dimecres, 31 d’octubre del 2012

La displicència de la tórtora


"también la vida es una idiotez complicada" 
(J.C. Onetti)

És assegut a un banc de la plaça. Menja amb la contundència dels fets consumats. Un pot de sal, tomata oberta, pa i ceba tendra. Els seus moviments busquen des de la imperícia la naturalitat d'unes circumstàncies que no domina. Podríem dir que sobre-actua. Duu ulleres de pasta, el pentinat recent de qui ha eixit només ha comprar el diari, i mira al seu voltant amb la displicència de qui imagina unes belles vistes al mar allà on no és. Com l'Aschenbach de Visconti feia amb les maduixes, el Tadzio i l'infinit del mar. Hedonisme impossible per imaginat. És a plaça. I no és savi. No pot ser savi, el passat pròxim mou els fils del seu titella. El sol crema el dia gris. En acabar, es renta les mans amb un tovalló de paper que doblega i guarda curosament a la seua butxaca dreta. De sobte, s'alça dempeus, torna a treure el tovalló i es renta la boca com si els llavis i el nas regalimaren encara el greix del garrí al forn que no ha menjat. Li parla obertament al banc. Li parla amb raons irrefutables. Els seus gestos ho confirmen. Tanca la discussió creuant els braços com fulles d'unes tisores obertes que tallen la polèmica com si fos el sobrer d'una altra tanca. Torna a seure desprès d'agafar una bosseta de la motxilla. Menja el que semblen conguitos i continua l'homilia dirigint-se, amb les cames creuades i arrepapat, al buit de la plaça, a la ballarina que no hi és. Com que el seu cap ha posat tots els punts sobre les is amb vehemència, les ulleres li han lliscat cap a la punta del seu nas afilat que torna a rentar obsessivament. S'alça novament i comença a barallar-se amb una de les dues bosses de mà que són damunt el banc. La nerviositat de les mans és extrema. El que li està dient a la ballarina no n'és per prendre-s'ho a broma. I ho diu mirant amb certa prepotència per damunt de les seues ulleres i sense poder advertir què fan les seues mans. Al capdavall, li fa un nus a la bossa que hi ha al dintre de la bossa que és dins la bossa d'anses. Carrega la motxilla a l'esquena. Una bossa en cada mà. I toca el dos conclosa com és la parlada, no sense llançar-li un menyspreu d'acomiadament al banc. És un home menut, duu un jersei verd ampolla de coll alt amb cremallera que dibuixa el dia gris sobre el cos de qui és al carrer només d'encàrrecs, cos de grimpeur que no sap què fer d'aquesta maleïda pujada al futur mort que celebrarem demà dijous. Adéu, adéu mon grimpeur. Aprofitant que és lliure, dues tórtores abaixen i es picotegen al coll damunt el respatller del banc. Però no acaben d'avenir-se, i desprès d'un bon colp d'ala la més gran toca el dos. La que queda al banc ha lliscat i ha caigut de tos sobre el seient. Instintivament es posa dempeus i mira amb displicència el pas de deux de la ballarina i el buit de la plaça mentre ajusta la cremallera del seu plomatge en previsió de la pluja freda del vespre gris, tot i el sol ardent qui tombe sur la place.

dimarts, 30 d’octubre del 2012

El destí de la rosa


A Rosa, en el seu aniversari

La rosa té fama de capritxosa, i no diré jo que no. Però la rosa deixa anar els pètals amb la delicadesa d'una gota que dubta si quedar-se, si seguir suspesa d'eternitat i pedra, o esmicolar-s'hi sobre la roca. Rosa i roca, heus ací el dilema. Perquè el vent que la bressola no sap de la rosa. Ni la roca que l'amaga, de la tendresa roja. Ni el que pedala, quin pètal escollirà al matí el vent de la pròpia rosa. I potser és l'incert destí de la rosa la feblesa que contamina la roda, el moviment suspès, el pètal que dubta entre l'eternitat i la roca. Així, només d'enganyós equilibri és fet el destí de la rosa i la roda. D'un circumstancial avanç cap a la roca. No diré jo que sí. No pensaré jo que no. Roja has de ser, això sí. Sigues rosa o roca, sigues bes o quimera, sigues camí o drecera. Roja és la boca. Rosa, l'exquisida hora. I tanta és la por de la incertesa que sents l'abisme com un refugi de tendresa. Diumenge ventós vaig viure la tardor de la rosa. Diumenge furiós vaig sentir el deler de la roca. Donar-li voltes a la roda és la circumstancial ombra de la cova. Té fama de capritxosa, la roda. Però deixa anar les voltes amb la tendresa de l'ombra que dubta si quedar-se, si seguir sorpresa la flama nova, o esmicolar-s'hi sobre la memòria. Cova i ombra, heus ací el dilema. Perquè el vent que passa no sap de la cova. Ni l'ombra sola, el destí de la rosa.

dimecres, 24 d’octubre del 2012

De grandàries


Ahir, el meu company habitual de ruta no va parar de repetir tota l'estona el mateix. I, a més, amb una contentor que no l'és gens habitual: ya puedo decir que he ganado los mismos Tours que Armstrong, y sin doparme. I tenia raó. I mira que en té per estar cavil·lós, perquè com a pare d'un nen discapacitat, als professors del qual la Generalitat Valenciana no els paga des de fa mesos, doncs s'ha posat en vaga de pare o com a pare, si és que això és possible, i el portaveu del PP al Congrés, un tal Alfonso Alonso (redundant, oi?) ha dit que això, la vaga, no el fer de pares, només ho feien els de Batasuna i no els pares, i clar, ell anava ahir amb txapela i passamuntanyes pedalant -el meu amic, no el redundant- en lloc de casc ciclista i braga de coll. Terrorista, que eres un terrorista, li hagués dit el meu quiosquer particular, que n'és més fatxa que la senyora Rosa -sí, home, sí, la del Cantó- que diu que els que han votat a Bildu no fan que els interfectes o infrascrits -m'encanten aquestes parauletes- siguen demòcrates, perquè també varen votar molts als nazis; però que té el quiosc al girar el cantó -no el de la Rosa- el fatxa quiosquer, no la Rosa fatxa ni el Hitler, que jo sàpiga. Déu, quin embolic. Trenta anys vivint del cuento de l'escó, què gran demòcrata, la Rosa, no el quiosquer, que ell sí que els ven, de contes vull dir, i no d'escons, com fa la Rosa. A mi, el nou uniforme ciclista del meu amic em preocupa. Enguany he començat a barallar-me amb el Bakarka 2, és a dir, el segon curs d'èuscar, i digueu-me malpensat, però crec que ens tenen ben vigilats; fitxats i tot, em sembla. Ya puedo decir que he ganado los mismos Tours que Armstrong, y sin doparme. Que sí, que tens raó, home, baietz. Perdoneu, és el Bakarka. Vàrem anar a parar a Petrés. Raó principal: que amb txapela i passamuntanyes no li venia de gust al meu amic -bé, mai no li ve bé, tot siga dit- fer l'Oronet. Em fa mandra, vergonya, va dir. Sinvergüensa, li hagués dit el Blasco imputat. Mentre menjàvem un parell d'entrepans de pernil amb tomata -a la catalana, vàrem demanar; damunt fent amics- (almenys va deixar-se la txapela i el passamuntanyes a la bici) al bar de la plaça, a l'omnipresent tele que ningú no veu i menys escolta, el 9/24h feia un repàs ràpid i assenyat, com sempre, de la realitat nostrada. Sembla ser que al País Basc ha guanyat les darreres eleccions un tal Urkullu, que no han dubtat en presentar, a la llegenda de baix les imatges, segons vaig poder llegir, com a candidat del PP (sic) Bé, un Lapsus calami ho té qualsevol, i si no que m'ho diguen a mi. Però el notición estava per vindre. Una xica -periodista, of course- a peu de camp, d'un camp de taronges de Godella -unitat mòbil i tot, poca broma- ens en la donava: la pluja del cap de setmana augmenta la grandària de les taronges (sic, sic, sic, però que sic) Què qu'és? No és que haja estat plovent tot l'estiu i el que portem de tardor, no, és que en només un dissabte -fortet, s'entén- aquesta pluja (àcida?) va rebentar el calibre del fruit que defineix una de les essències valencianes: l'espremunció, és a dir, arruïnar, dessucar fins a la consumpció casa nostra per quatre noves glòries de saldo. Al que anàvem. Així, amb els ulls oberts gràcies al 9/24h, ens adonàrem de la descomunal grandària de les taronges post-pluja de dissabte, que véiem pels camps del Camp (redundant, oi?) de Morvedre de camí cap a casa. Com a carabasses!!, paraula de Vicicle, brutal, no exagere. S'ha acabat això de: ei, nano, posa'm quatre o cinc tarongetes. Ah!, no. Posa'm un quart de taronja. I segons el tall, ei!, no fotem, que potser algunes semblen una peça de pernil dolç. Escolta, fes-les finetes, les llenques, que són d'entrepà. ¿De taronja? Home, tu diràs, tal i com està la cosa, doncs tornem a la infància. Ja ho deia el poeta: pan y cebolla, hielo negro y escarcha. Mira, el sopar de Nadal ja el tenim decidit: consomé de taronja, uns rogets de taronja torrats i una taronja tito de Godella al forn. I les nadales les acompanyarem girant els pedals de la bici a l'inrevés com a matraca i donant-li colps al selló que farà de pandereta. I amb una contentor que ni te cuento el de la Rosa. Ande, ande, ande, la rosamorena; ande, ande, ande, la grandària buena. Tot de bona mida, de grandària, molt valencià, molt de la terreta. Ya puedo decir que he ganado los mismos Tours que Armstrong, y sin naranjas. Sí, home, sí. Què pesat! Però fes-me el favor: si plou, lleva't la txapela, per l'amor de déu.

Txapelek post-zirimiri

dilluns, 22 d’octubre del 2012

El seny de la realitat


Havia plogut dissabte a la nit. La humitat persistia. La matinada obscura i endarrerida feia presagiar un asfalt llepissós que gaudeix d'arruïnar-te el mallot amb la seua baba de café au lait ben impregnada de la negra tonalitat del greix dels carburants; i unes llambordes a la rue de l'Absinthe més lliscants que una mentida reconeguda. El cel, malgrat la peresa del sol, deixava entreveure, però, la pràctica absència de núvols. Vaig alçar-me amb la intenció de donar la volta al món, pedalant sense parar, per damunt el café au lait i les mentides. Desprès vaig tranquil·litzar-me a mi mateix pensant que la realitat sempre acaba imposant el seu seny. Sóc de poc desdejuni. Aprofitant el Mercafemme que tinc ben a prop, a la cantonada, només ixes al carrer, du côté de chez Swann, sempre hi ha al rebost un parell de fartons que dur-me a la boca i un café sans lait per poder-los empassar. Ja sé, sentimentalisme, pura i dura sensibleria. Però sóc a París i trobe a faltar certes coses. A peu de carrer hi deuria d'haver sospitat, fins i tot abans les primeres pedalades, ho reconec, però dónes per dat i beneït que les coses tenen una veritat amb la qual no es juga, i que només la imaginació en pot fer-te de males passades. I és que el sol era d'una lluïssor dionisíaca, i la netedat de l'esguard conseqüència d'un espill que arruixa la llum de l'orient sobre les nostres consciències occidentals. I, que jo sàpiga, París no en té d'espill mediterrani, com a molt és à l'ombre des jeunes filles en fleurs. Així, no em va estranyar que pujant le côté de Guermantes el Sena em semblés el meu benvolgut barranc de Carraixet, el llit del qual semblava una catifa de maragdes i àmbars, robís i topazis duts dels palaus pèrsics que varen plorar la caiguda infinita de Sodome et Gomorrhe. Quanta, quanta bellesa per als meus petits ulls de ciclista que ja no sap quina terra trepitja. Els brolladors del Sena tallaven els guals del barranc a l'alçada de Bétera, i vaig tirar per un camí desconegut. Maleït camí i maleït sentiment que em persegueix tots els dies, sobretot quan pedalege: una aclaparadora bellesa, hortus conclusus, una terra prisonnière. És la nostra bellesa, feta a parts iguals de barrancs i jardins, de fang i nèctar, de cims i fons abissals, d'allaus i hespèrides. I n'és presonera dels seus fills. Qui pot dir-se fill d'allò que anorrea i empresona? Potser són les gotes de sang jacobina -de Jacob y el otro, és clar- o la tristesa d'amor per Albertine disparue, el cas és que no vaig poder impedir que el famós Adagietto del Mahler ofegués de capvespre i malenconiosa tardor el rutilant sol de biaix i matiner mirall que m'enlluernava. I ja n'estava gairebé convençut d'haver-ne copsat, si no le temps retrouvé, sí un lloc perdut dels seus descastats fills, que les llambordes parisenques varen imposar-se de nou, i vaig haver d'acceptar la seua necessitat, el verinós bàlsam de ser-hi lluny i prop alhora, el llepissós asfalt de la mentida i la baba negra de la realitat arruïnant-me per enèsima vegada l'aroma etern de la tarongina.

dijous, 18 d’octubre del 2012

Un sueño realizado


"lo comprendí todo claramente como si fuera una de esas cosas que se aprenden para siempre desde niño y no sirven después las palabras para explicar" (J.C. Onetti, Un sueño realizado)

No, no t'assabentes. Ni de bon tros. Què és el que aprens de xiquet que les paraules mai no podran explicar? Diuen que la infància és feliç, però jo vaig patir, i molt. Tenia por a la nit. Tenia por al matí. Tenia por a la por. I esclatava d'alegria davant d'un pit de pollastre torrat. El temps s'aturava davant el rotgle ple de xavos negres i monedes de deu cèntims, la trompa llançada amb la fúria d'un colp de puny o aquell clot fet al fang mig sec que rebia el màgic nom de gua. No teníem res, i ho teníem tot. Teníem el temps i els ulls. Teníem el carrer i els olors. Els genolls plens de ferides i els llavis tallats pel fred. Ningú no ens controlava. A la ciutat hi podies viure. Què saben els nens que les paraules mai no podran explicar? Hi havia qui es menjava els mocs amb deler. I d'altres les ungles. Hi havia qui es passava les hores mirant la llum del sol desfeta pel magnolier i qui no alçava l'esguard de terra gaudint el moviment del món sota els seus peus. I arribat el moment t'adonaves que sabies caminar en bici i no t'ho podies explicar ni ho intentaves. ¿A qui li agrada patir prenent consciència de la pròpia respiració? Ara inspire, ara expire. I torne a começar. I comence a ofegar-me. I respire a fons. I esbufegue. I el pols se'm dispara pedalant cap al cim. I potser la nostra memòria no havia sentit parlar sinó d'una nostàlgia que no comprenia, la dels altres. I l'oblit no es nodria dels records sinó obertament de la mentida, ni la tristesa era tristesa sense un xic de melancolia. Senzillament hi érem. Com els gats que travessaven la jungla dels jardins sense assabentar-se, sense adonar-se del dia dijous ni el sant del calendari, però gaudint la joia del pit trencat de l'ocell sagnant als seus dents. Era un present sense ara, abans o desprès. Era. I si a la nostra mà estigués el retorn d'aquell instant que resumeix la felicitat de la innocència, la felicitat pura que llavors hi creus eterna, que era amagada al mos de la magdalena, al sabor del fenoll trencat, al greix de la bici, al cautxú de la roda. I si al nostre somni estigués l'escena, aquell present que va conèixer la felicitat de la flassada a la nit, la pedalada al matí sense adonar-se, sense assabentar-se del que suposava la possibilitat futura de realitzar-la, aleshores potser…

diumenge, 14 d’octubre del 2012

La verge submergida


Havia d'eixir a pedalar. Sí o sí, tot i que avui diumenge pel matí feia un oratge malagradot: lletjot, grisot, frescot i ventot (perdoneu el malagradot, el grisot i el ventot, però la rima em domina). Almenys li havia fet cas a la seua dona: agafa la de rodes amples -bici, s'entén- o acabaràs a la cuneta com el Camps -i com el G.P. va pensar ell, que ara li busca les cosquerelles un sociot de l'Urdangarín; bé, no parlem de política que el que tinc que contar-vos és molt seriot. Va tirar pel barranc-barrancot de Carraixot amunt. Faria l'enèsima per l'Horta, i per complir. En arribar a l'altura de V. va desviar-se cap a M. amb la idea d'alegrar-se els ulls i la imaginació amb els carrers residencials de R. (perdoneu les majúscules, però l'interfect té el dret al secret dels indrets dels fets) Hi havia clicat unes quantes fotots ben guapes, i tornava cap a casa amb la discreta il·lusió de fer-se un parell de cerveses doppio malto, com deia la noia italiana del bar de la cantonada, Maddalena, que li tenia furtat el cor, i de la que la seua dona ho sabia tot, però el tot del tot. De fet havien rigut, totes dues plegades, i força, de les aspiracions seductores del pobrot Casanova compartit de roda fina, una de les qualitats més excel·lents del qual era la seua reconeguda estupidesa. Ja somniava amb l'escumeta cremosa i l'esguard morenot d'un plaer a mig camí entre el beset i el glopet, que se li va creuar pel barrancot una parella de globeros -paraula que ve a designar als ciclistes inexperts o domingueros. Ella i Ell, seran els seus noms ara per ara. Un sentiment paternalista -típic d'aquells que només són un zero a l'esquerra en la vida- li va dibuixar un lleu somriure de commiseració a la boca. On si no?. Mira'ls -va pensar- què feliços, sense casc, en xancles, bicis de roda fina al damunt d'una pista de terra plena de grava, clots i pedrots. Al arribar a la seua altura els va saludar ostentosament. Que sàpiguen, si més no, que entre els ciclistes encara subsisteixen els costums i delicadeses habituals als temps que duien la cavallerositat inclosa al seu ADN, i més si una dona és present. L'ostentositat, però, va ser tal, que la xica va apartar l'esguard del camí per mirar de respondre la salutació gairebé germànica, i la seua roda del davant va anar -ofesa com era per la falta d'atenció- al clot més abissal del camí, i la pobre Ella va acabar amb el seu fi esquelet damunt les pedres del camí. Va quedar estesa, quieta, sense un ai! que recordar a la seua memòria. L'Ell parella va començar a cridar-li: Madeleine, Madeleine, mentre baixava de la bici amb tan mala fortuna que va lliscar per la bancada del barranc i la trompada va ser majúscula, ara sense secret. Quedà fet un nyap al bell mig de l'herba verge del Carraixet. Astorat per tot el que havia passat en no més de deu segons, el nostre Casanova no sabia què fer. Va intentar reanimar a Madeleine amb petites galtades. Li posà un parell de dits al coll i l'orella al pit: aturada cardíaca. Era morta. Mare de déu, Mare de déu. A l'home no podia ni apropar-s'hi. I encara feia més mala pinta que la xica. Mare de déu, Mare de déu. Dos morts en deu segons. Ja voldria aquesta eficàcia per a la play. I de sobte va pensar que aniria a la garjola per conducció temerària i salutació impròpia amb resultat de doppio homicidi involuntari, i que no podria pagar el següent termini de la hipoteca. Què fer? Doncs, tocar el dos. Què voleu, la carn és feble. Al cuartelillo de la Benemérita més proper. Els francesos, amb la fashion més trencadora del moment, fets un ominós parell d'Ecce homo, varen denunciar al pobrot Casanova per conducció temerària, salutació impròpia -no anava tan erradot- i li afegiren el càrrec d'omissió del deure de socors; amb la qual cosa, i si es demostraven els fets, l'empaperarien per una bona temporada a Picassent. A Madeleine li va sorprendre, durant la llarga estona que va durar la declaració -varen fer-la via  traductor google- un objecte ben estrany que hi era al damunt d'un pedestal improvisat. Quatre caixes de tricorns de reglament amb un drapet de vellut roig i gualda al sobre, suportaven al dintre d'una peixera i submergida en un aigua tèrbola una reproducció de la verge del Pilar. No va poder reprimir-se i dirigint-se al caporal li va dir: qu'est-ce que c'est?, mentre li passava pel cap un nom: Damien Hirst... Pregunta impròpia, temerària i amb obligada assistència de socors per a Madeleine, Madelon, Madelot.

divendres, 12 d’octubre del 2012

Melancolia


No deu ser indiferent a la meua propensió melancòlica el fet d'haver obert els meus ulls al món a començaments de Setembre. L'estiu s'acomiada, arriba el melangiós Octubre, la tardor, les fulles caigudes no saben l'amagatall on perdre's, els arbres són sacsejats amb la impunitat dels desitjos no compartits, la pluja és més inoportuna i imprudent que els amors sobtats, i a mi tal luxúria de desassossecs sempre m'ha semblat un malbaratament de bilis negra. La melancolia, la vertadera melancolia -deixem-nos de succedanis amb planeta inclòs- sol expressar-se amb signes inequívocs de joiosa complaença amb la vida mentre alguna cosa s'esquinça al teu pit. La melancolia és viure dues realitats irreconciliables i simultànies que moririen si gosàrem separar-les. Jo, ara, veig avançar amb plaer els núvols de plom que han dut l'amorosa pluja sobre la ciutat. L'aire humit porta l'onatge al balcó de casa. Aquest matí, però, mentre pedalava cap a l'interior, veia els esponerosos castells de cotó d'aigua sobre el mar. El sol lluïa de matí de festa i jo donava l'esquena al poderós espectacle del món, capficat en les pedalades habituals pels llocs habituals i amb el resultat habitual de fer melangiós recull d'impureses, de vida. Crec que l'observador, aquell que veu el món sense jutjar-lo, és la quintaessencia del posat melancòlic. I pocs observadors són tan aïllats del seu entorn com aquells que ho fan conscientment al damunt d'una bicicleta. I el que dic no impedeix gaudir-ne del paisatge. Molt al contrari, és absolutament necessari donar-li l'esquena a la realitat per a mantenir l'equilibri i observar amb mínima lucidesa el meravellós pla seqüència que qualsevol etapa ciclista n'és. No deixarem, però, de pedalar. No deixarem aquesta profitosa melangia del moviment compassat, l'observació difusa del que veus sense reconèixer-ho obligatòriament, o potser l'espectacle, des de la quietud, es tornarà insuportable.


D'ací

dissabte, 6 d’octubre del 2012

Cicatrius


Largamente he permanecido mirando mis largas piernas,
con ternura infinita y curiosa, con mi acostumbrada pasión,
(P. Neruda, Residencia en la tierra)

Estenc les cames al sol de la migdiada que no faig. Que no puc fer. Hi veig les cicatrius dels genolls. No totes són antigues. Per què, em pregunte, els desamors ciclistes no deixen marques al cor? Colzes, genolls, muscles, cames, braços, són les seues preferències, els seus indrets íntims. Potser aquella d'allà baix és madame X, i la del seu costat, amb un menisc adolorit crònic, n'és la demoiselle élue… però no sabria dir-ne quina és la profunda ferida del colze esmicolat que mai no oblidaré. Ni aquella, tan estranya ella, que em va trencar el polze dret. "Mira que es difícil partirse la falange distal del pulgar, tío", em va dir un amic metge. És que va ser un amor llunyà, un amor transoceànic que no puc recordar, un amour fou… "Ah!, bueno"…. Hi és la del turmell esquerre. Potser el meu primer desengany. Va ser a l'Avinguda, és clar. Pedalava el pare, i jo anava acoblat al quadre. Pegat al manillar. El pare va avisar: compte els peus. Era la seua bici de curses. Fina, daurada de vell, mig italiana, mig francesa. Irresistible. L'airet a la cara. El món era nostre. No hi havia misteri a l'Univers que jo no pogués explicar. I vaig ficar el peu als radis. Potser era un bes apassionat que ningú no va entendre. Ni la bici ni la roda ni el pare ni jo mateix, ni l'Univers. I la cicatriu va deixar un tros de pell afinada, un pergamí on, amb un petit esforç, podeu llegir els meus primers i càndids versos d'amor. Tenia els cabells bruns. Els seus rínxols eren anells d'unes esposalles aristocràtiques. I ningú dels dos duia ni "de" ni "i" com un dijous d'excel·lència entre els cognoms. Com eres d'enamoradís. ¿I aquella nena que esperaves a la porta de casa teua amb la sonsònia d'una cançó d'estiu al cap? Era rossa, primeta i tenia uns llavis amb la dolçor discreta del suc aromàtic del llessamí: el adelgazado olor de la primavera. (Gracias, maestro) ¿On és la seua cicatriu? Potser tu no ho saps, Vicicle, però la raó profunda de les pedalades és signar el teu cos amb els tatuatges del que mai no tornarà: el jardí sense absències, el carrer dintre casa teua, el port conegut on s'abocava l'Avinguda. Fins ara, però, ninguna d'aquestes ferides ha vingut acompanyada d'intervenció quirúrgica d'urgència. Potser el mal no era insuportable. Potser t'hi acostumes. Potser és una manera de viure. Pero que tú no sabes qué dijo el maestro?... No, no sé a qué te refieres… Cuando nos enamoramos, siempre es por razones equivocadas… És clar, com les maldestres pedalades que ens fan caure…