divendres, 30 de novembre del 2012

Butxaca pobre


Ah, si pudieras verme. Solo, aquí, en la gris penumbra de mi pieza.

He perdut l'iPod. Sí, el meu benvolgut iPod. I la cosa ha estat per un excés de confiança. No et pots refiar d'un pobre. Mai. Mai de la vida. Perquè acabarà per fotre-te-la. És el seu destí. El seu sino. Don Álvaro o la fuerza del sino, quina true story tan vertadera, accepteu-me la redundància. I el que més em dol, ja us ho podreu imaginar, tan perspicaços com sou, és que amb ell perd bona part de la meua memòria musical. Els tangos de Sosa, el Chopin, Brassens i Bach. La tragèdia comique del Brel, la saudade del Buarque. Les tecles tallants de Monk, la tendresa maternal de Chet. La veu amazònica d'altra Sosa, Mercedes. El regust pessoà d'Amàlia. Les cançonetes del Schumann, el Schubert, el Beethoven: Aaaadelaide, Aaaaadelaiiide… Lieder, Vicicle, lieder… Bé, els lieder polifònics de Brahms. La veu violada de Billie. I tantes i tantes músiques que ja comence a oblidar. Ei, que els iPod tampoc no són barats… i tant que no ho son, ja he dit que sóc pobre i, per tant, no deuríeu confiar en mi; però ¿com pots comparar el preu d'un petit artefacte amb una identitat que s'esvaeix als records? En busca de la música perduda, aquest serà el títol de la meua obra magna. I si el Proust va fer set volums, jo en faré el doble, catorze, que sóc del Grau de València, i això marca. Massa delicat per a ser pobre, ja m'ho deia el pare. I vaig ser educat en acceptar indelicadeses. I una d'elles és conservar la roba vella mentre no t'albires la propera possibilitat de que et deixe en públic ridícul -altra redundància. És a dir, que la xupa -pose per exemple- se't trenque del clatell al cul quan li dones la mà al primer amic que et trobes. I això que la moda més fashion de pantalons estripats i esquinçalls varis li ha donat una segona vida, cap a la tercera edat, al meu vestidor. Suddenly, last Summer, ¿us recordeu de la pel·li? Doncs dimecres: Suddenly, last Winter. I u, en la seua indelicadesa, que s'aferra al que té. Jaqueta de cremallera -ara li diuen tallavents- justeteta justeteta i amb butxaques escasses, és a dir de pobre, butxaques de pobre, sense quasi fons, i sense forats, els pobres mai no tenen la butxaca foradada. Total pa' qui és i com li diuen, va pensar el seu dissenyador, i el que té que guardar-hi, afegiria jo. I vaig ficar l'iPod -ho dic, i encara m'emocione- a la butxaca esquerra, on no entra sencera la meua mà. I mira que ho vaig pensar. Perquè com és de pobre, té de cremallera, la butxaca. Però em vaig confiar. Això no se'l fa a un amic. I l'iPod és amic nostre, oi, tallavents? I pel que es veu, l'iPod, que ve de bona família, els Appel, doncs no va aguantar tanta misèria i es va deixar caure en qualsevol punt impropi del meu pedaleig entre l'Avinguda i l'aparcament de Valenbisi al costat del riu on vaig continuar a peu fins al treball. No se'n refieu de la butxaca pobre, o perdreu alguna de les coses que més us estimeu. Al meu cas el contrapunt crític d'una identitat que mai no acabes de retrobar.

diumenge, 25 de novembre del 2012

Sempre ens quedarà l'Oronet

Demà, 70 aniversari de Casablanca

Sempre ens quedarà l'Oronet, em vas dir. I vaig recordar els teus ulls de complicitat. Aquelles mirades que només jo sabia interpretar. Què cosa pot ser més lluminosa que un sentiment amagat de tots menys d'aquell ésser a qui va dirigit? Érem a Le Coin. Tu duies aquella faldilla rosa ajustada que tant m'agradava i que deixava les teues cames a mig camí de la imaginació i el desig. Prenies el teu te amb menta i fanal nou encès. I jo callava. Què podia dir sinó mirar el llum acabat d'arribar sobre els teus llavis. Avui ens hem superat, deies de sota veu, només per tu i jo, i et reies. Com s'han quedat els fashion, oi? No els faltava detallet, tot de marca, però han doblegat la roda. Som invencibles, carinyo. I passaves la teua mà sobre mi amb una dolcesa impròpia. I desprès treies aquell quadern de notes tant delicat, tant teu. Primer feies un petit dibuix del meu millor perfil de vesprada, on el llum del carrer encara formava part de l'estança. Afegies alguns breus versos improvisats de ciclistes o bicicletes. I acabaves amb aquell petit cor travessat per un xicotet eix que feia la metàfora gràfica d'uns marxapeus amorosos que prometien un pedaleig d'amor infinit separant les inicials V i R. I vaig notar els teus dits com un feix de melancolia. I aquell home que se t'apropava. Tot alhora. Va saludar-te amb la timidesa del seu bigot canós. S'havia afaitat curosament. Volia causar-te bona impressió. Va seure evitant el besllum del carrer, que tot i anar de caiguda encara podia evidenciar l'escassesa de pèl al seu cap. Va mirar-me amb una interrogació. I em vas presentar: el meu estimat vélo; aquí, Vicicle. Tant de gust, va dir. Però jo vaig començar a inquietar-me. Perquè R. va guardar el seu quadern íntim desprès de besar aquell darrer dibuix que us deia. A més, li va donar al susdit Vicicle les clauetes del cadenat. He d'anar lleugera d'equipatge, ja saps. I ell li va dir: estarà molt bé amb nosaltres. Qui i en qui, de què en parlen, s'obstinava en repetir el nus que notava a la meua gola. Aclariu-me la situació. Part del meu cor es queda ací -li va confessar trencant la veu al tal Vicicle. Però si podria ser ton pare, benvolguda. I sense saber-ne ben bé el perquè, vaig notar la teua abraçada i una llàgrima que em mullava la cinta del manillar mentre deies, potser a tu mateixa: sempre ens quedarà l'Oronet. Vas alçar-te fent tremolar la tassa buida. Dues passes i ja eres fora de Le Coin de la Faucille. Tots dos recordarem aquelles teues passes tan singulars amb faldilla rosa que ens vares regalar. I aquell pobre beneit em va deslligar dient-me amb tendresa: potser és el començament d'una bona amistat.

diumenge, 18 de novembre del 2012

En un ai


Ja ho diu la dita: setmana plujosa, bicicleta ansiosa. Bé, sí, me l'acabe d'inventar. I què? Però és ben cert el desconcert. Que ja ho diu el que ho viu: dissabte plujós, diumenge dubtós. També és de collita pròpia. Així, ja fa una bona quinzena que no guanyem per incerteses climatològiques. I estem en un ai ciclista que no s'acaba. Temps d'esplai, pedal d'esglai. Ho prometo és l'últim. Ahir dissabte a la vesprada va caure un xàfec d'aquí te espero menjant-me l'ai i no l'ou de tant desassossec com darrerament em posseeix. Isc al balcó -tranquils, Julieta és dins de casa- sembla que amaina. Intente escrutar al cel de la nit les tonalitats més negres com a bon àugur d'alba escampadissa. Demà veurem. I demà, avui, em lleve del llit a les sis i mitja del matí. He quedat a les nou. Desdejune poca cosa, però faig les dues hores de rigor de la digestió, sobretot si la possibilitat de xopar-me per la pluja és més que inquietant. La meua mare ja m'ho deia: si et mulles el nas desprès de menjar, fots la digestió i mors de gaidó. ¿Acollona, oi? Home, de xiquet, anàvem a la platja en dejuni, amb l'esforç que suposava carregar amb mitja casa al dintre del tramvia. Arribàvem, i la mare no ens deixava banyar-nos perquè, deia, l'aigua està massa freda i tindreu un síncope. La mar al matí, el cor de conill, és a dir, que podíem morir-se d'un no res. I es menjaven l'entrepà. A casa meua mai no hem pres desdejuni de llet calenta o cafè en llet i pastes. Ni pensar-ho. Com érem pobres anaven directament a l'entrepà, i es deixàvem de foteses. Encara no t'havies llavat la cara que ja estaves pegant-li al lleugeret entrepà de creïlles xafadetes fregidetes amb allets tendres. Si el pa l'amagues, la fam no enganyes. I l'entrepà ens obligava a una espera de dues hores sota un sol en creixent que et fonia el cervell, l'ànima i la digestió. I direu, per què no es menjàveu l'entrepà a casa? Això mateix, mare, per què?... Doncs, perquè farem tard a la platja… I què?, si no va ningú. I és molt ampla… Però farem tard. A més, tu has sentit dir que: la comida reposada y la cena paseada. Però ningú no diu què hem de fer de l'entrepà del matí. S'ha acabat la discussió. Bé, dues hores, condició innegociable. De fet, vaig considerar a la meua dóna, Julieta, com una díscola quan em va confessar que es dutxava al matí tot just desprès del cafè en llet. Habrase visto, Calixto. Encara la palmaràs sense haver-ne fet l'escena del balcó, amor meu. I és que avui quan he tornat a casa desprès d'un matí en un ai que plou, que no plou, que ara es tanca, que ara no, que què bo estava l'entrepà i la conversa que ens hem fet a les Valls, i que com ploga se'm tallarà la digestió de l'esmorzar i l'enraonament, doncs ella era al balcó. Sí, amics, apunt de llançar-se. Romeu, m'ha dit, adéu, amor meu. I el primer que he pensat és: caram, quina facilitat de rima: romeu, adéu, meu. Què et passa, estimada? (li he dit intentant estar a l'alçada)… Em mate, no ho aguante… (Quin nivell) Què t'inquieta, Julieta?... El locutor de la marató (la marató d'avui a València té la part de comentaris fallers davant de casa, què hi farem) és un recontracabró… Julieta, l'etiqueta… Què etiqueta, ni què bicicleta?... ¿Bicicleta, Julieta? (li he dit tot desconcertat)… Clar, tu, tot el matí per ahí, ara ací, ara allí, i jo aquí, sentint el que ara et dic d'aquest malparit (insuperable, ho reconec): Qué, os habéis corrido bien. Qué buena corrida, no?. A ver, esas ubres, cómo tenéis las ubres… Refrenat, Julieta… Adéu, Romeu… Quina escena, Julieta… Doncs, o m'ho escrius, Romeu, o ho vius dempeus… I aquesta escena del balcó de l'ai escrita toca el seu carai de tinta.

dissabte, 17 de novembre del 2012

Paraigües


Dimecres, 14. Dia de vaga general i manifestació. Perd diners, ja ho sé. Però aquest sentiment de lleu desolació que va arrelant-se en mi al llarg de la jornada i que pren cos a la solitud del meu paraigües encastat com una llança doblegada per l'enemic a la cistella de la Valenbisi, em preocupa profundament, potser estic perdent alguna cosa molt més important. Tinc decidit anar a la manifestació. Com que les previsions auguren pluja, força pluja, he deixat l'habitual plegable, més pràctic en cas de pedalejar -cap fàcilment a la cistella valenbisiana- i agafe un de ben especial: 105 cm. d'alçada -m'arriba fins al melic, ¿on si no deu arribar un paraigües com déu mana?- 120 cm d'envergadura, de diàmetre. Sí, semble un xampinyó, i què?, però no em banye els peus així que caiga un remake del Diluvi -que tot siga dit, d'universal va tindre ben poca cosa. És l'etern problema dels melics. A la meua edat qui no en té de paciència ja s'ha suïcidat, això ho sap tothom. Però jo afegiria un bon iPod. Paciència, doncs, i qui no en té d'un bon iPod. No només et sorprèn -mai no saps quina música sortirà- t'aïlla de realitats, que no per consuetudinàries són benvolgudes. Ho diré sense cap ressentiment: no puc en les batucades. Potser és deformació professional, però els tambors i les tribus ni en pintura. (Ara sóc feliç. Sí, ara. Ben poca cosa necessite. Un parell de Voll-Damm ben fredes, o una copa de vi glaçat, posem un Don Simón del '80 -tetrabrik, of course. Escriure una estona. Pedalar. Oblidar-me de segons quines coses. Ja no plou aquest matí de dissabte plujós. He obert la finestra del balcó -José Luis, tranquil- i un aire suau i fresc com la pell d'una donzella em besa amb tanta d'innocència que ni Don Giovanni tindria res a dir: Sua passion predominante / È la giovin principiante) Em vaig passar hora i mitja de rellotge a l'espera. De què? Doncs de manifestar-me. A la dreta, banderes estelades. Al centre, banderes republicanes. A l'esquerra, banderes gais. Al meu darrere, la Casa de los Caramelos que enfronta el Lluis Vives. I jo al bell mig. Li faig aquesta bonica foto a l'helicòpter -que, per cert, va tocar el dos abans que jo. No m'estranya gens ni mica.



N'hi ha que passar a l'acció, va dir el Faber de Fahrenheit 451. I de sobte prenc una decisió inajornable: vaig a manifestar-me. Sí, sí. Pel meu compte. Tire per dins la tanca de l'estació del Nord. Carrer Russafa, Cirilo Amorós. Arribe al riu, travesse el pont de les maleïdes flors de l'alcadessa, passeig de l'albereda, discursos -amb l'Ipod en marxa, of course- i cap a casa. Opció A: fer l'Avinguda a peu. Opció B: Valenbisi amb llança doblegada. Sempre la que duu pedals, és clar. Tot i la desolació. Dijous a la tarda, al Coin de la faucille, m'assabente que l'amo del racó i els seus amics també varen optar per una manifestació alternativa: carrer de les barques, pintor Sorolla, etc. Avui dissabte, mentre feia la compra, dos homes grans es barallen a la fruiteria del pakistanès, que fa cara de no entendre el que parlen, o de no voler entendre-ho. En la transició se dijo que se regularía el derecho de huelga. Y aún no se ha hecho nada. Pero si son los mismos, lee usted los apellidos y son los mismos: las cucarachas negras del franquismo huyeron a los partidos. En este país todo se hace a patadas. És curiós, discuteixen tot i que diuen el mateix. I així, recordant el meu benvolgut Ipod, jo també em declare hombre de Leandro Alem.

Me gusta lo desparejo
y no voy por la vedera.

dimarts, 13 de novembre del 2012

Els passejants

El cel gris

En el fondo, aquella foto había sido una buena acción 
(J. Cortázar, Las babas del diablo)

Un cel ennuvolat al matí d'un diumenge és causa d'especial incertesa. Però no pel que tots podríem pensar d'antuvi, tot i que també. És a dir: arriscar-se a tornar xop com una medusa i preguntar-se fins a l'extenuació flagel·lar si pagava la pena la pedalada. Aquesta seria la incertesa en que qualsevol persona assenyada pensaria. Però el ciclista, experimentat o no, si en té alguna qualitat en quantitat superlativa n'és la total absència del sobrevalorat seny o sentit comú que tant defenia el Descartes. Així, si alguna cosa refrena aquest boig ardor pedalador no és la més que possible i fulgurant certesa de transfigurar-te en una pansa amb pulmonia quàdruple -doble del ciclista i bicicleta sumades- sinó la brutícia de fang i greix que botant des de l'asfalt s'enganxa a la roba com si fos la falsa promesa dels amants: per molt que la refregues, mai no la oblides. Una solució de fortuna -mai millor dit, perquè no saps què et trobaràs- consisteix en donar-li voltes a qualsevol circuit proper a casa que us vinga de gust, i amb els primers indicis de pluja, tocar el dos -bé, el quatre, que anem amb bici- cap a casa, evitant, així, el sempre dolorós record dels amors traïts. Jo, el lloc que tinc més a prop és el port. Dissortadament, la part d'accés públic és la més degradada pels malsons monegascos de la púrria que ens ha arruïnat. Però aquest diumenge, ves per on, -i d'aquesta incertesa és feta la meua bici ennuvolada- vaig trobar una fissura cap a l'altra banda de l'espill.

Les grues sobre la cendra

Recorreguda la dàrsena amunt avall unes quantes vegades, ofegat pels dics de tecles cendroses i avorrit com era de buscar un je ne sais quoi -definició de bellesa molt romàntica i molt francesa que ja va donar el Petrarca: non se ché- entre tanta deixalla de copes americanes i carrers curtcircuitats, vaig tirar cap a la terminal de l'antiga Transmediterránea. El plugim, com una admonició -te'n penediràs, Vicicle- va fer la seua aparició. Com que, per fi, han posat una línia d'autobusos que duu els passatgers des de la inservible terminal oficial -a l'entrada del port, i a dia d'avui suprimida pels eventos- a la nova prefabricada per a evitar una romeria del que més semblen deportats que joiosos i pròxims viatgers, un calvari de més de tres quilòmetres si és que hi arribaven al port amb transport públic, doncs han hagut d'habilitar un carrer que s'endinsa al port comercial, del qual és separat per una tanca metàl·lica improvisada, amb l'objectiu de facilitar les maniobres dels autobusos. Heus ací la fissura. I jo vaig entrar amb la meua bici. I ho vaig saber al mateix instant de començar a trepitjar-lo. Hi era. Ell hi era. ¿On si no? El passejant. Embolicat dels olors tumultuosos del salnitre i la brea, els sorollets de les nostres passes sobre l'esplanada creuada de grues sobre rails al moll. La seua mà quadrada agafant la meua indecisa i recordant-li al meu nas l'afaitat de dissabte al matí. Les pells llenyoses de la darrera càrrega de fusta escampades per tot arreu com corfes transoceàniques d'un bosc pluvial que anys desprès el versos d'un xilè em va presentar. El flaire àcid d'aquesta matèria viva i trencada. Les salutacions ofeses dels seus amics deixant anar el verí olorós del vi que gotejava per les juntes de les mànigues encarregades d'omplir els depòsits dels vaixells italians. Les seues passes alliberades del moblatge que els dies i les dones l'imposaren. Aquelles passes que el feien feliç, que ens feien feliços. I algú, que no recorde, ens va fer una foto. Potser vaig ser jo mateix. Aquest mateix diumenge d'aquell dissabte. I mire les fotografies i espere. El cel gris. Les grues lluminoses retallades sobre la cendra. El vaixell errant. Perquè sé, pel que he llegit, que si el diable té el domini de les figures amagades al darrere de les babes i el perfum, potser l'àngel exterminador deixe anar, de tant en tant, una estoneta, els passejants d'aquella felicitat dels dissabtes al matí. I no em vaig penedir.

El vaixell errant

divendres, 9 de novembre del 2012

Berdin-berdina


Com que no sé com dir-li-ho a la meua dona, ho descarregue ací i veurem què passa. I us ho diré igual igualet (berdin-berdina, en basc) que va passar. Agafeu-vos que venen corbes. Ahir dijous, una col·lega se'm va insinuar, li vaig tocar el cul, va llevar-se les bragues i me les va ensenyar (sic). Berdin-berdina. És a dir, true story, en la llengua de l'Imperi. La cosa va anar, més o menys, així. Dijous de vesprada arribe al meu treball. Torna a fer calor a València. A més, la fotuda Valenbisi que em va tocar a la Bici-loto no només va frenada a les dues rodes, sinó que fa soroll de somier al bell mig d'una bona faena que em fa avergonyir allà on passe pedalejant. Déu, quin desassossec. El que us deia: arribe al curro. Em rep una companya de feina, la col·lega, especialista a l'ombra en llançar les cartes del tarot, llegir les mans, els pòsits del cafè, i d'altres subtileses d'aquest tipus, donant voltes sobre el seu eix vertical -mireu com sóc d'objectiu i científic- com si fos una nineta de caixa de música, i que entra a matar sense contemplacions: Qué!, qué te parece? No estoy estupenda?... (Els punt suspensius sóc jo). Continua ballant, o el que siga que n'està fent. Duu un jersei cenyit, una minifaldilla negra amb petits volants i un medalló que sembla tret del tresor de Vercingetòrix, de tres dits d'ample i que li arriba per sota el melic. Què faig? ¿Toque el dos? ¿Potser és una insinuació més boja que folia alguna coneguda? ¿Està rient-se de mi? ¿N'hi ha de càmera oculta?... (Continue sent el dels punts). Davant el meu espasme facial, gairebé sardònic, la susdita no s'ho pensa dues vegades: Va, que hay confianza, toca, toca, em diu. I agafant-me la mà dreta se la posa al cul, més exactament a la natja dreta. A mi, ni se m'acut menejar els dits, no vaja a pensar que li vull tocar el cul. Però és que li estic tocant el cul, heus ací la cosa. Fins i tot tire de la meua mà, que és sota la seua mà, cap a mi, però ella insisteix en oprimir amb els meus dits aquella part on la seua esquena perd el seu honorable nom. Bé, ja sabeu. Qué me dices? De primera, no?... (Els punt suspensius, continue sent jo). I decidida com sembla a fer-se en mi -mai no n'havia despertat passions tan incontrolables, la veritat, i a la meua edat!!- s'amaga a un raconet del passadís de recepció i al meu davant es lleva les bragues i me les ensenya. Oh, quin desencís!! El cul no era cul. La passió no era incontrolable. El postís de natges al darrere de les bragues era la raó suprema de l'espectacle. Puro teatro. Com sempre. I com sempre, l'art només era una il·lusió. Oh!! Ah!! Què fer?. Ara, què pensaré del cul de les meues benvolgudes ciclistes? Perquè el que pots trobar-te sota el culot -mai millor dit- igual no n'és ni de bon tros berdin-berdina al que el presumpte volum promet. Oh, desencís!! Oh, quimera!!

diumenge, 4 de novembre del 2012

Llegir arbres


Des que em vaig pujar a la meua primera bici que vaig adonar-me. Perquè pedalar era el ritme exacte que aquell tipus de lectures demanava. L'Avinguda era flanquejada de xops que sempre recordaré alts, acaronats a la calçada, una mena de viacrucis pagà, les estacions del qual eren representades per aquells àlbers que jo tenia com a mollons d'un camí que llavors resumia, i encara resumeix, tota la meua existència. Aquell, el costaner a la fàbrica de gel, era un conte de fades oceàniques amagades al socaire d'un jardí vertiginós on tota mena de plantes tropicals havien conquerit una terra estranya. Hi estava el de les dones dolentes, al final de l'Avinguda, a tocar del port, a tocar dels mariners i estibadors que orinaven la seua soca com a preludi d'urgències mai no satisfetes. I el del carreró dels nens perduts, els cossos dels quals sempre trobaven el seu primer repòs a les aigües ensinistrades de les sèquies de l'altra banda de la ciutat. Va anar així, i endinsant-me pels revolts de l'horta, i aplicant el mateix principi i ritme de pedalada, vaig aprendre a llegir els arbres. L'adolescència impostada del taronger. El seu perfum de poema amorós. Aquells versos escrits sobre la pell dolça d'un entrecuix, d'una quimera. Menjareu el seu fruit -va dir la tarongina- mai, però, sabreu les rimes de la lluminosa catifa verda que l'envolta ni les gotes de sang que ha de vessar el primer amor. Hi vaig llegir el bes de sal, la llàgrima dolça. Hi vaig llegir l'egoisme de l'amor adolescent. I al llimoner, un futur d'absències. El tràngol de l'escola. La felicitat desplaçada d'un temps d'espera i nonchalance. Així, a poc a poc, vaig saber, per l'olivera, d'un tal Ulisses, d'un tal Aquil·les, el dels peus ciclistes. Perquè l'olivera no fa poema d'amor, els grops de la soca tenen l'epopeia enquistada de l'aventura humana que els dibuixa, tal i com la garrofera en sap de crims mai no dits i la parra d'amors traïts i gelosia. I pujant Eslida vaig conèixer els heterònims pessoans de la surera. I els somnis romàntics de l'ametller a la plana que s'aboca a Casinos. Passar fulla, passar arbre, i retrobar a la imprevisible figuera el secret immemorial de la metàfora. O la barreja de palmera i xiprer que em va aficionar a la novel·la negra. I a l'Alt del Pi, què voleu?. El pi, pels ciclistes, és una mena de llibre d'hores i eleisons. I així, ara ja sense adonar-me, vaig gaudir la melancolia del fruit eslau del cirerer, i l'ombra des jeunes filles als plàtans del bulevard del temps perdut, la versió personal de la qual és a la prestatgeria de d'alt d'un magnolier de l'Avinguda. Tots deuríem haver aprés a llegir les fulles del magnolier, el llibre de la felicitat del qual sempre m'esperarà a les fines varetes de la impostora celinda -del gènere syringa- arbori arbust de pedalada fàcil i estimada lectura.