dimecres, 31 d’octubre del 2012

La displicència de la tórtora


"también la vida es una idiotez complicada" 
(J.C. Onetti)

És assegut a un banc de la plaça. Menja amb la contundència dels fets consumats. Un pot de sal, tomata oberta, pa i ceba tendra. Els seus moviments busquen des de la imperícia la naturalitat d'unes circumstàncies que no domina. Podríem dir que sobre-actua. Duu ulleres de pasta, el pentinat recent de qui ha eixit només ha comprar el diari, i mira al seu voltant amb la displicència de qui imagina unes belles vistes al mar allà on no és. Com l'Aschenbach de Visconti feia amb les maduixes, el Tadzio i l'infinit del mar. Hedonisme impossible per imaginat. És a plaça. I no és savi. No pot ser savi, el passat pròxim mou els fils del seu titella. El sol crema el dia gris. En acabar, es renta les mans amb un tovalló de paper que doblega i guarda curosament a la seua butxaca dreta. De sobte, s'alça dempeus, torna a treure el tovalló i es renta la boca com si els llavis i el nas regalimaren encara el greix del garrí al forn que no ha menjat. Li parla obertament al banc. Li parla amb raons irrefutables. Els seus gestos ho confirmen. Tanca la discussió creuant els braços com fulles d'unes tisores obertes que tallen la polèmica com si fos el sobrer d'una altra tanca. Torna a seure desprès d'agafar una bosseta de la motxilla. Menja el que semblen conguitos i continua l'homilia dirigint-se, amb les cames creuades i arrepapat, al buit de la plaça, a la ballarina que no hi és. Com que el seu cap ha posat tots els punts sobre les is amb vehemència, les ulleres li han lliscat cap a la punta del seu nas afilat que torna a rentar obsessivament. S'alça novament i comença a barallar-se amb una de les dues bosses de mà que són damunt el banc. La nerviositat de les mans és extrema. El que li està dient a la ballarina no n'és per prendre-s'ho a broma. I ho diu mirant amb certa prepotència per damunt de les seues ulleres i sense poder advertir què fan les seues mans. Al capdavall, li fa un nus a la bossa que hi ha al dintre de la bossa que és dins la bossa d'anses. Carrega la motxilla a l'esquena. Una bossa en cada mà. I toca el dos conclosa com és la parlada, no sense llançar-li un menyspreu d'acomiadament al banc. És un home menut, duu un jersei verd ampolla de coll alt amb cremallera que dibuixa el dia gris sobre el cos de qui és al carrer només d'encàrrecs, cos de grimpeur que no sap què fer d'aquesta maleïda pujada al futur mort que celebrarem demà dijous. Adéu, adéu mon grimpeur. Aprofitant que és lliure, dues tórtores abaixen i es picotegen al coll damunt el respatller del banc. Però no acaben d'avenir-se, i desprès d'un bon colp d'ala la més gran toca el dos. La que queda al banc ha lliscat i ha caigut de tos sobre el seient. Instintivament es posa dempeus i mira amb displicència el pas de deux de la ballarina i el buit de la plaça mentre ajusta la cremallera del seu plomatge en previsió de la pluja freda del vespre gris, tot i el sol ardent qui tombe sur la place.

4 comentaris:

  1. com m'agraden els teus escrits vicicle! lamento haver-lo llegit tard....vull dir dies després de la displicència de la tórtora sur la place ....que haurà ja paït els seus conguitos

    ResponElimina
  2. I tant, Elfree. Sembla que darrerament vas molt atrafegada, oi? Gràcies per passar i llegir. Una abraçada.

    ResponElimina