dijous, 29 de gener del 2015

Dekonstrukting Arkimedes

Yo, un kortadito… Jo, del temps… ¿Kortado?... No, kafè; kafè del temps. La kambrera marxa. Està més grosseta, no?. Mira kin kulet… Ya se lo diré a tu mujer… Karam, ni els amiks em deixeu gaudir de les petites alegries okulars… Arriba la kambrera i posa el kortadito al meu llok i el kafè del temps al del meu amik. Sempre fa el mateix, deu tindre un enteniment espekular. Molt grek. Dubtem si girar la taula o interkanviar les konsumicions, koses de ciklistes, i de greks, és klar... Optem per la darrera. Kom kè no li pose sukre al kafè, agafe el gotet, ke és a vessar, per buidar-lo dintre la kopa ke duu el kubito, un trosset de llima i uns granets de kafè -sí, amiks, al nostre bar de Nàkera, El Sol, el nivell és d'alçada, kom l'Oronet. Kollons!, kom krema. Però, tot i el dolor de la kremor als dits, puk, seguint el principi dels gotets komunikants, passar el kafè sense vessar-ne ni una sola goteta. ¿Goteta?. Escolta, tu kom pixes, dempeus o assegut?... De pie, koño, klaro… ¿I la goteta?... El meu amik no kontesta, fa un gest de displicència i, tot i no posar-li sukre al kortadito, el meneja amb la kullereta, amb kura, perkè també és a vessar. És el seu petit homenatge als temps dolços, a Les plaisirs démodés. Kojones!, kómo kema… Akaba d'agafar-lo amb els dits. ¿Vols el kubito?, jo ja el tink tebi… Bueno… Hi ha el perill, però, de l'Arkimedes… Kómo?... Sí, home, ke es manifeste l'Arkimedes. Ja m'entens… No. Manifiéstate!... Li pose el kubito al kortadito, i li kau amb força perkè em lliska de la kullereta i, efektivament, l'Arkimedes és manifesta. Xooop!, ja t'ho deia… Sí, ke se ha manifestado, sí. Me has tirado la mitad del kortadito a la mesa. I això em fa pensar que l'Arkimedes va deskobrir el seu principi homònim fent-se un kortadito de màkina a kualsevol platja de Sirakusa. Li kremaven els dit, li va posar un kubito al gotet i kom kè la beguda va akavar a la taula, tota plena de gotetes, donks va enunciar el seu principi: "tot kos submergit en un kortadito experimenta una empenta kap a la taula igual a la kremor dels dits sobre el gotet". Però el meu amik no hi és d'akord. ¿Kafé en la Antigua Grecia?... Ei, ke ja el koneixien a l'Orient. Ke hi havien unes kabres molt aficionades als granets, ke es posaven kom una moto... ¿Arkímedes? Arkímedes era un kochino. La kosa fue que su mujer le obligó a bañarse, porke desde ke se kasaron no lo había hecho, y ya iban para las bodas de oro. Fue meterse en la bañera y enunciar su principio: "todo kuerpo sumergido en una bañera experimenta un impulso hacia el kortadito igual a las gotitas que akaban en tierra"... Jo krek ke la kulpa de tot plegat la té en Newton. Si hagués deixat en pau la poma, hores d'ara les koses no kaurien al terra o a la tapa… Ké verdad! Y mientras una de las grandes familias de la kosa nostra ve kómo un asesino le abronka a un ladrón la lekción del Kuo Vadis?, kon un relaxing de kup of kortadito, al sur más sabio de Europa kizás komienzan una nueva Odisea… Kina veritat!, kè bé ke li keda el kulet…

diumenge, 18 de gener del 2015

Sant Antoni



De la festa de Sant Antoni tinc uns records macerats pels bitllets d'apostes, les hores mortes a la "paraeta" de Ramon, "el cacauero", l'amic del pare, "paraeta" al mostrador de la qual les converses de "roba estesa" censuraven tot el que val la pena aprendre a la vida, i que el Ramon tenia als baixos del Canódromo Avenida, records amanits pel "va, puja i dóna-li un beset a la tia", i també pels rotllets, rodons com a rodes de bicicleta i durs com a pedres de cantera, que la tieta ens portava el dia que es festejava el susdit sant. Perquè la germana menor de la mare treballava al Canódromo, i a mi em feia certa il·lusió aquesta festa que no ho era, aquesta festa que no era festa, que era un dia de corrent, d'escola, una festa inesperada a l'arribar a casa acabat el matí de col·legi, perquè no sé quin frare havia beneït els gossos al canòdrom, i potser la pista i tot, i les havien fet anar de matí a les xiques -les venedores de bitllets- i els gossos, i jo em trobava amb la festa a casa, de sorpresa, les millors, festa que, per la gràcia dels pobres llebrers, ens deixava al damunt de la taula del menjador una bosseta de paper amb mitja dotzena d'uns rotllets de pasta de pa que no hi havia dentadura humana que li clavés el mos. I jo, que encara tenia que posar-me de genolls a les cadires de casa per a arribar al mig de la taula, lloc on l'oblit dels comensals deixava l'ofertori, vaig començar a associar al pobre Sant Antoni amb el pa dur, el pa de la postguerra, que els pares descrivien amb tota mena de detalls de color, textura, sabor i efectes secundaris, i amb les costelles a flor de pell i de pèl dels pobres llebrers, que jo, en la meua innocència, creia només menjaven els maleïts rotllets d'hivern, no de primavera, tot i que anys desprès  arribaria a la conclusió que potser aquests darrers, els de primavera, també tenien a veure amb els gossos. Ah, els llebrers, gossos amb anatomia del ciclista agonístic, dels famèlics rodadors eterns de la pista, del ciclista contractus de les contrarellotges, cos de fam i supervivència,  de clavar-li la dent a la llebre de drap o potser que l'endemà no faràs el camí de la gossera a la pista de curses. Perquè tots els matins del món són camins sense retorn. Ah, els llebrers, els gossos de la meua infància, amunt avall pel meu carrer, en grupets de cinc o sis, com els rotllets i els ciclistes, magres, com els rotllets i els ciclistes, ossuts, com el rotllets i els ciclistes, sempre muts, com els ciclistes, amb els seus morrions i l'esguard trist dels vençuts per un tros de drap blanc, les manetes d'un rellotge o d'allò que s'aprèn a la vida i oblidem al bell mig de la sobretaula dels records.

dilluns, 5 de gener del 2015

Per lliure



Lo mejor que le podía pasar al Madrid, que el Barça perdiera… Què ho dius, pels punts?... No, hombre, no. Porque así los primeros veinte minutos de información, que normalmente son para hablar del Cristiano Ronaldo, no hicieron más que criticar al Barça. Que si Luis Enrique, que si las bandas, que si no jugó Messi, que si este equipo está muerto… Els morts són les persones més generoses que conec… Sí, generosos sí que fueron los del Barça. ¿Te quito más de arriba?... Si no queda res… Vale... No, ho dic no només perquè els morts ens deixen totes les seues pertinences personals -bicis, flautes, llibres, cançons, corones...- i el seu suposat patrimoni -si és que la suposició era correcta- sinó que, a més a més, els morts van per lliure, com la meitat de les estrelles de l'Univers, ho he llegit, els morts són uns àcrates vençuts i convençuts: "si n'he perdut la vida, què se me'n fot el món i l'inframón?"... Y tienen toda la razón. ¿El cuello en difumino?... ¿Vols més generositat? Dante, la va espifiar, amb tots els meus respectes… ¿Dante, dónde juega?... És del Calcio… Ah!... Perquè ni infern ni purgatori ni paradís són la quarta residència dels morts. No. Els morts si es converteixen en alguna cosa és en estrelles… Como el Ronaldo?... No, en estrelles lliures i àcrates, no subjectes a galàxies, una mena d'Stellae vagante, com els clerici vagante, els Goliards, els dels Carmina Burana, però en cos d'estrella, ballant i cantant per l'èter infinit de l'Univers… Otros del Calcio?... Això. ¿Saps?, les estrelles del rock, les autèntiques, eren lliures perquè tenien ànima de goliard o de mort; com si tots plegats, morts i cantants, formaren una aristocràcia de sang roja i negra, de butxaques buides o plenes, tant s'hi val, però sense cap ambició dinàstica, molt al contrari dels reietons que de tant trepar i trepar a la infrahistòria universal i local, acaben celebrant el cap d'any a qualsevol restaurant del món que s'anomene Ivy… The Ivy. Menudo pájaro, y sin la parienta… Ah, mardito inglés, de tant en tant l'encertes. Vet aquí, un rei mort -abdicaret vagante- que va per lliure a l'inframón de Beverly Hills, als pujols de la qual deu haver anat a beure les seues famoses Aigües: "Quillo, un agua on the rocks", com alternativa medicinal, és clar, com l'homeopatia: "Sóc un mort homeòpata"… Pero eso es una borbonidad. ¿La raya a la izquierda?… Si ho aconsegueixes. Però la banda esquerra la tinc tan… Pues mira los griegos… Què tens en contra dels grecs?… Yo, nada. Pero la Merkel los quiere fuera del Euro… També ho estan els anglesos, i ningú no els hi diu res… Pero no es lo mismo, ellos inventaron el fúbol, los colegios exclusivos… Fins i tot per a terrissaires fracassats… Y el mardito inglés… Això, res de filosofies -bé, l'empirisme, una filosofia de l'ací i l'ara- ni Acadèmies Platòniques… Igual les va mejor ir por libre… ¿Ho dius pels grecs? Demostrada queda la incapacitat de la Humanitat per a accions col·lectives, però els grecs són els grecs… Pobre Sofía, con quién habrá brindado por el Año Nuevo… Més bé, per l'any mort. Imagine que amb L'Elena, el fill i la nora… Creo que la Elena insistió en seguir las campanadas por Canal Sur… Sí, això diuen... Y que el Felipe, al acabar por fin las uvas, alzó la copa victorioso: "A año muerto, año puesto" Ja, i que la Leti el va corregir: King dead, king sinceY que una lagrimita dejó ir la Sofi al cerrar la cajita. ¿Te afeito la patilla?… Sí, of course. Ah, mardito inglés, de tant en tant l'encertes. Granota news, comencem bé.