdavall acabarem pagant-li la convidada a la parella?... Doncs clar, com sempre… Reclamarem les tornes… Sí, home, sí, apa... Doncs al Coppi li deien la Garsa i al Bartali l'Àngel Volador… Au!, vés… Veus, tu mateixa ho dius…


El Tall Anglès

dimecres, 27 d’abril del 2011

El manifest après la lettre


Con la bici no se puede hacer trampa… toda presunción excesiva recibe su inmediata sanción (Marc Augé, Elogio de la bicicleta)

Com que porte un temps més que prudencial fincant-me on no em demanen i parlant del que no sé sense que ningú no m'haja trencat el cap encara i per no trair aquesta suma de mals costums o vicis -que al capdavall és el mateix segons Fuster- anomenada tradició viciclsta de cas perdut i entestat en vés a saber què afegirem a l'esmaperduda i sobtada vessant de crític literari-viciclista que em posseeix (bé, deixeu-me que respire que encara no hi havia posat una maleïda coma: uuuuuumm-ffffffffffuuuu) tornem-hi: doncs parlaré d'un llibre i del seu escriptor. I no faré ara -¿potser ho deixem per a un altre moment d'angoixa?- la distinció entre aquestes dues categories metalitaràries, hereves directes, pel que veureu més endavant, dels Scriptorium medievals, i actualitzades, si més no, pels mestres metacopistes Jackobson i Barthes. Anem-hi. Que el Marc Augé -el qual me'l va presentar el meu amic Manel- és representant del pitjor tipus de viciós de la bici, ningú ho pot dubtar només obrir el seu opuscle intitulat Éloge de la bicyclette -publicat a casa nostra per Gedisa, amb l'inversemblant títol de Elogio de la bicicleta- eh, ja em direu, com si fos el mateix? El que és més que evident en aquest autor, deixeble literari dels grans pensadors de la felicitat, pose per exemple a Kierkegaard, i amb un frec del típic optimisme d'arrel semític de Kafka; el que és més que evident, dèiem, és que m'ha copiat, fil per randa, el meu blog; tot i que l'edició francesa de l'Éloge és de 2008 i jo no vaig descobrir Internet -gràcies, per parts molt desiguals, al meu amo i, altra volta, al meu amic Manel- fins al voltant d'abril del 2010. Que ja m'estava bé? Que on vivia? Bé, què voleu, tanta pedalada és el que té. T'allunyes, t'allunyes, t'allunyes… (exemple de hipertext) I un dia te n'adones de que ets a prendre pel cul i ben fóra del món. I què? I de la cosa aquesta de les dates, què fem? Ei, peccata minuta, Vicicle, em direu. Doncs això, jo pense el mateix. Estic en vosaltres. I és que n'ixen tots. Vegeu si no: Ladri di biciclete, Jour de Fête, Tati, Monsieur Hulot -l'oncle- Mitologías -bé, sí, les de Barthe, no les de Lévi-Satrauss, i què?- i també La Ilíada i L'Odissea, la Paulette, En bicyclette… si fins i tot ix el Pascal. A més a més, descripcions minucioses del que jo faig, més pròpies d'un voyeur: "hablar de la bicicleta es pues evocar, fatalmente, muchos recuerdos" (p. 17) Del que ens passa només pugem al damunt d'una bici: "En realidad juegan, pues su verdadera intención es antes bien, recuperar los placeres de la infancia y las complicidades de los niños" (p. 43) De la seua vessant existencial: "De modo que la embriaguez de la soledad no excluye ciertas formas de sociabilidad, y creo que ahí estriba una de las virtudes perdurables del ciclismo… Por consiguiente, hay que dar a la bicicleta el crédito de la reinsercción del ciclista en su individualidad propia, pero también la reinvención de vínculos sociales amables, livianos, eventualmente efímeros, pero siempre portadores de cierta felicidad de vivir" (p. 44-46) o literària: "la bici es una escritura, con frecuencia una escritura libre y hasta salvaje, una experiencia de escritura automática, de surrealismo en acto o, por el contrario, una meditación más construida, más elaborada y sistemática, casi experimental, a través de los lugares previamente seleccionados por el gusto refinado de los eruditos" (p. 68) I, fins i tot, política: "la revolución ciclista aún no se ha producido" (p. 73) I, per suposat, filosòfica: "pedaleo, luego existo… el ciclismo es humanismo" (p.105-107) El que no ha acabat de copsar en Marc és la vessant lírica del viciclisme, que ell, com tants d'altres interpreten equivocadament com a èpica. I fixeu-vos ben bé que ell mateix ens ho diu: "el verdadero ciclista no existe plenamente sino cuando se le restituye la mitad perdida de su ser inicial, es decir, cuando se confunde con su bicicleta en un solo cuerpo. El vínculo que une al ciclista con su bicicleta es un vínculo de amor y, literalmente, de reconocimeinto, que el tiempo no destruye sino que afianza, si es preciso mediante los recuerdos y la nostalgia cuando la vida los ha separado" (p. 83) És o no és un fotut sentimental? Doncs ja està. I com a corol·lari, l'idealisme metafísic d'arrel hegeliana: "El sueño del ciclista es identificarse en tierra con el pez en el agua o el ave en el cielo" (p. 102) El retrobament absolut, corporificació viciclista de la idea absoluta d'en Hegel o Tarkovsky. I somniador: "uno hasta se siente tentado de soñar con una ciudad en la cual todos pudieran tomar, a su gusto, cualquier bicicleta en la calle, dejarla en cualquier parte y, poco después, tomar otra; de soñar con una suerte de comunismo urbano para jinetes de la bicicleta, hombres y mujeres unidos por una ética común y reglas de cortesía unánimemente respetadas". Sí, Marc, però no amb Valenbisi, estem? Així, que aquest Elogio, més enllà del seu interès intrínsec, és un veritable Manifest del Viciclisme après la lettre. El nostre llibre de capçalera. Sí, sí, après la lettre -que no avant la lettre- perquè ningú que no estiga tan grillat com jo ho entendrà així, que aquesta lectura en clau manifestant només pot fer-se desprès i no abans d'haver-hi assolit l'innombrable status de viciclista. I si hem permeteu la comparança erudita, estem davant d'un cas molt semblant al que li va ocórrer al Victor Hugo amb el seu pròleg a Cronwell, que a la llarga es va convertir en una mena de Manifest del Romanticisme, però més avorrit que el propi moviment, i no com aquest que és un plaer de lectura. Felicitem-nos, amics, doncs ja li ha estat reconeguda al Viciclisme la seua categoria d'Isme. Isme que s'identifica als papers, com ja heu tingut prou oportunitats de comprovar-ho, per la total absència de punts i aparts. A la vida no n'hi han de punts i aparts. L'únic punt és el final, és clar. La gran meta, on gairebé tots voldríem ser el farolet roig. I el viciclisme és la mètrica d'aquesta ambició poètica. I un intel·lectual francès, crème de la crème de la intel·lectualitat mundial, el Marc Augé, ens ho fa saber après la lettre, bien sûr. Vive le Viciclisme!!


Pròximes amenaces, perdó, crítiques, depenent del meu nivell d'angoixa existencial i de la pluja, sobretot de la pluja: El ciclista de Tim Krabbé, una versió ciclista i de butxaca del Leviatan de Hobbes o de la refotuda balena geperuda -ei, com la maredeuta- de Melville, que tant se val. I potser m'endinse al món del cinema i us faça cinc cèntims de La bici de Ghislain Lambert, radical visió bressoniana del kafkià món de la competició ciclista, amb un toc bartlebeià -preferiria no fer-ho-, més Melville, què hi farem? Com veieu, l'amenaça és seriosa. Bellum omnium contra omnes... Homo homini lupus. Que sempre queda bé acabar amb un llatí de caire sentenciós.

dilluns, 25 d’abril del 2011

La darrera derrota


El meu pare va tindre el bon gust, la delicadesa, la coherència històrica o la mala follà -que diria ell- de morir-se un 25 d'abril -diada de tan celebrada derrota. Aquell any, 1997 -290 anys desprès de la desfeta- feia una ponentà d'espant, tòrrida i estranya. Fora de calendari. Una mena de recordatori ambigu. Un caliu que mai no plega o unes cendres que no deixen d'ofegar-nos. Una platja d'agost encès a l'abril que no sabem ben bé a qui pertany. La meua mort, però, serà distinta. ¿Com puc dir això? Doncs, ben fàcil. Ja seria cas que morírem el mateix dia i de la mateixa cosa: una cirrosi hepàtica. Tot i que, ara que faig memòria, el seu pare ja va morir amb el pàncrees desfet. Per si de cas, intentaré no seguir la tradició familiar. Les causes, pel que sembla, van ser molt diferents a las de l'avi. Que jo sàpiga, al meu pare només el varen operar una volta a la seua vida. Apendicitis. Jo tindria uns set o vuit anys. La transfusió de sang, sembla, li va encomanar una hepatitis que mai no se li va declarar -digues-li tímida- i que es transformà, amb el temps, en una cirrosi compensada, deien. Bé, una mort anunciada. Mai no li varen donar la possibilitat d'un transplantament de fetge, tot i que els símptomes de la seua malaltia van declarar-se-li -extravertits com són sempre els símptomes- cap els 57 anys. Massa gran, sembla, per a la despesa que hi suposava la cosa. Aquella compensació que deien, ja li estava bé. I va aguantar -ningú ho hagués dit- gairebé quinze anys amb una més que raonable qualitat de vida, malgrat els continus ensurts, les urgències i les revisions periòdiques. Bé, coses de mon pare. Un altre hagués arrossegat tothom a l'odi familiar i el victimisme. 1983. Hospital Clínic. Secció de Medecina Interna. Digestiu. Planta 7ª. Passadís B. Sala 4. Vuit llits. Sense mampares. Amb la mort dels altres recolzant la dalla al teu llit mentre apura la cigarreta dels acomiadaments i paladeja, asseguda i amb els fèmurs creuats sota el sac negre del seu hàbit, l'última pipada. Les meues primeres nits de veritable vetlla estant. El pare amb la sonda nasogàstrica, i la sang oberta de les varius obertes a l'esòfag omplint, amb l'eficiència de l'estibador, l'estomac que rebutja en vòmits la pròpia beguda verinosa i obscura a les palanganes infinites de les nits infinites de melenes negres a les femtes. Netege, a l'excusat, el plat de llit amb les maleïdes liqüescències: una mena de cendres humides i lliscoses. Les gegantines ampolles d'orina a l'estant superior em vigilen. Tenen noms i cognoms reduïts al nombre del llit, i reflexos ambarins com les noies rosses que em tenen furtats els ulls. Jo en tinc vint i pocs. No han passat deu minuts, que torne al vàter, ara amb la palangana a vessar. La buide. Li netege la rojor enganxada al fons. Aprofite per a orinar. Vull creure que el meu pixum és molt lluny encara d'acabar en aquestes ampolles-noies. Mira, la del cantó esquerre em recorda la xica suau dels llavis… Va, vés, que el pare espera o dorm o és mort. Quantes coses m'haguera agradat pensar-hi de tu, llavors, i haver-t'ho dit. I no ara que un èter indefinible ens ha separat per sempre mai. No ara, que només tinc les paraules. No ara, que ja no hi és qui puga entendre-les. No ara. I arribà el dia que l'hemorràgia va aturar-se. La dalla, però, sempre era al nostre llit. Vaig comprendre que no venia per nosaltres, per tu. D'aquí, la confiança. La mort té aquests detalls aristocràtics. D'això, que aquest dilluns 25 d'abril faré una etapa atípica. Pedalaré al llarg de l'avinguda cercant l'atzucac on assolir el passat. Primer, on vares nàixer, carrer Trafalgar, altra derrota. Res quedarà de tu i els teus, m'ensume. Res, on puga trobar la fissura dels records vius. Desprès, Berenguer Mallol, on vares conèixer a la mare. Tot serà per terra. Els vencedors no deixen pedra sobre pedra al seu lloc ni memòria possible. I, per últim, passaré pel nombre 14 -també 14- del carrer on varem viure tots plegats. Però la llum l'hauran canviada. Serà un besllum vençut, ambarí, com les rosses oblidades i els orins. Un sol de façana que durà el fado des dels plecs més desolats de l'avinguda abocant-se al mar. I la sentor marina de la sang rebutjada em dirà, de sota veu i des d'un altre temps, que "els rius són camins que caminen" -Pascal, malparit, per què no vares ser poeta?- "que van a dar a la mar, qu'es el morir". I la dalla, hui farà tot just 14 anys, ja no hi era recolzada al teu llit. Perquè aquella nit del 24 d'abril anaves fugint els llits i les habitacions. Perquè el teu lloc al món s'esvaïa amb la urgència del fum gris de l'última pipada, de la darrera derrota a la matinada del 25 d'abril.

dissabte, 23 d’abril del 2011

Per sant Jordi: un llibre, una rosa i...

A iniciativa de Relats conjunts

Si m'ho demanés ella… M'ho demanarà ell?… No crec que li ho demane ella. Però té ulls de desvergonyida. En tot cas, no li diràs que sí, oi, Jordi?… Què faig, li done la rosa que porte a la bossa de plàstic, o m'espere al seu llibre, si és que duu de llibre per a mi? Pot prendre's mal que duga jo la iniciativa. A més, tot plegat ¿no sembla massa tòpic açò de la floreta?… Deuria ser ell qui em donés la rosa? Primer ell, no? Bé, és la tradició. Es nota que és tímid ¿I si trenque la costum? Però… Massa callats van estos, no m'agrada la cosa. Ja li he dit prou vegades que sóc el que sóc, i no una carrabina per a espantar ningú… Ets tan bonica, Glòria. M'agrades tota sencera, com la rosa que et duc i que no sé si et donaré. També les teues espines són dolces. De hui no passa? Què rastes més guapes, i el teu nas està tan maquíssim amb l'anellet i tot. Que no faré el ridícul amb la floreta? A la pròxima paperera la llanço… No em mires així que em desfàs. ¿Massa típic el llibre?... No sé… No, si no hi ha rosa, deixe el llibre a la motxilla. ¿A que la duu a la bossa de plàstic? Segur… Què s'han dit? Tanta gent, tant de soroll… Per què riuen? Què m'he perdut? Què fan ara?...

-Va, pugem els dos i ens acostem. Tu al selló i jo al davant. On dius que l'has deixat? Tin, Glòria, açò és per a tu…
-Ei, gràcies, és preciosa. No caurem, Jordi? És a la cantonada de d'alt. T'he portat un llibre, desprès te'l dono…

Mai no ho hagués pensat de tu. Ella, damunt de mi i tu pedalant com un babau dempeus. M'has traït. M'has trencat els rodaments. On anem, Jordi? Que et perds… Ah, ja parem. Ja deia jo…

-Ostres, el llibre que volia. Com ho sabies? Què guapa que ets... volia dir que el llib…
-Tu també m'agrades… El nostre primer bes…

No puc mirar. Jordi i Glòria, on s'ha vist?...

-Ei, xata, estudies o treballes?...
-Eh, qui em parla?...
-Guapa
-Guapo
-Ací, guapa, encadenat al fanal, però amb menys condemna de la que ja n'estic patint per les teues rodes estrellades i aquestes bieles de gasela que deurien estar prohibides, linda Cleobike…
-Ui, mare de déu, però què em diu vostè?
-T'estime, Glòria.
-T'estime, Jordi.
-Res de vostè, princesa. Em diuen Drakbike, al meu pit ho porte tatuat, i quan la figa aquesta deixe de donar-li petons al teu amo i em desenganxe, t'ensenyaré la rosa que porte per a tu als meus coixinets més íntims, reina de l'equilibri, perla d'acer…
-Ai, déu meu, ara estic tremolant i tot. El Jordi lligat pel coll. La Glòria amb la corretja en la mà. Aquest Drakbike, o com li diuen, que té foc als ulls i una llengua que em sufoca. Mare de déu del Montblanc, que aquestes coses no venen al llibre d'instruccions de les bicis…
-Si no m'ho arribes a dir, em mor.
-Si calles un dia més, em mates, amor meu.
-Ací, l'única que es morirà però de vergonya pròpia i aliena serè jo. I que algú li pegue una bastonada al drakbike aquest, hosti, que no para de pessigar-me la roda del darrere…
-Jamona…

-Marrano…

dimecres, 20 d’abril del 2011

Nostàlgia


A diferència de la Saudade, la nostàlgia té el tall fi i profund, gairebé invisible, del bisturí esquiu del temps perdut. Com un enyor d'allò que sí va succeir sense semblar-ho. D'allò que vàrem viure, i que ara, amb prou feines, recomponem en bocins sentimentals. La nostàlgia ens dessagna suaument, sense escridassar ningú, en la intimitat d'uns records que juguen a prendre cos nou en passat. Volanderes afegides per minvar la folgança gradual de l'eix i la roda. Nou ajustament. Tornem-la al seu pla estant. Immutable. Moviment estàtic. Fins al vinent desacord. Anem tirant. Eren aquelles llargues estones del no-res. D'un avorriment quasi infinit i esplendent mirant i remirant allò que tantes voltes havia vist. I ningú em va dir: pren nota, de tant com t'estimaràs haver viscut aquest present perllongat instant suspès per sempre a la memòria. Era l'espai estant, el temps estant dintre teu. Sense adonar-te. Viure sense adonar-se. Viure, només. Sense fets. Sense felicitats sobtades i el seu petit plugim de llima trista. Sense malfets de sucre i horari de tornada. Enyor metafísic. Absurd. Bilis negra. Melangia del no-res. Surplace a la pista de gel, a la sala de ball trencada de silencis. Ajust etern dels engranatges. Ser. A diferència de la Saudade, la nostàlgia t'encomana cicatrius obertes. Tatuatges que mai no han demanat permís a la teua pell per a prendre lloc. Aquesta, és la sala migdiada. És buida i sóc jo. Lleument, la cortina bressola els meus ulls. Sóc a terra. M'agrada mirar, estès al damunt del sol polit i fresc de l'estiu, l'ombra plena del silenci. Els mobles avorrits, quiets, ignorats. M'agrada gitar-me damunt la pedra freda que fa d'esglaó al jardí. Només, que la mare no arribe a saber-ho. Mireu-ho ací, és aquesta altra, un poc més i em malmet els llavis. I la de ací baix, un besllum. I al seu costat, l'extraradi d'herba rovellada i ferralla humida. Violència i sang oxidada en negre. I aquesta, un aroma. La flor de taronger té el cor de llima feliç. Recolce l'orella a la caixa del piano. Pique la fusta amb els nusos dels dits i l'univers sencer ressona com una magnòlia que de nit escampa l'untuós i agre verí de la nostàlgia. Un lubricant exclusiu pels rodaments i les articulacions sempre esquives dels sons, les paraules, les formes… Una bassa on submergir la por de l'aire penetrant-nos dia i nit de per vida.


Imatges de la pel·lícula Nostàlgia de Tarkovsky

dimarts, 19 d’abril del 2011

Han prohibit els pianos


Fuig el riu per retrobar-se. Fuig pel congost i per la plana, vora l'omeda i els alocars. Fuig, grafia àrida de la serp. Fuig arç blanc, cendra d'espina, descalçada aigua. Així que el temps: El temps.

(Joan Navarro, A deslloc)


Dissabte al vespre, anaven atabalats. Se'ns feia tard. Ja sabeu: amb dones, xiquets i… Bé, no m'agrada la dita, però… I de sobte: truuuiiiiinng, truuuiiiiiiing… Sí?... Queríamos dejarles unas invitaciones para la conmemoración del aniversario de la muerte de Jesús… Ya, pues déjenlas en los buzones… Quan eixim al carrer, li pegue una ullada: "Jesús quita el pecado del mundo. ¿De qué manera lo hace? ¿Por qué es necesario que lo haga? ¿Cómo nos beneficia esto a nosotros?"… Comencem bé. De primer antuvi pense en un anunci de llevataques. Però alguna cosa no em quadra. Ja ho sé: agnus dei, qui tollis peccata mundi. Tollis, com toilette, no? És clar, no parlem de Jesús sinó del borreguito de Norit. Eixe sí que lleva les taques de la roba delicada. I és que la gent parla d'oïda, tot i la cita (Juan, 1:29 "He ahí el cordero de dios…") erudita. Llegir és rellegir, mantes, que ja ho deia Nabokov.



Arribem a les Torres de Quart. No podem passar del munt de gent. Els gavatxos les varen foradar, ja veieu i sabeu. Tot eren canonades i pel que sembla no va entrar ni una. "El buen sentido es la cosa del mundo mejor repartida, ya que cada uno estima estar tan bien provisto que hasta los que son los más difíciles de satisfacer en cualquier cosa no suelen ambicionar por lo general más del que poseen". Aquesta va ser una de les canonades que no va entrar. Però t'equivoques René, el seny està molt mal repartit i tu ben bé que ho sabies. Ets un cínic. D'això, que tota mena de pardals exòtics i propis han nidat dins els amagatalls de la infrahistòria.


No sabem on anem. Cap a on tirarem. Però sí el que no volem. Seguirem la senyera, si més no. Anem a la recerca, pel que sembla, d'un piano perdut, perdó, prohibit, i que és al damunt d'un camió que no troba lloc on aparcar. El que no deixa de recordar-me l'escamot itinerant TV3, la veritat. Rita no ha volgut deixar-li ni una punyetera cantonada. Cap surrealisme ni metàfora en el que estic dient. Sembla que tirem cap al riu. I serà per associació d'idees -o el meu subconscient malaltís, vés a saber- però en ajuntar piano i riu me'n surt Bach.


Salvem el barri i salvem els pianos. És un instrument que em cau bé. Porta pedals i ets assegut mentre el toques. Una mena de bici, que en lloc de rodes camina amb sons. Comencen prohibint els pianos i, no ho dubteu, acabaran prohibint els pianistes. Que també em cauen bé, fins i tot el Clayderman (home d'argila) o la Mari Cruz Soriano (Soria, que ve de Duero, un altre riu) El Richard tenia com a principal actiu pianístic una meleneta rossa amb força laca i la Mari una silueta de gerro, segons va dir ella mateixa. I la Rita ho sap. I tant. Que va començar la seua mini trajectòria periodística -pagava papà- a Las Provincias fent-li intervius als pianistes que actuaven a la Sociedad Filarmónica de València. Tot i que aquests dos mai no varen passar-hi. Ni ella sabia que collons preguntar-les ni a aquests ni als altres ni ha ningú. De fet, mai no pregunta. És clar.


I els guaites albirant l'alba per a avisar la Rita. Jo comprenc que el Llach no duu, bé, que ja no té melena ni rossa ni negra de trobador. I molt menys el cul de la Soriano. I que, tornant al Réne, la nostra concepció de la bellesa és força subjectiva. En un e-mail que li va enviar al Mersenne, un tipus molt avorrit que feia teoria musical i mirava als núvols tot el dia alhora que feia comptes que mai li quadraven, li va dir, sentimental de mena com era: "la mesme chose qui fait envie de danser à quelques-uns, peut donner envie de pleurer aux autres. Car cela ne vient que de ce que les idées qui sont en nostre memoire sont exicetées: comme ceux qui ont pris autrefois plaisir à danser lors qu'on joüoit un certain air, si tost qu'ils en entendent de semblable, l'envie de danser leur revient: au contraire si quelqu'un n'avoit jamais oüy joüer des gaillardes, qu'au mesme temps il ne fust arrivé quelque affliction il s'attristeroit infailliblement, lors qu'il en oiroit une autre fois. Ce qui est si certain, que ie iuge que si on avait bien fouetté un chien cinq ou six fois, au son du violon, sitost qu'il oiroit une autre fois cette musique il commenceroit à crier et à s'enfuïr" Perdoneu l'extensió i l'ortografia -que ja sabeu com va darrerament- però algú ho havia de dir. Per cert, aquest parlamentari també hi va ser a la mani. Ei, és el que està de moda, des d'Auschwitz ençà: fuetades a ritme de vals vienès. Però prohibir els pianos i els pianistes és temptar la sort i que un dia s'assequi definitivament el riu. I veurem en que remulleu el vostre Norit per a llevar-vos les taques.



Tornem cap a casa. I pense que deu haver-les fet força gràcia aquest calvari pianístic. Oi que sí, Rita, Rus? Què em dieu? Pel que diuen els sants papers -no podeu negar-los, que vosaltres no sou Judes, oi que no?- la xusma també reia amb les fuetades que li encolomaren a l'inventor del llevataques, a l'Agnus dei. Ves per on. D'això, que des de fa anys i panys jo sempre he estat a la lluna de València, tan distant ella.

divendres, 15 d’abril del 2011

Els frens

Un tipus de frens


Tots tenim la temptació de pensar que els frens d'una bici estan, més enllà de la tasca d'aturar la màquina, per a protegir-nos d'eventualitats. Però l'eventualitat, té una mena tan urgent i accelerada que sobrepassa la capacitat de reacció de qualsevol tipus dels frens ciclistes coneguts. Conseqüència: et fots una sobirana pinya. ¿I els de disc, Vicicle? Doncs frenen amb tanta potència que ixes volant, tipus Superman. Conseqüència: et fots una altra soberaníssima pinya. Llavors, què estan, sols per a frenar? Sí, acceptem-ho. Tautològica conclusió, si més no. Diguem-ho amb finor: serveixen com a moduladors de la velocitat. I no és banal el matís, creieu-me. I ja que no som a ninguna cursa, per què no s'han fet servir quan la cosa se'ns anava de les mans? Això mateix, això mateix em pregunte jo. A la ciutat de New York, allà on la tardor té nom de cançó i els arbres de Central Park es prenen la floració primaveral com un actiu en borsa, els missatgers van en bici de pinyó fix i sense frens, és a dir, no pots deixar de pedalar ni que siga per posar el cul ben encastat al selló. És l'enlluernadora mentalitat ianqui: que no pare la màquina, llenya al bombo, "más madera" -que deia el Grouxo. Com el "camina o rebenta" luterà -del Lute, no del Luter, és clar- però amb gossos calents -m'encanten les traduccions literals de segons què. ¿I com s'ho fan per a no anar de pinya en pinya i tire perquè em llesquen? Doncs molt fàcil, és tracta de pedalar com si caminareu. És a dir, adeqües les passes al territori. Qui pretendria parar en sec desprès de creuar la meta als cent metres llisos? Ningú, només un tros de suro diria que és possible. D'això, que els veus surar, lliscar confonent-se amb el sotabosc dels automòbils per la quarta avinguda -res a veure amb la meua benvolguda avinguda epicentre de llum- com artistes urbans d'un circ inconscient, amb la bellesa esfereïdora de les seues fintes llampegants al capvespre d'acer d'una ciutat perduda en sí mateixa. Sense por, sense la maleïda por de la por. I ací, que som més ianquis que a qualsevol indret de menjar ràpid de la gran poma, doncs també anàvem fins fa quatre dies sense por, dic, sense frens i a pinyó fix. Però se'ns han quedat els artistes pel camí, les fintes són draps foradats al damunt d'un pal anònim i els llampecs, d'ací no res, seran de fam a l'estomac. Així, que ningú no explica per què no varen fer-li cas als frens. La seua venerable funció es de recordatori. Una mena de souvenir dels grans catacracs: Fukushima, bambolla immobiliaria, eventos varios, retallades salvatges i la mare que els va parir.


Manifestació del fre


I si de frenar l'estultícia i la corrupció es tracta, o si més no, d'intentar moderar-les, dissabte 16 d'abril a les 18 hores a les Torres de Quart i amb direcció desconeguda, com en les grans etapes viciclistes.

dijous, 14 d’abril del 2011

La foto

La 00374


Què mires? Va, fuig d'ací… No… Que no què?... Que no me'n vaig. Vull una foto… Ah, colló! Ha parlat milhòmens. I, com la pagaràs?... En dinés… Que tens?... No… Collonut! Va, pira't que m'espantes la clientela… Si no hi ha ningú, què vol que li espante?... Els que passen. Escolta, ¿no deuries ser a l'escola? Ho dic pel babero i la cartera… Faig fugina. Hui és República… ¿I ton pare, ho sap això?... El què, República o escola?... No sé, tu mateix… Bé, si ho arriba a saber m'aventarà un parell d'hòsties… Ah!, pues. I què saps tu de la República?... Que faig festa… Pues jo treballe, ja ho veus… ¿D'on ha tret el carro, jefe?... No és un carro. És un estudi fotogràfic volant… ¿Ambulant?... No, volant, que no és una fira. I m'ho he fet jo. Què et sembla?... M'agraden les bicis, m'agraden molt… Però no saps montar… Com que no? Vaig aprendre quan era xiquet. I a nadar… Quan eres xiquet, clar. Que ara ja eres gran, no?... Sí... Què en tens?... Cinc, compliré sis al desembre, crec… Creus?... Sí, a casa no ho acaben de decidir… No m'estranya… Què és el que no li estranya?... Res, coses meues. Au, va! Vés passant… El pare em va posar una corda al pit i em llançà a l'aigua, al moll, al costat de l'escala reial, fins que comencí a surar. Sé nadar, no dic mentida… Ja m'ho crec, ja. I tens bici?... No. El meu germà de llet, el fill del rellotger de l'avinguda, al costat de Calabuig, sí que en té una. Noveta de trinca. Italiana. De carreres. Guapíssima. Bé, és del seu pare. I li dóna una bona tunda quan s'entera que ens hem pujat… Caram, tantes carícies, sí que anireu ben calents, tots dos, al llit… I sense sopar, que és el pitjor. Però la mare em duu un got de llet i un tros de coca de llanda, d'amagat… Les mares, ja se sap… Sí. Bé, no sempre. Què costa la foto?... Una pesseta, la més barata… I com és?... Què pesat! Ací a l'expositor la tens. Veus? I la de carnet, dos pessetes. I la de nínxol, xicoteta, dos cinquanta… Sembla això que fan al cine, eh? A les pel·lis del Charlot. Una imatge al final del tub... Si tu ho dius… Només tinc dos quinzets… Pues torna quan pugues pagar-la… ¿No se'n refia?… No puc fiar-me de ningú. La meua vida depèn del carro, com tu dius. No puc permetre'm confiances… Però hui és República i tindrà molta clientela… Mira, els dies no són República o Monarquia o la mare que els va parir. Són dies. I m'agrada menjar tots els dies. Almenys ho intento. Que hui és festa ho dius tu, i a hores d'ara encara no he revelat ni un fotut clixé… Però fa bo… I què? La millor època és a l'estiu. I Nadal. I sobretot al voltant de l'1 de novembre, dia gran del negoci. Les fotos dels nínxols. Els familiars me'n porten de quan eren vius i els hi faig còpies dels que l'han palmat. "Només la cara", em diuen, "i que isca bé", com si jo pogués fer alguna cosa per millorar-ho… Potser és el que li dóna por a la mare… Com dius?... La mare, que no vol fotos. Diu que li semblen morts… Pues, com s'escampe la idea, el mort, però de fam, seré jo… I les més grans, com esta, què costen?... Xe, no em mareges més, hòstia, si estàs pelat… ¿No ho dirà per la boina?... Mira, això té gràcia, veus… Tinc més gràcies. Trec els comptes sense llapissera… Clar, i jo m'ho crec… Sí, senyor. De veres. Mire. La placa del seu carro és 00374, que sumats donen 14, com el dia de hui. I estem en 1931, que sumats també donen 14. Què em diu?... Pura casualitat… I 14 per 31 fan 434, capicua, que sumats fan 11, més 14 igual a 25, l'any que vaig nàixer, 1925 que sumats fan 17, més 14 igual a 31, l'any en que estem, eh?… Això ho duies preparat… No. No, senyor… ¿I 434 per 4, ja que estem en abril. Eh, xulo?... 434 per 4 donen 1736, i si li sumem els 200 dies que falten des de hui fins a l'1 de novembre -dia gran del seu negoci- fan 1936, just d'ací cinc anys, els mateixos que jo en tinc. Veu com hui és República… Nano, sembles una registradora en boina. Ara, sí que m'has fotut ¿Vols dir que l'1 de novembre de 1936 faré negoci gran?... Això ho diu vostè… Va, Gavroche, posa't… Com diu?... Res, coses meues. Va, que t'has guanyat la foto. No, no. No et lleves la boina, que hui és República.


El meu pare

dimarts, 12 d’abril del 2011

La 00374



La nau pagana


No fa ni un parell d'hores que he posat el meu cul al damunt d'una d'aquestes joies, la 00374, de les bici-crisi de Valenbisi. Tornava a casa. Com sempre, a l'estació de la plaça on és l'estàtua del pintor Ribera no hi havien de bicis… Mentida!! Sí que n'hi havia… Collons, Gregori. Sí, una, però la centraleta no la registrava. Apa, Vicicle, camina o rebenta. Arribe a la plaça del Temple. Ni una… Mentida!! Una altra volta, mentida!!… Sí que n'hi havia una, pesat, però no l'havia vist. Era al darrere del fotut mobiliari urbà del Jurado, regidor crack de la luminotècnia ciutadana. Si fos per ell, els observatoris astronòmics tancarien demà. La bici té el selló capgirat, ¿barroera estratègia per a donar la sensació de que està espatllada? Endrece el selló i agafe la bici. Comence a pedalejar i fa un soroll que espanta. Sembla un motoret de barca pesquera. Tu, tu, tu, tu… Déu meu. Jo, que sóc de natural tímid, em ruboritzo. No era cap estratègia. Per a acabar-ho d'apanyar un bon tros de calçada està tallada per una mani que no sé de què va -perdoneu-me els manifestants- però que ve pel carrer de La Pau -ei, no és ironia. I tot lo món em sent pedalejar amb el soroll marí dels diesel. Abaixe el cap. Creix la gepa amb la motxilla. I me'n vaig de cap a confondre'm dins el desori del riu estant, tan, tan, tan,… Bé, ja hi sóc. Buf, quin respir, direu. Doncs no. La gent em mira. Mal. I de sobte, la poesia, bé, el cine, ve en la meua ajuda. Me n'adone que no porto una bici, sinó la càmera cinematogràfica dels germans Lumière. Aquesta musiqueta de cinema mut. I el cel·luloide s'impressiona dels esguards sorpresos, dels besos interromputs, dels passejos desprevinguts. De les moreres, que no fa quatre dies semblaven els troncs i les branques ermes del Cezanne, i ara porten petits rínxols verds i m'acullen baix l'aixopluc de la seua nau pagana il·luminada per un sol de caiguda oceànica. Aquest tràveling cap enrere, direcció a la mediterrània, al mar original, em recorda les inquietuds obsessives del protagonista del film d'Angelopoulos: La mirada d'Ulisses. Ja no em veuen. Ja no em senten. Vaig filmant. Els cossos atlètics dels corredors. Els grups dels passejants envoltats de mentides amoroses. Els nens rient la felicitat que el temps anirà minvant. Mireu, mireu ací. Els amants sobre l'herba. Déu meu, sóc al bell mig d'Une partie de campagne d'en Renoir. I sóc feliç, immensament feliç. Què poc costa ser l'home més feliç del món. Vegeu si no, un sorollet de no res ho ha aconseguit. 00374, t'estimo. Potser ens retrobarem, si no gràcies per l'enlluernament.

dissabte, 9 d’abril del 2011

Saudade

Qui va dir que la Saudade era la nostàlgia del que no coneixem? Divendres, és clar, he gaudit l'acidesa d'aquest sentiment que tan difícil es fa de concretar, tot i la seua immediatesa -l'instant de la llum fugint del mur, l'apropament previ al somniat bes que mai no varen fer, el carrer Meaulnes de qualsevol lloc feliç- o per això mateix. Horabaixa. Sí, per a mi la Saudade és d'horabaixa o ben bé de matí dubtós, de començament equívoc d'un dia que sembla estar a les acaballes. O millor, de qualsevol moment del dia, de qualsevol temps que semble donar-hi l'últim alè com a bon dia. Ara que pense, no hi veig la Saudade a la nit. Deu ser que la Saudade necessita espai. Certa profunditat. Un horitzó llunyà mai assolit. Una esperança remota, que deia el poeta. I a la nit és tot tan a prop. Dues dimensions. D'això, que no li veig la gràcia a pedalejar en l'obscuritat densa de les nits sense lluna. Pedalejar sense camí obert és massa cruel, massa lúcid, sobredosi de realitat, autèntica visió del futur universal o individual. M'agradaria saber els tocs d'aquest cocktail luxuriós de la melangia. Una mica de deshora, una altra d'ulls cecs del ara, mirar l'esdevenir amb la memòria. No sé. Però té el cop del rampell. Vas caminant o pedalant, i de sobte reconeixes l'emoció d'aquesta tristesa dolça, d'aquesta salutació com un adéu de sucre i fel que deia el tango. I és que la Saudade -per cert, per què la i no el? Per què tantes absències són la?- bé, al que anàvem, i és que la Saudade, dèiem, té música. Tot té de música, és clar. Però aquesta és especialment especial. És música redundant de música. Perquè la música parla del que no sabem. Dels matisos. Si entenem saber de paraula com a coneixement, com a lucidesa. I la llum dels sons mai no tindrà síl·labes, sinó detalls grisos, afegiments urgents, última hora, horabaixa: el quart costat de les coses on és la Saudade. Escric amb l'ull posat en un lloc desconegut. Faig camí equívoc, fins i tot errat, amb la dèria d'atrapar-lo amb la mà tancada per cinc paraules només -una per cadascun dels dits- de l'encís superb de la metàfora. Inútil baralla inútil llenguatge inútil melangia inútil de la Saudade inútil. Però em commou tan profundament que mai no voldria perdre-la, tot i no saber-la. Que mai no voldria saber-la, tot i la despesa de seguir pedalant pels camins, les paraules o els sons.

dimarts, 5 d’abril del 2011

El clec

El clec té l'esguard cansat dels pobres. La melangia àcida dels impossibles. El forat negre dels somnis perduts. Un so que tot ho diu: l'absència dels ulls joiosos del clic i el to greu dels diumenges a la tarda; els peus gronxant-se a la cadira gran dels homes grans i el calfred esquiu de la tendresa enfeinada de la mare. El clic comença, el clec termina. El clic obri, el clec tanca. Obert e clos, com les poesies trobadoresques o la clau dels llums. I aquesta roba d'altres és plena d'ells. Busquen confondre-la, fer-li oblidar el cos que varen vestir i que, a poc a poc -clec va, clec ve- gairebé no li queden trets de l'abandonat. Heus ací el colze a deslloc, la màniga minvada i desplaçada, el coll frunzit, el tall enfonsat a les natges i la cisa prement l'aixella que no toca. El clec és d'aquells parents malbocí que arriben per a quedar-se. No té la urgència passatgera de l'imperdible, sinó les presses infinites i el deixar-se caure dels desheretats. La mare posa clecs per tot arreu: pantalons, camises, jerseis, tabard, anorac, espardenyes. Va, afanyeu-se. I al saquet màgic dels botons espigolem amb els dits de la il·lusió. D'ací va sortir el meu equip de futbol. El meu davanter innombrable. Aquella roba de segona que era farcida de grans i de petits, de negres i platejats. Fins i tot una mena de passamuntanyes anomenats verdugos, hi porten. Inquietant, eh? I els vestits perden l'alineament central dels botons, ara postissos, de pega, pel nou estil de botonada que recau sota l'aixella del braç esquerre o del dret, segons sexe. El mallot de la cursa m'aplega fins els genolls. És del meu cosí. I la bici és tan gran que no li haguera anat gens mal minvar-la amb uns quants clecs. Tot i que abaixem el selló, note l'estirament dels engonals. Cap problema, marxarem dempeus als pedals i replegarem la faldilla del mallot cap endins, però deixaré la samarreta a casa o m'agafarà la pallola. I de butxaques al darrere ni parlar-ne. Menjarem bona cosa abans de la cursa, que tampoc no és tan llarga. I sempre em queda la possibilitat, amb uns quants imperdibles de més, d'improvisar una butxaca amb el dorsal. La gorra ja duu el clec d'altres curses. Però s'ha rovellat i em tacarà el pèl d'òxid. Les mitenes, les sabates i el culot són meus. Sense clecs. Però el fet real va ser prou més inversemblant, com sempre. Vaig perdre la cursa per un clec. ¿El de la gorra? No. Aquest va aguantar. Però a l'última volta, els que anàvem escapats, rumiàvem com esclafar-nos sense pietat, i si havia alguna cosa que no ens preocupés gens ni mica eren els maleïts clecs. Feia una bona estona que havíem deixat de banda l'esgotament. Pedalàvem sense sentir l'esforç. Aguantar era la consigna. No quedar-se al darrere pensant equivocadament que els que et deixen han atacat. I dels set, tres començaren a despenjar-se. Un més, i faríem podi. Tots sabíem que el fals pla, prop de meta, ho aclariria. No veus la rampa, però hi és. La sents, fins i tot abans de que comence. És una qüestió mental. No pensar-hi. Mantenir el ritme dels peus. Si no la veig, no hi és. I quan semblava que els altres cedien, que s'abandonaven al fet inescrutable de la força de les coses invisibles, vaig sentir l'ominós clec del clec. La separació inesperada d'un clec inexistent. D'un clec en cap lloc, però que havia esperat el moment més delicat i compromès per a despassar-se. Tot serà, pensí, que cos i ànima depenguin mútuament de que un fotut clec clos s'obri com sobtat crisantem a l'últim alè.

dissabte, 2 d’abril del 2011

La processó


Et le printemps m'a apporté l'affreux rire de l'idiot

(Arthur Rimbaud, Une Saison en enfer)

Divendres matí. Reunió inútil o inútil reunió. Com sempre. Paulette no hi és. Em quede tirat pels carrers fent temps fins a la tarda. Arribat el moment, busque un lloc on amagar-me, beure cervesa i pegar un mos. Sense adonar-me, comença. Un, dos… quatre, sis… Un parell més. Van tots en la mateixa direcció. En la cantonada giren a la dreta i cap avall. De negre rigorós, i més d'u en faldilles. Una volta, de xiquet, em varen preguntar què volia ser quan fos gran. No ho vaig dubtar. Ni el més lleu parpelleig, tot i que els meus pares no donaven crèdit al que varen escoltar. Cura, vaig dir. Sí, mossèn, retor. Així, que quan volia empipar a la meua mare li ho repetia. Per exemple al forn, on diàriament comprava el pa. I les dónes començaren entre mitges rialles a parlar d'una cosa que canviaria el meu parer. No ho deien clarament, és clar, era el desig. Però les hi vaig contestar, a punt del plor, que res en la vida m'allunyaria mai de la mare. Ni fins i tot la mort: que ni pensava, no cal dir-ho. I vet aquí, que el meu primer enamorament a fons perdut, com deu de ser, el vaig patir als cinc anyets. Bé, al que anaven. Estic amb l'entrepà de llomello i formatge, a la cantonada del carrer de l'Almodí amb el carreró que ve de l'Arquebisbat. A l'esquerra, les ruïnes àrabs o romanes. Més enllà, la Basílica, altra ruïna. I a l'altra banda de la plaça, la ruïna més absoluta: el Palau de la Generalitat. Els homes de negre venen d'altre Palau, el de l'arquebisbe. Des que he encetat aquestes línies apressades, diria que van ja per les quatre dotzenes llargues. I com una rosa de primavera me n'adone que un d'ells té el cap porpra: és l'arquebisbe. M'ensume que es dirigeixen a la Facultat de Teologia. Caram, què aplicats. És com si anaren a roda. Com si tota la seua punyetera vida anaren a roda. Però d'un escamot sense mallot groc, que és blanc, i que deixà, fa anys i panys, al seu vertader líder. D'aixó, que fa l'efecte que esperen trobar un lloc de privilegi al grup on no se sap ben bé qui d'ells pedaleja. Tot alhora, i carrer Almodí avall, els escolans de la Catedral, de rigorós uniforme blau marí: jersei coll en punta, camisa i pantalons de tall clàssic, disciplinats, ensinistrats, també van a roda. I tancant les files, un Audi amb les finestres del darrere enfosquides. El carrer queda buit, en silenci. ¿És l'hora de l'Àngelus? Potser, però amb una hora de retard. Oremus. La classe, la missa o, senzillament, la cosa que els ha portat on no sé, deu d'haver acabat. Dels de negre, dos amb gaiato, força grans, desfan el camí abans trepitjat. Prop d'on jo escric, dos estrangers mengen paella i li demanen a la cambrera els faça una foto i un trosset de vídeo. Al seu costat, un parell de joves amb l'esmentat hàbit negre, prenen taula i veuen com se'ls afegeix, tot i la seua indiferència, un que els hi anava xafant els peus. Els estrangers revisen la filmació. Miraculosament han quedat enregistrades les paraules que amb els seus ulls s'han dit aquests dos joves de negre que han vist violada la seua intimitat: Potser la vida és una metàfora de l'infern. O bé, és l'infern una metàfora de la vida. No sé. El que sí sé, és que el cel ho he trobat al teu cos. Sí, aquesta processó va per dins. Arriba una dóna. Pobreta, vol posar-li el cadenat a la bici mentre parla pel mòbil i manté la seua elegància natural. Conseqüència: li cau a terra la motxilla de pell, li patina la bici, i desfà el seu pentinat acurat. Però quan alça el seu cap ha recobrat el rostre gloriós d'una nena que vol que ningú se n'adone del ridícul que ha fet. Al cap d'una estona arriba el seu príncep. Ella beu cervesa i menja unes papes. Ell, dempeus, dubta si seure a taula o canviar de lloc. Ella sembla fer memòria sobtada d'alguna cosa important. S'alça i li dona un bes a la comissura dreta dels llavis. Ep!, perdó. Ací torna el gros de l'escamot. A la destra de l'arquebisbe camina, amb la blancor groguenca i la indiferència dels ciris pasquals, el monsenyor arquebisbe de Madrid. Ara ja sé on anaven i d'on venen: de llegir els versos d'en Rimbaud.