dilluns, 30 de desembre del 2013

Polígons


M'atreviria a dir que als ciclistes de roda fina ens agraden els polígons. Els polígons industrials, és clar. Tot i que els altres, la pura geometria, també tenen alguna cosa a veure amb la bicicleta; però d'entrar en similituds trepitjaríem un àmbit massa personal, que hores d'ara no m'abelleix gens ni mica rodar. Potser la raó primera d'aquesta debilitat poligonal radique en la nostra obsessió pels camins marginals, les vies de servei, les circumval·lacions de les carreteres més principals, la revolta com una mena de passió pels indrets als quals el trànsit rodat de cotxes, motos i camions es redueix sensiblement, i que indefectiblement acaben abocant-se a una d'aquestes porcions de pla limitades per línies rectes que s'anomenen polígons. Sí, ja sé... però de quins polígons ens parles, Vicicle, sense flux de tràfic automotor? És que els travessem els diumenges, quan els seus amples carrers són ben nets de tota aquesta borumballa metàl·lica i insolent. Sí, pocs llocs són tan tranquils, plàcids i segurs de circular els diumenges al matí com els carrers i vies adjacents dels polígons industrials. De fet, un d'aquests matins de diumenge em vaig trobar una competició ciclista al circuit dissenyat dins el polígon que hi ha a la carretera que ix de San Isidre de Benaixeve cap a la rotonda de Tres rutes. I als recorreguts de l'horta, sempre a l'espera de les contrades de la Calderona, aquests espais de quietud són una mena d'oques que anem gaudint tant o més que les d'aquell joc infantil: d'oca a oca i tire perquè em toca, fins i tot els que ens fan girar cua pel mateix camí que veníem: és que l'oca mirava cap enrere. N'hi han -de polígons, no d'oques- de tot tipus. Els de més solera han acabat integrats dins la població que els va veure créixer als seus ravals. Pose per exemple el d'Alboraia, que fins i tot el travessa el carril bici i és al costat del barranc de Carraixet. Però també hi són els que encara aïllats al bell mig de l'horta -com el de Bétera, també costaner del mateix barranc- viuen el seu dessolat compàs d'espera en attendant ce jour en que el miracle es produirà. Sí, perquè només des de la confabulació que tot miracle és, podem gaudir de polígons compartint carrer de raval amb la lírica suburbial dels capvespres on tots els besos són clandestins i les cançons portenyes omplen el nostre imaginari sense ajuda de cap so, només des del silenci que segueix la violació d'un temps que no tocava. D'un edifici, l'esquelet del qual reflecteix el nostre present de cuesta abajo millor que el tango. ¿N'hi ha alguna cosa més muda que un edifici que no ha passat del seu esquelet? Perquè aquestes naus parlen amb les paraules precises de les bitàcoles dels vaixells ancorats. L'eclecticisme domina l'escena. Però és una escena, sense cap dels dubtes. Hi són els prefabricats, tan poderosos, i tan abandonats des que va punxar la seua bombolla. Es ven! Es ven! Tot era una mentida ultramarina. I ara toca vendre els vaixells fantasmes. Els fantasmes de l'Astillero. Hi són, també, els més antics, de rajola i amb façanes de casa particular, obedients al capritx de deixar l'empremta pròpia per tot arreu, i que es resisteixen a la venda, tal i com es resisteixen a acceptar la realitat. No sé la resta de ciclistes què opinaran. A mi m'agraden els polígons, aquesta mena d'escenaris que ens acullen com a principals protagonistes de les funcions a preu reduït dels matins dominicals, amb besllum d'horabaixa, i tot i el seu deix de raval amarg.

dimecres, 25 de desembre del 2013

A Christmas Carol

"Mai no s'havia imaginat que un passeig, cap cosa, poguera causar-li tanta felicitat" 
(Ch. Dickens, A Christmas Carol)

El professor Adelfuns era un misantrop reconegut. Un misantrop de manual, que havia passat bona part de la seua vida intentant reduir al mínim indispensable les necessàries relacions que tots tenim amb la resta del gènere humà. Humà, quina cosa!, es repetia molt a sovint. Com si el concepte mateix fos una mena de deliqüescència que no pagava la pena ni anomenar. De fet, al seu esperit, una barreja inexcusable de timidesa congènita i impaciència disciplinada -tan habitual en aquells que dedicats, sense una poca de vocació, a la docència, no havien sabut treure-li alguna contrapartida generosa- l'havia fet un ésser d'indefectible inclinació a la solitud, l'escepticisme i la malenconia. I és el cas, però, que enguany, als Nadals, havia decidit escriure, inopinadament, el que es coneix vulgarment com a Un Conte de Nadal. Ell, que tant odiava la copiosa vulgaritat humana que emana pels porus climàtics de l'advent, i que tan imperiosa campa, sempre segons ell, a la prosa mai no ben assaborida d'en Dickens. I potser quan va prendre tal decisió, no el guiava cap sentiment benefactor o humanitari, és clar, tot el contrari de l'escriptor anglès. No. Perquè aquesta obligació que s'havia imposat a sí mateix d'escriure Un Conte de Nadal, i que darrerament començava a obsessionar-li, més bé podia interpretar-s'hi com una mena de revenja amb què reafirmar-se per enèsima, desprès de tants anys de subtils menyspreus i deliberats oblits amb la resta dels seus consemblants. Però prompte va adonar-se que amb la decisió, la d'escriure el maleït conte, no n'era suficient. Hi havia que posar-s'hi. I potser la disciplina amb la qual havia rebutjat fins ara els apropaments que la vida dispensa entre les persones com un ruixat de primavera, impedia que la seua imaginació pogués donar-li cos a una història que ni tan sols tenia dissenyada als seus fets essencials, i que, alhora, fos mínimament acceptable dins la tradició nadalenca. Però s'havia entestat en la dèria i, a més a més, la planificava com un sabotatge en tota regla de la susdita tradició. Volia escriure Un Conte de Nadal antinadal, com si diguérem. Un Anticonte d'Antinadal, i acabar, així, amb la hipocresia d'un gènere literari més hipòcrita del que per la seua naturalesa fingidora ja n'és l'art de l'escriptura. I és que el professor Adelfuns tenia la perversa intenció de presentar aquest Anticonte d'Antinadal al concurs que el club de lectura de la biblioteca municipal del barri havia convocat amb el lema: "El Conte de Nadal i la misantropia", i que Adelfuns creia havien triat amb un criteri tendenciós, és a dir, pensant només que en ell i el seu més que reconegut prestigi a la costosa tasca de l'animadversió humana indiscriminada, prestigi al que darrerament afegia posats megalòmans. ¿Voleu misantropia? Doncs, aneu preparant-se. La idea central era, però, ben clara i transparent. I potser la tenia tan clara i transparent des que va presenciar com els ulls d'aquell nadó estirat dins el seu cotxet a la vorera, i acaronat per la seua mare, eren predicats per l'anciana gibosa que era al seu costat en veu alta al carrer, i que el professor va escoltar de tornada cap a casa desprès de fer la compra al mercat. "És que són transparents", li deia al nen la vella geperudeta amb un somriure nadalenc, clar, tal i com si tots tres, nadó, anciana i mare, improvisaren un pessebre al bell mig del carrer. Però com què el nadó -el nen Jesús, va interpretar Adelfuns- no va fer senyal d'enteniment, la velleta li ho va repetir: "es que son transparentes", com si el pobre nadó pogués entendre alguna cosa de l'estranya qualitat d'una matèria que existeix però no es veu, tot i la versió bilingüe. O el que és el mateix, d'una cosa l'essència de la qual es existir sense que ningú no la puga percebre al primer cop d'ull, siga, aquest cop, multilingüe o no. Humans, quina cosa! Però ell sí que tenia ben clara la idea principal del conte, tot i la transparència del betlem improvisat, tant clara com la seua displicència envers tot el que podia significar tendresa -mai desinteressada, assegurava- caliu humà -mai sense compensacions materials, creia- generositat o esperit de sacrifici amb dates oficials al calendari, perquè a partir dels seus sòlids principis misantròpics demostraria amb la minuciositat que només l'odi pot alimentar, la forçada bonhomia dels Nadals, la inapel·lable hipocresia de certes celebracions i actituds. Tot consistia, heus ací la idea nuclear, en descriure situacions de profunda felicitat, de plenitud quasi mística, però produïdes per qualsevol circumstància que estigués al bell mig de la més absoluta absència del conjunt dels mortals. Seria un cant a la solitud més extrema. Una celebració pagana del seu inalterable credo: a soles venim al món i ben sols el deixem, tot el que passa entre aquests dos moments transcendentals, d'aquests dos punts impropis, no són sinó accidents que no hem sabut evitar. El que estava per decidir era com concretar la idea, com donar-li cos. Perquè aquest anticonte no podia contar cap història, clar; no hi hauria cap línia narrativa, faltaria més; cap seqüència de fets mantindria l'atenció del lector; cap conjunt de personatges amb els quals poder establir-ne cap tupis d'empatia. I aquesta dificultat li posava d'un humor de pomes agres, fins i tot molt més agre del que en ell era habitual. I llavors, la seua perversitat va donar una nova volta de rosca al cargol del conte: segur que a Ca Dickens hi trobaria aquell punt impropi des del qual començar, i que el conduiria en direcció paral·lela i invertida en un contrapunt abjecte a la fraternitat nadalenca. I com un cranc va començar a rellegir A Christmas Carol, és a dir, pel final. I l'Eureka no es va fer esperar: "Mai no s'havia imaginat que un passeig, cap cosa, poguera causar-li tanta felicitat". Ja ho tenia. Ja tenia el cos de la idea. Ell també faria el seu passeig triomfal de felicitats, però seria en bicicleta, la seua passió, i la felicitat no vindria de les salutacions nadalenques, sinó del plaer que la solitud ciclista li procurava als més insospitats racons dels camins. Aquell arbre groc. La revolta solitària del camí. La tendresa de la llum sobre el món. El monòleg esperançat de les branques desfullades. Sí, aquelles que tenen un futur d'esclat primaveral, tal i com si foren un dels meravellosos clímax lírics d'en Puccini que tots esperem, i que tan orfes ens deixen en la seua deliqüescència. I va començar a escriure. Aquella disbauxa d'escenes inconnexes era l'anticonte de la felicitat pagana i misantropa. Scrooge vencia així els tres maleïts esperits nadalencs: el drac de la commiseració i el penediment, el verí de la caritat reclamada des de les injustícies i la pesta de la fraternitat de calendari. I el va presentar al concurs del club de lectura. I el varen premiar, però, per a la seua sorpresa. I la presidenta del jurat li ho va comunicar en persona, perquè, deia, certes coses n'hi ha que dir-les de paraula. Perquè volia agrair-li el seu conte, no només pels profunds valors humans d'aquella particular o fins i tot privada felicitat compartida, sinó pel que significava d'inestimable ajuda als menys afortunats en la vida. I com què el professor Adelfuns va frunzir el suny, la presidenta, encara al damunt de la catifeta del carrer -el que no era gens nou per a ella si de l'Adelfuns en parlem- li va explicar que un membre del jurat que pertanyia a una penya ciclista i que era cec havia a la fi copsat amb una intensitat quasi plàstica el que fins ara només percebia a través dels porus de la seua pell. La llum dels olors. Els colors de les sensacions. Les formes adormides als racons de les emocions. I que pels que com ell, pedalen sempre al darrere en un tàndem, aquella seqüència de felicitats visuals i solitàries, que no misantròpiques, els donava la sensació de passar, encara que fos per un instant meravellós, de l'opacitat a la transparència d'uns ulls vius i humans, del selló del darrere al de davant. I Adelfuns no va poder evitar que el nus que li pujava des de l'estomac se li aturés a la gola. I desprès d'un "perdone vostè", va convidar la presidenta a entrar a casa seua.

dimecres, 18 de desembre del 2013

Arbre groc


Uno comienza a ver más y más claro, 
que la vida es sólo una especie de época de siembra, 
y la cosecha no está aquí. 
(Van Gogh) 

No, jo no puc mirar la teua disbauxa groga amb innocència. ¿Com hagués sentit l'aclaparador eixam de cel·les vegetals suspeses dels teus radials nervis negres si ho hagués fet amb l'esguard d'inicial primavera? Mai no ho sabré. Perquè l'art és una interpretació autumnal de la vida. I ja sabem que els homes mai no estaran a l'alçada dels seus millors i més nobles sentiments. Tal desencís és un petit bocí de tristesa. I, bocí a bocí, ens adonem que som millors als nostres gestos que amb les paraules. Tindràs que perdonar-nos. Les quimeres són massa humanes. Jo, almenys, desitjaria dur-me el teu groc enamorat a les parpelles de la memòria, i parpellejar els records, com els besos, una i altra vegada. De consolatione memoriae. La teua aspiració suïcida de fulla caiguda trontolla amb l'eternitat de la matèria amorosa que la conforma. Perquè els amors, els nostres amors, els teus, no poden sinó sobreviure'ns. Vet aquí la paradoxa: el que va germinar en tan caduca consistència quedarà etern en la perenne inconsistència de la bellesa. Jo passava, com sempre. Jo passava amb l'altitud superba de l'observador com a única aspiració. Pedal amunt, pedal avall. Surant sobre la realitat com només puc fer-ho des que vaig conèixer els carrers empedrats d'un París en blanc i negre encatifant l'arribada dels routiers entre les paraules impreses dels vells magasins. Etapa pròleg d'una cursa, l'itinerari de la qual mai no sabré. Com la primera mirada. Jo passava. Tu havies atrapat un bocí de l'astre soleil. La tristesa aclaparadora d'un encís. La felicitat d'una innocència oblidada. La primavera dels sentits. Jo passava, avui dimecres 18 de desembre. Camí de la Rue de l'Absinthe. Camí de l'Horta. Vés a saber. Camí dels camins.

divendres, 6 de desembre del 2013

El primer símptoma


El primer símptoma de la tendresa no sempre el reconeixes com a tal. Fins i tot pots arribar a pensar que es tracta del petit clímax de qualsevol procés nerviós on la inquietud que el guiava s'havia estimat molt més viure d'amagat, i, de sobte, tot allò que l'havia silenciat s'extingeix amb un mutis lleument teatral. És el que podríem anomenar l'optimisme irreductible de la voluntat, la superació de la representació. ¿Negació? No, no crec que la cosa done per a tant. Perquè el cos només és voluntat, i el problema, com sempre, és la ment i les seues representacions de cartró pedra. La tendresa és fruit estrany. És rara avis. No confondre amb l'amabilitat o les evidències quotidianes d'hipocresia. Dimecres passat el matí era una tendresa lluminosa que venia del mar a la ciutat travessant avingudes, barris amenaçats i alberedes. I jo baixava cap al mar, sense bicicleta. Orientat només pel seu vol silent, el de la tendresa, em dirigia on semblava iniciar-se aquesta disbauxa d'aus més exòtiques que la del paradís. L'au del paradís potser no te res a veure amb la tendresa, i tanmateix l'escriptura m'ha dut a ella com una inquietud amagada que de sobte fa un gest subtilment teatral. Heus ací l'omnipotent procés de la vida. Viure és arriscar-te obstinadament a reconèixer la voluntat tendra d'un matí groc al cel blau i límpid dels homes. I no trobe millor forma de ser conseqüent amb les meues conviccions. I no trobe la forma de ser conseqüent amb les meues conviccions. Els ulls de la coloma són ulls egipcis. El brunzit de la papallona, el cautxú sedós que l'aire fresc duu a l'oïda. Els llavis de la xica, l'amagatall encisador de la voluntat. I només advertir-lo, te n'adones que cap cosa ets sense una mica de representació. D'això puc dir que jo baixava pel paradís, i al seu rerefons m'esperava la tendresa infinita de l'au més estranya que és flor d'un instant, i els pètals de la qual mai no veuràs sinó als teus més íntims records.

diumenge, 24 de novembre del 2013

Alone together


Potser tot va començar aquell dia que vares posar en dubte els teus propis pensaments… Ara que ho dius, potser tens tota la raó, amic meu. Però no pensava en la seua possible agudesa intel·lectual o filosòfica, bé, en la meua agudesa, bé, la dels pensaments. No, de veres; creu-me, amic meu. No. Pensava, només, en si calia fer-ho, saps? En si pagava la pena pensar… D'alguna forma, però, no podem deixar de fer-ho… Sí, clar, què seriem sense els pensats i els fets. El sobrevalorat pensat i fet. O millor, sense el fet de pensar… Només la mort ens evita tal inevitabilitat… No ho tinc tan clar com tu, la veritat… Ah, no? Que els morts pensen?... És clar... En què cosa?... En les seues passions… Pel que dius deus ser un admirador de l'Allan Poe… I tant. Que tu no?... Anem a pams… Què vols dir?... Una cosa és la literatura, i una altra i ben distinta la vida… És cert, la vida és molt més irreal, i alhora prou més previsible… Se'm fa difícil seguir-te, amic meu, posa'm un exemple. No, millor no!, ara que ho pense, deixa-ho córrer, que acabarem parlant de bicicletes… Veus com és de previsible la vida… Tu ets més que previsible, no la vida, fins i tot avorrit, sempre amb la mateixa dèria… No calia arribar a l'ofensa… Perdona'm, excusez-moi, darrerament estic nerviós, pensatiu, com una passió incerta que no només no sé com expressar, sinó molt pitjor com sentir-la… ¿No saps viure les teues passions? Això sí que és força curiós… Per què?... Perquè les passions es viuen malgrat nosaltres. Tot i estar morts… Tornem-hi. ¿On vols arribar a parar?… Ni ho sé ni m'interessa. Les converses més avorrides són aquelles que arriben a concloure o lluiten per concloure alguna cosa, com les pedalades d'una bicicleta que coneixen el seu darrer destí, o ben bé les paraules que donen circulars voltes de roda a una temàtica precisa… Parlem de dones, doncs. ¿També és avorrit?... Parlar de dones no és una conversa, és una confessió. L'amor no sap de converses ni conclusions, només de promeses… Incomplides… Jo no he dit això… Però ho penses… Per què, perquè estic mort?... Potser ets ben mort. Ja que no vols pensar sinó amb les teues passions. Heus ací la teua exemplar dificultat… Potser tot va començar aquell dia que vaig posar en dubte els teus propis sentiments… ¿S'ha acabat la conversa?... S'acabarà el dia que reconeixes que cap flor pot resumir la passió i el pensament alhora, cosa que sí fa el nostre plexe solar… Ara m'he perdut… D'on creus que pot sortir la força d'aquells que estan més que morts, tots sols amb la seua dèria?...

dimecres, 20 de novembre del 2013

El marit de la fornera


Ahir, per raons que no venen al cas, vaig dinar fora de casa. No sé si m'agrada, perquè sempre ho faig tot sol i mai no trobe el lloc apropiat. Potser, si fes un petit escorcoll urbanita, hi trobés de llocs agradables i no massa cars on poder mostrar en públic les meues necessitats més primàries sense sentir-me massa avergonyit. Però és el cas que m'estime més menjar poc -el meu estomac, no jo- perquè no sé ben bé què li passa al meu estomac que en estar fora de casa, i a soles, sol adoptar una actitud displicent, molt propera a la pura i dura subsistència: fes un mos i prou, no et vages a desmaiar ara, per l'amor dels déus pagans, que avui és dia feriat i no fem de festes al calendari oficial dels sants. I al capdavall, sempre li acabe fent cas, a l'estomac, no als sants. Sóc de natural submís. Ergo, qualsevol lloc que em puga servir una empanadilla de tomata, un cervesa i un cafè -del temps, of course- al damunt d'una petita tauleta -si serà de petita- pot veure com acabe donant amb els meus ossos ciclistes damunt l'herba absent del seu parquet. Però ahir van succeir dues coses rosses i extraordinàries. Sí, ja sabeu de la meua debilitat per les rosses. Una, la més propera al meu estomac, va ser la cervesa rossa. La fornera -perquè, a la fi de les coses, jo n'estava a un forn amb incertes pretensions-, va preguntar-m'hi, des de la petita barreta -si seria de fina- que els hi feia d'aparador, si en volia una ampolla de Heineken o de Túria Marzen. No ho vaig dubtar, perquè la Heineken tothom que s'estime la cervesa ja sap el que és: pixum flamenc, i no la bec ni borratxo. Mai no havia provat la Túria de Març, el pixum del déu de la guerra, o sí -ara tinc els meus dubtes- que a Le Coin de la Faucille potser ens narcotitzen amb ella. I la Túria va ser un feliç descobriment pel meu paladar. Tant, que fins i tot el meu estomac va donar-li les gràcies. I la segona… Ai, la segona. És tan espiritual que va anular els meus pensaments. El raig de sol de l'entrada va besar l'esquinçall oblidat de la memòria. Violeta, la fornera, era una dona rossa amb ulleres de rossa, llavis pintats de dona rossa i pentinat ros de fornera rossa. I jo anava en la mare. I vaig dir en públic, perquè alguna m'ho va retreure, i ben enfadat sota el marbre de l'aparador que em superava més d'un pam, que jo mai no estimaria ningú més que a la mare. I les dones reien. I la Violeta reia. I aquell sentiment tan aclaparador per mi va ser posat per primera vegada en dubte, i en públic. I alguna va dir que jo em casaria, com fan tots, menys els xulos i els de l'acera de enfrente. I jo vaig pensar en els toreros i en aquella cosa de la vorera d'enfront que no sabia què volia dir. Però hi vaig insistir, tot i la vergonya i la humiliació. Què cruels podem arribar a ser amb els nens. I tanmateix, aquelles mares deien saber del que parlaven, com a mares que eren. I com a darrer recurs vaig cridar que em faria cura. I varen callar. Potser els cures eren els de la vorera d'enfront. Però només dir-ho m'adoní de la incomoditat de pedalar amb sotana. I el raig va deixar de besar l'esquinçall. Potser hagués fet bé en casar-me amb una fornera. I assegut a l'obrador als matins, enfront de l'aparador, mentre la meua dona despatxava les barres de pa, els pastissos de peix, les coques dolces o els pastissets de moniato, sentiria com a dolça venjança l'amor que els nens tindrien per la seua fornera, aquella que els hi feia de mare sense retreure'ls els seus més íntims sentiments. La d'ahir era rossa, duia els llavis de les rosses i les ulleres rosses de Violeta.

dissabte, 16 de novembre del 2013

L'equilibri suspès de la libèl·lula


Tres pàgines del quadern blanc
i res no haurà estat cert. 
("Tardors més tristes", Una illaBegonya Mezquita) 

Com és la incertesa. Ara plou. Ara surt el sol. Dissabte d'epifanies a contracor. Desprès… Ah, desprès. Com de certa és la incertesa. Arraconada ben endins del que anomenem ara i ací diríem que no hi és, tens la certesa. I dictarà, però, absències o presències ben certes. Com és la incertesa: l'equilibri suspès de les certeses. D'aquell incert dia que començares, mai no ho recordes, les teues primeres i incertes passes sur la neige. Com una libèl·lula desorientada que pren la neu blanca i freda pel pètal narcòtic de la magnòlia, pel tresor del lliri. Potser nevarà. O tornarà a sortir el sol. I tampoc no recordes el dia més incert que pujares un cert equilibri al damunt d'una bici. I creies que era teu, tot teu. Com el vol suspès de la libèl·lula. Però l'equilibri no sap que existeix la libèl·lula. I què és una bici sense aquesta inconsciència? Què és la vida sense el somni suspès de la certesa? Vet aquí la incertesa. Com un bell record que els homes li envegem a les libèl·lules -què delicat l'equilibri suspès de la libèl·lula. Avui no podia sinó ploure. Perquè desprès de certes coses no pot sinó ploure. I desprès... Potser sortirà el sol. Com les set vides incertes del tigre i les set morts certes del gat. O era a l'inrevés? No ho sé cert. Com la infinita paciència de la libèl·lula suspesa damunt la neu.

dimarts, 12 de novembre del 2013

Usain Fabrarotti


Mai no hagués pensat que per a despenjar el telèfon i pegar dues cabotades de "sí, señor; sí, señor; lo que usté ordene" hom hi hagués de sotmetre's a un entrenament tan i tan sofisticat i exclusiu. I caríssim, no cal dir. Clar, sóc un total ignorant en la cosa de la política "de altos vuelos" i el 500% de rendiment -¿500? ¿hem dit 500%?... Sí, sí… Caram!- de rendiment, dèiem, optimització i excel·lències varies, ho reconec. I mai no hagués ni imaginat que al To Castle en teníem un ésser tan sofisticat i exclusiu com l'Usain Fabrarotti fent-nos de príncep ros. Perquè el nostre príncep -ho ha dit un tal García Ribot- és un ésser d'aquests que "están en la cúspide" i que aleshores deuen anar ben en compte amb la seua "biologia", perquè "la bilogía del ser humano no es lineal y necesita un entrenamiento permanente" (Ribot, dixit). I és el cas, que el nostrat Albert, degut al seu altíssim rendiment i a la seua oratòria ciceroniana, no només té les prestacions d'un Usain Bolt, sinó la veu cantant i atiplada -alguns en parlen de cantamañanas, per la llum que dóna als nostres cors- d'un Luciano: llum, llum, volem llum!!! -Luciano, el Pavarotti, no el Lucky... no?. I jo que sóc molt donat als jocs de paraules l'acabe de batejar amb el gloriós nom d'Usain Fabrarotti, i crec que no em vaig ni un pèl de la seua gloriosa realitat: carrera meteòrica i do de pit a elegir a qualsevol de les seues cantades. I potser raó no li en falta al Ribot, perquè l'Albert, perdó, l'Usain Fabrarotti, sembla haver deixat de banda definitivament aquells dubtes inicials, aquells coquetejos to bo or not to be, amb les víctimes del metro, la prohibició de TV3… Ja està bé de cagadubtes, home, a partir d'ara serà "señor, sí, señor". I ho anem a demostrar amb la versió abreviada del nostre benvolgut himne regional. Sí, senyor: "señor, sí, señor". Només una frase com a resum de la tasca -ei, no serà massa català, tasca?... "¿lo dices por los vinos y las tapas"?- bé, del treball que ens hem proposat: "Para ofrendar nuevos muertos a España". Sí, en castellà. "Señor, sí, señor". Perquè del que es tracta és d'anar soterrant la susdita regió. Primer va ser el litoral, al que d'ací no res li donarem la "puntilla". Desprès, els bancs. El port, que ja és Marina Real Juan Carlos I. L'estació de Jesús, que ja és Pintor Sorolla, i ni rastre queda de la destrossa. La llengua, of course. La RTVV. El Cabanyal resisteix, però ja ens inventarem una de ben grossa. I l'Horta, que està al caure. Potser ens oblidem d'algun mort, però ja ens disculparà la parròquia, que en són molts, i tant "echar tierra al asunto", doncs no podem recordar-ho tot. Com li passava al Tony Soprano amb la filada de morts que ja no recordava on els hi havia donat la pau eterna que a ell sempre li faltava. Aquesta és la tremenda realitat del nostre príncep. Té ànima de fossoyeur. Tal i com si tingués els seus dos testicles clavats al portal de Gènova, 13 a l'espera del darrer encàrrec del Tony Rajoy. I jo, que sempre vaig pels cims ciclistes amb els ous clavats al selló de la bici, em pregunte si tindria que començar a buscar-me un The coach que millorés el meu rendiment al 500% i un ouniatra per alleujar l'entrecuix, de tan inflats com els tinc. Potser que parle amb el mestre Mangiacaprini, i m'aconselle com fer-ne per menjar-s'hi els cabrons.

divendres, 8 de novembre del 2013

El mapa


La señorita se lo había dejado bien claro: o se esforzaba al máximo o se pasaría todo el verano haciendo deberes con los cuadernos de SM. Y el caso es que el pobre niño era más que disciplinado, todo un esforzado de la ruta. Aunque el ciclismo no le interesaba lo más mínimo. Pero a la vista estaba no sólo su limitada capacidad intelectual, y ciclista, sino lo que era más grave: un orgullo casi enfermizo, una soberbia o altivez, como extraña mezcla de camaradería y megalomanía, que no acababa de encontrar ninguna válvula de escape -la mayor parte de los niños le rechazaban- y que a buen seguro le impedía mejorar. Ergo, su olla estaba apunto de estallar. Por eso, había decidido que aquel trabajo marcaría un antes y un después en su tortuosa trayectoria académica. Sí, se iban a enterar de quién era él cuando se ponía en serio con algo. Se iban a enterar de que no hablaba por hablar, de que a él nadie le iba a decir cómo tenía que estudiar. Este verano tendría vacaciones, como los buenos, como los listos, como los mejores. El mapa, dijo la seño, de nuestro país. Haced el mapa de nuestro país. Pero político, añadió. Y él, aquella tarde del año… se puso manos a la obra. Primero dibujó el contorno. Caramba, no sé si se parece mucho al modelo, lo mismo da, es mi país. Y empezó a distribuir el territorio. No acababa de comprender la diferencia entre región, provincia o barrio. Mira, era una de esas cosas complejas que le costaba entender. Igoal da. Siempre que decía "igual da", sonreía, y lo hacía sólo con los lagrimales y la punta de su apéndice nasal. Era algo compulsivo cuyo resultado era un confuso "igoal da", que en vasco quiere decir: es igual. Aquí, hacia el norte y el este -noreste, era también un concepto demasiado complejo- pondremos el barrio obrero, el polígono industrial. No cayó, pobre, en que los países no tienen polígonos, sino más bien pentágonos que controlan las habituales cuatro esquinas y una más, la del "por si acaso". Al norte, decidió, el barrio minero y los altos hornos. Estos mineros nunca aprenderán. Aún recordaba cuando le dijo a aquel presidente de la asociación de vecinos de los hornos -¿por qué las asociaciones de vecinos se obstinaban en ser independientes?, tampoco comprendía esta compleja obsesión- bueno, cuando le dijo a Hugo, cuyo apodo era "el indio": "Mira, Hugo, si yo hubiera querido dar el golpe contra ti, te aseguro que tú, ahora, no estabas aquí". Y fue más que suficiente para el indio Hugo, que no tuvo más remedio que comprender su destino cautivo no exento, sin embargo, de cierta admiración por aquel héroe y su caballo. Esto, para mis memorias, pensó. Porque el niño creía en los cowboys, y que cuatro palabras suyas sobre cuatro patas y una mirada, también suya, paradoja habemus, eran más que definitivas para resolver los problemas de las asociaciones de vecinos independentistas. Y que llegado el día en que fuera el jefe de los vaqueros, por el bien de éste su país de barrios, las prohibiría. Y es que los cowboys tenían hermosos y grandes ranchos. Y salitas de estar con mesillas donde poder apoyar las botas de montar. Y un señor que era el jefe de los vaqueros, aunque sólo bebía cerveza sin alcohol, porque su ebriedad sólo la producía la sangre de los indios. Ah, sí, qué tiempos aquellos. Si el indio ese del sur hiciera la guerra a mi país, la perdería. Y se lo dijo. Lo afirmó en similar ocasión vecinal. Y el indio del sur, el Hassan II, con sólo oírle, salió espantado. También para las memorias. Y al sur del país dibujó la plaza de toros, el pescaito frito y los finos. Y, claro, las procesiones de Semana Santa y la rociera de colorido, repletas todas de nazarenos y romeros por miles, como las aceitunas. Ele, la grasia. Ole, ole y ole, y que viiiiiva… Eso, que viva. Pero el barrio de pescadores, con su lonja, mejor al norte y oeste -noroeste se le resistía- por el fresco. ¿Para qué os quiero vieiras si no danzáis la muñeira? Hala, para que la seño le volviera a suspender la lengua. Y el tren, a la izquierda del polígono: pita, pita, que como no te apartes tú!! Pues eso, el ataque al tren lo ideó una mente cercana. A las memorias, fijo. Los vaqueros, al oeste, claro. Y también el barrio portuario para descubrir a los vaqueros. ¿Y al este? Ah, sí, la playa. Y los parques de atracciones. La feria infinita. Terra Mítica. Ciudad de las Artes y las Ciencias. Ciudad de la luz. Aeropuertos fantasma o Fantasmas y aeropuertos. La Cueva de Alí Babá. El Gran Desierto del Cabañal. Marina y el Loro. Y un Club Náutico con su nombre como agradecimiento de la población por haber salvado el país con su retorno. Al zurrón de las memorias. Diversión garantizada. Y al centro, en el puro centro del mundo, su casa. Tiendas, paseos, El Corte, cafés… Gentes de bien. El Centro. A relaxing cup of café, como decía aquella niña a la que también dejaban el inglés para el verano. Cuando seamos cowboys todo cambiará a mejor, Annie. Y rió con la nariz. Brave New World, ¿ves?, si es que el inglés está tirao. Josemari, a cenar... Ya voy, mamá… ¿Qué haces?... Un mapa del país… A ver… ¿Te gusta?... Josemari, esto es el plano de Madrid… No, es mi país… Pero una ciudad no es un país, ¿lo entiendes?... ¿?... Más deberes para el verano, y la bicicleta tendrá que esperar… Igoal da. Y sonrió.

Igoal da

dimecres, 6 de novembre del 2013

Àtila


Però de veritat crèieu, valencians, que per on passa l'Àtila torna a créixer l'herba? Els depredadors són els depredadors. I punt. I no em referisc a Punt2. Gürtel, assajaments sexuals o EROS amb criteris polítics només justificables des de la més absoluta degradació moral. Des de la infàmia com a projecte de supervivència política. Sí, ja sé que no sou de molt llegir, valencians, valencians votants de majories absolutes -Lerma diu que hem perdut una de les nostres senyes d'identitat; de què identitat parla aquest?- valencians esperançats en que la loteria paternalista dels que manen siga com una mena de mannà infús: me ha tocado forrarme y lo llevaré lo mejor que pueda, queridos míos. Sí, ja sé que sou de poc llegir, no llegiu ni història ni prehistòria ni infrahistòria ni la mare que vos va parir, ni falta que ens fa, oi?. A saber qui era el paio aquest de l'Àtila. I que si vos  posen entre l'espasa i la paret sou capaços, no només de recolzar, sinó fins i tot d'acceptar com a òptima, prohibicions com les de Fahrenheit 451 -de què em parles, ara?... no res, tranquil, visca la felicitat de l'analfabeta cultura compartida- i mireu passar els fotogrames de la pel·li mentre consulteu la misèria dels vostres whatsapp al mòbil; ei, que la pel·li té massa diàlegs, i és d'allò més que lenta, en lo bé que m'ho passava jo amb el Chuck Norris. I que si, a més  a més, tenim nova temporada de l'Alqueria blanca, doncs ací pau i allà glòria. Però mira, sembla que no hi haurà d'alqueries, ni blanques ni negres. En lo que hagués gaudit de fer-ne una sèrie negra d'alqueria blanca amb bicicleta inclosa, és clar. Perquè ahir, a les notícies de migdia, mentre em feia el cafè al bar, NOU va parlar, com sempre, i sense solució de continuïtat, de l'actualitat valenciana pura i dura: com som d'infidels els valencians, i per extensió la resta d'espanyols; la disfunció erèctil masculina, és clar, amb Viagra inclosa, que és més clar encara; i la importància que té el bon funcionament de les vàlvules del cor. Com podeu veure sempre els mateixos temes: Gürtel -o les infidelitats; d'ereccions i assajaments -o l'imperi de la Viagra; i acomiadaments improcedents -o cors trencats. I és que he de dir-vos, valencians, ja que sou tan valencians, que l'Àtila no anava amb fina bicicleta de roda fina, respectant el medi ambient, és a dir, l'entorn o suma total d'allò que ens envolta i que afecta i condiciona especialment les circumstàncies de vida de les persones o la societat en el seu conjunt (Viquipèdia, dixit) no, ni roda fina ni de les altres ni de les unes. Que lo seu era un exèrcit d'huns, només uns, i no dels altres valencians: nosaltres, els que també som valencians, malgrat els altres. I que hem sigut titllats de catalanistes, Ooooooh! De traïdors, Ooooooh! De malparits, Ooooooh! De poc valencians, Ooooooh! De vendre'ns a l'or català, -si és que als pobres catalans els hi queda d'or- Ooooooh! De gilipolles, -pel Rus que ja sembla la infanta Cristina: ei, yo no sabía nada. Oye, se nos ha pasao. Que a ti no se te pasa nada?- Ooooooh! D'arruïnar C9 de tant veure -fa temps que no, clar, la qual cosa deuria haver estat un reviscolament de la NOU, no?- de tant veure TV3 les 28 hores del dia. Sí, 28, que els catalans són uns pocavergonyes, perdó, sinvergüences -Blasco, dixit- i uns cobdiciosos, Ooooooooh! I d'inútils: eso del valenciano no sirve para nada. Y como el cortijo es mío, lo cierro. Punt. I van dos. Granota news, peu de NOU, bona nit?

dissabte, 2 de novembre del 2013

Cabanyal


Si avui és dissabte, avui toca Mercat. I si avui toca Mercat, quasi podria dir que és festa grossa al Cabanyal. Perquè si no heu estat al Cabanyal un dissabte al matí, i al Mercat, no sabeu el que paga la pena. Perquè jo al Roig va de temps que el vaig fer fóra de la meua vida. De llegendes poques, i d'Hacendado: què podem dir els que portem una vida de lloguer? Al que anàvem. El Mercat del Cabanyal sempre és una festa pels sentits. Què tòpic, no? Però és ben cert. Jo, el primer que faig és el peix. És fonamental avançar-s'hi a la parròquia habitual -els jubilats són enemic d'alto standing, no cal dir- i fer-se amb les millors peces de la parada. Què vols, mante?... Doncs, quarta i mitja de xalatan, que avui el tens de primera, sembla molt fresquet… I que ho digues, rei, directament de la farma… I que n'és de ben sà pels ulls -afegeix la dona gran que va al meu darrere. És una dona petita, d'uns vuitanta anys, eixuta i amb uns ulls que confirmen les seues paraules… ¿Sí?, doncs posa'm mig quilo, que tinc tensió fins a les celles... ¿I d'almax no vols res, que estic regalant-lo?... És que no portava idea de fer brou… En lo bo que és per l'estomac -torna a afegir la susdita dona… Va, posa'm un arreglet, sobres i tabletes masticables. I un poquet de xicil, pels ossos… ¿I denubil? Mira quina ampolleta més preciosa… Ui, no, no, que em posa com una moto… ¿I blísters?, que són de Dénia... Què més volguera jo, massa cars, i a més tinc el colesterol pels núvols. Vinga, adéu… Adéu, mante… Amb tot, el vertader festival farmanòmic és a les parades de la verdura. Ei, com va la cosa, guapo?... Bé, com sempre… ¿Què posem, el de sempre?... Què hi farem?... I la xica va seleccionant els ingredients de l'ensalada que tots els dies fem a casa: prozac -millor el dispersable; l'huberplex -de 10 mg, que el de 5 no fa gust a res; la lyrica -sempre la poesia pel davant; i un toc de surmontil… ¿Sap que hem rebut el trankimacín de 0'5 en gotes?... No em digues, millor que millor per l'amanida… Depèn -afegeix la dona que és altra vegada al meu darrere i que sembla m'ha seguit des de la pescateria… Què vol dir?... Que el trankimazín no sempre li fa bé a l'amanida… Ah, no?... No. ¿Vostè on viu?... I li dic el meu domicili. ¿Veu, què li vull dir? Vostè, millor no li pose trankimazín. Però no tots tenim la mateixa sort. Jo sempre li pose, i bona cosa, ¿m'entén?... I tant que l'entenc. Què viu a l'altra banda de la frontera?... I fa que sí amb el cap. Doncs sàpiga, que jo també trobo indispensable el trankimazín a l'ensalada quan està ben amanida… Caram, gràcies, sempre agrada saber que no estem sols i que compartim gustos, oi?... Bé, és que el port també l'estan desfent… Té raó…. I una cosa duu a l'altra. I recordem aquells temps on la banda ponent del mercat feia tuf a peix podrit. I la de llevant a la sang verda de l'horta. I la gent vivia a les seues cases ben humils que ningú no volia perquè a les pluges de la tardor l'aigua podia arribar a l'alçada de més de mig metro. I els carrers feien pudor de fang a l'endemà. I un sol absurd festejava aquella misèria com si fos un nen fent la seua primera passejada en bici sobre les cendres del que ja ningú no sabria d'ací a ben poc recordar. Sap què?, l'invite a una infusió de genèrics… Moltes gràcies, però és que sóc una dona casada… Ah, ja em sabrà disculpar… I tant…


dimecres, 30 d’octubre del 2013

El Colós de Crosses

Peu del colós. Primera temptativa, anys '60

Granota news ha tingut accés a una news que no és tan news salvo alguna cosa. I aquesta news que us vaig a dir, com no batlle vostre que sóc, no us la dec, però us la vaig a donar. Perquè la news té a veure amb el Cap i Cassal, que més bé deuria anomenar-se la Capsa del Cassal, per la de news amagades que tenen als calaixos dins de capsetes sorpresa, com les que tant agraden als xiquets, però directament portades del Museu dels Horrors, ja que estem a les vespres del Halloween, és a dir de l'IVAM. ¿Esteu asseguts? ¿No? Doncs deixeu de llegir. ¿Sí? Va, anem allà. Potser al port de València tindrem que fer-li una colossal estàtua al Campechano. Què us sembla? A que s'ho ha guanyat a pols? Oído Rita: una de Campechano con muletas en formato colosal. Amb un peu a cadascú dels molls de la bocana de la seua, diuen, Marina del Campechano, i amb crosses, és clar. Com el Colós de Rodes, però sense rodes. En lo bonico que hagués fet al damunt d'una bici, xe, les dues rodes de la qual es recolzaren al seu torn sobre cadascú dels dics que envolten la seua Marina Campechana. Xe, quina desil·lusió. Però duria crosses, que mai no seran una bici, però que indiquen que el Campechano encara és al taller. Tot un detall mecànic. I, a més a més, en cas de terratrèmol castorià tindria reforçats els genolls, i no es trencaria com el famós Colós grec. Heus ací el problema d'aquest país, Grècia, la pobre Grècia, la manca absoluta de crosses per apuntalar els genolls i no tindre que doblegar-los. Ahí està. Doncs hem quedat que amb crosses, i ha ser possible amb uniforme de Capità General. No, no, perdoneu, d'Almirall de l'Armada Invencible, com els nens rics quan feien la primera comunió. Osti, ja m'ho estic imaginant i se'm posa la pell amb els pèls de punta. Feu la imatge. Ben plantat, tot i les crosses, tal i com és, un rei de copes, de tantes com n'ha guanyat. I ara li diríem de crosses, un rei de crosses. El seu esguard reial cap a la seua benvolguda Mallorca. Bribón, que eres un bribón, pensaria la gent davant el seu simpàtic semblant. Tal i com si fos aquell magnífic personatge de la Dama de Xangai, el marit de la Rita -xica, quina coincidència- Hayworth, el Bannister. Perquè pel que sembla també deuria espavilar-se en aquestes coses de l'advocacia, com el Bannister. Tot i que ho té ben difícil, que els Campechanos no són de molt llegir. I menys d'estudiar. Ei, i que ningú no me'ls critique: hi han quocients i conscients, i pel que sembla cap d'aquestes categories tenen arrels aristocràtiques campechanes. Què hi farem? Per tant, deixem-ho córrer. Bé, com què no és de bon periodista donar la pròpia opinió sobre les news, no la donaré. I no diré que a mi les marines m'agrada més que tinguen el nom dels nostres petits amors d'un dia, d'aquells que duren un toujours. I com què avui és l'aniversari de la meua dona, doncs li dedique el Brassens, forever. Granota news, peu de colós estant, bon dia.

diumenge, 27 d’octubre del 2013

Avinguda


Viure la desolació
o ben bé seure a la butaca,
borratxo,
com només cent generacions de borratxos poden fer-ho,
i tancar els ulls com un crit mut
que demana desesperadament el darrer somni.
Però potser no és tan fàcil.
I no ho és pel maleït esperit.
I l'estètica.
Malgrat els vins espirituosos.
Perquè és l'hora en que l'esperit arriba
a la seua màxima depressió.
Perquè les passes trepitgen
camins de belleses robades.
¿On és el port, pare?
Pare, anem al port.
I és que jo tinc la feblesa dels nens,
que aboquen desemparats el seu cos a la son,
i la meua ànima no en sap
d'aquell seu somriure adormit,
ni de la dolça defensa dels somnis.
Vaig per l'Avinguda. Vaig cap al port.
Vaig per l'Avinguda del Port de València.
Faig el camí de tornada a peu.
Si vaig arribar en bici a aquest món
ara torne amb els peus per terra.
Adéu, Carmina! A soles per la vorera,
com sempre,
no et conec sinó a les voreres,
i a soles amb el teu caminar vençut,
però el teu home t'enllaça el cos pel darrere,
i feu florir l'amor a la tardor. L'amor de tardor.
Sou al damunt del pas de vianants.
Adéu, Carmina!
Ja sé que no em sents.
Sempre a les voreres.
Mai no vàrem creuar paraula alguna,
només voreres.
"Qué pinto? Qué coño pinto, Mari?"
I la veu s'apaga als gemecs d'una gola trencada.
La xica plora per telèfon i potser parla. Tothom plora per telèfon,
i potser parla.
L'Avinguda sembla una fira de telèfons ploraners:
mai no acabarem de ser nòmades, ja us ho dic,
collint la fruita daurada que ens hi surt al camí,
caçant la carn fresca que ens desespera.
Soleil et chair.
Del cantó de casa meua, del que era casa meua,
d'aquell meu carrer amb magnolier i jardí clos,
surt un nen amb tramussos.
Come tremoços, pequeno;
¡come tremoços!
Olha que não há mais metafísica no mundo senão tremoços.
Olha que as religiões todas não ensinam mais que a paradinha.
¡Come, pequeno sujo, come!
Perquè la vida hi és per llançar-la,
per llançar-la a perdre o per llançar-la i perdre-la.
Tots perdrem la vida,
i els records són la forma més baixa de poesia.
Però com què jo faig dolents versos com a llàgrimes dolentes
no em preocupa.
El cristall de la façana del Súper també escopeix la meua vida perduda.
No sóc sinó la silueta amb poca traça d'un estibador.
I mai no seré altra cosa. Tal i com ho van ser l'avi i el pare.
Que els sacs es carreguen als ronyons,
com sempre,
com la demència,
i a la gola seca dels que no miren sinó cap a terra,
com els borratxos,
com els rucs.
¿On són els jardins orientals?
Preguntes per pura retòrica.
Ja saps que no hi són.
L'Avinguda, però, era prolongació d'Arcàdia silent.
Hores buides a l'estiu de la migdiada,
silencis marins d'abissals aigües,
esquelets que fan de noies amb cabells apagats
us rondinen. Què em fet de la tristesa?
Sempre trobarem aquell savi, però,
que deixarà anar tota la seua rancúnia.
Pobre esquelet fent de noia, de núvia abandonada.
Pobres sorolls llunyans fent de records.
Els colps d'un martell al capvespre.
La sèptima major del tren que em va fer músic.
La raspera de la mare sota els pits on jo recolze el cap adormit.
I del ventre on vaig nàixer m'arribava el buit silent de la vida llançada.
Els sons són la forma més elevada dels sentiments.

dimecres, 23 d’octubre del 2013

De jaquetes

Dios te guarde de mal libro, de Alguaziles, y de muger rubia, pedigüeña, y cariredonda 
(Quevedo, El Buscón)

Las chaquetas son el espejo del alma, em va dir JL des de la seua ampla casa com a comentari del post anterior sobre mans i sobres -capicua- i com a mostra de la seua perspicàcia més que reconeguda. Evidentment, la chaqueta entallada de la Cospedal diu més d'ella que tot el que ix per la seua boca, que també. I avui dimecres, en llegir aquest comentari, he comprès l'abast de la seua sentència, la del José Luis. I ja que el dia s'ha llevat tan nuvolós que m'ha obligat a repensar-m'hi la pedalada dels dimecres, que, sembla, deixaré per demà -si el tiempo y la autoridad no lo impide- doncs he passat a l'acció. Ja em disculpareu. Sí, certament, les jaquetes són l'espill de l'ànima, tens tota la raó, José Luis. I ara entenc el cas Merkel. Aquesta senyora que ha anat reflectint a la seua jaqueta multicolor -què lluny de la sobrietat de Na Rita, sempre de la roja- reflectint, dèiem, tota la seua trajectòria personal des d'aquell Despertar Democràtic on va militar de jove, fins a l'actual Democràcia Adormida que potser tindrà el seu Amanecer Dorado, i que ens vol imposar a cops d'euro. Perquè aquestes jaquetes amb que es passeja per mig món són com el retrat del Dorian Gray però a l'inrevés, a la vista de tothom, i no ben amagat a les golfes. I ella, sembla que ni se n'adona. Angie, sent el que vaig a dir-te, però les teues jaquetes multicolors no dissimulen, ni de bon tros, tot el que la teua ànima ha anat deformant-se, sobretot a l'alçada de la cintura. I aquesta exposició pública d'ostentoses vergonyes, com si fos bandera d'un nova modalitat d'orgull -que tindrà el seu dia i tot, no ho dubte: el dia de l'orgull guai, pose per cas, ja que va de déus salvatges la cosa- deu ser un síndrome d'una malaltia encara per diagnosticar, i que pateixen certs polítics -mireu, si no, el Camps- al lluir jaquetes reflex incontestable de les seues orgulloses vergonyes. No sé què pot arribar a donar-me més fàstic si l'entallada jaqueta de Lola, la descomprimida d'Àngels, la vermellor de Rita o la gratuïtat del Paco. I el meu pensament desorientat ha anat a caure sobre el pobre Tomàs Molina, i les seues jaquetes que semblen estar en un ai, com no podia ser menys, és clar. Els profetes és el que tenen, que sempre estan en un ai. ¿L'encertaré? ¿No l'encertaré? Fulleta de margarida amunt, fulleta de margarida avall. Més que comprensible la seua tibantor a l'estomac, que de segur té condicionat reflex a la gola: glups!, al capdavall va ploure, buf, ja puc respirar, obrim les jaquetes, xics. Cosa que no sé si podrà fer José Ignacio demà -tot i que li dóna ben igual, de tan humil i educat com és-, la jaqueta del qual ha passat per Izquierda Democrática, Unión de Centro Democrático, Partido Demócrata Popular, Coalición Popular (Alianza Popular+Partido Demócrata Popular+Unión Liberal) y PP, no cal que anomene el partit, oi?. Angie, ja pots posar-te a tremolar el dia que al Wert li done per xampurrejar l'alemany, perquè sembla és un especialista en sondejos d'opinió, que va crear Demoscòpia, poca broma. Altra cosa, ben distinta, és que els hi faça ni punyeter cas. Este si que sabe de chaquetas y cinturas. I és que les grans tragèdies sempre s'amaguen sota els detalls més insignificants. Ah!, m'oblidava, els ciclistes sempre portem la jaqueteta ben ajustada a la cintura, per pedalar millor contra el vent de cara.


Todo lo sufría, hasta que un día un muchaho se atrevió a decirme a voces hijo de una puta y hechicera; lo cual, como me lo dijo tan claro -que aún si lo dijera turbio no me pesara- agarré una piedra y descalabréle. Fuime a mi madre corriendo que me escondiese, y contéla el caso todo, a lo cual me dijo: -"Muy bien hiciste: bien muestras quién eres; sólo anduviste errado en no preguntarle quién se lo dijo... que esas cosas, aunque sean verdad, no se han de decir". 
(Quevedo, El Buscón) 

dilluns, 21 d’octubre del 2013

La mano que mece la cuna


"Fue mi mano la que dio a la señora de Cospedal el sobre con pagos." No hace falta que lo jures, Luis, ya sabemos que la mano que mece la cuna es la que domina el mundo.


Pero es que a mí las manchegas me ponen. Por los quesos de bola, digo. Ah!, que son las holandesas las de las bolas. Pues más a mi favor. Es que con un apellido tan ciclista: Cuerpo y pedal. Cuerpo de pedal. CosPedal!! Y con clásicas como la Amstel. De la bola no se me va la cosa. Y no se lo digáis a la mía mujer, que es medio andaluza y celosa por generosa, pero es así. Y mira que al Luis se lo dejó claro: "Cuidaría de todos vosotros" Sí, yo sé que si a mí me pasara alguna cosa, la Cospe, también cuidaría de todas vosotras, chatinas -por qué digo chatinas?- mis queridas bicicletas. Pese a los tropezones de última hora.


Dejémonos, pues, de simulaciones y retransmisiones en diferido, plasmas y cataplasmas, porque aquí lo que vale es la historia de amor jamás contada. Resulta que ella se quedó embarazada hace dos años -sí, sí, como lo oís- y perdió el sobre y los tacones con pocos días de diferencia, o al menos eso es lo que dice a la Soraya. Pero la Soraya es la niña del Mariano. Y ahí, lo tiene difícil. Ella adoraba los sobres, los tacones y las faldas de tubo, eran sus sueños de identidad, como si dijéramos o dijésemos... Y las chaquetas entalladas!!... Y también las chaquetas entalladas. Y no pudo aceptar que aquella mano que mecía el sobre que perdió ignorase la falda y los tacones... Y la chaqueta entallada... Eso, y también la chaqueta entallada. Bueno, pues a lo que íbamos. Así que resulta que ella piensa que qué mejor que ser ella mismamente quién meza la mano del sobre y tire a la otra de la cuna… Y de la chaqueta entallada… Eso, y que tire también de la chaqueta entallada. Pero entonces va y se queda sin queso, que todo era arrimarse el sobre a las bolas y que ni por esas las holandesas, porque hacía dos años del embarazoso suceso, en que perdió eso, queso, sobre y tacones… Y la chaqueta entallada… ¿Y también la chaqueta entallada? ¿No sería la falda de tubo? Da igual. Y luego viene Mariano y le hace un pareado de emparedados: que si "Mantengo mi confianza en Cospedal", y el otro, "Es una magnífica secretaria general". Como si la metiera en el sobre y la acunara. Claro, qué gracia, diríais o dirías, y ella se lo tomó como se lo tenía que tomar, como un sobrero en tarde grande de ruedo, teja y mantilla, pero sin sobre ni mano ni tacones… Ni chaqueta entallada… Eso, y también sin chaqueta ni chatina entallada, ya que estamos. A lo cual que hubo una reacción muy indignada en el Vaticano, que sabe mucho de buenas y malas cunas, niños robados y sobres, y que es como una casita blanca, pero a lo grande, como Eurovegas, y con Sants & Company incorporado, menudo pedazo de franquicia… Y chaquetas entalla… Y también dos huevos duros.

divendres, 18 d’octubre del 2013

El príncipe está triste...


Eren les zazpian eta bost (set i cinc) de la vesprada (arratsalde) d'ahir dijous (osteguna atzo) quan, camí de la classe de basc travessava, un servidor, a peu i sense pedals a la vista, el carrer Cavallers a l'alçada de la porta lateral de Palau (To Castle) d'on, sense avís previ, va eixir el Príncep Albert precedit de la seua mà dreta -tal i com si fos una peli del Buñuel- (The Coach, vaig pensar) que li duia -com sempre fan les mans dretes- una carpeta roja. El príncep vestia el tern de rigor -mortis?- però sense guardapits -potser el duia sota la camisa com armilla antibales amigues, vés a saber. Hi havia alguna cosa de tristor en el seu caminar, però. Potser l'absència del seu braç dret, l'Esther, el preocupava, perquè, ¿què pot fer una mà dreta sense el seu braç dret?, poca cosa, acceptem-ho. I tanmateix, se'l veia profundament capficat en les tècniques de lideratge coaching: sóc alt, sóc ros, sóc guapo, sóc llest i sóc príncep, que és el que més importa. I cadascú d'aquests "sóc" va ser reafirmat per cadascuna de les cinc gambades que li va costar arribar al cotxe que era a l'altra banda del carrer. Au!, fes-lo tu -bé, hazlo tú, hazlo tú- va pensar amb la imatge del Sito Rus esclatant-li a les meninges. Ni la seua mà dreta ni ell mateix varen donar-li una ullada a la parròquia que passava, eren com dos cavalls pura sang, poca broma, que no miren sinó al seu davant, cap cosa els importa, només imaginar que la concurrència hi fa guàrdia dia i nit a l'espera del regal que deu suposar-li la seua sobtada presència, és més que suficient. Sí, paradoxalment, se'l veia que gaudia de creuar el carrer. Pur i dur coaching. Era com una escena treta d'una peli d'espionatge o de grans esdeveniments històrics, d'aquelles on els protagonistes abans de salvar lo món, pugen al seient del darrere del cotxe oficial i per un instant, només per un instant infinitesimal, li confessen a la seua mà dreta que no les tenen totes, que ells també són humans, però que a diferència de la resta de mediocres que sempre anem plorant i queixant-nos per la vida, ells són capaços de treure el superman o la superwoman que la pau mundial necessita. I llavors, va adonar-se. Perquè mentre li confessava -potser per última vegada abans de que esclatés el conflicte bèl·lic que acabaria en lo món mundial- a la seua mà dreta, el que li bullia a les meninges, va sentir com a foc amic la idea que va tindre el seu braç dret el dia que en tornar de la perruqueria del Tono li va dir que havia conegut a una tal Cristina. I per un instant, només per un instant infinitesimal, va veure's a sí mateix com Simeó Estilita predicant al desert, tot i desconèixer la cinematografia del mestre Buñuel. Granota news, peu del pilar, egun on.

dijous, 17 d’octubre del 2013

Cet obscur objet du désir


Sí, aquell semblava un cas fet a la mida del Fernández, un CT. Perquè ja tenia que haver-s'hi torçut la cosa si l'alcalde d'aquell poblet de l'Horta havia hagut de denunciar públicament els seus propis policies, fent que el que no devia haver passat de la safata dels afers interns fos, hores d'ara, un dels afers més exteriors de la contornada i, a més a més, servit en safata de plata. Set polis, set claus, ningú més pot entrar a l'armer, ni tan sols la dona de la neteja, que ja em dirà vostè com tenim el quartet, que dóna fàstic… Ja veig, ja veig. ¿A què em sona açò dels set? Ah, sí, però sembla que ací només tenim una núvia per als sets germans polis, je, je… Escolte, Fernández, m'havien dit que vostè era un investigador seriós i competent… ¿Que no ho semble?... Com sempre que hom vol saber què és el que veritablement passa a una petita població de l'Horta, el millor és investigar al poble del costat. Per tant, el Fernández va dirigir-se a Carpesa. I va entrar al seu únic forn, o, com ara diuen, despatx de pa, perquè si d'alguna cosa li havia servit al Fernández la seua llarga i recta trajectòria al departament dels torts (DDT) és que allò de que els bars i casinets de poble són bona font d'informació només passa com a llegenda urbana, de carregada com sol anar la parròquia ja de bon matí. Bon dia, senyores… Bon dia, inspector… I el Fernández va començar a arrugar-se. Perquè no feia ni tres quarts que començava a parlar amb l'alcalde dels polis, i ja sabien qui era i què volia els del poble del costat. Bé, sembla que "No hase falta desir nada más"… Ai, que n'és de graciós l'inspector, xiques… I tant, i tant, i tu que ho digues… I mentre la dona del mostrador reia amb un riure obert de boca i greu de pit, impropi de muller però a joc amb les seues ulleres quadrades de pasta, el Fernández encara anava fent-se més xicotet i xicotet. Sí, sí que hi fa falta (i la rialla va parar en sec) dir-ne alguna cosa més. Passe, inspector, passe… La veu atiplada venia de l'interior, de la rebotiga, és a dir, de l'obrador, i havia donat vida a la cortina de varetes. Bon dia, sóc… Deixe's de romanços, inspector, tots sabem qui és i el que busca. El que no acabem de veure és per què tant de rebombori per una fotuda bici, comprende lo que le quiero decir?... Bé, és un robatori, i… I què? Els banquers buiden caixa. Els polítics buiden bancs, empreses i empresaris. Els empresaris buiden butxaques d'assalariats. Per què no pot un humil assalariat buidar un quartet que fa més que fàstic, ple a vessar de runa i deixalles confiscades, comprende lo que le quiero decir?... El Fernández s'havia quedat sense paraules. Només l'interessaven aquells petits cons de paper allargats i disposats sobre la taula que li feien de broquet a l'ancià fumador d'ulls blaus i aigualosos i que assegut al seu davant va sentenciar: si, malgrat tot, vol investigar, té dues línies: el camí del cementeri i el barranc, vostè mateix… "No hase falta desir nada más", va pensar el Fernández mentre acabava d'arrugar-se. Granota news, peu del barranc, bon dia.

dilluns, 14 d’octubre del 2013

Albada


A un dels indrets més decebuts de la seua memòria guardava el record d'aquell dia que el seu pare va dur-lo a veure la seua primera albada: el sol llevant-se per l'horitzó amb l'omnipotència del que és inexplicable, i amb la tendresa, però, d'un regal, no per esperat menys excitant. O això creia. Tindrem que alçar-se ben d'hora, saps?... Bé, bé, sí, sí. Tu crida'm, eh?... Però no sabia si faria falta cridar-lo a la nit de l'alba, perquè era tal el seu nerviosisme que semblava impossible que la son baixés sobre ell tal i com un sol de ponent busca la flassada del capvespre. I amb els ulls tancats, per si de cas la son en una distracció de les seues emocions l'agafava, començà a repassar el que passaria a l'endemà quan, imaginava, encara nit fosca, aniria de camí a la platja, baixant per l'Avinguda assegut a la barra de la bici de curses del pare… ah, no, des que varen tindre l'accident, que la mare ho havia prohibit expressament; doncs caminant, la qual cosa li suposava un nou patiment -perquè era patidor de mena- el patiment d'arribar massa tard, que ara s'afegia a la fredor nerviosa d'una nit vençuda i l'estomac revolicat -que deia la mare- com a peatge ineludible als grans esdeveniments. Però ho aconseguirien, segur. Arribar a la nit embogida pels homes i dones fugissers al darrere de les dunes i brollar el sol d'aquell rerefons inabastable dit horitzó com una llanterna màgica i còsmica seria tot una sola cosa escènica. I soroll, ¿faria soroll la seua aparició, la del sol, alguna cosa semblant a la cel·lofana dels regals no desitjats -aquells d'última hora que tan de mal fan al cor i als somnis- o millor seria com una caixa de cartró que amaga les teues expectatives mai no dites en prevenció de desoladores certeses? Caram, aquesta cosa del soroll mai no l'havia pensat. I rondinant la nova dèria va adormir-se. A l'endemà va sentir la veu del pare que sortia de caixes de sorollós cartró i cel·lofana mullada al damunt de la sorra del mar. Pobre cel·lofana. I el pare insistia, mentre el cartró es desfeia i enfonsava a les suaus ones de la vorera del mar. Sí, sí. Ja vaig, ja vaig. Va llevar-se del llit, i no havia posat els peus a terra que l'inquietà el raig de llum que entrava per l'escletxa que hi havia al finestró de fusta. Però si és de dia… Va, afanya't, o es perdrem el millor… Però si és de dia… Què pesat! Va, que farem tard… Però si és de dia… I, en arribar a la platja, va veure aquella taronja de sang apuntant el seu nas per l'horitzó. Eixia a poc a poc, amb l'acompanyament d'un parell de nuvolets que li feien de fulletes, de llacet d'un regal sense cap tipus d'embolcall, ni cartró ni cel·lofana, un regal que quant més te'l miraves més mal et feia als ulls i als somnis, i que potser era la causa que tant espantava als que fugien de les dunes mentre espolsaven nerviosament els somnis dels seus vestits encara adormits.

dimarts, 8 d’octubre del 2013

CT


Tot feia pensar que aquell era un dels maleïts CT, com els anomenava l'inspector Fernández -¿per què tots els inspectors els hi diuen Fernández?, es preguntava sovint el mateix Fernández. Tan s'hi val, la cosa és que aquella cosa que gairebé no era cap cosa, i que tenia entre mans, era un CT dels de manual, és a dir, un CT de collons de mico, com remarcava el propi Fernández posant uns ulls desorbitats, i amb perdó de la concurrència. Li havien cridat de la Brigada d'Homicidis Itinerant. Sempre li cridaven de la BH de passeig -com era coneguda- quan ja no sabien què caram fer-ne. I ara inspeccionava amb l'assessorament del Fernández -sí, també els ajudants d'inspectors els hi diuen Fernández, i també s'ho pregunten al arribar la nit quan els contubernis dona-sogra no els hi deixen conciliar la son- el lloc dels fets -feu memòria que érem al lloc dels fets, molt diferent de si parlem del joc dels pets, palalelo, com diuen els xinesos del cantó, que ara de seguida entendreu. Bé, inspeccionaven el lloc dels fets, en tot cas, el que quedava del lloc dels fets. Qui va permetre l'alçament?... ¿Del cadàver?... No, de la sorra que deu ser a les seues ungles, si és que les trobem; serà possible, Fernández!… Perdó. El jutge… D'on?... De Vinaròs… "No hase falta desir nada más"… Com diu?... No res, coses meues… I tanmateix tot assenyalava mort, bé, desintegració, amb imprudència premeditada -és a dir, ben meditada- i amb forta dosi de violència, tal era l'escampada dels minúsculs restes que encara quedava per tot arreu al passeig de la platja, el lloc del fets, o dels pets, segons es mire: la platja de… (secret de sumari) Però el Fernández no s'acoquinava fàcilment. Què sabem de l'interfecte?... Poca cosa, inspector. Sembla que anava pel passeig marítim i alguna cosa el va fer desaparèixer totalment salvo alguna cosa… ¿Alguna cosa, salvo alguna cosa? ¿On vol anar a parar?... A president… Ja m'ho temia… ¿Què diu el forense?... Poca cosa, inspector. Només que sembla que el susdit anava fumant i en bici… Vaja, un pervertit. Parla amb els de la GT, Gusts Tòxics, antiga antibici, i veurem que ens diuen. Potser estava fitxat com a MTB, Muntanya, teta i bicicleta, un col·lectiu molt perillós… El que sí és segur era la seua pertinença al KTM, Ke te marxes, grup delictiu antiborbònic... Ja comença a quadrar la cosa. ¿Què més?... Poca cosa, inspec… Com torne a dir "Poca cosa, inspector", li trenque el cap, Fernández. ¿Li ha quedat clar?... Sí, inspector… Què sabem d'aquella "alguna cosa" que el va desintegrar?... Poca…, perdó. No ha quedat cap rastre. De fet, l'única peça de la bici que va sobreviure, el timbre, el varen trobar a vint quilòmetres d'aquest mateix punt, amb la punta de la cigarreta i un parell d'incisius incrustats a la tapa, i l'examen químic no afegeix cap interès, parla de partícules de gas, però ací és habitual, normal, natural, de fet els nens li diuen el joc dels pets perquè de tant en tant surt de la terra una bombolla de gas i esclata, un pet, res de particular… Molt interessant, molt interessat. Té que haver sigut una deflagració bestial. Podríem estar davant un cas d'explosió endògena. Tant de pedalar, rebenten… Això mateix… Bé, Fernández, cas tancat… Això és un CT, és clar, Cas Tancat, ara me n'adone… No, Fernández, un CT és un CasTort, aquell que ningú no pot resoldre, salvo un servidor que sempre el converteix en cas tancat, comprèn què li vull dir?... I Fernández, l'ajudant, se'l mira amb veneració i una mica de por subalterna davant els ulls desorbitats i inquisidors del Fernández inspector. Comprèn, i tant que comprèn, sobretot la gran oportunitat que li suposa treballar al costat d'aquesta ment privilegiada. I li ve de gust encendre una cigarreta -ah, deuria deixar aquestes debilitats, però pitjor seria apujar-se a una bici… La deflagració va ser bestial -i van dos- sort que l'inspector estava al darrere d'una palmera pixant. Sorprès pel soroll còsmic -hi ha alguna cosa de coherència còsmica en acabar exactament igual que es va començar, amb una bona explosió- se li va tallar la pixarrada. Quan va girar els seus dos ulls desorbitats i més inquisidors que mai, amb la titola encara a la mà esquerra, poca cosa quedava al passeig. ¡Fernández! ¡¡Fernández!!... Un altre CT, sembla, s'albirava per l'horitzó. Good night, and good luck, els informa: Granota news.

dissabte, 5 d’octubre del 2013

Plou a París


Una de les coses que més m'agraden de París és la seua pluja. És una pluja indòmita, inclement, impenitent. I no sé com prendre-m'ho en una ciutat tan raonable, comprensiva i poc donada a parlar de pecats. Pluja del nord-oest. Le vent d'ouest. Le vent du nord. Pluja que fa florir versos de verinoses i suaus escumes a les platges dolces del Sena. I d'aigües lliscant pels carrers enlairats com un somriure infantil. Pluja que duu l'ombra de tots els amors que millor mai no patir, i de tots els besos que hem somniat al recer dels esguards equívocs i les andanes del suburbà. Arriba el tren. L'oscil·lació del vent barrejat de cremor metàl·lica el delata abans de sentir el seu soroll. Per l'escala que és al darrere, deu haver baixat la noia, perquè sense adonar-me passa pel meu davant i jo comprenc la importància que aquesta imatge tindrà al llarg de la meua vida. Sempre recordaré l'instant precís que la noia va posar a la meua memòria. Les seues passes com una melodia al bell mig del desconcert de gotes i cossos. Aquell punt infinit en que dues vides es troben dins un pensament impropi. De fet, ella no em veu. O fa veure que no em veu. El que és el mateix. S'apropa com si volgués saludar-me, però ja iniciat el meu gest de fer-li un senyal de benvinguda ella gira el seu cos cap a la seua dreta i el dirigeix al banc de pedra del baixador. I jo pense que potser no és divendres, que és, no sé, dimecres, pose per cas, i que no només jo no sóc aquí, sinó que ni tan sols plou de tant en tant als carrers, i que la meua primera idea de tornar en bici no ha sigut encara descartada. De fet -i van dos-, potser estic pedalant sota la pluja, dimecres o divendres, què importa, camí de la Rue de l'Absinthe, camí de casa. Tant m'agrada la pluja, però, que no vull mullar-me. I que, sense saber el perquè, he girat cap a Le Coin de la Faucille, per si de cas aquesta noia, que ara és al banc de pedra de l'estació presenciant la meua absència, podria trobar-s'hi asseguda a qualsevol d'aquelles taules de fusta i sospirs, fent temps perquè amb l'ajuda del vent del nord i de l'oest, i el reconegut gra de sorra de l'atzar, les coincidències més impròpies no acaben en un no-res de gotes de pluja sobre la vida. Almenys tinc la certesa del que és més que incert, impossible. Al capdavall, potser només estic més que fart de la falsedat que, com una pluja autumnal, cau sobre el que anomenen París.

dimarts, 1 d’octubre del 2013

Carlos Soprano y el miedo ambiente


(The coach, el príncep Albert i el metge -ans cuiner- de palau, per ordre d'intervenció) Què li passa a sa majestat?... No nada (sic), que me ahogo… Com que s'ofega, excel·lència?... Sí, collons (sic), no sabes qué es ahogarse?... Depèn… Cómo que depende?... Home, de si és a un got d'aigua o a la mar oceana… Ya veo por dónde vas. Pues creo que esto es más bien un mar océano dentro de lo que sólo parece un vaso de agua. Y no me hables del mar, que la tierra se mueve bajo mis pies Doncs la cosa pinta mal, benvolgut príncep, si parlem d'oceans dins d'un got… Gracias por los ánimos… Vol parlar-ne?... ¿Puedo confiar en ti?... Of course… Ya veo que no… No em mal interprete, príncep, li sóc més fidel que el Silvio al Soprano… A esa familia, ni la nombres, ¿me oyes?, ni la nombres… Ja veig per on va la cosa… Qué quieres decir?... No res, no res… Habla! Habla ahora o caaaa... arggg! Me ahogo. Agua, un vaso de agua!... ¿De segur que vol un got d'aigua, i si porta la mar endins i el terratrèmol?... Déjate de sarcasmos, me muero!… Prenga, sa majestat. Heus ací el got i l'aigua… Menos mal. (Beu) Pero sigue la opresión al pecho. Me cuesta respirar, como si fuese un ciclista sin EPO, ¿sabes?… Sa excel·lència pensa el mateix que jo, no n'és cert?... ¿Y qué es lo que tú  piensas?… Doncs que quan un es creu que ja era fora, però ben fora, de sobte és troba que és dins, i ben endins… Con todo lo que me ha costado y está costando el dichoso abrazo… Què diuen els del clan genovès?...  Eso mismo. Nada. No dicen nada. Callan como pu… Jo crec que sí, que alguna cosa sí que n'han dit, majestat… ¿Hablas del Pon's?... "No hase falta desir nada más"… ¿Tan seguro estás?... I tant, com què si cridem al metge de palau -el que era cuiner abans de metge- ens dirà que no troba causa alguna dels seus ofecs, salvo alguna cosaPues no es mala idea. Que venga el médico de palacio!… (Entra el metge -ans cuiner-) ¿Majestad, qué serán, unas judías pintas, o un "ya tal" con pinta de judía?... Me ahogo, imbécil!... Podemos recetar unos buñuelitos al nitrógeno… Oxígeno, necesito oxígeno, no nitrógeno!!… Pues los haremos con oxígeno líquido, lo que su majestad ordene… Pero yo no quiero buñuelos. Yo quiero respirar… Eso lo veo más difícil. ¿Y si probamos con unos buñuelos de viento?... Y dale con els bunyols dels collons (sic). En este palacio se airea todo menos mis pulmones... (The coach al príncep) Però el don -per cert, als benedictins assenyats els hi diuen dom, quina gràcia, no?- li haurà promès alguna cosa, no? Deixarà d'airejar el que tots sabem, no? ¿Controlarà, oi?... Esperemos que sí... Com a mínim, millor que els controladors del seu aeroport… Qué gracia!... El nostre enemic encara no s'ha presentat!!… ¿Quieres matarme?... (The coach al metge-cuiner) ¿I si li prengués el pols i li fera una exploració pectoral, dic jo? Els metges, de tant en tant, ho fan… Ah, pues vale. A ver, la muñeca. (Li pren el canell) Huy, huy, huyyyy, qué deprisa va esto. Yo es que no soy de ciencias, me descuento… Taquicàrdia, excel·lència… (Li obren la camisa i el cuiner li posa l'estetoscopi al pit) A ver, diga Castellano

dilluns, 30 de setembre del 2013

L'après-midi


Mare de déu, les vuit del matí del diumenge i jo encara al llit. Què em passa? Com es nota que no has quedat amb els amics, Vicicle. Va, alçat, o avui pedalaràs només de tornada. Què vols dir?... Jo què sé. ¿O era: jo, que sé?... Ablucions, desdejuni, ràpida repassada a les news, posar-se el vestit de torero: samarreta interior, culotte curt, mitjons, maillot… verd, avui me'n posaré un de verd, bona cosa de verd, la crema fotoprotectora -és a dir, contra els paparazzi- repassar la pressió de les rodes, neteja i lubricació de la cadena -sí, ja ho sé, la bici podria preparar-la el dissabte, però sóc dels que deixen les coses pel final; ara, mai no he fet esperar ningú- les sabatilles -primer la dreta, desprès l'esquerra- els guants -primer l'esquerre i desprès el dret- i les ulleres de sol graduades. Au!, vinga, anem-hi. Faig el passadís de casa. Va por ustedes, vosotros. M'encasquete el casc davant l'espill del rebedor. Ma' que ets guapo!! Les nou i mitja. Quin desastre!. Baixe per l'escala amb la bici al braç. I a pedalar. Enfile la Rue de la Barrack. No he donat quatre pedalades i aquella dona del balcó d'un primer, amb cridanera bateta groga, crida la meua atenció. Normal, natural. I la bateta és tan curteta que sense Vicicle voler li veu tota la seua esponerosa intimitat, perquè cap coseta li la cobreix. Ah, mon dieu!, que diuen per ací. Bé comença le jour, n'est-ce pas? Desprès de fer el passeig de la platja -els francesos a qualsevol cosa li diuen platja, total per quatre sacs de sorra que li tiren a la vorera del Sena- gire a mà esquerra i prenc la ruta del barranc. Massa tard. Tot ple de corredors. Si la terra és rodona, i mai no arribareu al final!! Ni cas. Ja sóc fora de la ciutat, extramurs. El camí de terra del barranc està tallat per les vies del tren. Les travesse a peu. Torne a pujar a la bici. I no he donat quatre pedalades que una xica crida la meua atenció perquè ha posat peu a terra, i la seua bici no li funciona. Que est-ce qu'il passe?... No puc ficar-la… Quina cosa, mademoiselle?... La chaîne… Oh, mon dieu, cap problème. Est une chaîne Simpson?... Mais oui, monsieur… Què estrany, doncs. ¿Sap què és el que passa? (versió catalana de savez-vous que est-ce qu'il passe?)… Pas, monsieur… (Redéu, quins morrets m'ha posat, com són de charmantes) Doncs que és massa llarga i té poca tensió… Oh là là… Més val curta i ben tensa -mai no se n'ix- que llarga i tova, el tamaño importa, ma chérie… C'est vrai, monsieur… I riu. Li la he ficada a les palpentes, perquè duia un protector, al plat, vull dir. I m'ha dit que el seu home és que anava pel davant preparant una mitja marató, i que moltes gràcies, que si no què hagués fet, com l'hagués avisat. I jo li he dit que si en té de problemes que només té que cridar: Vicicle!! Vicicle!!, que jo no faig ni mitges maratons ni maratons senceres. I ha tornat a riure (redéu quin riure més charmant) Només passar el Séminaire. Bé, només deixar a mà esquerra el Séminaire i enfilar le chemin du puits, no havia pegat quatre pedalades que una donzella ha demanat el meu auxili. Anava coixa del peu dret. Era una corredora. Una de tantes que busquen la fi de lo món. I s'havia fet mal al turmell dret. Monsieur, monsieur… ¿Li fa mal?... Mais oui, mais oui… Puge, la duré a casa… Merci, merci… Caram, he pensat, tot ho diu dues vegades, serà perquè en té de dues bones raons? I, asseguda a la barra de la bici, m'ha explicat que fa footing perquè li sobra de tot. Que si tenia massa cul… Ja… I que si què grosses les seues dues raons del davant… Ja… I que si les cuixes… Ja… Jo no feia sinó monosíl·labs, perquè no veia que sobrés cap cosa de les que ella assenyalava. I en tornar al poble no fèiem sinó parlar de física quàntica i mirar-nos els ulls, cosa més que normal i natural entre ciclista i convidada de barra. I quan hem parat i l'he ajudat a baixar una veu ha passat pel damunt del nostre acomiadament quàntic. Vicicle, Vicicle, que són les nou. Què no t'alces hui o què?... Osti, sí. La mare que em va parir. Que arribe tard… Si em vares dir que no havies quedat en els amics… Per això mateix faig tard… No t'entenc… Res, coses meues. Un glopet d'aigua, un mosset, res de news, i al carrer, que són i mitja, i em perdré l'après-midi…

dissabte, 28 de setembre del 2013

Les raons de Mona


Mona, la nostra gosseta, té dues maneres de protesta indignada. Una és contra l'okupació que habitualment, i sempre segons ella sense cap dret ni motiu, pateix la plaça de davant de casa. És a dir: Mona contra el món. "¿Com és possible? ¿Però què s'han cregut? Ahí no es pixa sense el meu permís!! I ara, què fa aquell, i aquella d'allà dalt? ¿A mí me va a decir madie cómo tengo que  ladrar?"... Sí, sí, Mona és de pensament caní bilingüe, com a mínim. D'això, surt al balcó, s'alça sobre les dues potes del darrere -li ve justetet, justetet, per albirar, per damunt la barana, la plaça- i comença a protestar, és a dir, comencen els lladrucs, les seues raons. "Ei, tu, la rossa, mira'm quan te parle. Tu, Angie, ¿què vols, ser respectada, en lo garrepa que ets, que ni als coloms li dónes el bon dia? Ja m'han dit que a la teua llengua por i respecte deu ser una mateixa cosa, no? O no enteneu el respecte sense un bon rerefons de por, aquell brasquer de mans suoses i clatell submís que tot bon desheretat porta al seu ADN, i que per si de cas, millor que no ho oblide. Como baje ahí, te vas a enterar; terrorista, más que terrorista?"... Així, en castellà, tal i com fa encara la guàrdia civil, gairebé a mitjans de la segona dècada del sègle XXI -equis, equis y mi palito, tanta obscenitat m'aclapara- i tal i com diu el meu quiosquer d'Amanecer plateado, que té tot el monyo blanc, i que fa més por que una tronà. "Ei, vosaltres, la parelleta, ja estaria bé la cosa, no?, ja estaria bé, que n'hi ha de nens per tot arreu. Quina obscenitat, per l'amor de déu!! Però fica't la mamella a la brusa, cochina!! Xe, mira, mira com trau el pit!! I tu, para de tocar, que ja estàs prou majoret per a segons quines coses, que ni és la gepa de la geperudeta, ni el picaportes del TSJCV"... I així, en una carrera desesperada, amunt avall pel balcó, li passa el capvespre ple a vessar d'indignació exògena. La segona, l'endògena, va dirigida des de dins: Mona contra nosaltres, i fins i tot, Mona contra Mona, i consisteix en pixar on li ve de gust, i on no toca, i ho sap; pixar a qualsevol lloc menys als diaris que a tal efecte són a la terrasseta de la rentadora. "Molt bé, els senyorets han tocat el dos, i servidora s'ha quedat més sola que la una. Sí, clar, teniu les vostres necessitats socials. Què ha estat? Soparet d'amics? Ah, no, que ha sigut a ca els tiets. Molt bé, doncs gràcies per avisar. I que no m'heu portat perquè, quin rotllo, que si el transportí, que si total per un ratet de res, que si… No, no, si ho comprenc perfectament. I tant. No patiu" Piiiiiiiiiiissssss. "Ah!, que avui sí que són els amics. Mira que bé. No, clar, al restaurant no podem anar les persones sensates. Molt bé. Cap problema." Piiiiiiiissssssss. "Quin avorriment. No sé què em passa. ¿Que les dones tenim aquestes coses? Però és que no em puc estar de no sé què caram de cosa és. I perseguir-me la cua m'avorreix d'allò més" Piiiiiiissssss. Són les raons de Mona, que tantes desraons suporta. I mai no ho havia pensat, però una de les coses més plaents que conec és pixar al bell mig de la muntanya, desprès de fer la pujada ciclista. O ben bé, ja de baixada. Fins i tot tinc el meu lloc especial. Baixes des de Gàtova. Deixes Marines vell, i ja prop d'Olocau hi ha un pontet sobre un petit barranc. És el meu lloc. Perquè la barana del pont dóna a la continuació del barranc, i la vista és ampla i preciosa, tal i com una plaça plena de pins i d'aromes rutilants. Sí, ja sé que això és mear fuera de tiesto, i que més que indignació, és una marca de territori, però acabo d'adonar-me que tota bona protesta indignada deuria tindre una plaça i una bona pixarrada.