dilluns, 30 de juliol del 2012

Espill trencat


Dissabte per la vesprada, mentre escrivia sobre el litigi que tinc amb el meu veí de d'alt -darrer post, ací baix- a TCM varen posar The Haunting (1963) de Robert Wise -el de Wide Side Story- coneguda aquí com La casa encantada. La pel·lícula només té l'encís dels bons propòsits: fer-nos acollonir, malgrat que amb el que conten als seus quatre primers minuts donaria per a mitja dotzena de pel·lis, i quedem més que saturats d'acolloniment per a una bona temporada. Bé, entre que no li prestava massa atenció -escrivint com era sobre el meu particular poeta llatí de sobre- i la seua incoherència argumental -perquè sóc de l'opinió que tant la ciència ficció com el gènere sobrenatural han de ser d'una coherència cartesiana- les poques vegades que sentia el que deien o veia el que feien no podia reprimir més d'una rialla. Tu és que ets un escèptic, sentencià la meua dona. Totes les coses que amaguen qualsevol enigma no són per tu sinó casualitats, ironies del destí, si més no. Sembles l'homo casualitatis. I va començar a fer-ne per enèsima, la relació habitual de fets viscuts en pròpia pell i que considerarà fins al seu darrer hàlit com a inexplicables; molt més, si jo els classifique a les menyspreadores categories de casualitats o ironies, abans dites. I a què bé tot açò? Doncs... el mateix dissabte a la nit, quan anava a gitar-me, fent les ablucions de rigor, l'espillet que és dintre de l'armariet del bany va eixir disparat, va caure dins el bidet i es va fer miques. Sembla que el responsable era jo, que havia tret no feia ni cinc segons el col·lutori que és al seu costat. També és casualitat, cony -em vaig dir. Doncs són set anys de mala sort -afegí el meu altre 1/3 de taronja: 1/3 de dona, 1/3 de bici i 1/3 de jo mateix: billar francès pur i dur. ¿I en set dies no tindríem prou, Cari?... Tu riu-te, riu-te… Menys mal que he quedat amb el Jorge -el meu cunyat- per a la volta de demà en bici -li vaig dir. La mala sort compartida és menys dolenta, no?... Quina gràcia que em fas… I a l'endemà vàrem eixir en bici. Objectiu: port de Catarroja. Activitat, a banda del pedaleig intrínsec: espionatge industrial. Fer-li fotos a un albuferenc d'un calafat -no molt fi, tot n'hi ha que dir-ho- de les contrades que n'està fent d'un. La barqueta té una línia elegant, tot s'ha de dir, suau. Sempre és sorprenent el grau de refinament que pot arribar a assolir la saviesa popular als seus dissenys. Altra cosa és el grau de perícia d'unes mans poc sàvies, o mandroses, tal i com us deia. Havíem estat de sort, ja que el mestre no era per allí, el que va permetre'ns, al meu cunyat i a mi, no només fotografiar-la, sinó prendre-li algunes mides.


Només acabar aquesta escaramussa o incursió en terreny enemic, vàrem fer un tomb pel port com a dissimulació o camuflatge dels nostres interessos inconfessables. El port, tot ell ple d'albuferencs, és molt agradable de passejar. Al llarg dels pantalans n'hi ha quasi un centenar d'aquestes estilitzades, misterioses i encisadores -molt més que el Wise, on va a parar- barquetes. Tot i que darrerament s'ha posat de moda el mal costum de plastificar-les, és a dir: el casc, i, el que és pitjor, la tapa són tractats amb fibra de vidre i altres components que asseguren la seua impermeabilitat i eviten un manteniment constant. S'ha perdut prou de la seua bellesa epidèrmica, com si diguérem. Què hi farem?. Aixoplugats per l'ombra d'un arbre de flor caiguda i indescriptible per als espies que mai no varen fer un curset de botànica a l'estiu, relaxem l'esguard a la infinitud d'un territori immerescut per poc respectat. Se'ns acosta un home gran amb visera blanca, ulleres, nas afilat i amb la convicció de qui defensa una causa justa, que ha recolzat, sense adonar-nos, la seua bici amb espill retrovisor com a prolongació de la part esquerra del manillar -espere que no el trenque- a la barana més propera. És del col·lectiu Valenciaenbici i ens hi dóna informació sobre la web, el facebook, la proposta d'anell ciclista a la ronda interior de la city, les vies verdes en col·laboració amb el tren -per cert, limitades, diu, per la dolenta política de promoció ciclista de qui tots sabem. Ens demanà que fem extensiu tot el que ell ens recomana. Fins i tot ens regala un plànol de Cokilàndia amb carrils bici i diversos recorreguts d'interès… ciclista, eh, què estàveu pensant! Què més podem demanar? Estem de xerradeta amb ell una estona. Ens felicitem, acomiadant-lo, del seu entusiasme tot i la seua edat. I pensem que tornem a estar de sort aquest diumenge al matí.


Mirant de fer un poc més llarg l'etapa, decidim seguir pel barranc del Poio, també conegut com a barranc de Xiva, en direcció sud cap a l'Albufera on s'aboca. El camí és de terra, ja us haureu fet la idea. Jo vaig amb la bici de roda grossa, aquella en la que em vaig trencar el colze, fa ara un any tot just, el 23 de juliol va ser la cosa, i per aquestes mateixes latituds. De sobte el camí acaba davant d'un parell de tanques metàl·liques que ens impedeixen arribar a peu d'Albufera. Llegim els taulers informatius: som a l'entrada del Tancat de la Pipa, una reserva molt especial dins del parc natural de l'Albufera. Al meu cunyat, un naturalista de mena, li sonava. És tancat, valga la redundància, quina ràbia… Ací posa que pots concertar… Arriba un cotxe. Baixa una noia d'ulls aiguamarines, pèl ros arrissat arreplegat al darrere, pell bronzina, somriure jove i claus de la tanca principal. El meu cunyat comença l'interrogatori. Efectivament, s'ha de concertar cita. La visita pots fer-la a peu o al damunt d'una bici sempre que vages pel camí de terra que envolta el seu perímetre per la part de ponent i no per la passarel·la de fusta interior, on hauràs de posar peu a terra i espentar la bici. Però ja que esteu ací, podeu entrar -ens diu. Hola, cavallers!! Això sí que és estar de sort, nano. Anem cap a dins. Arribem fins a l'edifici de l'antic motor de la Pipa que ara fa funcions de Centre d'Interpretació. Ens rep un ratoner valencià blanquet a taques negres i marrons, tot molt autòcton, no cal dir. Visitem l'embarcador del canal o sèquia que ve directament del port de Catarroja. Pugem al terrat, fem fotos. Gaudim les vistes. Visitem l'interior de l'edifici. Un parell de peixeres amb varietats autòctones. Samaruc inclòs, of course. Xerrem amb la xica una estoneta i partim amb el nostre agraïment i comentant el diumenge tan profitós que duem. Eixint del Tancat li fem adéu a la càmera de vigilància en senyal d'acomiadament i darrer agraïment. Sembla un episodi de Planeta bicicleta a Punt 2, ho reconec.






Hem estat de sort, de molt bona sort, sens dubte. I em ve al cap l'espillet trencat la nit passada. Ara quan li ho conte a la meua dona no s'ho voldrà creure. Una casualitat, em dirà. Ah, sí? Doncs tu no eres molt de casuali… Pataplam!!! Caiguda. La roda del darrere m'ha derrapat en un desnivell de grava i corba a esquerres més tancada que la pipa. Com el juliol passat per les mateixes dates. Quina casualitat, oi? No res, no m'ha passat res, però el genoll esquerre fa mal. Res, Cari, quatre esgarrapades i el colp… Quina casualitat, no?... I que ho digués, xica… Doncs la cosa dura set anys… No fotis…


dissabte, 28 de juliol del 2012

Mandó a parar


El veí de d'alt, el que té nom de poeta llatí, sempre em guanya la partida els dissabtes al matí. No sé on dimonis fa la compra que en eixir jo al carrer -tot i que ben d'hora- amb el carret, la llista, el boli, els calés i les targetes, només girar la cantonada a la rue de la Cabane, me'l trobe sempre de cara, tremolant, amb l'esquena vençuda i el cul avançat pel pes de les nombroses bosses de plàstic que duu a les mans, i tot i així, amb el somriure un poc agrit per l'esforç, m'etziba: ya te he ganado, en una irritant competició que només ell s'autoimposa. Li faig un mig somriure i vaig als meus quefers. Avui, però, la cosa ha donat un gir inesperat. Tornava jo ben carregat. Al carret: vuit ampolles de Vichy Catalán -sí, en casa som addictes, alguna cosa a dir?- dues bosses amb cartons de llet, gelat, pots d'espàrrecs, fruita, safates de pollastre, lluç congelat… Tot de coses pesades. I un parell de bosses a la mà esquerra, de més lleugeres: pa, rosquilletes, formatge, verdures fresques… He tret, de la part baixa del carret, el suplement de dues rodes que el converteixen en un quatre rodes més fàcil de conduir i còmode de manejar amb una sola mà, i he pres el camí de tornada. Llavors, l'he vist. El veí. A l'horitzó llunyà. Em duia un considerable avantatge. I a més, tenia que passar-me per la farmàcia. La qual cosa m'obligava a avançar-lo dues vegades. I la primera fins a la farmàcia sense que ell s'assabentés o posaria el turbo, que me'l conec. El meu veí anava com sempre, amb el cul comprimit i les passes ràpides de qui sofreix. Tal i com fem tots al final de l'Oronet, sobretot quan vas tocat i acceleres per acabar el més aviat possible amb el patiment. Així, pensant en la bici, he començat a aplicar les meues estratègies de captura  habitual. Incrementar el ritme de pedaleig; bé, de les passes. Arriscar a les voltes i revoltes del camí, molt concentrat en la conducció del carret i mirant de fer un itinerari alternatiu per poder sorprendre'l. De fet, el meu carret semblava un prototipus de la F1. Anava gaudint d'escurçar-li la distància a poc a poc com una tortura oriental que donarà el seu desitjat fruit: la venjança. Ja sabeu lo recargolat que n'és l'Street Circuit valencià. La cosa no és gens fàcil. Però m'he capficat. Avui no me la fotrà, he pensat. I sempre que me'n faig aquests desafiaments, em propose com a premi el compliment sobrenatural d'algun dels meus delers particulars. Com que conduïa un prototipus de quatre rodes i les rates són de les primeres en abandonar el vaixell que s'enfonsa, doncs ja podeu imaginar-vos què és el que he demanat i qui ha guanyat la cursa d'avui dissabte. Llàstima que el que mandó a parar haja estat un vell estafapijos i no la força dels pobres damnificats de tanta ruïna.

dimecres, 25 de juliol del 2012

Empatia


(Pel convit de la Zel)

Quan arriba el juliol tinc el costum -el mal costum, que si no quina gràcia tindria?- de fer l'etapa ciclista, sempre que puc, per la vesprada. I més ara, que estic de pintor que pintas sin amor les onze finestres de casa -dos pots d'un quilo de vernís marí, poca broma- i alguna habitació que anava ja desesperada per canviar el seu look. Lila que te quiero lila. I ahí em teniu, dale que le pego, passada va, passada ve, per mirar de consolidar un lila que es resisteix. Els itineraris són habitualment cap el nord de l'horta o cap al sud de la devesa del Saler. Els dos tenen alguna cosa d'inquietant -el que passa és que tu ets un poregós, diu la meua dona (sic). Sobretot, la ruta del sud. ¿Us he dit alguna cosa del cadàver inexistent de la noia que mai no vaig conèixer? No? ¿I el del caporal perdut a Portacoeli que es menjava les ungles que no tenia? Tampoc? ¿I del camí que va inspirar aquella sèrie dels Invasors? Sí, sí. Els que tenien el dit menovell saturat de viagra. Bé, miraré de posar-me al dia en matèria de thrillers. El que m'ha passat avui mereix, però, unes parauletes. El tio que vegeu a la foto -li l'he fet amb el iPhone que no tinc- ha eixit dels matolls de la devesa en pilota picada i desfent-se en assecats terrosos de terra. Ayúdeme, socorro, me tienen prisionero… Sense saber què dir, he tirat de bidó i li he arruixat un bon xorro d'aigua en ziga-zaga, amb la mala fortuna de dibuixar-li una gran Z al pit. I dic mala pota, perquè semblava una mena de Superman invertit o de seguidor del ZP. Automàticament la zona afectada s'ha regenerat en pell i carn d'un cos humà, per a tornar a assecar-se com la terra d'un barranc. Què li passa?... Cómo dice?... Que qué le pasa?... Soy una evidencia… Una evidencia, de qué?... De lo que estamos viviendo sin vivir… Oiga, por qué me cita a Santa Teresa?… Yo nunca cito por citar, écheme otro chorro… Tenga, sírvase usted que a mí me salen cosas raras… I el tio ha començat una mena d'asperges me que regenerava el seu cos durant uns instants per a tornar a l'estat original en que l'he trobat. Pero hombre de dios -ja vegeu que he utilitzat les meues estratègies d'apropament i condol tipus Cifesa- qué le ha pasado?... I ha començat: No me pregunte cuando comenzó. Tal vez debería haber tomado medidas el día que al levantarme de la cama y mirarme al espejo vi un magnífico manillar de carretera en mi cabeza. Yo era muy aficionado a la bici, como usted. Pero no me preocupé, ya que el mío no era el único caso. Qué podemos hacer, la bici es la bici. Sin embargo, esta empatía in crescendo que yo sufría incluso con objetos -¿una bici es sólo un objeto?... Pues ahora no sabría qué decirle, la verdad… Esta empatía, iba diciendo antes de su interrupción, me tenía que haber puesto sobre aviso, pero qué quiere soy un ser primario… Ah!... Si me emociono, lloro. Ya me lo dijo mi querido Damón de Oa: "haz lo contrario de lo que veas si quieres ser feliz", que es lo que se dice catarsis alopática; vamos: al mal tiempo buena cara, que dice el hijoputa de mi carcelero. Pero yo sufro con los que sufren, río con los que están alegres. Justo lo contrario de los que tienen en su escudo de armas la leyenda de los Fabra: Que se jodan! Psicópatas por naturaleza. Me comprende?... Hombre… No me interrumpa otra vez. Ya ve, la realidad se ha apropiado de mi cuerpo. Las actuales políticas de tierra quemada han arraigado en él. Soy una evidencia, me entiende? ¿Es capaz de entender mi tragedia?... Hombre… Cállese, no ve que estoy hablando? No sé dónde estará esperándome la esperanza… Eso es una reiteración innecesaria… Ya veo que no le interesa mi historia. Pero me siento como un lobo atrapado entre las llamas del infierno. Por eso grito, aúllo, intentando despertar a los que aún siguen dormidos… ¿Escúcheme, ha probado con un par de manos de barniz marino? A mí, me está viniendo de primera para la madera reseca de las ventanas… Usted sabe lo que es empatía? Ayúdenme, socorro, soy una evidencia… I va dirigir-se a un matrimoni en dos xiquetes que estaven en unes tauletes de l'altra banda del camí. L'home, el pare i marit, en veure aquell tio totalment despullat va cridar: nenas no miréis que este señor se está poniendo en evidencia…

dilluns, 23 de juliol del 2012

Se equivocó la gaviota?

Model de futur

Se equivocó la gaviota.
Se equivocaba?

Por seguir al Norte, hundió al Sur.
Creyó que el alcohol era agua.
Se equivocaba?

Creyó que el pirata era el mar;
que el saqueo la mañana.
Se equivocaba?

Que las joyas eran estrellas;
que el derroche, la nevada.
Se equivocaba?

Que tu hambre era tu alma;
que tu miedo su casa.
Se equivocaba?

(Ella pedaleó en su soberbia.
Tú, en la ruina de su abundancia.)

divendres, 20 de juliol del 2012

Dòping


Quan al gran Jacques, el Jacques Anquetil, li varen retreure el seu possible positiu -va negar-se al control antidòping- desprès de batre el rècord de l'hora al velòdrom l'any 1967 -i del que va ser desposseït per la seua negativa- va respondre el que podríem prendre com a l'argumentari del ciclisme modern, i, per extensió, de bona part de l'esport de competició, que a mi m'interessa exactament igual que l'evolució de les hemorroides de Fabra, Alberto Fabra, que té cara d'anar restret, la qual cosa produeix, en general, una clara tendència a les malformacions bassals de l'anus (annus horribilis?) és a dir, gens ni mica; va respondre, deia, que no pots guanyar una clàssica o un critèrium internacional i a l'endemà fer pols el rècord de l'hora, sense alguna classe d'ajuda. Així és. Si la massa demana espectacle no voldreu que els lleons respecten al cristià per tal de no eixir moguts a la foto. I aquesta cosa és la modernitat, o postmodernitat, que a mi igual se me tiene, que deia aquell. Primer, la vida és una competició -la coneguda llei de la selva, ja que parlem de lleons- i segon, aquesta competició n'hi ha que guanyar-la, caiga qui caiga o de com el fin justifica los medios, parlem de camps de concentració, extermini sistemàtic dels febles, BCE, FMI, estat de xoc, prima de risc, mercats financers, filetes de Irún, diürètics o grandes eventos i bombolla rajolera amb visita del Papa inclosa. Zaplana ja ho va dir: estoy en política para doparme. Declaració d'intencions que a València va arrelar amb més força que les males herbes als camps d'arròs o de xufa. Havia que posar a València al punt de mira del món mundial, i pel que sembla ho hem aconseguit gràcies a la gran Família Popular: el nostre Consell demana la intervenció de l'Estat central i la prima de risc creix a màxims històrics. Podem estar molt orgullosos, mai no ens havien fet tant de cas a Europa. L'aeroport de Castelló ha estat citat com a exemple al millors Colleges d'economia del món civilitzat com a irrefutable exemple de dòping familiar: ¿os gusta el aeropuerto del abuelo?. L'ERE de C9 és la versió actualitzada dels tractaments de desintoxicació més salvatges i d'un ajust de comptes amb la història: ara que el senyor dels trajes, ¿i dels anells?, va donant lliçons de responsabilitat social del dopat. Emarsa i Gurtel seran la base de la novel·la negra del S. XXI, el dia que trobem l'escriptor que sàpiga llegir entre les innumerables xeringues i les bosses de plasma propi que van quedant-se al marge del camí. I el humanisme catòlic d'en Cotino, amb recuperació de l'espiritualitat de Déu (sic) -¿potser també s'havia dopat Déu nostre senyor?- deixarà en una xerrameca insuportable el conjunt de sermons del, fins ara, mallot groc dels sants valencians i, per tant, un bon entès del dòping avant la lettre, o no, el pare Vicent.

Tais-toi donc Grand Jacques
Que connais-tu du Bon Dieu
Un cantique une image
Tu n'en connais rien de mieux

dimarts, 17 de juliol del 2012

De mites


Els mites viuen del temps. Ho va dir Lévi-Strauss a les seues Mitológiques, però tampoc és que descobrís la mediterrània. El temps  és el seu aliment essencial, i mantenir-se en l'eternitat el seu infern particular. El que no sabia, però, és que els mites naixen, no es fan només de temps. El món s'ensorra i nosaltres ens estimem. Li diu ella, la Ilsa, a ell, el Rick de Casablanca. I jo no puc sinó deixar anar un poc d'aigua de plor, que deia el meu estimat i mític Roiç de Corella, com a xicotet homenatge. Ets un sentimental, Vicicle. Sí, ho reconec, em deixe anar pels meus sentiments: sóc un ésser primari. I ara que ho dic, faig memòria d'un setciències que discriminava per infusa saviesa els éssers primaris dels… secundaris? Quin ull tenia el tio. Ara, mai no vaig saber què pensava de mi. ¿Era jo un ésser secundari, primari… o terciari? No sé cómo gastar el dinero… de tant que en guanyava, em deia. Era un crack, i ho sabia. Un auto-panxacontenta, que ja és dir. I es veu que tanta jactància acabà capbussant-lo a l'estafa aquella dels segells de correus, feu memòria? Un crack, el que us deia. Ara, mireu l'escena: som a un capvespre de melancòlic estiu. Molt més melangiós perquè vinc de pedalar l'horta d'horabaixa: plaer dels déus mediterranis. Llums zenitals, verds i atzurs sense heralds, d'irrenunciable compromís amb la memòria, pudors i perfums tots plegats fets una sola cosa: vida. Arribe a casa amerat d'enyor: vida subterrània. Veus com ets un sentimental, Vicicle. Tens raó, veu en off. Però és que desprès de la dutxa i mentre feia un mos i un glop de cervesa, a TCM varen posar Casablanca. I jo, tan sentimental com sóc, no vaig poder resistir-me. Els maldecaps de tres petits éssers no compten en aquest boig món, torna a dir la Ilsa. Per què les dones sempre diuen veritats tan punyents? Però a mi, de sobte, se'm creuen els cables dels frens. I és que quan surt un aeroport a la nit dels temps, més que una gran amistat, se m'acut un gran malbaratament. Aquí els teniu. El Carlos, un Rick orellut; el Juan, com a prefecte del modelat amb criminal penalties pendents, i l'home avió -the plane (com Castelló de la Plana) man- de tercer (que no terciari) en discòrdia. Thirty-three tones, el doble més una que en Guardiola… Ets un crack, Juanito… No sé què dir-te, Charly, perquè cobrar 84.200 € per dirigir el no-res, no n'és moco de pavo, oi?... Peccata minuta, Juanito, que tu t'endus 300.000 € de l'ala… No ofengues les meues floretes… Tócamela otra vez, Juan…

diumenge, 15 de juliol del 2012

La pèrfida Albió


Els anglesos mai no han guanyat Le Tour. De fet, les seues franquícies: la ianqui i l'aussie, ja se'ls han avançat. La seua participació a la Grande Boucle, contrarellotges guanyades pel Boardman i el Millar -no confondre amb el Robert Millar, escossés, grimpeur i gran rival del Perico Delgado, i avui en dia transfigurat en Philippa York- Boardman i Millar a banda, dèiem, la seua participació ha estat més bé patètica. I ho dic sense ironia, en el sentit arcàdic de la parauleta que el Nietzsche va inventar-se per a vergonya dels grecs. D'això, la seua actual misèria, la dels grecs. Se la tenen ben merescuda si deixen que els alemanys escriuen la seua història. Que se jodan! Deia patètic, perquè el Tom Simpson, mític ciclista anglès -no confondre amb el Homer dibuixat; i al seu torn, no confondre'l amb el poeta grec que va inventar-se l'èpica sense comptar amb els alemanys- va immolar-se un 13 del juliol de 1967 sense nocturnitat ni traïdoria -amb les butxaques del mallot plenes d'amfetamines, què si no?- mentre pujava el Mont Ventoux -mont ventós, ventoso, no confondre amb Fran Ventoso, ciclista càntabre i Paco com el Petrarca que va batejar poèticament la dita muntanya per a major glòria del senderisme i la lírica- va immolar-se, dèiem, com un autèntic heroi, el Tom, de tragèdia grega clarament influïda, a posteriori, pel teatre isabelí d'en Marlowe -no confondre amb el Philip- i el gran Guillem -no confondre amb el dels cinc. Bé, deixem-nos d'erudició. Els anglesos mai no han guanyat Le Tour. I veurem què passa enguany. Però el que vull contar-vos és la seua conxorxa judeo-saxona -difícil de pair, oi?- Foreign Office inclòs, i amb tots els seus grans agents secrets, però que tots coneixem: el 007, l'Smiley, l'Steed; els detectius endogàmics: el Holmes (no confondre amb el John, of course) i els detectius infiltrats al continent: Poirot, l'Hercule (perquè el belga tenia de belga el que jo del PP, és a dir, només el nom) etc., per a impedir al comptador ciclista madrileny, Alberto, i al luxemburguès llepador, Andy -segons google, schleck es pot traduir per llepant- la seua participació a l'actual edició de la ronda francesa. Sembla ser que el Holmes, l'endogàmic però gens salvatge detectiu, molt entès en substàncies paradisíaques, va fer-se en una bona dosi de clembuterol. Amb una visió a llarg termini que només l'Smiley podia tindre, varen demanar-li al Bond -James Bond, ja sabeu- que anés a Irún i que aprofitant la mala fama de bon vivant i gourmet del Poirot, demanés, al seu nom, un llom, que prèviament tractat amb les sofisticades banderilles impregnades de clembuterol per l'Steed, farien arribar a l'equip Astanà, donada la connexió kazakhstaní que qualsevol pel·lícula d'espies deu tindre, i que aconseguiria l'eliminació, un parell d'anys desprès, del comptable madrileny a l'edició de 2012, any en que preveien que el Wiggins, Bradley Wiggins, arribaria al seu punt màxim de qualitat ciclista, és a dir, esclataria amb la dubtosa lluentor d'uns JJOO. Bé, ja podeu respirar. I mireu, si fa no fa, la cosa ha rutllat de meravella. El cas Schleck -no confondre amb la cadena de drogueries alemanya, Schlecker- és més complex. D'antuvi, implicar-lo en un afer de substàncies prohibides era més difícil donada la seua concomitància amb la cadena germànica molt solvent en matèria de drogues. Així, varen tirar pel dret. La tradicional tècnica d'unes gotetes d'oli de vaselina a les gomes dels frens va ser la seua aposta definitiva. A la primera frenada de compromís -no confondre amb el partit polític de la Mónica Oltra- aniria per terra, amb una altíssima possibilitat de fractura òssia. De fet, es va trencar la pelvis, a l'os sacre, a la Dauphiné liberé d'enguany. Varen esperar a la contrarellotge, és clar, no fóra el cas que la caiguda dins el grup li toqués de retruc al Wiggins -per cert, no confondre amb Higgins, John Higgins, el gran jugador d'snooker, escossés, com el Robert, no transfigurat encara, però sí embolicat en un afer d'apostes pel que va estar suspès de la competició oficial, com l'Alberto, amb qui no el teniu que confondre per això, tot i que va estar fora de joc com l'Andy, amb qui tampoc no el teniu que confondre, és clar, i molt menys amb el Holmes, per dir-se John, tot i que aquest darrer supòsit deuria ser contrastat amb el dictamen de la seua esposa. Bé, descartades les dues AA (Alberto i Andy) ens queda la tercera A de l'Anglès Wiggins, és clar. El que no sé a hores d'ara és com va el Bradley a les apostes. Els anglesos, però, com a bons espies que són -mai no ha volgut l'euro i està per determinar el paper de la City en l'estafa universal que anomenen crisi- ja tenen preparat l'enemic a casa seua per si de cas falla el xic de les patilles bandoleres, i que el rematarà sense contemplacions. De fet, a les novel·les d'espies, la major part els pelen els mateixos companys de feina. Tal i com estan fent els funcionaris amb poder polític (què és el Rajoy, o què era l'Aznar, si no?) amb els seus propis col·legues. Que se jodan! És kenyà, el que rematarà al Wiggins, però britànic (sic) com els bons traïdors. ¿I sabeu com li diuen? Froome, que no és sinó from desdibuixat. Així, el tal Chris, que és com li diuen al From disfressat, és un ciclista de, des de, a partir de, de part de, al costat de… inquietant, oi? Ah!, no confondre'l amb l'altre Chris, ja nomenat, el Boardman -l'home tauler, sí; ah, no confondre'l amb el Toni Tauler, ciclista mallorquí especialista de la pista. El tauler ciclista britànic ha estat, de segur, assessor del Foreign Office en tot aquest afer despietat. És el que té aquest tipus d'històries, al capdavall mai no saps qui ha pelat a qui. O qui és l'últim responsable del darrer sabotatge -no confondre amb el Sabotage o el Saboteur, totes dues d'en Hitchcock, o sí- com el d'avui a les contrades de l'últim port de l'etapa. Però sempre ens quedarà el recurs del majordom, tal i com han fet al Vaticà. Aquests sí que són uns mestres en desfer-se dels companys de ruta, tot i que la sotana no és gens còmoda damunt d'una bici. Que se jodan!

divendres, 13 de juliol del 2012

...que se jodan!


Viendo el jolgorio, subió al monte y se sentó mientras sus colegas vociferaban. Y tomando el exabrupto, les enseñaba diciendo:

Que se jodan los pobres de espíritu, porque de ellos no será el Reino de los Amos.
Que se jodan los mansos, porque ellos poseerán en herencia la pobreza.
Que se jodan los que lloran, porque ellos morirán sin ojos.
Que se jodan los que tienen hambre y sed de justicia, porque ellos serán encarcelados.
Que se jodan los misericordiosos, porque ellos alcanzarán la miseria.
Que se jodan los limpios de corazón, porque ellos verán ensuciado su nombre.
Que se jodan los que trabajan por la paz, porque ellos serán llamados señores de la guerra.
Que se jodan los perseguidos injustamente, porque ellos caerán antes o después.
Jodeos cuando os injurien, y os persigan, y digan con mentiras toda clase de mal contra vosotros por causa nuestra. Jodeos y regocijaos, porque vuestra recompensa será grande en los infiernos, pues de la misma manera está hecha vuestra existencia.

Mt.F. 5, 3-12

I veient el rebombori, vaig pujar a la bici i em vaig seure, i els meus companys de ruta també. I prenent el camí del davant, vàrem tocar el dos en busca d'aquella porta que ara prendríem com a fugida, i que duia escrit al sobre quan vàrem entrar: Lasciate ogni speranza voi ch'intrate.

dimecres, 11 de juliol del 2012

D'esquirols


Em semblen entranyables. Amb un puntet d'encís imperdonable. Em tenen, ho reconec, enamorat. Te'ls trobes per tot arreu. Molts d'ells han baixat a peu d'horta fugint dels darrers focs infernals. La seua conducta és tan humana. No només mengen els fruits que recol·lecten amb les seues potetes -bé, manetes- del davant, és que ho fan amb la delicadesa i disciplina que demana un pastisset de glòria, un osset de sant. Està boníssim, què hi farem? Bon profit. La seua habilitat trepadora n'és proverbial, ja voldria jo la meitat de la seua capacitat escaladora. Són grimpeurs de mena. Ah, la seua conducta, però, és tan humana. Els seus ulls duen tatuada la gran pregunta existencial: què vols de mi?, potser si em deixes tranquil, seria més feliç -afegeixen sense esperar la teua resposta. No res, tranquils, cap cosa teniu que témer de mi, els hi diria si conegués la seua llengua àgrafa i muda. Però em sembla que són molt per damunt de l'engany de les paraules. Sense extrems, que només assoleixen els insectes, són mestres també del mimetisme. Saben per instint confondre's amb l'entorn, amb el seu medi natural. Però un canvi sobtat d'escenari els hi deixa en l'evidència punyent d'un amant deliberadament abandonat a una cita de solituds. Oh, pobres, són tan penosament humans. Tot i que és difícil sorprendre'ls als matolls del bosc o als fins troncs dels pins de copa alta, a les branques adormides de les sureres o al marge de la carretera que puja costeruda, la bicicleta, tan traïdorament silenciosa, els hi guanya de tant en tant la partida. Sempre els hi veus d'antuvi de cua d'ull, i per un instant els teus ulls els hi fan una foto amb la càmera de la memòria. Ja ets meu per sempre mai. Perquè són tan rematadament humans que la por els paralitza, els deixa en estat de xoc. Pensen, com els esclaus, que si no es mouen ni un mil·límetre, el fuet de l'amo ignorarà la seua presència tal i com si d'un amant de solitària cita es tractés. Però no se n'adonen que aquest avantatge de la paràlisi, alguns l'aprofiten per a llençar-les pedres amb la modesta intenció de trencar-les el cap, el seu petit pit d'ocell o rebentar-les el ventre. Llavors, la dolça ploma de la seua cua cau. Ja no escriurà al vent les enigmàtiques paraules de la seua llengua desconeguda. Aquella que encara ningú no ha sentit parlar i que potser ens revelaria les raons de la seua humanitat. Si pogués dir-les, jo, que no sóc de consells, però sí tot l'humà que la meua dèria ciclista em permet, els animaria a no quedar-se plantats solitaris al bell mig del no-res de la carretera. Molt al contrari, deuríeu -¿com serà aquest verb a la seua llengua?- deuríeu, deia, agrupar-vos, plantar-vos al bell mig de l'asfalt i demanar-li a l'amo per les seues intencions. I si no ho vegeu clar amb els vostres rabiosos ulls metafísics, llanceu-vos al seu damunt, i amb cura, delicadesa i disciplina, és clar, digueu-li amb les vostres cues que mai no sereu esclaus adormits per la por, els pastissets de glòria o els maleïts ossets de qualsevol sant del calendari.

divendres, 6 de juliol del 2012

The Hill


Potser els holandesos acaben refutant al mateix Mahoma en aquella cosa de qui té que moure's primer si la muntanya o el profeta. És a dir, el que tenen clar, els holandesos, és que si la muntanya, que pel que es veu -demostració empírica inclosa- ni está ni se la espera al país de les tuliperes, no ve, doncs ells tampoc emigraran de forma compulsiva a les fronteres pirinenques, alpines i transalpines -lo de transalpines no feia falta, ja ho sé, però em feia gràcia. Senzillament, es faran construir una muntanya com cal. Primer de 300 metres d'alçada, després, 600, i acabaran amb un col de 1200 metres sobre el nivell d'un mar que és per damunt d'aquest territori sempre amenaçat de ser engolit per l'oceà. Em reserve la meua opinió sobre tema tan flamenc, i que deixarà la mítica pica flandesa en una fotesa, d'això que escriga sobre ell. Perquè escriure em suposa una disciplina de coherència que habitualment no duc al pack de les meues opinions. És a dir, escriure posa ordre als pensaments i ahí, precisament, és on fa mal. Bé, ja no sé per on anava… Ah!, sí. The Hill. ¿L'heu vista? Tremendo el 007, oi? Jo no sé si se n'adonen els flamencs del que pot suposar-les aquesta muntanyeta de no res. Com a tortura ciclista, és més que evident la seua utilitat futura. Però, ¿i si a un pocasolta se li acut escriure un Elogi. Sí, sí, com ho dic: Elogi de la Muntanya? Ja l'hem cagat, amb perdó de la concurrència. Perquè començaran a arribar als dics que refrenen la cobdícia oceànica vaixells -bé, barquetes- amb verges de fusta negra amb o sense consueta de misteri sota el braç. Per cert, ¿vareu veure com se'l ficava sota el braç el Còdex Calixtí el degà de la catedral del Fi de la Terra -amb o sense partícula de Higgs? No?, quin espectacle, déu meu -mai millor dit- gràcies. A més, sembla que el va identificar com a autèntic per unes marques que ell mateix li va fer (sic) Aquesta figura de l'arte de cúchares, aquest primer espasa, el degà, ¿sap què és això que anomenem patrimoni històric artístic? Ara, el guardaran en lloc secret, han dit, que només coneixeran dos o tres matadors, perdó, volia dir homes de negre. Doncs que Santiago els conserve la vista i la vida a tots tres i no se'ns moren d'un rampell d'honestedat, o trobar el maleït còdex pot arribar a ser més difícil que convèncer a la cosina de risc que s'abaixe de la colina. Ah!, josemari el que daria per saber què penses de… Perquè les teues opinions i forma de vida -tal i com em passa a mi- tampoc tenien molt a veure amb el que escrivies -tot i el teu veritable cognom. Ah, camins!. Camins sobre la mar, va dir el poeta. Per cert -i van dos- com que els valencians som generosos de mena, doncs jo proposaria als holandesos -flamencs o no- que si els abelleix s'emporten qualsevol de les two hills que hi han Camí de Sagunt a l'altura del Puig -no fan falta aclariments etimològics, oi?. Com que n'hi han dos, que trien. Una, és la que dóna nom al poble, i té unes bones rampes per fer sèries fins a l'extenuació, com a la pel·li. Per cert -i van tres- com de fills de puta són els que abusen del poder, eh?; però la rebel·lió dels condemnats a la presó militar no té res a dir a la que farem d'ací no res gràcies al bosó accelerat de déu. I la segona, colina, té nom propi, jo mateix la vaig batejar: Hill condom, perquè aquest artefacte de làtex -la utilitat del qual se li escapa a les meues opinions- és per tot arreu a peu de pujol. Ara, i el que avisa no és traïdor, el lloc és força inquietant per tothom -flamencs inclosos- ¿sabeu el que hi ha al seu cim?. Ah -i van tres- com sou de ràpids, què perspicaços, més que la partícula; sí, senyor, un altar per fer misses a l'aire lliure. Lloc santificat, per tant. Per cert -i van quatre- tot i la reconeguda aversió dels sacerdots a matèria tan innòcua, no haguera estat de més que el degà hagués utilitzat un bon parell de guants de làtex o seda per a tocar el sant còdex. Millor els primer, sens dubte, per la seua reconeguda vessant profilàctica que hagués impedit qualsevol possibilitat de contagiar el còdex de les seus opinions. Ah -i van quatre- què poc coherent ha quedat aquest turó. Vaig a per les disciplines.

dimarts, 3 de juliol del 2012

Paisatge en sèpia


Preludi. Paisatge en sèpia. Diumenge de matí érem tres. I ens endinsàvem, pedalant, a la boira seca. Paisatge en la boira. Millor no saber-ne res. Què estranya meteorologia és aquesta que es confon amb la mitologia? -vaig pensar. Però què falta fa pensar? No, millor deixar-se anar. Tanmateix, què els hi diré als meus ulls irritats si em demanen raons? Paisatge en sèpia. I mira que havíem estat curosos. Anirem per la costa. Camí del nord, però sense buscar pares inexistents. Res no ens fa el que puga estar passant a l'horitzó ponent que ens ha vingut al damunt, i on va de dies i nits que no vegem posar-s'hi el sol, i el crepuscle és una cendra estant. Dia i nit s'han confós a la llunyania d'una melodia d'absències que no vull sentir. Seguici d'un enterrament que no em pertoca, que no vull que em pertoque. Què els hi diré, però, als meus ofecs de cendra? Paisatge en la cendra. Què trobarem al seu darrere? A cops d'odi i menyspreu perdem l'esguard del nen que prenia com a regals el que la broma anava deixant-li al camí. No me'n refie del que vages descobrint-nos al nostre pas. Què veurem quan escampes amb la covardia del lladre del seu germà? Paisatge en sèpia. Dóna'm un senyal, però. Alguna cosa que m'ajude a trepitjar-te el dia desprès, aquell on la meua particular mitologia passe definitivament del sèpia al negre. Perquè aniré a fer-te'n una visita. Una salutació inexcusable. Mai no oblidem els vells amors. Paisatge en negre. Un minut de silenci mentre acaba el preludi.

43+47=0

Fuga. Paisatge en cendres. Diumenge al dematí érem tres. Fuga a 3 veus. I ens endinsàvem a la teua intimitat mirant d'imitar tot allò que qualsevol senyal ens proposés. Això és la fuga: el seguiment d'un gest primigeni i la llibertat, però, d'un camí propi, propici. Un seguici d'essència compartida i lliure voluntat. És impossible trobar-ne el mateix senyal a la boira. Cadascú en té els seus, em dic. Però què falta em fa dir-me res si l'obstinació del paisatge m'ho nega? Ens ho nega, potser. Semblava que els temps havien capgirat la mitologia. Quines coses té l'infern! -vaig exclamar-me. Però què falta ens fa exclamar-nos pel no-res o per la vida? Paisatge en blanc i negre. Metamorfosi. Com el tema d'una fuga. L'inverteixes. El lliges a l'inrevés. I el tornes a invertir. Sempre és ell. El fas en valors més llargs, el disminueixes. És ell. Mai no podrà deixar de ser ell, tot i la seua calidoscòpica aparença. I tu ho saps. I l'esperes. Dóna'm un senyal. On ets?. Paisatge en gris. I ara, què els hi puc dir als meus ulls cecs, als meus pulmons ofegats, a les meues raons inexistents, als meus records? Fes el que fa la fuga, em dic. Però quina falta fa dir-se'n res, deia no fa res? I al vol de les pedalades, vet aquí, que m'he quedat bocabadat. Tornàvem al que diem casa. I m'he adonat. Al paisatge en sèpia hi era el verd insubornable dels camps de l'horta. Un verd fregat per l'obscuritat de la boira seca, cendrosa, però era verd aquell camp. Un verd amenaçat pels obstacles que amaguen negres vergonyes subterrànies de les quals la gran majoria és còmplice de tant no dir-se, de tant no pensar-se, de tant no exclamar-se, de tant furtar-li al seu germà, i a la que el seu benvolgut déu justicier enviarà a la penombra sèpia de l'avern. Que ningú d'aquestos espere -ja que no diuen ni pensen ni exclamen- que jo abrace amb ells l'arbre que brollarà d'entre la boira sèpia. I ara, un darrer minut de silenci per espantar tant de fàstic.