divendres, 28 de desembre del 2012

Silenci amb ocells


Deixem-nos de cambres anecoiques i rialles còsmiques de 4'33". El silenci més profund que conec és aquell que adoben els ocells. O aquell altre que xiuxiueja la mar d'espill celeste. Del primer, al cim del meu Oronet -heus ací la raó del nom?-trobareu un exemple immillorable. Del segon, només cal parar l'orella als versos que l'aigua fa sobre el cim vulnerat, ara sí, ara no, de la platja. Qüestió de cims. I és així que me n'adone: hem estat capaços de fer cant del crit, violí o lira de l'arc, xilofon o tambor del colp i flauta d'un os. Hem estat capaços d'alçar-nos sobre el nostre perfil més reptilià, però que tantes vegades com què xiulem aquella melodia, tantes altres li peguem una bona queixalada al germà. Avui és dia d'innocents. I no puc deixar-me de preguntar si és que hem fracassat en allò tautològic de fer l'home humà. Què innocència, direu. Però pense que potser no i que potser sí. Que en les distàncies curtes donem la mà o un tret de gràcia. Però en les llargues… Ah!, la llarga distància. ¿Com, si no, explicar-se cims d'immoralitat inabastables? ¿Com, si no, voler fer un art de la perversió? ¿Com és que hem desnonat la innocència de les nostres vides i l'hem substituït per la demostració d'innocència? ¿Com és que hem desnonat la bellesa de les nostres vides i l'hem substituït per la pell de la bellesa? I la pell del corder no fa menys mortal la mossegada del llop. Hem fet melodia de l'aire. Però continuem cridant al desert, llançant fletxes a tort i a dret i trencant-nos els ossos els uns als altres. D'això, el silenci amb ocells té alguna cosa pertorbadora. Potser pregaries poder dormir-te al seu bressol, per què no, t'ho has guanyat; ningú no t'ha ajudat pujant el cim, només tu pedalant ho has fet, amb el teu esforç; i estàs cansat, força cansat. Però no pots adormir-te. Hi és el cant dels ocells. I saps que alguna cosa hi és al seu darrere. Alguna cosa que tens por d'anomenar. Alguna cosa que podríem dir-li el silenci dels àngels. Sí, el cant dels ocells és el silenci dels àngels. I te n'adones. Mai no podrem parlar sobre els àngels. Ni saber la qualitat humana o no de la seua feresa. No ens enganyem. No siguem tan estúpidament innocents. Que fins ara l'única resposta a la gran pregunta sempre ha estat la mateixa: tacet-tacet-tacet. Silenci amb ocells.

dimarts, 25 de desembre del 2012

Estrenes i fárragos


Dia de Nadal al matí anàvem d'estrenes. Fèiem una mena de ronda, de moviment nòmada de collita. Un duret dels veïns bons, un beset agraït; una estampeta dels veïns dolents, un beset amb baveta; un altre duret de la tieta rossa, un altre beset amorós; una pesseta de la tieta bruna, un beset que no és. Cinc duros de la tieta rica, un bes ben rodó; potser també cinc duros de la tieta gran, un bes i abraçada; i un xavo de l'àvia, un bes amb bava. Sí, tot eren tietes, tots els meus oncles eren consorts, cunyats i concunyats. I els duros es pagaven amb besos. Però mai, que jo tinga memòria, acabàvem administrant nosaltres, la meua germana i jo, el susdit capital nadalenc. Ara, ens feia molta il·lusió. Ai, sí, les estrenes, del llatí strena, pronòstic, presagi, signe favorable… ¿astrugança, bonastrugança?, que no deixa de tenir sonoritats indigestes, potser vomitives i que em fa recordar l'altra cara del xavo del Nadal: los fárragos, que deia ma mare, és a dir, les indigestions, els còlics -altra de les seues expressions d'admonició preferides. Això?, t'agafarà un còlic. I ja podies donar gràcies que no fos miserere. L'especialista familiar en farteres, indigestions, fárragos, còlics, o com vulgueu dir-li, era jo. Vols mastegar? És que no mastegues, ets un fartó. Mastega com déu mana, o avui tindrem còlic. Este xiquet… I jo pensava que no calia perdre el temps mastegant com déu manava, en la de coses bones que havien parat a taula. Perquè no és tan fàcil ser un bon fartó, un golafre de primera. No penseu. De fet, la velocitat i precisió mandibular, que potser és cosa de l'ADN, no és pas suficient. Has de desenvolupar el sentit de l'anticipació i l'estratègia. Sobretot a l'aperitiu, i potser també a les postres si tens competidors d'alçada. Posem qualsevol de les coses apetitoses de la picaeta. Els musclos en escabetx, per exemple, els calamars a la romana, la sèpia a la planxa, el cacau fregit, les... Abans del tret de sortida ja tindrem controlats aquells més grossos o de més bon ull de cada cosa. I sobretot, l'ordre en que aniran caient. Començada la cacera no podem ni deurem tindre pietat dels adversaris. Mai no ens centrarem en un sol objecte de l'aperitiu, el moviment nòmada és més que recomanable, la qual cosa ens obliga a tindre ben plantejada l'estratègia depredadora que despistarà els competidors. És molt aconsellable que, atrapada una unitat de qualsevol dels plats, fixem, mentre aquella cosa deliciosa encara viatja cap a la nostra mandíbula desbocada, qual serà la següent presa d'aquell mateix plat, mentre fem un moviment de distracció cap a la tovallola, posem per cas, però que mai no acabarà de concretar-se. I així successivament, arribant sempre primer que els altres als nostres objectius. I si per imperícia se'ns avancen, mai no cridarem a taula "això és meu, jo ho vaig veure primer", el que seria reconèixer davant l'enemic el fracàs dels nostres colps de forquilla. Acabada la picaeta, i escampat un cert desassossec entre la competència, menjarem el puchero de Nadal i el pollastre al forn a la velocitat d'un lleó diabètic, i mentre els pobres comensals lluiten per seguir-te, tu ja estaràs entenent-te-les -si és que et deixen- amb els torrons, massapans i diversa xocolateria, postres dels quals faràs, amb comoditat i plena sobirania -la sobirania sempre és molt còmoda-, la teua tria personal. Si no, repetirem la tècnica de l'aperitiu, però com l'enemic ja està tocat, sol resultar molt més senzill dominar taula. He de reconèixer que aquest talent natural per a la golafreria no m'ha servit de res al món ciclista, on l'anticipació, el nomadisme i la cacera són fonamentals per a la victòria, i on jo mai no he passat de supervivent. ¿Com és això? Doncs perquè en apropar-nos al capvespre del susdit dia de Nadal, de Sant Josep, o de qualsevol d'aquells diumenges -ja ho diu la paraula, dia de menges- en que deixem anar les mandíbules, doncs arribava l'astrugança, el que tots m'havien presagiat, el fárrago, mare dixit. I com què no tot van a ser plaers venals, doncs he cercat el significat precís -tant com les meues mandíbules- i erudit de la paraula fárrago: "conjunto de cosas o ideas desordenadas, inconexas o superfluas". I arribava el vòmit. Quanta raó tenia la mare.

divendres, 21 de desembre del 2012

21/12


Tot i la fi del món d'avui, jo he arribat ben d'hora, per si de cas, al lloc on treballe. Són les tres en punt de la vesprada -jo comence a les tres i mitja, o dos quarts de quatre, lectures palindròmiques, podríem dir, d'una mateixa realitat horària- hiru o'clock (euskanglish) dèiem, al rellotge del baret on prenc l'habitual cafè del temps (sempre del temps) que m'ajuda a començar, o recomençar, dia sí i l'altre també, el meu personatge sense autor. El món, sembla, no s'ha acabat, vet aquí; en tot cas, l'únic que sembla començar, i per una bona temporada, és la fi de la fi del món. Quan serà la pròxima apocalipsi? Ni déu ho sap. M'ho ha confessat. Conclusió, no només no (palindròmic conjunt de negacions) m'estalvie un dia de treball -amb cotització inclosa, espere- sinó que hauré de lluitar contra el desencís que em suposa no haver-hi pogut fer el tan esperat mutis universal. Done el primer glopet al cafè aiguat -al preu de l'aigua a València, més car que tocaet de qualsevol licor, of course- amb suau toc de llima, i em sorprèn agradablement que a la televisió local (C9) al local on sóc, no hi parle la veu de l'amo local -el que seria una recontrarredundància- sinó la de l'amo estatal (La 1) -el que també és una recontrarredundància, però històrica. ¿Potser el món s'ha acabat, i a mi, com sempre, m'ha pillat amb el pedal canviat? Potser; però desprès del quart glopet, quan són gairebé dos quarts de quatre -mireu com de contingut és el meu beure- la porta bastió -per cert avui m'han posat refuerzo guardia, per si de cas l'apocalipsi, he pensat- del lloc on, amb disciplinat horari, faig d'allò que no sóc, si és que sé el que sóc, encara és tancada. I això sí que és més estrany que el que li passa a la tele. Hoy se han dormido -li dic a la xica de la barra, que sembla no entendre res de res. A més, com que ella parla amb un excés de confiança o autosuficiència -sí, com si fer l'esforç d'articular les paraules li restés credibilitat- doncs em quede igual que si no m'hagués contestat. Pues yo, si no abren, me voy a casa -afegisc, intentant establir-ne una conversa impossible. Però ara sí que li pispe alguna cosa: qué v'abrí, si lleva un año cerrao. I si ho he entès bé, ara sí que he perdut la pedalada. Si ahir dijous vaig estar ací, -em dic mentalment a mi mateix. I ella, que sembla llegir-me el pensament, contesta: loj despacharon a toos, y algunoo acabaron mal… Cómo?... I fa un gest amb la mà dreta com si tirés d'una corda nugada al seu coll mentre trau la llengua de forma gairebé obscena. Dos quarts de quatre passades i la porta tancada. I sembla que jo m'he penjat del coll. Comence a inquietar-me seriosament. Había uno -intenta aclarir-me- qu'hacía comusté, tooloodía'l café detiempo. Se depeñó con la bici, aposta. Done el darrer glopet al cafè i m'agafa la tos desesperada. Ja no sé què pensar o sentir, o fins i tot si pensar o sentir. Estic que no toque terra. Tal i com si pedalés. ¿És que no em reconeix? ¿Que no veu que sóc jo de qui està parlant? ¿S'ha acabat el món i a mi m'han despatxat? ¿M'han despatxat i s'ha acabat el món? Als mitjans locals l'amo local no s'ha pensat massa la cosa aquesta dels acomiadaments. ¿No serà que la fi del món només és una festa local? 21 del 12, com un espill, heus ací la cosa, data palindròmica, sóc a l'altra banda de l'espill. Por favor, el servicio? I aprofitant la intimitat de l'excusat, tot i les reduïdes mides del mirall -DIN A3 com a molt-, he passat a l'altra banda de l'espill. ¿Com de feble i canviant és la nostra realitat que es presta amb docilitat a la palindròmica més perversa? Al sortir, la xica em diu: Hoy nos'emo dormío, señó… I no sé que em preocupa més, si fer a deshora l'entrada del meu personatge o que les xiques ja em diguen senyor quan isc del bany. Però com què aquesta xica sembla ser una mena d'oracle, la meua Sibil·la particular, doncs li pregunte: y por qué no se ha acabado el mundo, me lo puedes decir?... Puej poqu'esto no lo para ni dios… i desprès diu alguna cosa de la gràcia que té e'jodío, i que no sé si ho diu -o ho intenta dir- per mi.

dimarts, 18 de desembre del 2012

Astrugança


Malastrugança: dissort. Astrugança o astrugància: dissort. Ho diu el diccionari de l'IEC. Tot i que aclareix no conèixer el mot en estat d'aïllament. I u, en la seua palesa ignorància es pregunta com és que pot ser. Que n'és de redundant el català? -em repregunte. De fet, el vocabulari Valencià-Castellà (i viceversa) de Ferrer Pastor, tot un clàssic, diu que no, que astrugància és l'equivalent del castellà suerte, fortuna. L'optimisme valencià, sens dubte. Perquè si fem cas a l'IEC, tant s'hi val, amb o sense mala, anem cap a la desgràcia. ¿La fi del món? Tant de bo, almenys deixaríem de sentir com posen la crisi de contínua i avorrida excusa de l'actual esclavatge fashion. Jo, que em deixe guiar molt per l'oïda -i així n'estic- diria que astrugança és paraula massa gargallosa, poc de fiar, si és que no li veus primer la color al gargall. Ja sabeu, i perdoneu-me els detalls, baveta, groguet, verdós amb tonalitats fosques, marró de sang seca o directament roig sanguinolent d'essència chopiniana. I com si dels pòsits del cafè és tractés, mirar de llegir-hi l'auguri. Perquè astrugança i auguri tenen alguna cosa compartida, potser el mateix motiu d'una melodia de dol és a les síl·labes de les dues paraules. I és que el diumenge, barranc amunt, se'm va presentar aquesta imatge.

 
L'arbre, com podeu veure, ben pelat. I dos lloros fent de mussols parlants. On vas viatger?, em va dir el de sobre. I, clar, que un lloro et parle acolloneix fins a cert punt. Passava per ací. No res, pegant una volteta -li vaig respondre. Passava per ací, passava per ací -va repetir amb displicència el que era al seu darrere. Que no saps que avui no toca? -va etzibar-me el primer. Que avui no toca què? -sorprès fins i tot per la meua pròpia pregunta... Ja t'ho faràs, noi. Ja t'ho faràs. Veus el que veus i saps el que saps… I a mi em va recordar aquella pel·li del Bergman, El rostre, on la mare d'en Vogler, el protagonista, mentalista i còmic, bruixa bona -diria jo- sentenciava amb aquesta lapidària expressió qualsevol de les seues sàvies intuïcions. No hi havia pegat, però, un parell més de pedalades, que un vent furiós va alçar-se revoltant la pols del camí. La seua violència va fer que parés en sec tapant-me els ulls. En passar la bufada, al meu davant un altre arbre ornat de dol se'm va presentar.


Potser és l'arbre de Nadal d'enguany? -vaig pensar. On vas viatger? -va preguntar-me la veu en off que feia d'arbre. I, clar, que un arbre et parle, tot i en off, doncs ja fa què pensar. Vaig escorcollar els voltants. No hi havia ningú. I de sota veu, li vaig dir el mateix que als lloros. Passava, no res i volteta. Ja t'ho faràs, noi. Ja t'ho faràs. Veus el que veus i saps el que saps... Vaig tocar el dos. I al primer desviament deixí el barranc. Creia, innocent, que alliberat de l'astrugança, camí de Carpesa. La carretera mai no l'havia trepitjat. O sí, però l'havia oblidat, el que és el mateix. És el que té el laberint de l'Horta, que és viu, i els camins creixen com branques d'un arbre que mai no plega, que mai no s'asseca. Va ser passar, deixant a mà esquerra el cementeri de Carpesa que… Et saludem! Et saludem! Et saludem!... ¿Ara que faig, són les tres bruixes de Macbeth? El gripau crida… On?, açò no és la marjal… Anem aviat!... Per mi no us molesteu… Formós és lo lleig, i lleig lo formós… On voleu anar a parar?... A volar! a l'aire brut i fastigós… D'això en teniu la raó, massa brutícia duu l'aire de certes paraules… I vaig punxar. Parlant d'aire. Gairebé al mateix lloc de fa dos diumenges. A la mateixa roda i quasi al mateix punt de la roda. Sort de la bomba d'aire que no es va trencar. Ara ja sé on volien anar a parar les bruixes, l'arbre i els lloros. Veus el que veus i saps el que saps, però parlar d'això no paga la pena, com hagués sentenciat la bruixa bona. Ja vegeu, tan redundant com dir malastrugança.

dijous, 13 de desembre del 2012

Conte de Nadal


Som als carrers de Betlem. És pur i dur desembre congelat, i fa un fred que pela. Al pobre Josep -i diem pobre ell i no ella, la Maria, perquè ell és el que no sap què fer, és bloquejat, com d'habitud, és un home en potència, no en acte, coses de l'Aristòtil- al Josep, dèiem, al pobre Josep, la dona se li ha posat de part. I ella sí que sap el que ha de fer: parir, heus ací la diferència. I què és el que ell té que fer i no sap? Doncs buscar el metge d'urgències, les comares i el que calga buscar. De metges, i més d'urgències, encara no n'hi han, i potser mai no hi hauran. Mal anem. De comares, sí. Però abans, ha de trobar un lloc on aparcar la incipient família. I em direu, si sabia que ella havia sortit de comptes i potser aniria de part en un tres i no res, què caram feien pels carrers de Betlem amb el fred d'un desembre congelat i ben lluny de casa seua? És que els havien fet fora de casa seua, vet aquí la cosa, són els típics desnonats del S. I, el remake del qual, el segle, serà justament dos mil anys desprès. Bé, coses de la càbala jueva. Al que anaven, el Josep bloquejat només pensa en acostar-se a la taberna i fer-se un parell de xupitos. Lo típic dels pares novençans i irresponsables. I molt més si són fusters. Ja sabeu allò de que un clau trau un clau. Doncs un parell de claus, el que deien. Ella, la Maria, amb el seny característic de les parteres, només vol que estirar-se a terra i que la deixen parir en pau. L'indica al Josep un pessebre fosc a la cantonada del carrer. Anem-hi -diu ell. Palla, escalfor de les bèsties, bé, almenys no et quedaràs balba de fred, estimada. Només obrir el portal, el Pep -d'ara en davant li direm Pep (Pare Putatiu, en potència i no en acte)- se n'adona que de palla n'hi ha, poca i seca, però n'hi ha. Ara, d'escalfor animal gens ni mica. No hi són ni la vaca ni la mula. I a la paret de l'estable n'hi ha un lletreret que diu: "Hem aplicat amb efecte retroactiu el dixit de Sa Santedat B.16". El Pep no entén res. I mira que el Pep té una intuïció infalible, com el Sant Pare, el Papa, Sa Santedat -que encara no existeix, com els metges d'urgències- i també amb efectes retroactius. La Maria, que ja no pot més, arria el xiquet: au!, que siga el que déu vulga- mai millor dit, pensareu. I passat l'ensurt del nounat es posen a adorar-lo. Al nen, vull dir. Bé, com gairebé tots els pares, els normals, vull dir. Oi, què cosa més bonica! Ai, chiquirritín, chiquirrintintín… I això que el Rintintín tampoc no existeix encara, com els metges d'urgències o el Papa. Maria, ací no ve ningú, no passa ni déu -diu el Pep. Lo del déu fet home no ho tinc tan clar, pense que t'equivoques, Pep, crec que hi és en nosaltres, però la resta és cert, on caram són? -li respon ella. Les comares, com què vaca i mula in absentia sunt estan més gelades que un poll, i toquen el dos. Mestre, nosaltres ens donem el piro; escolte, Pep, açò, qui ho paga?... Això em pregunte jo. Açò no ho pague jo. A mi que em regiren les butxaques, som dependents… Xiques, anem-se'm que paga Herodes… Ho tenim clar, la mare que els va parir -cridaren alhora, mai millor dit, les comares. Mira, allà hi veig els pastors, dona meua… ¿I les comares? -pregunten els entesos en agnus dei... Tenien fred i no confiaven en cobrar -respon el Pep. I ara a qui caram li preguntem pel que és al pessebre?... A mi que em regiren les butxaques… Mira que ràpid s'ha après el Pep la cosa de la llei de dependència… Anem, xics, les comares no hi són i les preguntes no es faran. En el que ens ha costat d'aprendre el fotut llatí: Quem quaeritis in praesepe?, que era el peu que ens donaven les comares al arribar nosaltres. Au!, que siga el que déu vulga… Ei, -va protestar la Maria- ja em teniu ben farta amb la coseta aquesta del que déu vulga. Si només és un xiquet, hòstia… Doncs farem servir-la… Què cosa?... L'hòstia… Bé, vosaltres mateixos… Ah!, que no se'ns oblide, que l'Herodes ha dit que com la dependència és insostenible doncs que pensa tallar-les el coll als nounats… ¿I les pensions del futur? -va pensar en veu alta, com a bon fuster, el Pep... Doncs ha dit que a ell que li regiren les butxaques, que com igual ja no hi serà… Mari, es lamenta el Pep, només ens queden els reis… ¿I tu te'n refies?... Què te'ns contra els andalusos -bé, els tartessos, que els moros encara no hi són, com els metges, el Papa o el Rintintín?... Jo, no res. Però el que ens porta l'or li diuen Melcior Adelson. El de l'encens, el venedor de fum, li diuen Gaspar Ecclestone. I el Baltasar, ni està ni se l'espera. Així que fotem el camp, Pep… I com ho fem, si el ruc no hi és?... Doncs espavila, Cari, que sembles bloquejat. I el Pep, desprès de rumiar-s'ho una petita estona, va dirigir-se a un carro que algú havia perdut al costat del portal. Manolus Escobarus, posava a la cèdula d'identificació. Va afegir-li una roda amb palanquetes al seu eix -que va anomenar bieles- a la llança de la tartana. Desprès va afegir-les una mena de reposapeus, als que va anomenar pedals. I al damunt de la roda una forquilla i un pal creuat com a timó director, i li va dir manillar. I un tros de fusta damunt el pal de la llança per protegir el seu cul que anomenà selló. Era el costum bíblic, posar-hi noms. Ja sabeu: al principi era el verb. Acabava d'inventar el tricicle. ¿On anem, estimada?... Sempre m'ha fet goig de visitar les piràmides, Pep… I com què a diferència dels metges d'urgències, el Papa, el Rintintín i els andalusos, les piràmides sí que hi eren, doncs van tirar cap a Alexandria. ¿I l'Alexandre aquest què?... Ui, m'han dit que estava més sord que una tàpia, més encara que els que tenen que pagar la dependència. Mi jaca me la robaron, estando de romería; mi jaca me la robaron, anoche cuando dormía… No emboliquem la troca, Pep: la jaca és cosa del B.16, i el carro és el que hem furtat tu i jo… ¿Furtar, furtar? Mari, era allí, i ningú no el reclamava… Res clamavit, mai millor dit.

Només arribar a Egipte, el Pep li llevà la roda del davant 
per si de cas es presentava el tal Manolus.

dilluns, 10 de desembre del 2012

Tenia set anys i... com ara

Tenia set anys i...

Tenia set anys i algú em va dir que ja n'era conscient de les coses, com ara. El pare buscava a la ràdio aquelles emissores prohibides, com si fos un viatge al futur de les televisives, és a dir, com ara. Tenia set anys i el Nadal ja començava a deixar-me un regust de derrota, també com ara. I vaig saber ben prompte que d'allò que et deien al que en feien hi havia un tret de bala enverinada, com ara. Hi havia qui pagava per l'amor que menyspreava i fins i tot condemnava, i qui en donava un fum de besos que desprès renegava. Com ara. Tenia set anys i vaig adonar-me que totes les cases tenen d'hores inhòspites, de llocs on el temps s'acobla i de petits besllums de tendresa. I que sempre trobaria algú que fes negoci amb les quimeres dels pobres i l'olor de la tristesa. Tenia set anys i la impostura triomfava amb tanta facilitat com ho fa ara. Siglo veinte, cambalache... Sí, com ara, que la por passa pàgina trencada a les alegries no viscudes i hem perdut per sempre la innocència d'un parell de pedalades. Tenia set anys i tot allò que m'estimava m'ajudava a deixar el món de banda, a descansar, com ara. I el temps només era la paraula i els records o el record de les paraules. Tot un seguit d'imprudències i sentiments. Que darrere la Bella és la Bèstia, com ara. Quina redundància. Com ara. I, com ara, la mort va descobrir-me que els fils de la verge no són sinó les baves del diable. Tenia set anys i al sostre  del menjador hi havien aranyes de fines potes dansarines i constant amenaça, l'aigua de sol que el fullam inquiet projectava i la veu dels morts traspaperada. Com ara. Tenia set anys i, malgrat tot, era feliç sense adonar-me, com ara. Al cor, un colp de tos li evitava la mortal aturada. Set anys en tenia, i aquell que em va dir que jo ja n'era conscient de les coses s'equivocava, com ara.

dimecres, 5 de desembre del 2012

El barril d'amontillat

El barrilet de conyac

Els barrils d'amontillat criden des del més enllà, aquesta és la meua conclusió. Confirmada pel Poe. I potser, a més, et duen al més enllà. En una mena de visita guiada on el retorn mai no deixa de ser certament delicat. Jo tinc un barrilet. No d'amontillat. És, si fa no fa, un tonell però en xicotet, és a dir un tonellet. A la foto hi és. I no li pose amontillat sinó conyac. Bé, brandy. Però no em fa l'anglès. Perdona'm, Edgar. Li diré conyac. Millor així. Era de mon pare. I li ho va fer un amic de quan treballava als cellers que al final de l'Avinguda, prop del port, exportaven el vi valencià cap a Itàlia, França i d'altres països que he oblidat perquè eren massa llunyans. Li va construir tres o quatre amb la fusta que retallava dels grans. Els hi va fer de diferents mides. I jo ho veia. De la seua mà. La del pare. Els dissabtes desprès de passar a cobrar el jornal que era setmanal, gràcies a déu. Perquè de tan escàs no haguera hagut manera d'administrar-lo a venciments mensuals. L'artista li deien Casetes de mal nom. I era el millor boter. Sempre reia. Li faltaven un parell de dents de la bancada de dalt. Altres, lluïen l'or escàs i pobre d'una funda. Prim, baixet. Amb fi bigotet blanc i barba de qui només s'afaita els diumenges de vesprada. Sempre assegut a terra o ajupit mentre manipulava la fusta com si fos un tros de fang obedient. Era major que el pare. Parlaven dels amos, i millor no diré el que deien; de la guerra i dels amics comuns que ja no hi eren. I jo pensava que treballar la fusta era cosa d'amics. Perquè la fusta que passa de mans en mans crea complicitat. Aquest que vegeu porta els anells d'acer inoxidable. Pop-Art. Marca de la casa. Coses del meu pare, que va convèncer al Casetes de la seua fiabilitat, la de l'acer inoxidable, i li va subministrar la ferralla feta per ell mateix a partir de retalls que li prenia a un altre amic amo d'un desballestament. Podríem dir que eren barrils de retallades. Amb permís de Poe, he de confessar-vos que aquest meu barrilet és un misteri. Si alguna cosa m'ha quedat clara en aquesta vida és que el pensament cartesià trau conclusions començant per lo general i arribant a lo particular, mentre que la vida -heus ací la paradoxa- va de lo particular a lo general o, ben bé, es queda en lo particular. Una cosa és la ciència, altra l'art. Una, la quimera; altra, la realitat. I és que duc gastada una petita fortuna en el conyac que afegisc religiosament al tonellet i que algú es pren a la seua salut, la del pare i el Casetes, i potser a la meua. Perquè jo no el bec, i si no vaig en compte el barril es buida de sobte, el roure americà té perill de ressecar-se, els llistonets de deformar-se i la cosa tindria molt mal apanyo, que diria mon pare. I aquí em teniu. Posant-li conyac de qualitat mitjana amb la esperança d'elevar el seu bouquet mentre algú se'l beu amb una velocitat més inquietant que els quilòmetres i quilòmetres que desapareixen o apareixen, segons se mire, sota les rodes de la meua bicicleta. I és que la meua primera bici de carretera també va ser producte de retallades. I això crea jurisprudència, que en diuen. Complicitat. Perquè del fons del tonellet de conyac algú em crida de tant en tant. Gairebé quan és a punt de buidar-se. I jo afegisc puntualment el licor, fins que un dia siga jo l'afegit a la conversa que, entre glop i glop, diu el que no diré dels amos i que ressona harmoniosa i sense venjances si pares l'orella a la seua fusta.

dilluns, 3 de desembre del 2012

La fina línia

La fina línia de la desesperança

Feia fred ahir. Però un sol amb la groga plenitud dels records prometia l'esperança de no haver equivocat la indumentària. Perquè m'he posat les mitenes i no els guants, i tenia els dits adolorits. Perquè no duia la samarreta tèrmica i el cos buscava arrupir-se sobre el manillar. M'agrada pedalar els dies solejats i freds. M'agrada molt. L'olor de la llenya als pobles que travesses. Ah!, quin goig. El gebre enfarinava el llit del barranc, i potser alguns racons no varen deixar aquest avançament del retallat attrezzo nadalenc en tot el dia. Tot feia presagiar un matí lluminós, l'aire fred del qual sempre ens dóna la innocent sensació de puresa. I els camps de catifes verdes on rebota la llum com una pedra sobre el mar. Ah!, quin goig. I anava rumiant que no m'ho pensaria massa si trobava aquelles taronges que tant m'agraden. Menjaria una, potser un parell, d'aquells camps on la terra és plena d'elles, on els llauradors ja no saben que fer-ne. Deu ser el fred, Vicicle, perquè així que passen els quilòmetres que et costa més pedalejar. I he mirat la roda del darrere. I m'ha semblat molla. He baixat i… Sí, he punxat. La punxada devia ser xicoteta perquè la pressió es mantenia. La primera idea ha estat inflar la roda i tractar d'aguantar fins a tornar a casa. Tant de bo li hagués fet cas al meu pensament. Perquè he decidit canviar la càmera. I han començat els contratemps. He llevat la càmera punxada i misteriosament no s'acabava de desinflar. No em refie. Agafe la que duc de recanvi. Intente inflar-la un poquet per a facilitar el muntatge. Sent un clack!, i que em maten si sé d'on ha eixit el clack!. Comence a inflar la càmera nova. Però no respon. Com si la manxa no li fes res. Més misteri. Insistisc. Al capdavall la càmera sembla que agafa alguna volada, un mínim de vida. Però quan la vaig a muntar es desinfla a les meues mans. És morta, ben morta. Bé, no és la primera, ni serà l'última. Les càmeres de recanvi també es punxen totes soles, deu ser el seu ADN. Tot i no haver rodat mai amb elles. Però a mi el que em preocupa és el clack!. Perquè les càmeres punxades puc arreglar-les. Duc pegats. Però què li passa a la bomba d'inflar? La revise de ben a prop. Una fina línia em diu que el seu cos s'ha aclivellat. S'ha trencat. Ara sé per on perd l'aire. La fina línia de la desesperança. I aquesta circumstància em preocupa profundament: com pot morir allò que insufla la vida, l'hàlit, el neuma primer, l'origen de les coses, ells llavis d'un déu bufant? Ja ho deia el Gènesis: al principi va ser el verb, el neuma nomenador. I a més no passa cap ciclista. I si passés, què li dic? ¿He perdut l'hàlit? Què poc que entrenes, em dirà. Ets un mesquí, l'etzibaré. I tu no saps ni com tens les teues càmeres. Què vols, arruïnar-me el diumenge?... I tindrà raó. No, no em veig en cor d'arruïnar-les la seua sortida del diumenge fent proves de càmera de prestat, arreglant-les, muntant-les i… Se'ns ha passat el matí, xato; tu, i les teues pèrdues d'aire. No, mai li ho faria a un col·lega que no conec el suficient. Solució, com sempre que els déus ens abandonen i la desesperança ens envaeix: posar-se a caminar. Fer la nostra particular travessia del desert. Tornar a peu a casa, la qual cosa no deixa de ser una punyent humiliació per al ciclista. Molt més si has d'utilitzar els trens de rodalies. Surts pedalant i tornes caminant. Abrusat pel descaro de tantes mirades de rialla interior que la teua indumentària de cenyides malles i sabates rígides com galotxes de Van Gogh provoca als seus passatgers. Sí, pel que sembla, em vaig equivocar de disfressa. Millor de beduí i amb camell. Tot i que feia fred. Però el sol de groga plenitud va complir. Els meus records també. M'he perdut les taronges. I la bici.

divendres, 30 de novembre del 2012

Butxaca pobre


Ah, si pudieras verme. Solo, aquí, en la gris penumbra de mi pieza.

He perdut l'iPod. Sí, el meu benvolgut iPod. I la cosa ha estat per un excés de confiança. No et pots refiar d'un pobre. Mai. Mai de la vida. Perquè acabarà per fotre-te-la. És el seu destí. El seu sino. Don Álvaro o la fuerza del sino, quina true story tan vertadera, accepteu-me la redundància. I el que més em dol, ja us ho podreu imaginar, tan perspicaços com sou, és que amb ell perd bona part de la meua memòria musical. Els tangos de Sosa, el Chopin, Brassens i Bach. La tragèdia comique del Brel, la saudade del Buarque. Les tecles tallants de Monk, la tendresa maternal de Chet. La veu amazònica d'altra Sosa, Mercedes. El regust pessoà d'Amàlia. Les cançonetes del Schumann, el Schubert, el Beethoven: Aaaadelaide, Aaaaadelaiiide… Lieder, Vicicle, lieder… Bé, els lieder polifònics de Brahms. La veu violada de Billie. I tantes i tantes músiques que ja comence a oblidar. Ei, que els iPod tampoc no són barats… i tant que no ho son, ja he dit que sóc pobre i, per tant, no deuríeu confiar en mi; però ¿com pots comparar el preu d'un petit artefacte amb una identitat que s'esvaeix als records? En busca de la música perduda, aquest serà el títol de la meua obra magna. I si el Proust va fer set volums, jo en faré el doble, catorze, que sóc del Grau de València, i això marca. Massa delicat per a ser pobre, ja m'ho deia el pare. I vaig ser educat en acceptar indelicadeses. I una d'elles és conservar la roba vella mentre no t'albires la propera possibilitat de que et deixe en públic ridícul -altra redundància. És a dir, que la xupa -pose per exemple- se't trenque del clatell al cul quan li dones la mà al primer amic que et trobes. I això que la moda més fashion de pantalons estripats i esquinçalls varis li ha donat una segona vida, cap a la tercera edat, al meu vestidor. Suddenly, last Summer, ¿us recordeu de la pel·li? Doncs dimecres: Suddenly, last Winter. I u, en la seua indelicadesa, que s'aferra al que té. Jaqueta de cremallera -ara li diuen tallavents- justeteta justeteta i amb butxaques escasses, és a dir de pobre, butxaques de pobre, sense quasi fons, i sense forats, els pobres mai no tenen la butxaca foradada. Total pa' qui és i com li diuen, va pensar el seu dissenyador, i el que té que guardar-hi, afegiria jo. I vaig ficar l'iPod -ho dic, i encara m'emocione- a la butxaca esquerra, on no entra sencera la meua mà. I mira que ho vaig pensar. Perquè com és de pobre, té de cremallera, la butxaca. Però em vaig confiar. Això no se'l fa a un amic. I l'iPod és amic nostre, oi, tallavents? I pel que es veu, l'iPod, que ve de bona família, els Appel, doncs no va aguantar tanta misèria i es va deixar caure en qualsevol punt impropi del meu pedaleig entre l'Avinguda i l'aparcament de Valenbisi al costat del riu on vaig continuar a peu fins al treball. No se'n refieu de la butxaca pobre, o perdreu alguna de les coses que més us estimeu. Al meu cas el contrapunt crític d'una identitat que mai no acabes de retrobar.

diumenge, 25 de novembre del 2012

Sempre ens quedarà l'Oronet

Demà, 70 aniversari de Casablanca

Sempre ens quedarà l'Oronet, em vas dir. I vaig recordar els teus ulls de complicitat. Aquelles mirades que només jo sabia interpretar. Què cosa pot ser més lluminosa que un sentiment amagat de tots menys d'aquell ésser a qui va dirigit? Érem a Le Coin. Tu duies aquella faldilla rosa ajustada que tant m'agradava i que deixava les teues cames a mig camí de la imaginació i el desig. Prenies el teu te amb menta i fanal nou encès. I jo callava. Què podia dir sinó mirar el llum acabat d'arribar sobre els teus llavis. Avui ens hem superat, deies de sota veu, només per tu i jo, i et reies. Com s'han quedat els fashion, oi? No els faltava detallet, tot de marca, però han doblegat la roda. Som invencibles, carinyo. I passaves la teua mà sobre mi amb una dolcesa impròpia. I desprès treies aquell quadern de notes tant delicat, tant teu. Primer feies un petit dibuix del meu millor perfil de vesprada, on el llum del carrer encara formava part de l'estança. Afegies alguns breus versos improvisats de ciclistes o bicicletes. I acabaves amb aquell petit cor travessat per un xicotet eix que feia la metàfora gràfica d'uns marxapeus amorosos que prometien un pedaleig d'amor infinit separant les inicials V i R. I vaig notar els teus dits com un feix de melancolia. I aquell home que se t'apropava. Tot alhora. Va saludar-te amb la timidesa del seu bigot canós. S'havia afaitat curosament. Volia causar-te bona impressió. Va seure evitant el besllum del carrer, que tot i anar de caiguda encara podia evidenciar l'escassesa de pèl al seu cap. Va mirar-me amb una interrogació. I em vas presentar: el meu estimat vélo; aquí, Vicicle. Tant de gust, va dir. Però jo vaig començar a inquietar-me. Perquè R. va guardar el seu quadern íntim desprès de besar aquell darrer dibuix que us deia. A més, li va donar al susdit Vicicle les clauetes del cadenat. He d'anar lleugera d'equipatge, ja saps. I ell li va dir: estarà molt bé amb nosaltres. Qui i en qui, de què en parlen, s'obstinava en repetir el nus que notava a la meua gola. Aclariu-me la situació. Part del meu cor es queda ací -li va confessar trencant la veu al tal Vicicle. Però si podria ser ton pare, benvolguda. I sense saber-ne ben bé el perquè, vaig notar la teua abraçada i una llàgrima que em mullava la cinta del manillar mentre deies, potser a tu mateixa: sempre ens quedarà l'Oronet. Vas alçar-te fent tremolar la tassa buida. Dues passes i ja eres fora de Le Coin de la Faucille. Tots dos recordarem aquelles teues passes tan singulars amb faldilla rosa que ens vares regalar. I aquell pobre beneit em va deslligar dient-me amb tendresa: potser és el començament d'una bona amistat.

diumenge, 18 de novembre del 2012

En un ai


Ja ho diu la dita: setmana plujosa, bicicleta ansiosa. Bé, sí, me l'acabe d'inventar. I què? Però és ben cert el desconcert. Que ja ho diu el que ho viu: dissabte plujós, diumenge dubtós. També és de collita pròpia. Així, ja fa una bona quinzena que no guanyem per incerteses climatològiques. I estem en un ai ciclista que no s'acaba. Temps d'esplai, pedal d'esglai. Ho prometo és l'últim. Ahir dissabte a la vesprada va caure un xàfec d'aquí te espero menjant-me l'ai i no l'ou de tant desassossec com darrerament em posseeix. Isc al balcó -tranquils, Julieta és dins de casa- sembla que amaina. Intente escrutar al cel de la nit les tonalitats més negres com a bon àugur d'alba escampadissa. Demà veurem. I demà, avui, em lleve del llit a les sis i mitja del matí. He quedat a les nou. Desdejune poca cosa, però faig les dues hores de rigor de la digestió, sobretot si la possibilitat de xopar-me per la pluja és més que inquietant. La meua mare ja m'ho deia: si et mulles el nas desprès de menjar, fots la digestió i mors de gaidó. ¿Acollona, oi? Home, de xiquet, anàvem a la platja en dejuni, amb l'esforç que suposava carregar amb mitja casa al dintre del tramvia. Arribàvem, i la mare no ens deixava banyar-nos perquè, deia, l'aigua està massa freda i tindreu un síncope. La mar al matí, el cor de conill, és a dir, que podíem morir-se d'un no res. I es menjaven l'entrepà. A casa meua mai no hem pres desdejuni de llet calenta o cafè en llet i pastes. Ni pensar-ho. Com érem pobres anaven directament a l'entrepà, i es deixàvem de foteses. Encara no t'havies llavat la cara que ja estaves pegant-li al lleugeret entrepà de creïlles xafadetes fregidetes amb allets tendres. Si el pa l'amagues, la fam no enganyes. I l'entrepà ens obligava a una espera de dues hores sota un sol en creixent que et fonia el cervell, l'ànima i la digestió. I direu, per què no es menjàveu l'entrepà a casa? Això mateix, mare, per què?... Doncs, perquè farem tard a la platja… I què?, si no va ningú. I és molt ampla… Però farem tard. A més, tu has sentit dir que: la comida reposada y la cena paseada. Però ningú no diu què hem de fer de l'entrepà del matí. S'ha acabat la discussió. Bé, dues hores, condició innegociable. De fet, vaig considerar a la meua dóna, Julieta, com una díscola quan em va confessar que es dutxava al matí tot just desprès del cafè en llet. Habrase visto, Calixto. Encara la palmaràs sense haver-ne fet l'escena del balcó, amor meu. I és que avui quan he tornat a casa desprès d'un matí en un ai que plou, que no plou, que ara es tanca, que ara no, que què bo estava l'entrepà i la conversa que ens hem fet a les Valls, i que com ploga se'm tallarà la digestió de l'esmorzar i l'enraonament, doncs ella era al balcó. Sí, amics, apunt de llançar-se. Romeu, m'ha dit, adéu, amor meu. I el primer que he pensat és: caram, quina facilitat de rima: romeu, adéu, meu. Què et passa, estimada? (li he dit intentant estar a l'alçada)… Em mate, no ho aguante… (Quin nivell) Què t'inquieta, Julieta?... El locutor de la marató (la marató d'avui a València té la part de comentaris fallers davant de casa, què hi farem) és un recontracabró… Julieta, l'etiqueta… Què etiqueta, ni què bicicleta?... ¿Bicicleta, Julieta? (li he dit tot desconcertat)… Clar, tu, tot el matí per ahí, ara ací, ara allí, i jo aquí, sentint el que ara et dic d'aquest malparit (insuperable, ho reconec): Qué, os habéis corrido bien. Qué buena corrida, no?. A ver, esas ubres, cómo tenéis las ubres… Refrenat, Julieta… Adéu, Romeu… Quina escena, Julieta… Doncs, o m'ho escrius, Romeu, o ho vius dempeus… I aquesta escena del balcó de l'ai escrita toca el seu carai de tinta.

dissabte, 17 de novembre del 2012

Paraigües


Dimecres, 14. Dia de vaga general i manifestació. Perd diners, ja ho sé. Però aquest sentiment de lleu desolació que va arrelant-se en mi al llarg de la jornada i que pren cos a la solitud del meu paraigües encastat com una llança doblegada per l'enemic a la cistella de la Valenbisi, em preocupa profundament, potser estic perdent alguna cosa molt més important. Tinc decidit anar a la manifestació. Com que les previsions auguren pluja, força pluja, he deixat l'habitual plegable, més pràctic en cas de pedalejar -cap fàcilment a la cistella valenbisiana- i agafe un de ben especial: 105 cm. d'alçada -m'arriba fins al melic, ¿on si no deu arribar un paraigües com déu mana?- 120 cm d'envergadura, de diàmetre. Sí, semble un xampinyó, i què?, però no em banye els peus així que caiga un remake del Diluvi -que tot siga dit, d'universal va tindre ben poca cosa. És l'etern problema dels melics. A la meua edat qui no en té de paciència ja s'ha suïcidat, això ho sap tothom. Però jo afegiria un bon iPod. Paciència, doncs, i qui no en té d'un bon iPod. No només et sorprèn -mai no saps quina música sortirà- t'aïlla de realitats, que no per consuetudinàries són benvolgudes. Ho diré sense cap ressentiment: no puc en les batucades. Potser és deformació professional, però els tambors i les tribus ni en pintura. (Ara sóc feliç. Sí, ara. Ben poca cosa necessite. Un parell de Voll-Damm ben fredes, o una copa de vi glaçat, posem un Don Simón del '80 -tetrabrik, of course. Escriure una estona. Pedalar. Oblidar-me de segons quines coses. Ja no plou aquest matí de dissabte plujós. He obert la finestra del balcó -José Luis, tranquil- i un aire suau i fresc com la pell d'una donzella em besa amb tanta d'innocència que ni Don Giovanni tindria res a dir: Sua passion predominante / È la giovin principiante) Em vaig passar hora i mitja de rellotge a l'espera. De què? Doncs de manifestar-me. A la dreta, banderes estelades. Al centre, banderes republicanes. A l'esquerra, banderes gais. Al meu darrere, la Casa de los Caramelos que enfronta el Lluis Vives. I jo al bell mig. Li faig aquesta bonica foto a l'helicòpter -que, per cert, va tocar el dos abans que jo. No m'estranya gens ni mica.



N'hi ha que passar a l'acció, va dir el Faber de Fahrenheit 451. I de sobte prenc una decisió inajornable: vaig a manifestar-me. Sí, sí. Pel meu compte. Tire per dins la tanca de l'estació del Nord. Carrer Russafa, Cirilo Amorós. Arribe al riu, travesse el pont de les maleïdes flors de l'alcadessa, passeig de l'albereda, discursos -amb l'Ipod en marxa, of course- i cap a casa. Opció A: fer l'Avinguda a peu. Opció B: Valenbisi amb llança doblegada. Sempre la que duu pedals, és clar. Tot i la desolació. Dijous a la tarda, al Coin de la faucille, m'assabente que l'amo del racó i els seus amics també varen optar per una manifestació alternativa: carrer de les barques, pintor Sorolla, etc. Avui dissabte, mentre feia la compra, dos homes grans es barallen a la fruiteria del pakistanès, que fa cara de no entendre el que parlen, o de no voler entendre-ho. En la transició se dijo que se regularía el derecho de huelga. Y aún no se ha hecho nada. Pero si son los mismos, lee usted los apellidos y son los mismos: las cucarachas negras del franquismo huyeron a los partidos. En este país todo se hace a patadas. És curiós, discuteixen tot i que diuen el mateix. I així, recordant el meu benvolgut Ipod, jo també em declare hombre de Leandro Alem.

Me gusta lo desparejo
y no voy por la vedera.

dimarts, 13 de novembre del 2012

Els passejants

El cel gris

En el fondo, aquella foto había sido una buena acción 
(J. Cortázar, Las babas del diablo)

Un cel ennuvolat al matí d'un diumenge és causa d'especial incertesa. Però no pel que tots podríem pensar d'antuvi, tot i que també. És a dir: arriscar-se a tornar xop com una medusa i preguntar-se fins a l'extenuació flagel·lar si pagava la pena la pedalada. Aquesta seria la incertesa en que qualsevol persona assenyada pensaria. Però el ciclista, experimentat o no, si en té alguna qualitat en quantitat superlativa n'és la total absència del sobrevalorat seny o sentit comú que tant defenia el Descartes. Així, si alguna cosa refrena aquest boig ardor pedalador no és la més que possible i fulgurant certesa de transfigurar-te en una pansa amb pulmonia quàdruple -doble del ciclista i bicicleta sumades- sinó la brutícia de fang i greix que botant des de l'asfalt s'enganxa a la roba com si fos la falsa promesa dels amants: per molt que la refregues, mai no la oblides. Una solució de fortuna -mai millor dit, perquè no saps què et trobaràs- consisteix en donar-li voltes a qualsevol circuit proper a casa que us vinga de gust, i amb els primers indicis de pluja, tocar el dos -bé, el quatre, que anem amb bici- cap a casa, evitant, així, el sempre dolorós record dels amors traïts. Jo, el lloc que tinc més a prop és el port. Dissortadament, la part d'accés públic és la més degradada pels malsons monegascos de la púrria que ens ha arruïnat. Però aquest diumenge, ves per on, -i d'aquesta incertesa és feta la meua bici ennuvolada- vaig trobar una fissura cap a l'altra banda de l'espill.

Les grues sobre la cendra

Recorreguda la dàrsena amunt avall unes quantes vegades, ofegat pels dics de tecles cendroses i avorrit com era de buscar un je ne sais quoi -definició de bellesa molt romàntica i molt francesa que ja va donar el Petrarca: non se ché- entre tanta deixalla de copes americanes i carrers curtcircuitats, vaig tirar cap a la terminal de l'antiga Transmediterránea. El plugim, com una admonició -te'n penediràs, Vicicle- va fer la seua aparició. Com que, per fi, han posat una línia d'autobusos que duu els passatgers des de la inservible terminal oficial -a l'entrada del port, i a dia d'avui suprimida pels eventos- a la nova prefabricada per a evitar una romeria del que més semblen deportats que joiosos i pròxims viatgers, un calvari de més de tres quilòmetres si és que hi arribaven al port amb transport públic, doncs han hagut d'habilitar un carrer que s'endinsa al port comercial, del qual és separat per una tanca metàl·lica improvisada, amb l'objectiu de facilitar les maniobres dels autobusos. Heus ací la fissura. I jo vaig entrar amb la meua bici. I ho vaig saber al mateix instant de començar a trepitjar-lo. Hi era. Ell hi era. ¿On si no? El passejant. Embolicat dels olors tumultuosos del salnitre i la brea, els sorollets de les nostres passes sobre l'esplanada creuada de grues sobre rails al moll. La seua mà quadrada agafant la meua indecisa i recordant-li al meu nas l'afaitat de dissabte al matí. Les pells llenyoses de la darrera càrrega de fusta escampades per tot arreu com corfes transoceàniques d'un bosc pluvial que anys desprès el versos d'un xilè em va presentar. El flaire àcid d'aquesta matèria viva i trencada. Les salutacions ofeses dels seus amics deixant anar el verí olorós del vi que gotejava per les juntes de les mànigues encarregades d'omplir els depòsits dels vaixells italians. Les seues passes alliberades del moblatge que els dies i les dones l'imposaren. Aquelles passes que el feien feliç, que ens feien feliços. I algú, que no recorde, ens va fer una foto. Potser vaig ser jo mateix. Aquest mateix diumenge d'aquell dissabte. I mire les fotografies i espere. El cel gris. Les grues lluminoses retallades sobre la cendra. El vaixell errant. Perquè sé, pel que he llegit, que si el diable té el domini de les figures amagades al darrere de les babes i el perfum, potser l'àngel exterminador deixe anar, de tant en tant, una estoneta, els passejants d'aquella felicitat dels dissabtes al matí. I no em vaig penedir.

El vaixell errant

divendres, 9 de novembre del 2012

Berdin-berdina


Com que no sé com dir-li-ho a la meua dona, ho descarregue ací i veurem què passa. I us ho diré igual igualet (berdin-berdina, en basc) que va passar. Agafeu-vos que venen corbes. Ahir dijous, una col·lega se'm va insinuar, li vaig tocar el cul, va llevar-se les bragues i me les va ensenyar (sic). Berdin-berdina. És a dir, true story, en la llengua de l'Imperi. La cosa va anar, més o menys, així. Dijous de vesprada arribe al meu treball. Torna a fer calor a València. A més, la fotuda Valenbisi que em va tocar a la Bici-loto no només va frenada a les dues rodes, sinó que fa soroll de somier al bell mig d'una bona faena que em fa avergonyir allà on passe pedalejant. Déu, quin desassossec. El que us deia: arribe al curro. Em rep una companya de feina, la col·lega, especialista a l'ombra en llançar les cartes del tarot, llegir les mans, els pòsits del cafè, i d'altres subtileses d'aquest tipus, donant voltes sobre el seu eix vertical -mireu com sóc d'objectiu i científic- com si fos una nineta de caixa de música, i que entra a matar sense contemplacions: Qué!, qué te parece? No estoy estupenda?... (Els punt suspensius sóc jo). Continua ballant, o el que siga que n'està fent. Duu un jersei cenyit, una minifaldilla negra amb petits volants i un medalló que sembla tret del tresor de Vercingetòrix, de tres dits d'ample i que li arriba per sota el melic. Què faig? ¿Toque el dos? ¿Potser és una insinuació més boja que folia alguna coneguda? ¿Està rient-se de mi? ¿N'hi ha de càmera oculta?... (Continue sent el dels punts). Davant el meu espasme facial, gairebé sardònic, la susdita no s'ho pensa dues vegades: Va, que hay confianza, toca, toca, em diu. I agafant-me la mà dreta se la posa al cul, més exactament a la natja dreta. A mi, ni se m'acut menejar els dits, no vaja a pensar que li vull tocar el cul. Però és que li estic tocant el cul, heus ací la cosa. Fins i tot tire de la meua mà, que és sota la seua mà, cap a mi, però ella insisteix en oprimir amb els meus dits aquella part on la seua esquena perd el seu honorable nom. Bé, ja sabeu. Qué me dices? De primera, no?... (Els punt suspensius, continue sent jo). I decidida com sembla a fer-se en mi -mai no n'havia despertat passions tan incontrolables, la veritat, i a la meua edat!!- s'amaga a un raconet del passadís de recepció i al meu davant es lleva les bragues i me les ensenya. Oh, quin desencís!! El cul no era cul. La passió no era incontrolable. El postís de natges al darrere de les bragues era la raó suprema de l'espectacle. Puro teatro. Com sempre. I com sempre, l'art només era una il·lusió. Oh!! Ah!! Què fer?. Ara, què pensaré del cul de les meues benvolgudes ciclistes? Perquè el que pots trobar-te sota el culot -mai millor dit- igual no n'és ni de bon tros berdin-berdina al que el presumpte volum promet. Oh, desencís!! Oh, quimera!!

diumenge, 4 de novembre del 2012

Llegir arbres


Des que em vaig pujar a la meua primera bici que vaig adonar-me. Perquè pedalar era el ritme exacte que aquell tipus de lectures demanava. L'Avinguda era flanquejada de xops que sempre recordaré alts, acaronats a la calçada, una mena de viacrucis pagà, les estacions del qual eren representades per aquells àlbers que jo tenia com a mollons d'un camí que llavors resumia, i encara resumeix, tota la meua existència. Aquell, el costaner a la fàbrica de gel, era un conte de fades oceàniques amagades al socaire d'un jardí vertiginós on tota mena de plantes tropicals havien conquerit una terra estranya. Hi estava el de les dones dolentes, al final de l'Avinguda, a tocar del port, a tocar dels mariners i estibadors que orinaven la seua soca com a preludi d'urgències mai no satisfetes. I el del carreró dels nens perduts, els cossos dels quals sempre trobaven el seu primer repòs a les aigües ensinistrades de les sèquies de l'altra banda de la ciutat. Va anar així, i endinsant-me pels revolts de l'horta, i aplicant el mateix principi i ritme de pedalada, vaig aprendre a llegir els arbres. L'adolescència impostada del taronger. El seu perfum de poema amorós. Aquells versos escrits sobre la pell dolça d'un entrecuix, d'una quimera. Menjareu el seu fruit -va dir la tarongina- mai, però, sabreu les rimes de la lluminosa catifa verda que l'envolta ni les gotes de sang que ha de vessar el primer amor. Hi vaig llegir el bes de sal, la llàgrima dolça. Hi vaig llegir l'egoisme de l'amor adolescent. I al llimoner, un futur d'absències. El tràngol de l'escola. La felicitat desplaçada d'un temps d'espera i nonchalance. Així, a poc a poc, vaig saber, per l'olivera, d'un tal Ulisses, d'un tal Aquil·les, el dels peus ciclistes. Perquè l'olivera no fa poema d'amor, els grops de la soca tenen l'epopeia enquistada de l'aventura humana que els dibuixa, tal i com la garrofera en sap de crims mai no dits i la parra d'amors traïts i gelosia. I pujant Eslida vaig conèixer els heterònims pessoans de la surera. I els somnis romàntics de l'ametller a la plana que s'aboca a Casinos. Passar fulla, passar arbre, i retrobar a la imprevisible figuera el secret immemorial de la metàfora. O la barreja de palmera i xiprer que em va aficionar a la novel·la negra. I a l'Alt del Pi, què voleu?. El pi, pels ciclistes, és una mena de llibre d'hores i eleisons. I així, ara ja sense adonar-me, vaig gaudir la melancolia del fruit eslau del cirerer, i l'ombra des jeunes filles als plàtans del bulevard del temps perdut, la versió personal de la qual és a la prestatgeria de d'alt d'un magnolier de l'Avinguda. Tots deuríem haver aprés a llegir les fulles del magnolier, el llibre de la felicitat del qual sempre m'esperarà a les fines varetes de la impostora celinda -del gènere syringa- arbori arbust de pedalada fàcil i estimada lectura.

dimecres, 31 d’octubre del 2012

La displicència de la tórtora


"también la vida es una idiotez complicada" 
(J.C. Onetti)

És assegut a un banc de la plaça. Menja amb la contundència dels fets consumats. Un pot de sal, tomata oberta, pa i ceba tendra. Els seus moviments busquen des de la imperícia la naturalitat d'unes circumstàncies que no domina. Podríem dir que sobre-actua. Duu ulleres de pasta, el pentinat recent de qui ha eixit només ha comprar el diari, i mira al seu voltant amb la displicència de qui imagina unes belles vistes al mar allà on no és. Com l'Aschenbach de Visconti feia amb les maduixes, el Tadzio i l'infinit del mar. Hedonisme impossible per imaginat. És a plaça. I no és savi. No pot ser savi, el passat pròxim mou els fils del seu titella. El sol crema el dia gris. En acabar, es renta les mans amb un tovalló de paper que doblega i guarda curosament a la seua butxaca dreta. De sobte, s'alça dempeus, torna a treure el tovalló i es renta la boca com si els llavis i el nas regalimaren encara el greix del garrí al forn que no ha menjat. Li parla obertament al banc. Li parla amb raons irrefutables. Els seus gestos ho confirmen. Tanca la discussió creuant els braços com fulles d'unes tisores obertes que tallen la polèmica com si fos el sobrer d'una altra tanca. Torna a seure desprès d'agafar una bosseta de la motxilla. Menja el que semblen conguitos i continua l'homilia dirigint-se, amb les cames creuades i arrepapat, al buit de la plaça, a la ballarina que no hi és. Com que el seu cap ha posat tots els punts sobre les is amb vehemència, les ulleres li han lliscat cap a la punta del seu nas afilat que torna a rentar obsessivament. S'alça novament i comença a barallar-se amb una de les dues bosses de mà que són damunt el banc. La nerviositat de les mans és extrema. El que li està dient a la ballarina no n'és per prendre-s'ho a broma. I ho diu mirant amb certa prepotència per damunt de les seues ulleres i sense poder advertir què fan les seues mans. Al capdavall, li fa un nus a la bossa que hi ha al dintre de la bossa que és dins la bossa d'anses. Carrega la motxilla a l'esquena. Una bossa en cada mà. I toca el dos conclosa com és la parlada, no sense llançar-li un menyspreu d'acomiadament al banc. És un home menut, duu un jersei verd ampolla de coll alt amb cremallera que dibuixa el dia gris sobre el cos de qui és al carrer només d'encàrrecs, cos de grimpeur que no sap què fer d'aquesta maleïda pujada al futur mort que celebrarem demà dijous. Adéu, adéu mon grimpeur. Aprofitant que és lliure, dues tórtores abaixen i es picotegen al coll damunt el respatller del banc. Però no acaben d'avenir-se, i desprès d'un bon colp d'ala la més gran toca el dos. La que queda al banc ha lliscat i ha caigut de tos sobre el seient. Instintivament es posa dempeus i mira amb displicència el pas de deux de la ballarina i el buit de la plaça mentre ajusta la cremallera del seu plomatge en previsió de la pluja freda del vespre gris, tot i el sol ardent qui tombe sur la place.

dimarts, 30 d’octubre del 2012

El destí de la rosa


A Rosa, en el seu aniversari

La rosa té fama de capritxosa, i no diré jo que no. Però la rosa deixa anar els pètals amb la delicadesa d'una gota que dubta si quedar-se, si seguir suspesa d'eternitat i pedra, o esmicolar-s'hi sobre la roca. Rosa i roca, heus ací el dilema. Perquè el vent que la bressola no sap de la rosa. Ni la roca que l'amaga, de la tendresa roja. Ni el que pedala, quin pètal escollirà al matí el vent de la pròpia rosa. I potser és l'incert destí de la rosa la feblesa que contamina la roda, el moviment suspès, el pètal que dubta entre l'eternitat i la roca. Així, només d'enganyós equilibri és fet el destí de la rosa i la roda. D'un circumstancial avanç cap a la roca. No diré jo que sí. No pensaré jo que no. Roja has de ser, això sí. Sigues rosa o roca, sigues bes o quimera, sigues camí o drecera. Roja és la boca. Rosa, l'exquisida hora. I tanta és la por de la incertesa que sents l'abisme com un refugi de tendresa. Diumenge ventós vaig viure la tardor de la rosa. Diumenge furiós vaig sentir el deler de la roca. Donar-li voltes a la roda és la circumstancial ombra de la cova. Té fama de capritxosa, la roda. Però deixa anar les voltes amb la tendresa de l'ombra que dubta si quedar-se, si seguir sorpresa la flama nova, o esmicolar-s'hi sobre la memòria. Cova i ombra, heus ací el dilema. Perquè el vent que passa no sap de la cova. Ni l'ombra sola, el destí de la rosa.

dimecres, 24 d’octubre del 2012

De grandàries


Ahir, el meu company habitual de ruta no va parar de repetir tota l'estona el mateix. I, a més, amb una contentor que no l'és gens habitual: ya puedo decir que he ganado los mismos Tours que Armstrong, y sin doparme. I tenia raó. I mira que en té per estar cavil·lós, perquè com a pare d'un nen discapacitat, als professors del qual la Generalitat Valenciana no els paga des de fa mesos, doncs s'ha posat en vaga de pare o com a pare, si és que això és possible, i el portaveu del PP al Congrés, un tal Alfonso Alonso (redundant, oi?) ha dit que això, la vaga, no el fer de pares, només ho feien els de Batasuna i no els pares, i clar, ell anava ahir amb txapela i passamuntanyes pedalant -el meu amic, no el redundant- en lloc de casc ciclista i braga de coll. Terrorista, que eres un terrorista, li hagués dit el meu quiosquer particular, que n'és més fatxa que la senyora Rosa -sí, home, sí, la del Cantó- que diu que els que han votat a Bildu no fan que els interfectes o infrascrits -m'encanten aquestes parauletes- siguen demòcrates, perquè també varen votar molts als nazis; però que té el quiosc al girar el cantó -no el de la Rosa- el fatxa quiosquer, no la Rosa fatxa ni el Hitler, que jo sàpiga. Déu, quin embolic. Trenta anys vivint del cuento de l'escó, què gran demòcrata, la Rosa, no el quiosquer, que ell sí que els ven, de contes vull dir, i no d'escons, com fa la Rosa. A mi, el nou uniforme ciclista del meu amic em preocupa. Enguany he començat a barallar-me amb el Bakarka 2, és a dir, el segon curs d'èuscar, i digueu-me malpensat, però crec que ens tenen ben vigilats; fitxats i tot, em sembla. Ya puedo decir que he ganado los mismos Tours que Armstrong, y sin doparme. Que sí, que tens raó, home, baietz. Perdoneu, és el Bakarka. Vàrem anar a parar a Petrés. Raó principal: que amb txapela i passamuntanyes no li venia de gust al meu amic -bé, mai no li ve bé, tot siga dit- fer l'Oronet. Em fa mandra, vergonya, va dir. Sinvergüensa, li hagués dit el Blasco imputat. Mentre menjàvem un parell d'entrepans de pernil amb tomata -a la catalana, vàrem demanar; damunt fent amics- (almenys va deixar-se la txapela i el passamuntanyes a la bici) al bar de la plaça, a l'omnipresent tele que ningú no veu i menys escolta, el 9/24h feia un repàs ràpid i assenyat, com sempre, de la realitat nostrada. Sembla ser que al País Basc ha guanyat les darreres eleccions un tal Urkullu, que no han dubtat en presentar, a la llegenda de baix les imatges, segons vaig poder llegir, com a candidat del PP (sic) Bé, un Lapsus calami ho té qualsevol, i si no que m'ho diguen a mi. Però el notición estava per vindre. Una xica -periodista, of course- a peu de camp, d'un camp de taronges de Godella -unitat mòbil i tot, poca broma- ens en la donava: la pluja del cap de setmana augmenta la grandària de les taronges (sic, sic, sic, però que sic) Què qu'és? No és que haja estat plovent tot l'estiu i el que portem de tardor, no, és que en només un dissabte -fortet, s'entén- aquesta pluja (àcida?) va rebentar el calibre del fruit que defineix una de les essències valencianes: l'espremunció, és a dir, arruïnar, dessucar fins a la consumpció casa nostra per quatre noves glòries de saldo. Al que anàvem. Així, amb els ulls oberts gràcies al 9/24h, ens adonàrem de la descomunal grandària de les taronges post-pluja de dissabte, que véiem pels camps del Camp (redundant, oi?) de Morvedre de camí cap a casa. Com a carabasses!!, paraula de Vicicle, brutal, no exagere. S'ha acabat això de: ei, nano, posa'm quatre o cinc tarongetes. Ah!, no. Posa'm un quart de taronja. I segons el tall, ei!, no fotem, que potser algunes semblen una peça de pernil dolç. Escolta, fes-les finetes, les llenques, que són d'entrepà. ¿De taronja? Home, tu diràs, tal i com està la cosa, doncs tornem a la infància. Ja ho deia el poeta: pan y cebolla, hielo negro y escarcha. Mira, el sopar de Nadal ja el tenim decidit: consomé de taronja, uns rogets de taronja torrats i una taronja tito de Godella al forn. I les nadales les acompanyarem girant els pedals de la bici a l'inrevés com a matraca i donant-li colps al selló que farà de pandereta. I amb una contentor que ni te cuento el de la Rosa. Ande, ande, ande, la rosamorena; ande, ande, ande, la grandària buena. Tot de bona mida, de grandària, molt valencià, molt de la terreta. Ya puedo decir que he ganado los mismos Tours que Armstrong, y sin naranjas. Sí, home, sí. Què pesat! Però fes-me el favor: si plou, lleva't la txapela, per l'amor de déu.

Txapelek post-zirimiri

dilluns, 22 d’octubre del 2012

El seny de la realitat


Havia plogut dissabte a la nit. La humitat persistia. La matinada obscura i endarrerida feia presagiar un asfalt llepissós que gaudeix d'arruïnar-te el mallot amb la seua baba de café au lait ben impregnada de la negra tonalitat del greix dels carburants; i unes llambordes a la rue de l'Absinthe més lliscants que una mentida reconeguda. El cel, malgrat la peresa del sol, deixava entreveure, però, la pràctica absència de núvols. Vaig alçar-me amb la intenció de donar la volta al món, pedalant sense parar, per damunt el café au lait i les mentides. Desprès vaig tranquil·litzar-me a mi mateix pensant que la realitat sempre acaba imposant el seu seny. Sóc de poc desdejuni. Aprofitant el Mercafemme que tinc ben a prop, a la cantonada, només ixes al carrer, du côté de chez Swann, sempre hi ha al rebost un parell de fartons que dur-me a la boca i un café sans lait per poder-los empassar. Ja sé, sentimentalisme, pura i dura sensibleria. Però sóc a París i trobe a faltar certes coses. A peu de carrer hi deuria d'haver sospitat, fins i tot abans les primeres pedalades, ho reconec, però dónes per dat i beneït que les coses tenen una veritat amb la qual no es juga, i que només la imaginació en pot fer-te de males passades. I és que el sol era d'una lluïssor dionisíaca, i la netedat de l'esguard conseqüència d'un espill que arruixa la llum de l'orient sobre les nostres consciències occidentals. I, que jo sàpiga, París no en té d'espill mediterrani, com a molt és à l'ombre des jeunes filles en fleurs. Així, no em va estranyar que pujant le côté de Guermantes el Sena em semblés el meu benvolgut barranc de Carraixet, el llit del qual semblava una catifa de maragdes i àmbars, robís i topazis duts dels palaus pèrsics que varen plorar la caiguda infinita de Sodome et Gomorrhe. Quanta, quanta bellesa per als meus petits ulls de ciclista que ja no sap quina terra trepitja. Els brolladors del Sena tallaven els guals del barranc a l'alçada de Bétera, i vaig tirar per un camí desconegut. Maleït camí i maleït sentiment que em persegueix tots els dies, sobretot quan pedalege: una aclaparadora bellesa, hortus conclusus, una terra prisonnière. És la nostra bellesa, feta a parts iguals de barrancs i jardins, de fang i nèctar, de cims i fons abissals, d'allaus i hespèrides. I n'és presonera dels seus fills. Qui pot dir-se fill d'allò que anorrea i empresona? Potser són les gotes de sang jacobina -de Jacob y el otro, és clar- o la tristesa d'amor per Albertine disparue, el cas és que no vaig poder impedir que el famós Adagietto del Mahler ofegués de capvespre i malenconiosa tardor el rutilant sol de biaix i matiner mirall que m'enlluernava. I ja n'estava gairebé convençut d'haver-ne copsat, si no le temps retrouvé, sí un lloc perdut dels seus descastats fills, que les llambordes parisenques varen imposar-se de nou, i vaig haver d'acceptar la seua necessitat, el verinós bàlsam de ser-hi lluny i prop alhora, el llepissós asfalt de la mentida i la baba negra de la realitat arruïnant-me per enèsima vegada l'aroma etern de la tarongina.

dijous, 18 d’octubre del 2012

Un sueño realizado


"lo comprendí todo claramente como si fuera una de esas cosas que se aprenden para siempre desde niño y no sirven después las palabras para explicar" (J.C. Onetti, Un sueño realizado)

No, no t'assabentes. Ni de bon tros. Què és el que aprens de xiquet que les paraules mai no podran explicar? Diuen que la infància és feliç, però jo vaig patir, i molt. Tenia por a la nit. Tenia por al matí. Tenia por a la por. I esclatava d'alegria davant d'un pit de pollastre torrat. El temps s'aturava davant el rotgle ple de xavos negres i monedes de deu cèntims, la trompa llançada amb la fúria d'un colp de puny o aquell clot fet al fang mig sec que rebia el màgic nom de gua. No teníem res, i ho teníem tot. Teníem el temps i els ulls. Teníem el carrer i els olors. Els genolls plens de ferides i els llavis tallats pel fred. Ningú no ens controlava. A la ciutat hi podies viure. Què saben els nens que les paraules mai no podran explicar? Hi havia qui es menjava els mocs amb deler. I d'altres les ungles. Hi havia qui es passava les hores mirant la llum del sol desfeta pel magnolier i qui no alçava l'esguard de terra gaudint el moviment del món sota els seus peus. I arribat el moment t'adonaves que sabies caminar en bici i no t'ho podies explicar ni ho intentaves. ¿A qui li agrada patir prenent consciència de la pròpia respiració? Ara inspire, ara expire. I torne a começar. I comence a ofegar-me. I respire a fons. I esbufegue. I el pols se'm dispara pedalant cap al cim. I potser la nostra memòria no havia sentit parlar sinó d'una nostàlgia que no comprenia, la dels altres. I l'oblit no es nodria dels records sinó obertament de la mentida, ni la tristesa era tristesa sense un xic de melancolia. Senzillament hi érem. Com els gats que travessaven la jungla dels jardins sense assabentar-se, sense adonar-se del dia dijous ni el sant del calendari, però gaudint la joia del pit trencat de l'ocell sagnant als seus dents. Era un present sense ara, abans o desprès. Era. I si a la nostra mà estigués el retorn d'aquell instant que resumeix la felicitat de la innocència, la felicitat pura que llavors hi creus eterna, que era amagada al mos de la magdalena, al sabor del fenoll trencat, al greix de la bici, al cautxú de la roda. I si al nostre somni estigués l'escena, aquell present que va conèixer la felicitat de la flassada a la nit, la pedalada al matí sense adonar-se, sense assabentar-se del que suposava la possibilitat futura de realitzar-la, aleshores potser…

diumenge, 14 d’octubre del 2012

La verge submergida


Havia d'eixir a pedalar. Sí o sí, tot i que avui diumenge pel matí feia un oratge malagradot: lletjot, grisot, frescot i ventot (perdoneu el malagradot, el grisot i el ventot, però la rima em domina). Almenys li havia fet cas a la seua dona: agafa la de rodes amples -bici, s'entén- o acabaràs a la cuneta com el Camps -i com el G.P. va pensar ell, que ara li busca les cosquerelles un sociot de l'Urdangarín; bé, no parlem de política que el que tinc que contar-vos és molt seriot. Va tirar pel barranc-barrancot de Carraixot amunt. Faria l'enèsima per l'Horta, i per complir. En arribar a l'altura de V. va desviar-se cap a M. amb la idea d'alegrar-se els ulls i la imaginació amb els carrers residencials de R. (perdoneu les majúscules, però l'interfect té el dret al secret dels indrets dels fets) Hi havia clicat unes quantes fotots ben guapes, i tornava cap a casa amb la discreta il·lusió de fer-se un parell de cerveses doppio malto, com deia la noia italiana del bar de la cantonada, Maddalena, que li tenia furtat el cor, i de la que la seua dona ho sabia tot, però el tot del tot. De fet havien rigut, totes dues plegades, i força, de les aspiracions seductores del pobrot Casanova compartit de roda fina, una de les qualitats més excel·lents del qual era la seua reconeguda estupidesa. Ja somniava amb l'escumeta cremosa i l'esguard morenot d'un plaer a mig camí entre el beset i el glopet, que se li va creuar pel barrancot una parella de globeros -paraula que ve a designar als ciclistes inexperts o domingueros. Ella i Ell, seran els seus noms ara per ara. Un sentiment paternalista -típic d'aquells que només són un zero a l'esquerra en la vida- li va dibuixar un lleu somriure de commiseració a la boca. On si no?. Mira'ls -va pensar- què feliços, sense casc, en xancles, bicis de roda fina al damunt d'una pista de terra plena de grava, clots i pedrots. Al arribar a la seua altura els va saludar ostentosament. Que sàpiguen, si més no, que entre els ciclistes encara subsisteixen els costums i delicadeses habituals als temps que duien la cavallerositat inclosa al seu ADN, i més si una dona és present. L'ostentositat, però, va ser tal, que la xica va apartar l'esguard del camí per mirar de respondre la salutació gairebé germànica, i la seua roda del davant va anar -ofesa com era per la falta d'atenció- al clot més abissal del camí, i la pobre Ella va acabar amb el seu fi esquelet damunt les pedres del camí. Va quedar estesa, quieta, sense un ai! que recordar a la seua memòria. L'Ell parella va començar a cridar-li: Madeleine, Madeleine, mentre baixava de la bici amb tan mala fortuna que va lliscar per la bancada del barranc i la trompada va ser majúscula, ara sense secret. Quedà fet un nyap al bell mig de l'herba verge del Carraixet. Astorat per tot el que havia passat en no més de deu segons, el nostre Casanova no sabia què fer. Va intentar reanimar a Madeleine amb petites galtades. Li posà un parell de dits al coll i l'orella al pit: aturada cardíaca. Era morta. Mare de déu, Mare de déu. A l'home no podia ni apropar-s'hi. I encara feia més mala pinta que la xica. Mare de déu, Mare de déu. Dos morts en deu segons. Ja voldria aquesta eficàcia per a la play. I de sobte va pensar que aniria a la garjola per conducció temerària i salutació impròpia amb resultat de doppio homicidi involuntari, i que no podria pagar el següent termini de la hipoteca. Què fer? Doncs, tocar el dos. Què voleu, la carn és feble. Al cuartelillo de la Benemérita més proper. Els francesos, amb la fashion més trencadora del moment, fets un ominós parell d'Ecce homo, varen denunciar al pobrot Casanova per conducció temerària, salutació impròpia -no anava tan erradot- i li afegiren el càrrec d'omissió del deure de socors; amb la qual cosa, i si es demostraven els fets, l'empaperarien per una bona temporada a Picassent. A Madeleine li va sorprendre, durant la llarga estona que va durar la declaració -varen fer-la via  traductor google- un objecte ben estrany que hi era al damunt d'un pedestal improvisat. Quatre caixes de tricorns de reglament amb un drapet de vellut roig i gualda al sobre, suportaven al dintre d'una peixera i submergida en un aigua tèrbola una reproducció de la verge del Pilar. No va poder reprimir-se i dirigint-se al caporal li va dir: qu'est-ce que c'est?, mentre li passava pel cap un nom: Damien Hirst... Pregunta impròpia, temerària i amb obligada assistència de socors per a Madeleine, Madelon, Madelot.

divendres, 12 d’octubre del 2012

Melancolia


No deu ser indiferent a la meua propensió melancòlica el fet d'haver obert els meus ulls al món a començaments de Setembre. L'estiu s'acomiada, arriba el melangiós Octubre, la tardor, les fulles caigudes no saben l'amagatall on perdre's, els arbres són sacsejats amb la impunitat dels desitjos no compartits, la pluja és més inoportuna i imprudent que els amors sobtats, i a mi tal luxúria de desassossecs sempre m'ha semblat un malbaratament de bilis negra. La melancolia, la vertadera melancolia -deixem-nos de succedanis amb planeta inclòs- sol expressar-se amb signes inequívocs de joiosa complaença amb la vida mentre alguna cosa s'esquinça al teu pit. La melancolia és viure dues realitats irreconciliables i simultànies que moririen si gosàrem separar-les. Jo, ara, veig avançar amb plaer els núvols de plom que han dut l'amorosa pluja sobre la ciutat. L'aire humit porta l'onatge al balcó de casa. Aquest matí, però, mentre pedalava cap a l'interior, veia els esponerosos castells de cotó d'aigua sobre el mar. El sol lluïa de matí de festa i jo donava l'esquena al poderós espectacle del món, capficat en les pedalades habituals pels llocs habituals i amb el resultat habitual de fer melangiós recull d'impureses, de vida. Crec que l'observador, aquell que veu el món sense jutjar-lo, és la quintaessencia del posat melancòlic. I pocs observadors són tan aïllats del seu entorn com aquells que ho fan conscientment al damunt d'una bicicleta. I el que dic no impedeix gaudir-ne del paisatge. Molt al contrari, és absolutament necessari donar-li l'esquena a la realitat per a mantenir l'equilibri i observar amb mínima lucidesa el meravellós pla seqüència que qualsevol etapa ciclista n'és. No deixarem, però, de pedalar. No deixarem aquesta profitosa melangia del moviment compassat, l'observació difusa del que veus sense reconèixer-ho obligatòriament, o potser l'espectacle, des de la quietud, es tornarà insuportable.


D'ací

dissabte, 6 d’octubre del 2012

Cicatrius


Largamente he permanecido mirando mis largas piernas,
con ternura infinita y curiosa, con mi acostumbrada pasión,
(P. Neruda, Residencia en la tierra)

Estenc les cames al sol de la migdiada que no faig. Que no puc fer. Hi veig les cicatrius dels genolls. No totes són antigues. Per què, em pregunte, els desamors ciclistes no deixen marques al cor? Colzes, genolls, muscles, cames, braços, són les seues preferències, els seus indrets íntims. Potser aquella d'allà baix és madame X, i la del seu costat, amb un menisc adolorit crònic, n'és la demoiselle élue… però no sabria dir-ne quina és la profunda ferida del colze esmicolat que mai no oblidaré. Ni aquella, tan estranya ella, que em va trencar el polze dret. "Mira que es difícil partirse la falange distal del pulgar, tío", em va dir un amic metge. És que va ser un amor llunyà, un amor transoceànic que no puc recordar, un amour fou… "Ah!, bueno"…. Hi és la del turmell esquerre. Potser el meu primer desengany. Va ser a l'Avinguda, és clar. Pedalava el pare, i jo anava acoblat al quadre. Pegat al manillar. El pare va avisar: compte els peus. Era la seua bici de curses. Fina, daurada de vell, mig italiana, mig francesa. Irresistible. L'airet a la cara. El món era nostre. No hi havia misteri a l'Univers que jo no pogués explicar. I vaig ficar el peu als radis. Potser era un bes apassionat que ningú no va entendre. Ni la bici ni la roda ni el pare ni jo mateix, ni l'Univers. I la cicatriu va deixar un tros de pell afinada, un pergamí on, amb un petit esforç, podeu llegir els meus primers i càndids versos d'amor. Tenia els cabells bruns. Els seus rínxols eren anells d'unes esposalles aristocràtiques. I ningú dels dos duia ni "de" ni "i" com un dijous d'excel·lència entre els cognoms. Com eres d'enamoradís. ¿I aquella nena que esperaves a la porta de casa teua amb la sonsònia d'una cançó d'estiu al cap? Era rossa, primeta i tenia uns llavis amb la dolçor discreta del suc aromàtic del llessamí: el adelgazado olor de la primavera. (Gracias, maestro) ¿On és la seua cicatriu? Potser tu no ho saps, Vicicle, però la raó profunda de les pedalades és signar el teu cos amb els tatuatges del que mai no tornarà: el jardí sense absències, el carrer dintre casa teua, el port conegut on s'abocava l'Avinguda. Fins ara, però, ninguna d'aquestes ferides ha vingut acompanyada d'intervenció quirúrgica d'urgència. Potser el mal no era insuportable. Potser t'hi acostumes. Potser és una manera de viure. Pero que tú no sabes qué dijo el maestro?... No, no sé a qué te refieres… Cuando nos enamoramos, siempre es por razones equivocadas… És clar, com les maldestres pedalades que ens fan caure…

diumenge, 30 de setembre del 2012

BSLE Sunrise of Celia

El Celia

De xiquet anava sovint al port. El port de València, al final de l'Avinguda, tenia la seua entrada principal a l'altura de l'escala reial i l'edifici del rellotge. Tot i que els Tinglados (rafals o coberts d'estil modernista reconvertits avui en dia en Paddock de la F1) encara conservaven alguna activitat de càrrega i descàrrega, el ben cert és que ja començaven a ser objectiu específic dels espavilats de la ciutat. Que no farem berbena?  ¿I la fira de juliol?, que els senyorets del Passeig de l'Albereda no dormen a les nits… Si mai no han dormit a les nits els senyorets, no veus que no treballen a l'endemà… Doncs estan de morros… El pare i jo anaven sovint al port. El meu avi patern havia estat cap de colla d'estibadors. I el meu pare, desprès d'una vida laboral ben difícil, tornà a les seues arrels estibadores. I va ser feliç. Molt feliç. Jo, com a estibador hagués estat més bé mediocre, la veritat, però ni el treball físic ni la intempèrie em molesten, deu ser part dels meus gens. Caminàvem pels molls saludant a tort i a dret vells amics de l'avi i del pare. Si la cosa no anava molt magra de diners ens feien un vermutet a la Cova del Mero. Temps era temps. Era un veritable plaer olorar els flaires penetrants dels vaixells mercants, les distintes mercaderies, el greix de les maquinàries. Sentir el soroll dels motors, el xip-xap del aigua en la pedra i ferro, les dimensions inabastables de la dàrsena i les maromes. El vent humit del mar en la cara, el sol esplendent als ulls, el salnitre profund als pulmons. I el port va desaparèixer.  Allunyaren els mercants. Feren lloc al port esportiu, els vaixells de luxe i l'engany del que creu que la riquesa s'encomana com una malaltia infecciosa. I desprès giraren cua, abandonant les runes, amb l'únic objectiu de la seua pròxima depredació. Diuen que el temporal de llevant, la llevantada, el vent enfurismat, l'onatge desfermat i la negligència dels capitans han encallat dos mercants a la platja del Saler, a l'altura del també abandonat hotel de luxe Sidi Saler Palace. Quina casualitat del dit acusador assenyalant la podridura compartida. Jo no sóc marí, ni entenc de vaixells, només m'he acostat pedalant, reflexionant els fets, i em sembla que tant el BSLE Sunrise com el Cèlia només són dos vaixells indignats que aprofitant les circumstàncies han abandonat el ramat i s'han immolat a la sorra. No serà gens fàcil retornar-los a l'ordre establert i potser seran desballestats in situ. Però aquesta imatge de revel·lia, d'albada, no deuria de caure en l'oblit d'un Astillero improvisat. Diuen que Cèlia és nom popular a València, i que prové de l'etrusc Celi que significa setembre, és clar.

El BSLE Sunrise