dilluns, 8 d’abril del 2013

La pols dels camins

1959, Miguel Poblet demana ajuda

Diu la llegenda popular, o les males llengües populars, o el que siga, però popular, que Sant Vicent, el Ferrer, no el Màrtir, va espolsar-se les espardenyes com a senyal de rebuig de la seua pròpia terra. De tant fart d'estar fart com estava. Uns diuen que ho va fer en travessar el riu Sènia. Altres, més extensius i cosmopolites, que li ho varen veure fer -amb els seus propis ulls, afirmen- només passar el susdit sant per Portbou. Pel que es veu, el sant valencià va crear tendència. Dissabte ens assabentàvem de la mort del mític ciclista català Miguel Poblet, Miquelet. Com a rara avis al ciclisme d'escalada -què bons súper-trepadors hem tingut sempre, tenim i, em temo, tindrem- que ens definia, el pobre Poblet, Mig -de malnom, com el caça soviètic, tal era la seua velocitat d'esprint- va endur-se les seues sabatilles ciclistes a terres ultramuntanes. Itàlia el va fer seu. Allí entenien i valoraven les seues pedalades amb la mateixa precisió i claredat que la resta d'Europa ho va fer amb la paraula del sant valencià, que, tot i expressar-se sempre en català, sembla ser uns dels seus millors miracles fer-se entendre fins i tot pels anglesos, que ja és miraculós, of course, cosa que no sempre va aconseguir a casa seua, com Poblet. Perquè Poblet era un ciclista de clàssiques. De competicions d'un dia. De guanyar etapes i no curses de tres setmanes. D'espectaculars oratòries d'un dia concret a un lloc concret, com el Ferrer. Exhibicions que creaven afició, addicció, conversions insubornables, catarsis col·lectives… diguem-ho amb totes les lletres: miracles de roda fina, miracles miquelins (Freire, Flecha) Tanmateix, la tendència vicentina continua ben viva. I és de lamentar, evidentment. És el que ara s'anomena Éxodo a la española, i que, fidel al seu sant predicador i fundacional, sembla reivindicar aquella espolsada d'espardenyes. Perquè els nostres millors joves -o bona part d'ells- se'n van amb la idea de no tornar mai més a casa seua, farts d'estar farts d'aquest país de supermans, de grans figurons -amb o sense iots i narcos- on ningú no sembla necessitar un bon mecànic de bicicletes, un tècnic qualificat, un erudit d'aquells que duen de bones solucions a la saviesa de les seues espardenyes plenes de la pols dels camins que han trepitjat, i no de la irresistible atracció elèctrica -també som terra de magnífics enxufats, endollats, empalmats -amb o sense ducat- contactes, els hi diuen- de les moquetes més pudentes de tants palaus, els pous negres dels quals encara esperen el dia que tots vegem com s'aboquen, amb llum i taquígrafs, al clavegueram públic. Res publica.

A València, dia 8 d'abril de 2013, dia de Sant Vicent Ferrer.
I, com a ferrer, alguna cosa deu tindre a veure amb la bicicleta, 
no?

6 comentaris:

  1. és que molts ja veuen clar que això no és casa seva...

    Abraçada!

    ResponElimina
  2. Doncs això sembla, Zel. Sempre m'alegra veure't per ací. Estàs feta tota una pintora. Un petó!

    ResponElimina
  3. malgrat tot sempre ens quedarà els Monty Pyton :)

    ResponElimina
  4. Doncs sí, Clidice, dius molt bé. I aprofite: un record per al nostre Brian, de Sense presses.

    ResponElimina