dilluns, 23 de febrer del 2015

IAG

Tot i el Motilium, encara no he pogut arribar al final.

Potser molts dirien el mateix: IAG, expressió més o menys onomatopeica de fàstic davant una realitat que ens supera i ens produeix una mena de vergonya aliena panexistencial. Posem per cas el famós -i no han passat encara les 24 hores de rigor, ¿mortis?- el famós #Caloret. Perquè la intervenció -per cert, que no hi ha cap persona que la intervinga a aquesta senyora d'una vegada?- de Na Rita és una de les millors antologies del que ella i els seus acòlits pensen i saben de lo valencià, amb lo Cant i sense. Qui pot superar esperpent franquiller -de falla i franquisme- tan gloriós?... Encara no ha nascut valencià ni valenciana que li arribe a la sola de les sabates a la susdita, ho reconec. Però IAG com a locució que precedeix amb l'habitual i gruixuda bava el vòmit compulsiu produït per una digestió col·lapsada, per una obstrucció estomacal com a conseqüència de la ingesta d'una podridura en forma tan shakespeariana com lo fred del verano -i que deixa el memorable l'hivern de nostra desplaença del pobre Ricard III en un infantilisme de vell que repapieja... sense segones, eh!-, l'angúnia d'un esforç dut al límit intentant desesperadament seguir la roda de tan inefable routier -també sense segones- no dic jo que no, però no puc dir que sí. No n'és exactament aquesta cosa, per dir-li d'alguna manera. No, no. Nein, nein, que diria certa envejosa. I ja que parlem de teatre, i del bo, superar aquest deliciós sketch tan valleinclanesc on l'acudit i el sublim es barregen en un beuratge de verí selectiu que aniquila els enemics i nodreix els seus, i de títol tan inversemblant com Lo Caloret, és el nou desafiament per al que queda de l'escena valenciana, amb Casal i sense. Però no, em reafirme. Nein. IAG és molt més, és una aspiració ultramarina, d'incògnits horitzons shakespearians, no, millor, vargallosescs -nouvingut actor, diuen- perquè IAG -tot i que ells ho dissimulen posant la preposició a les sigles: IADG- és açò... Quin fàstic, Vicicle, què horror, i encara no han passat 24 hores del #Caloret, per favor, vaig a vomitar! No cliqueu, amics, no cliqueu!

dijous, 19 de febrer del 2015

Finisterre cape


No hay nada peor que un merluzo que se cree o se las da de tiburón, y más si es un Feíto del Atlántico y no un Bonito del Norte. Ah!, ¿y lo mismo sería si en lugar de merluzo fuese un besugo?, pues sí. Porque hay cosas de besugo que de tanto decirlas acabas con la boca de un merluzo, y viceversa. Y es que cada 8 años -dos períodos de mandato- ocho millones de toneladas de plásticos -de Mm, mierda moderna, con perdón, y a millón de toneladas por año, más black imposible- van a parar al mar, y eso tiene que notarse, eso tiene sus consecuencias. Aunque entre "M" y "m" aparezca una "B" de bici, como podéis ver en esta foto anfibia. Porque de tanto comer Mm, las sardinillas acaban creyéndose atunes -no rojos, claro-, es el llamado síndrome de la aleta envidiosa. Algo así como aquella cosa de la envidia del pene


-órgano anfibio donde los haya- que en el presente caso sería la envidia de la "t", cuya superación depende de la cantidad de abdominales que dediques para convertir una aleta en un/a atleta, o bien del número de limones que huelas entre abdominal y abdominal (Mariló, con M, dixit). Así las cosas, en este tiempo que nos ha tocado vivir, donde triunfa el amor a hostias y las paellas de deconstrucción -la Mm de las seducciones- quién no echa en falta al salvapatrias, alguien que, como un salvamanteles, proteja a la ciudadanía de sus propias babas?. Sí, héroes de capa y espada; o por lo menos de capa, si es que la espada no es de naturaleza anfibia. Héroes, que escalando las más altas cotas de la deconstrucción y la miseria, escriban sus memorias como una lucha propia y hagan palidecer al personal de pura endivia anfibia. Y ya que estamos, festejemos, pues, el entierro de la sardina. Granota news, Finisterre cape.

Tranqui, que la capa aguanta.

dimecres, 11 de febrer del 2015

De realitats i ficcions


Ho reconec, la realitat em supera: no suporto Mozart sota terra, és a dir, underground. Qui va ser el malpa… que el va seleccionar com a músic ambiental dels vagons del Metro? Sens dubte, algú que l'odiava. I, per perversa extensió, que odiava la música i la humanitat sencera. Concert de clarinet (L'Adagio, of course) La flauta màgica (Obertura i Regina de la Nit, més of course)  Concert de violí (El de sol,  metaofcourse) Sonata per a piano (la fàcil, recontraofcourse) Simfonia (la de sol menor, recontrametaofcourse). Cony, que lleven la música, per l'amor de déu, que lleven la música de Mozart. Si, a més a més, no se sent res. I mireu que encara tinc bona oïda. Conseqüència: tot i el fred que fa, agafo Valenbisi. Metaconseqüència: arribe ben d'hora al treball. De fet, la porta encara és tancada. I arribe gelat i amerat. ¿Podem entendre realitat tan paradoxal? Recontraconseqüència: Au!, al bar. Un timonet, si us plau. Bé, la realitat, és ben distinta: un tomillo, por favor… No tenemos… Pues una manzanilla… ¿Con limón?... Bueno… Un paleta s'acosta a la barra. Porta els guants de treball mig ficats a la butxaca posterior esquerra dels pantalons. Arrossega el seu braç dret i part del cos per la pedra del mostrador mentre mira de cua d'ull el televisor on fan un reportatge sobre l'Antonio Banderas que es diu La niña de mis ojos. La veritat, no sé quins ulls ni quina xiqueta volen referir-se. Vol menjar, el paleta, no el Banderas, però obvia aquest tràmit i va directament a la copa de rom Negrita -com a substitutiu de l'Ensalada?. Y un carajillo para el colega. Cóbrate los dos. De sobte, es dirigeix als entaulats que són al seu davant. Dispara les celles cap al televisor i: Ese sí que sabe. Como el Raphael. Te podrá gustar su música o no, pero también sabe.  I fa que sí amb el cap. Els entaulats no saben què dir-li, ni jo què pensar -què cony pinta ací el Raphael, l'Escola o les Estances?- i optem per mirar el racó buit que és sota la tele i al seu dintre. El que buida, però, la copa d'un glop fulminant, sense mirar ni dubtar ni respirar, és el que sap dels que sí saben, tot i que no sap què és el que ells sí saben. S'acosten dues dones. Volen pagar. Ticket?... Sí, of course… Són del Sindicat. I pel que es veu, mengen a la nostra salut. ¿Mans brutes? No sé, ja sabeu: la realitat em supera. La xica em serveix la infusió amb llima. Gracias… I el seu color daurat, lleument ros, suaument rosa, com d'esperança adolescent al bell mig de l'aroma florit de la llima m'emociona. La meua ànima vibra com si les seues cordes esmicolaren el so dolç del vent ondulat sobre la ficció del món. Com si de l'interior de l'asfalt brollés Orfeu amb la seua arpa i la melodia de la infinita bellesa que mai no va ser sepultada per les tones de terra d'aquella fossa anònima. Si es que es para darse con un canto en los dedos, diu el jove vell, dos Mateus en un, el bevedor d'Ensaladas. I potser que té tota la raó, perquè gairebé no li queden de dents. I riu. I jo pregue perquè els del Metro deixen en pau el pobre Mozart, que ja el varen soterrar al no-res dels underground, i perquè la tendresa infinita d'una arpa i una flauta mai no la programen sota terra. Recontrametaconseqüència: si us plau, un rom amb llima que endrece la malenconia.