dijous, 18 de setembre del 2014

Carn de frontrera


Els que hem nascut al Grau de València sempre serem una mena de forasters a casa nostra, com si patírem un exili sense derrota prèvia, uns desplaçats sense moure'ns un pam, refugiats d'una guerra inexistent, soldats que mai no varen presentar batalla ni s'han mogut de la trinxera que varen trepitjar només nàixer, llogaters quimèrics tot i no ser enlloc del món. I aquest cúmul d'incerteses de profunda arrel ens obliga a una autodeterminació suïcida sempre que reivindiquem la nostra petita no pàtria com a senyal d'identitat, orgullosos com som del nostre no-res. Nàixer a l'Avinguda del Port, o a les seues contrades, significa l'equilibri devastador de terra fronterera, un territori de pas que té l'ambigüitat com a essència, l'esguard cec dels cavalls porucs i l'ambivalència dual del món com a lloc dels sentiments. ¿Per quina drecera cal decantar-s'hi? ¿La que duu a la ciutat entesa com a espai intramurs, dins la muralla, aquella que ens feia dir "anem a València" els dissabtes de vesprada, defugint, tot i que estèrilment, una quotidianitat de carències? ¿O deixar-se arrossegar pel flaire marítim de les sirenes fosques dels vaixells al port i els carrers de defensiu paral·lelisme, darrerament tan amenaçat, al Cabanyal?. Cap a on tirem, pare?... Però el pare, també nascut a l'Avinguda, no n'estava per aquestes bajanades, perquè mai no va llegir sobre el dolor que els petits detalls d'una rosa anònima fan a l'ànima. I el seu pare, l'avi, mai no va pensar que a l'Avinguda, que també el va veure nàixer, hi havien de totes les varietats d'arç blanc, de cirerer de la Mare de Déu, cirerer de pastor -ara que la flauta ja sona- espinalb, albespí, espinaler o garguller que un dels seus néts, el ciclista, aprendria a estimar pels petits detalls que tan de mal fan als ofesos de la rosa. Vet aquí la frontera. L'única i vertadera frontera, la que ignora la pell sentimental de la rosa o el cirerer. La que mai no sap el matís amable de la innocència que duu l'espina, l'absència del nòmada, la carn de frontera. No ens queda sinó l'Avinguda, la carretera, el camí, la direcció del qual decideix un cop de vent sobre el ciclista.

dilluns, 8 de setembre del 2014

Pel costat de Benimaclet


Ahir vaig fer l'etapa tot sol. I vaig eixir cap a l'Horta pel costat de Benimaclet. I si en voleu més detalls, deuria afegir que ho vaig fer pel costat De chez Male, M. Male, que va ser el meu mestre. Va ser un rampell. Perquè dirigir les meues pedalades fins la façana de la casa d'aquell que més em va dir de l'art de pedalar mentre callava, era tot un desafiament personal. Perquè de tècnica potser no em va fer ni cinc cèntims, en tot cas aquella seua dèria per la souplesse, malalt de París com era, però del sentit profund que duu al seu dintre el ritme i la trajectòria d'una bona pedalada ho deia tot amb la mateixa expressió críptica de sibil·la que el definia com a persona, i que només s'aclaria en oblidar-te'n la locució exacta que havia fet servir per aquell no-res que ho era tot. És a dir, mai. Em va colpir que la casa tingués la seua façana igual de fosca que la vaig conèixer a la meua joventut. Les finestres tancades i les persianes baixades a mitges. El balcó, però, mostrava tota la seua balustrada amb deterioraments que mai no m'hagués imaginat en persona tan primmirada com ell era. I vaig pensar si el seu actual aspecte físic no estaria representat d'alguna forma per aquelles cicatrius de ciment escantellat que, com l'inrevés públic del retrat amagat d'en Dorian Gray, mostraven a tothom les fulles seques que la nostra tristesa i els desenganys van deixant caure pel camí de la vida. L'observació atenta del rostre d'aquella casa, per dir-ho d'alguna forma, em va deparar una certa acidesa espiritual i un petit plaer sentimental, com era d'esperar. No vaig gosar trucar la seua porta. I només imaginar aquest acte manual de colpejar amb els dits els cristalls enreixats de la doble porta principal, o ben bé prémer el timbre del seu costat, em va fer recordar la cita d'en Bernard Hinault, el campió francès, el dur bretó, que ell feia seua amb complicitat irònica, i que comparava la puresa d'una ascensió ciclista al treball dels pianistes. Perquè segons explicava Le Blaireau, el teixó, les mans d'un ciclista mentre desgrana el seu rosari particular als grans ports, han d'estar al manillar -le guidon- amb la mateixa souplesse que el pianista ho fa damunt el teclat. Tota una metàfora de la meua vida, potser. Perquè els millors resultats sempre arriben si consideres més important la souplesse de les mans al manillar que la força de les cames als pedals. I ahir, però, si d'alguna manera jo sabia per endavant que no faria res per veure'l, que no mouria cap dels meus deus dits per cridar la seua atenció, què era, llavors, el que m'havia conduit fins allí? ¿La nostàlgia? ¿La nostàlgia d'un temps en que vaig aprendre a pedalar amb l'insegura souplesse dels pianistes? ¿D'un temps que va confondre'm per sempre en oblidar-hi les certeses dels nens? ¿O ben bé confirmar per enèsima que no hi ha cap etapa que puga repetir fil per randa les melodies que varen quedar al passat, cosa que sí pot fer-nos creure que hi fa la música? Què és el que jo vaig anar a buscar ahir diumenge pel costat De chez Male?.

dijous, 4 de setembre del 2014

501


No n'és el millor, mestre. És el que hi ha, el que toca desprès de l'anterior.
Un glopet.
D'altra banda, cap dels dos som paladars exquisits, em sembla.
Dos glopets.
Massa delicats per a pobres, deia la mare.
Tres glopets.
Però no massa estúpids per a prendre's seriosament els sommeliers.
Quatre.
No hi havia cap altra opció. Mai no va haver cap altra opció.
Cinc.
El nostre refinament és clos dins un raig d'oli travessat de sol.
Sis.
Si al damunt d'un pebrot o d'un rodament, què importa?
Set.
¿S'imagina vostè l'ànima carnosa d'un coixinet?
Vuit.
¿O la pell acerada del fruit torrat?.
Nou.
Que n'és d'aspre, eh, mestre? I de poc saborós. 
Però lubrica la ferida de les petites tristeses.
I deu.
Ah!, feliç aniversari, mestre, que ja me n'oblidava.