INEM

No sé si el meu benvolgut Marcel va tornar, com qui no vol la cosa, com si d'una distracció de l'ànima que deixa el seu cos a la primera cantonada desprotegida, al seu estimat Liceu Condorcet. Jo ho he fet. Dijous de vesprada vaig trepitjar el passat amb la inquietud de qui sap que ningú no l'espera, de qui s'ensuma que el lloc on deixarà caure el cos travessat de contrallums i capvespre se n'havia oblidat fa anys i panys de la seua ombra de camals curts i mitjons fins als genolls. He tornat al meu INEM, al meu Instituto Nacional de Enseñanza Media. I les raons són secundàries. La lògica explícita d'una crònica sempre és secundària. El cas és que jo hi era. I si llavors, fa anys i panys, Tous les matins du monde, hi havia un pupitre, una classe, uns professors i unes hores dedicades explícitament al compliment d'una condemna imposada pel sol delicte d'haver fet el darrer setembre els meus primers deu anys, i unes finestres amigues al rerefons dels somnis pels meus ulls aliens i els ulls d'una Albertine per als meus sentiments a parts iguals compassats de pell dolça i llavis clausurats, dijous la nostàlgia no va poder entabanar el miratge dels records i els sons d'una melodia previsible. I la melangia va tindre prou amb el llum de recepció encès sobre la intempèrie creuada pels silencis dels absents. Què són els records sinó les fronteres dels sentiments? Vaig retrobar la rancúnia de qui llavors ja vivia la vida com una ofensa personal i no perdia el temps amb personatges secundaris. La sorpresa amable de qui et busca a les capritxoses pàgines de la memòria i no et troba sinó com a complement d'un altre nom del passat. Jo anava molt en… Ah, sí… Beguem, beguem, amics, que la proba és dura. A la Sala d'Actes -ara ja no té de passadís central, greu error- vaig reviure l'adolescent que va pujar a l'escenari amb els versos que ningú no li hagués imaginat, i que el propi jove va ser incapaç de llegir-ne, i que no era sinó un parell d'aquells seus versos descompassats i tristos el que volia. Perquè va comprendre que l'equilibri de la vida era un desafiament solitari, sense escenari, un pedalar sobre la roda fina i ingrata dels desitjos i els patiments. I que poc importava l'aplaudiment si formava part del protocol. Beguem, beguem, amics, que potser els retrobaments no existeixen. I m'hagués agradat dir-li-ho al nen de camals curts i mitjons fins als genolls. I que feia molt bé de sentir por, molta por, i que potser encara deuria sentir amb més força aquell glop del tràngol travessat de por. Que la vida és plena dels ofesos de la vida. I que tot i l'aparent desmesura de la por d'un xiquet, mai no serà prou prevenció per pal·liar les fronteres de la mediocritat, dels sentiments, dels records, dels que no saben apreciar els petits grans regals de la vida.