Comence.
Són
les set de la vesprada,
les set en punt del dia dèsset.
I som al mes de
març.
La primavera té…
Perquè he
eixit al balcó
i la seua olor m'ha reconegut.
...alguna
cosa que em molesta.
Com dir-li?...
Si
fos nostàlgia,
miraria les meues mans.
Quinze minuts,
tres quarts
de vuit,
i només quatre versos.
Si fos
melangia,
miraria la flor del vent.
Més capritxosa la flor
que la
numeració decimal.
Si tristesa,
els pètals que llançà la mà.
Cerque
sinònims
del temps perdut.
Un quart de vuit.
Si memòria,
l'esguard que vaig perdre
entre els pètals d'aquells
dits.
Però cap cosa mai no és
quan és la primavera.
La primavera té…
I van dotze,
la
sexagesimal.
…aquesta cosa que em
molesta.
I que mai no sabré com dir-li.
Com mai no vaig saber
nombrar-te,
si de deu o dotze, si de rosa o somni,
si d'amor o rosella.
Dèsset.
Les vuit en punt.
Vet aquí l'heure ronde.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada