dimecres, 20 d’abril del 2011

Nostàlgia


A diferència de la Saudade, la nostàlgia té el tall fi i profund, gairebé invisible, del bisturí esquiu del temps perdut. Com un enyor d'allò que sí va succeir sense semblar-ho. D'allò que vàrem viure, i que ara, amb prou feines, recomponem en bocins sentimentals. La nostàlgia ens dessagna suaument, sense escridassar ningú, en la intimitat d'uns records que juguen a prendre cos nou en passat. Volanderes afegides per minvar la folgança gradual de l'eix i la roda. Nou ajustament. Tornem-la al seu pla estant. Immutable. Moviment estàtic. Fins al vinent desacord. Anem tirant. Eren aquelles llargues estones del no-res. D'un avorriment quasi infinit i esplendent mirant i remirant allò que tantes voltes havia vist. I ningú em va dir: pren nota, de tant com t'estimaràs haver viscut aquest present perllongat instant suspès per sempre a la memòria. Era l'espai estant, el temps estant dintre teu. Sense adonar-te. Viure sense adonar-se. Viure, només. Sense fets. Sense felicitats sobtades i el seu petit plugim de llima trista. Sense malfets de sucre i horari de tornada. Enyor metafísic. Absurd. Bilis negra. Melangia del no-res. Surplace a la pista de gel, a la sala de ball trencada de silencis. Ajust etern dels engranatges. Ser. A diferència de la Saudade, la nostàlgia t'encomana cicatrius obertes. Tatuatges que mai no han demanat permís a la teua pell per a prendre lloc. Aquesta, és la sala migdiada. És buida i sóc jo. Lleument, la cortina bressola els meus ulls. Sóc a terra. M'agrada mirar, estès al damunt del sol polit i fresc de l'estiu, l'ombra plena del silenci. Els mobles avorrits, quiets, ignorats. M'agrada gitar-me damunt la pedra freda que fa d'esglaó al jardí. Només, que la mare no arribe a saber-ho. Mireu-ho ací, és aquesta altra, un poc més i em malmet els llavis. I la de ací baix, un besllum. I al seu costat, l'extraradi d'herba rovellada i ferralla humida. Violència i sang oxidada en negre. I aquesta, un aroma. La flor de taronger té el cor de llima feliç. Recolce l'orella a la caixa del piano. Pique la fusta amb els nusos dels dits i l'univers sencer ressona com una magnòlia que de nit escampa l'untuós i agre verí de la nostàlgia. Un lubricant exclusiu pels rodaments i les articulacions sempre esquives dels sons, les paraules, les formes… Una bassa on submergir la por de l'aire penetrant-nos dia i nit de per vida.


Imatges de la pel·lícula Nostàlgia de Tarkovsky

4 comentaris:

  1. La nostàlgia ens fa més forts i ens enfronta amb les coses de l’ahir i del demà, doncs és ben evident que no hi ha avui. Les primeres frases d’aquest comentari ja són passat, i el que encara no ha sortir del meu magí, és tan futur com l’incerta deriva del temps. Aquest pedalejar entre ahir i avui és el camí.
    Carpe Diem, gaudeamus, són els conceptes que ens faran més mengívol el tràngol del pedalejar; doncs fotem-l’hi canya i comencem l’escapada.
    Un excel•lent apunt , Vicicle, farcit de bones vibracions i molt ben escrit, com sempre !.
    Salut.

    ResponElimina
  2. Estic en tu, Ramon. Llenya al bombo. Pedalem i avant, tot i que la nostàlgia…

    ResponElimina
  3. Me encanta y no sé que más decirte,porque tú lo sabes expresar mejor que yo,aunque yo lo sienta igual.muchos besos,procuraré ver la pelicula.

    ResponElimina
  4. La peli, como todas las de Tarkovsky, es extraordinaria. Pura poesía. Vale la pena. Un beso.

    ResponElimina