dilluns, 30 de desembre del 2013

Polígons


M'atreviria a dir que als ciclistes de roda fina ens agraden els polígons. Els polígons industrials, és clar. Tot i que els altres, la pura geometria, també tenen alguna cosa a veure amb la bicicleta; però d'entrar en similituds trepitjaríem un àmbit massa personal, que hores d'ara no m'abelleix gens ni mica rodar. Potser la raó primera d'aquesta debilitat poligonal radique en la nostra obsessió pels camins marginals, les vies de servei, les circumval·lacions de les carreteres més principals, la revolta com una mena de passió pels indrets als quals el trànsit rodat de cotxes, motos i camions es redueix sensiblement, i que indefectiblement acaben abocant-se a una d'aquestes porcions de pla limitades per línies rectes que s'anomenen polígons. Sí, ja sé... però de quins polígons ens parles, Vicicle, sense flux de tràfic automotor? És que els travessem els diumenges, quan els seus amples carrers són ben nets de tota aquesta borumballa metàl·lica i insolent. Sí, pocs llocs són tan tranquils, plàcids i segurs de circular els diumenges al matí com els carrers i vies adjacents dels polígons industrials. De fet, un d'aquests matins de diumenge em vaig trobar una competició ciclista al circuit dissenyat dins el polígon que hi ha a la carretera que ix de San Isidre de Benaixeve cap a la rotonda de Tres rutes. I als recorreguts de l'horta, sempre a l'espera de les contrades de la Calderona, aquests espais de quietud són una mena d'oques que anem gaudint tant o més que les d'aquell joc infantil: d'oca a oca i tire perquè em toca, fins i tot els que ens fan girar cua pel mateix camí que veníem: és que l'oca mirava cap enrere. N'hi han -de polígons, no d'oques- de tot tipus. Els de més solera han acabat integrats dins la població que els va veure créixer als seus ravals. Pose per exemple el d'Alboraia, que fins i tot el travessa el carril bici i és al costat del barranc de Carraixet. Però també hi són els que encara aïllats al bell mig de l'horta -com el de Bétera, també costaner del mateix barranc- viuen el seu dessolat compàs d'espera en attendant ce jour en que el miracle es produirà. Sí, perquè només des de la confabulació que tot miracle és, podem gaudir de polígons compartint carrer de raval amb la lírica suburbial dels capvespres on tots els besos són clandestins i les cançons portenyes omplen el nostre imaginari sense ajuda de cap so, només des del silenci que segueix la violació d'un temps que no tocava. D'un edifici, l'esquelet del qual reflecteix el nostre present de cuesta abajo millor que el tango. ¿N'hi ha alguna cosa més muda que un edifici que no ha passat del seu esquelet? Perquè aquestes naus parlen amb les paraules precises de les bitàcoles dels vaixells ancorats. L'eclecticisme domina l'escena. Però és una escena, sense cap dels dubtes. Hi són els prefabricats, tan poderosos, i tan abandonats des que va punxar la seua bombolla. Es ven! Es ven! Tot era una mentida ultramarina. I ara toca vendre els vaixells fantasmes. Els fantasmes de l'Astillero. Hi són, també, els més antics, de rajola i amb façanes de casa particular, obedients al capritx de deixar l'empremta pròpia per tot arreu, i que es resisteixen a la venda, tal i com es resisteixen a acceptar la realitat. No sé la resta de ciclistes què opinaran. A mi m'agraden els polígons, aquesta mena d'escenaris que ens acullen com a principals protagonistes de les funcions a preu reduït dels matins dominicals, amb besllum d'horabaixa, i tot i el seu deix de raval amarg.

dimecres, 25 de desembre del 2013

A Christmas Carol

"Mai no s'havia imaginat que un passeig, cap cosa, poguera causar-li tanta felicitat" 
(Ch. Dickens, A Christmas Carol)

El professor Adelfuns era un misantrop reconegut. Un misantrop de manual, que havia passat bona part de la seua vida intentant reduir al mínim indispensable les necessàries relacions que tots tenim amb la resta del gènere humà. Humà, quina cosa!, es repetia molt a sovint. Com si el concepte mateix fos una mena de deliqüescència que no pagava la pena ni anomenar. De fet, al seu esperit, una barreja inexcusable de timidesa congènita i impaciència disciplinada -tan habitual en aquells que dedicats, sense una poca de vocació, a la docència, no havien sabut treure-li alguna contrapartida generosa- l'havia fet un ésser d'indefectible inclinació a la solitud, l'escepticisme i la malenconia. I és el cas, però, que enguany, als Nadals, havia decidit escriure, inopinadament, el que es coneix vulgarment com a Un Conte de Nadal. Ell, que tant odiava la copiosa vulgaritat humana que emana pels porus climàtics de l'advent, i que tan imperiosa campa, sempre segons ell, a la prosa mai no ben assaborida d'en Dickens. I potser quan va prendre tal decisió, no el guiava cap sentiment benefactor o humanitari, és clar, tot el contrari de l'escriptor anglès. No. Perquè aquesta obligació que s'havia imposat a sí mateix d'escriure Un Conte de Nadal, i que darrerament començava a obsessionar-li, més bé podia interpretar-s'hi com una mena de revenja amb què reafirmar-se per enèsima, desprès de tants anys de subtils menyspreus i deliberats oblits amb la resta dels seus consemblants. Però prompte va adonar-se que amb la decisió, la d'escriure el maleït conte, no n'era suficient. Hi havia que posar-s'hi. I potser la disciplina amb la qual havia rebutjat fins ara els apropaments que la vida dispensa entre les persones com un ruixat de primavera, impedia que la seua imaginació pogués donar-li cos a una història que ni tan sols tenia dissenyada als seus fets essencials, i que, alhora, fos mínimament acceptable dins la tradició nadalenca. Però s'havia entestat en la dèria i, a més a més, la planificava com un sabotatge en tota regla de la susdita tradició. Volia escriure Un Conte de Nadal antinadal, com si diguérem. Un Anticonte d'Antinadal, i acabar, així, amb la hipocresia d'un gènere literari més hipòcrita del que per la seua naturalesa fingidora ja n'és l'art de l'escriptura. I és que el professor Adelfuns tenia la perversa intenció de presentar aquest Anticonte d'Antinadal al concurs que el club de lectura de la biblioteca municipal del barri havia convocat amb el lema: "El Conte de Nadal i la misantropia", i que Adelfuns creia havien triat amb un criteri tendenciós, és a dir, pensant només que en ell i el seu més que reconegut prestigi a la costosa tasca de l'animadversió humana indiscriminada, prestigi al que darrerament afegia posats megalòmans. ¿Voleu misantropia? Doncs, aneu preparant-se. La idea central era, però, ben clara i transparent. I potser la tenia tan clara i transparent des que va presenciar com els ulls d'aquell nadó estirat dins el seu cotxet a la vorera, i acaronat per la seua mare, eren predicats per l'anciana gibosa que era al seu costat en veu alta al carrer, i que el professor va escoltar de tornada cap a casa desprès de fer la compra al mercat. "És que són transparents", li deia al nen la vella geperudeta amb un somriure nadalenc, clar, tal i com si tots tres, nadó, anciana i mare, improvisaren un pessebre al bell mig del carrer. Però com què el nadó -el nen Jesús, va interpretar Adelfuns- no va fer senyal d'enteniment, la velleta li ho va repetir: "es que son transparentes", com si el pobre nadó pogués entendre alguna cosa de l'estranya qualitat d'una matèria que existeix però no es veu, tot i la versió bilingüe. O el que és el mateix, d'una cosa l'essència de la qual es existir sense que ningú no la puga percebre al primer cop d'ull, siga, aquest cop, multilingüe o no. Humans, quina cosa! Però ell sí que tenia ben clara la idea principal del conte, tot i la transparència del betlem improvisat, tant clara com la seua displicència envers tot el que podia significar tendresa -mai desinteressada, assegurava- caliu humà -mai sense compensacions materials, creia- generositat o esperit de sacrifici amb dates oficials al calendari, perquè a partir dels seus sòlids principis misantròpics demostraria amb la minuciositat que només l'odi pot alimentar, la forçada bonhomia dels Nadals, la inapel·lable hipocresia de certes celebracions i actituds. Tot consistia, heus ací la idea nuclear, en descriure situacions de profunda felicitat, de plenitud quasi mística, però produïdes per qualsevol circumstància que estigués al bell mig de la més absoluta absència del conjunt dels mortals. Seria un cant a la solitud més extrema. Una celebració pagana del seu inalterable credo: a soles venim al món i ben sols el deixem, tot el que passa entre aquests dos moments transcendentals, d'aquests dos punts impropis, no són sinó accidents que no hem sabut evitar. El que estava per decidir era com concretar la idea, com donar-li cos. Perquè aquest anticonte no podia contar cap història, clar; no hi hauria cap línia narrativa, faltaria més; cap seqüència de fets mantindria l'atenció del lector; cap conjunt de personatges amb els quals poder establir-ne cap tupis d'empatia. I aquesta dificultat li posava d'un humor de pomes agres, fins i tot molt més agre del que en ell era habitual. I llavors, la seua perversitat va donar una nova volta de rosca al cargol del conte: segur que a Ca Dickens hi trobaria aquell punt impropi des del qual començar, i que el conduiria en direcció paral·lela i invertida en un contrapunt abjecte a la fraternitat nadalenca. I com un cranc va començar a rellegir A Christmas Carol, és a dir, pel final. I l'Eureka no es va fer esperar: "Mai no s'havia imaginat que un passeig, cap cosa, poguera causar-li tanta felicitat". Ja ho tenia. Ja tenia el cos de la idea. Ell també faria el seu passeig triomfal de felicitats, però seria en bicicleta, la seua passió, i la felicitat no vindria de les salutacions nadalenques, sinó del plaer que la solitud ciclista li procurava als més insospitats racons dels camins. Aquell arbre groc. La revolta solitària del camí. La tendresa de la llum sobre el món. El monòleg esperançat de les branques desfullades. Sí, aquelles que tenen un futur d'esclat primaveral, tal i com si foren un dels meravellosos clímax lírics d'en Puccini que tots esperem, i que tan orfes ens deixen en la seua deliqüescència. I va començar a escriure. Aquella disbauxa d'escenes inconnexes era l'anticonte de la felicitat pagana i misantropa. Scrooge vencia així els tres maleïts esperits nadalencs: el drac de la commiseració i el penediment, el verí de la caritat reclamada des de les injustícies i la pesta de la fraternitat de calendari. I el va presentar al concurs del club de lectura. I el varen premiar, però, per a la seua sorpresa. I la presidenta del jurat li ho va comunicar en persona, perquè, deia, certes coses n'hi ha que dir-les de paraula. Perquè volia agrair-li el seu conte, no només pels profunds valors humans d'aquella particular o fins i tot privada felicitat compartida, sinó pel que significava d'inestimable ajuda als menys afortunats en la vida. I com què el professor Adelfuns va frunzir el suny, la presidenta, encara al damunt de la catifeta del carrer -el que no era gens nou per a ella si de l'Adelfuns en parlem- li va explicar que un membre del jurat que pertanyia a una penya ciclista i que era cec havia a la fi copsat amb una intensitat quasi plàstica el que fins ara només percebia a través dels porus de la seua pell. La llum dels olors. Els colors de les sensacions. Les formes adormides als racons de les emocions. I que pels que com ell, pedalen sempre al darrere en un tàndem, aquella seqüència de felicitats visuals i solitàries, que no misantròpiques, els donava la sensació de passar, encara que fos per un instant meravellós, de l'opacitat a la transparència d'uns ulls vius i humans, del selló del darrere al de davant. I Adelfuns no va poder evitar que el nus que li pujava des de l'estomac se li aturés a la gola. I desprès d'un "perdone vostè", va convidar la presidenta a entrar a casa seua.

dimecres, 18 de desembre del 2013

Arbre groc


Uno comienza a ver más y más claro, 
que la vida es sólo una especie de época de siembra, 
y la cosecha no está aquí. 
(Van Gogh) 

No, jo no puc mirar la teua disbauxa groga amb innocència. ¿Com hagués sentit l'aclaparador eixam de cel·les vegetals suspeses dels teus radials nervis negres si ho hagués fet amb l'esguard d'inicial primavera? Mai no ho sabré. Perquè l'art és una interpretació autumnal de la vida. I ja sabem que els homes mai no estaran a l'alçada dels seus millors i més nobles sentiments. Tal desencís és un petit bocí de tristesa. I, bocí a bocí, ens adonem que som millors als nostres gestos que amb les paraules. Tindràs que perdonar-nos. Les quimeres són massa humanes. Jo, almenys, desitjaria dur-me el teu groc enamorat a les parpelles de la memòria, i parpellejar els records, com els besos, una i altra vegada. De consolatione memoriae. La teua aspiració suïcida de fulla caiguda trontolla amb l'eternitat de la matèria amorosa que la conforma. Perquè els amors, els nostres amors, els teus, no poden sinó sobreviure'ns. Vet aquí la paradoxa: el que va germinar en tan caduca consistència quedarà etern en la perenne inconsistència de la bellesa. Jo passava, com sempre. Jo passava amb l'altitud superba de l'observador com a única aspiració. Pedal amunt, pedal avall. Surant sobre la realitat com només puc fer-ho des que vaig conèixer els carrers empedrats d'un París en blanc i negre encatifant l'arribada dels routiers entre les paraules impreses dels vells magasins. Etapa pròleg d'una cursa, l'itinerari de la qual mai no sabré. Com la primera mirada. Jo passava. Tu havies atrapat un bocí de l'astre soleil. La tristesa aclaparadora d'un encís. La felicitat d'una innocència oblidada. La primavera dels sentits. Jo passava, avui dimecres 18 de desembre. Camí de la Rue de l'Absinthe. Camí de l'Horta. Vés a saber. Camí dels camins.

divendres, 6 de desembre del 2013

El primer símptoma


El primer símptoma de la tendresa no sempre el reconeixes com a tal. Fins i tot pots arribar a pensar que es tracta del petit clímax de qualsevol procés nerviós on la inquietud que el guiava s'havia estimat molt més viure d'amagat, i, de sobte, tot allò que l'havia silenciat s'extingeix amb un mutis lleument teatral. És el que podríem anomenar l'optimisme irreductible de la voluntat, la superació de la representació. ¿Negació? No, no crec que la cosa done per a tant. Perquè el cos només és voluntat, i el problema, com sempre, és la ment i les seues representacions de cartró pedra. La tendresa és fruit estrany. És rara avis. No confondre amb l'amabilitat o les evidències quotidianes d'hipocresia. Dimecres passat el matí era una tendresa lluminosa que venia del mar a la ciutat travessant avingudes, barris amenaçats i alberedes. I jo baixava cap al mar, sense bicicleta. Orientat només pel seu vol silent, el de la tendresa, em dirigia on semblava iniciar-se aquesta disbauxa d'aus més exòtiques que la del paradís. L'au del paradís potser no te res a veure amb la tendresa, i tanmateix l'escriptura m'ha dut a ella com una inquietud amagada que de sobte fa un gest subtilment teatral. Heus ací l'omnipotent procés de la vida. Viure és arriscar-te obstinadament a reconèixer la voluntat tendra d'un matí groc al cel blau i límpid dels homes. I no trobe millor forma de ser conseqüent amb les meues conviccions. I no trobe la forma de ser conseqüent amb les meues conviccions. Els ulls de la coloma són ulls egipcis. El brunzit de la papallona, el cautxú sedós que l'aire fresc duu a l'oïda. Els llavis de la xica, l'amagatall encisador de la voluntat. I només advertir-lo, te n'adones que cap cosa ets sense una mica de representació. D'això puc dir que jo baixava pel paradís, i al seu rerefons m'esperava la tendresa infinita de l'au més estranya que és flor d'un instant, i els pètals de la qual mai no veuràs sinó als teus més íntims records.