dijous, 24 de desembre del 2015

555


Conte d'Hivern

El professor Adelfuns, fent honor al seu cognom, havia preparat amb molta aplicació la seua conferència sobre el valor transcendental del nombre 555 -interpretació cabalística inclosa- a la producció de tecla d'aquell gran compositor napolità de festiu nom que va morir a Madrid 72 anys desprès de fer coincidir l'any del seu naixement amb el d'un voluntariós músic d'església alemany, un tal Johann, i amb el d'un immigrant alemany (sic) també músic, que acabà els seus dies fent Oratoris amb cert èxit de públic i crítica per als sempre imprevisibles públic i crítica londinencs, un tal George. Tres cincs, tres músics, i un sol any d'epifania. Sempre li havia intrigat aquella xifra tan rodona que repetia tres vegades el mateix guarisme en que acabava el compartit anno nativitatis dels tres músics. ¿Una mera coincidència? ¿Una casualitat més o menys afavorida pels manaments hormonals? ¿O hi havia alguna raó amagada al darrere de tan sorprenent número, repetició i any? I com que el factor endocrí sempre li havia semblat bon començament per a les seues perquisicions, va recordar Descartes i la seua afirmació sobre la glàndula pineal como la principal seu de l'ànima. Perquè, a més a més, aquell paràgraf d'un dels cartesians o no -segons el color del cristall, ja sabeu- més fidels, en Cyril Scott -el seu mentor londinenc a la jovenesa- on es preguntava sobre la coincidència esmentada, li havia posat la mosca metòdica darrere l'orella -mai millor dit si en parlem de músics: "Per a contestar tal pregunta deuríem recórrer a les doctrines ocultes… únic mitjà per a eixir-nos de la dificultat. Ara bé, les ciències ocultes afirmen que l'home no n'és simplement un cos físic, sinó que compenetrats amb aquest n'hi ha d'altres més subtils, especialment el sensitiu, el mental, l'intuitiu… és essencial afegir que els susdits cossos són perceptibles per al psíquic avesat, però no per a l'home corrent, perquè només el psíquic ha conreat les facultats latents de dues glàndules cerebrals, la pineal i la pituïtària." (Fin de la cita) I així va començar la seua dissertació, aquell dijous fred -tititatata- de desembre que feia coincidir la seua actuació vespertina amb la Nit de Nadal. I a la que el públic li va replicar amb una inquietud -tititatata- literal, llevat del Santa Claus de pega del racó. Que com a conseqüència de tals premisses d'inspiració cartesiana l'Adelfuns -i també en Cyril- acabés explicant a la seua audiència que la música afecta al cos sensitiu, alias vehicle astral, fet d'una forma molt rara de matèria, li semblava un detall secundari, fins i tot insignificant. Tot i que per al públic fos causa inquietudo. Tant secundari i insignificant com que la grandesa de la música -va afirmar escridassant-los, davant la general inquietud litteralis- depèn de la velocitat de vibració del so o que tota composició musical produeix a l'espai astral una forma de pensament i de color, i que segons siga aquesta, així serà el valor espiritual de la composició. Per exemple -va concretar l'inestable Adelfuns, tititatata, intentant assossegar els inquiets presents, tititatata- si els colors dominants són el lila, violeta, blau, rosa, groc i el verd poma, l'obra tindrà un valor espiritual intrínsec. I va concloure, però, que tot açò només pot emprar-ho qui sap despertar les facultats latents  de la glàndula pineal i el cos pituïtari. I aquesta ultima afirmació era la que més interessava a l'Adelfuns, que amb un mig somriure caigut i uns ulls de febril sapientia infusa -tititatata- volia indicar al seu públic la translúcida relació de les seues raons i la incògnita a tres bandes de la partida plantejada. Com a introducció va considerar que era més que suficient. Però els que hi passaven -tititatata, perquè quiets, el que es diu quiets i parats no hi havia cap, llevat del Santa Claus del cantó- el miraven de cua d'ull i l'escoltaven com un més dels sorolls que ornaven de certa tristor l'alegria contagiosa dels carrers nadalencs. Perquè si l'home té un cos terrenal, per què no pot tindre un d'altre astral?, va preguntar retòricament, iniciant el desenvolupament del seu raonament… Sí, home, i un de mantega, va etzibar-li un inquiet tititatata que passava. Qui negarà tal possibilitat?, va replicar-li excitat. I afegí: l'home del segle XXI, a l'adonar-se que tot és possible, s'ha ficat en un atzucac. Davant la glàndula pineal i el cos pituïtari es troba desarmat… I aquesta malaltia, senyor, li ve de lluny, va tancar l'únic no inquiet, el Santa Claus… Què vol dir?... Que ens salvaria sens dubte la perspicàcia, però la perspicàcia no n'és d'aquest segle, i potser que del passat tampoc… ¿Ho diu pel diumenge passat?... Ho dic perquè ens estem quedant congelats -tititatata- amic meu…  L'Adelfuns, gelat en fa i tremolant en menor -tititatata- va mirar-se la resta de la seua dissertatio -l'única refutació hores d'ara de la kantiana- va plegar el pòdium de dos pams sobre el que havia perorat al bell mig del fred gris -tititatata- i contagiós de la plaça i la vesprada, va posar-lo al basquet de la bici i va tirar cap a casa amb el seu discurs de 5 folis dins l'anorac, protegint-li el pit dels 5º sota zero del vent del nord. Eran las 5 en punto de la tarde, i el sentit més críptic del triple cinc se li escapava pels calfreds de la seua espina dorsal.

divendres, 11 de desembre del 2015

Candor

Marcelo

Conseqüent. Aquesta és la paraula: conseqüent. El que ha fet el pobre ministre I perpètua -d'interior, d'introspecció- és això, ser conseqüent. Conseqüent amb les seues creences més íntimes. Jo veig del tot natural que no només parle amb el seu àngel de la guarda -que, d'altra part, tots en tenim des de xicotets, segons ens explicaven a classe de religió, no siguem hipòcrites- sinó que, fins i tot, sàpiga com li diuen, Marcelo. Com no saber el nom del teu àngel de la guarda particular? Per favor, si tots ho sabem això. Al meu li diuen Eddy, no digo más. Por consiguiente, no sé a què ve tot aquest rebombori, la veritat. Perquè no és el primer al que se li presenta la Verge Maria sense previ avís: vet aquí la raó superba de les condecoracions marianes -mai millor posat l'adjectiu- o l'únic al que un núvol de sants, querubins, àngels o arcàngels li ronden el cap tal i com si d'un grapat de mosques al voltant d'una merda es tractés -bé, potser que el símil no n'és el més encertat, ho reconec, però la idea queda. En tot cas, l'única cosa que se li pot retreure al pobre ministre L perpètua -de pràctiques, és el que té anar sempre de cotxe oficial- és el seu candor, aquesta particularitat tan cristiana de dir veritats increïbles com a punys amb la naturalitat d'un bon dia pel matí. Candor, vet aquí una segona raó superba. Aquella per la qual els bons cristians al menjar li diuen fer un Refrigerio i a la festa grossa anar de Cuchipanda. Quanta, quanta innocència. I ja que en parlem de quantitats, quants àngels de la guarda aparcadors deuria tindre la exministra Mato, aquella pobre J perpètua -de…, bé deixem-ho córrer- a la que li brollaven Jaguars al jardí com si foren els set enanitos de la Blancaneus en clau bíblica, és a dir, de pedra? Candor, candor total. ¿O no n'és de candorosa la permuta d'aliances que el pobre bisbe R -de realista: la realidad es la que es, todo depende del cristal con que se mira- de Mallorca i la seua amiga n'han fet? Total, per un que deixa tranquils els escolans desoint les paraules d'aquell pobre càndid C perpètua -sobren les explicacions- que deia ser fill de déu. Sí, candor. El candor del ministre F perpètua -de fiat lux, no de Fernández- rebent d'amagat a la penombra del seu ministeri pasqual al pobre R perpètua -de Bankia- sense saber si es tractava del lladre bo o del roín. Quant de candor, Pare Bru, quant de candor. Ánimas benditas, me arrodillo yo.

dimecres, 2 de desembre del 2015

Zombilandia


Així, a bote pronto, i com a conseqüència d'aquest món que no és món del tot, si és que ningú sap què cosa és ser món del tot. D'aquest vivo sin vivir en mí que ens posseeix intentant esbrinar quin segment horari és el més econòmic per a engegar la rentadora, i si, ya que estamos, paga la pena aprofitar i posar el bullit en marxa o millor esperar al voltant de les quatre de la matinada, quan la pròstata o l'insomni demanen la seua quota de pantalla, i combinar el bullit matiner i la dutxa ben d'hora ben d'hora; o millor fer el bullit en la dutxa i ficar la pròstata i l'insomni a la rentadora, o bullir la pròstata insomne i dutxar la rentadora, ves a saber. Perquè com que les desgràcies no venen totes soles, Mariano, filósofo -oxímoron que justificaria la retirada urgent, per via d'apremi, per tot el mal que n'ha fet a la salut mental de la població, d'aquesta matèria a l'ESO- engega la seua particular porta giratòria fent de comentarista esportiu, i va i diu, amb la pròstata o l'insomni, ves a saber: la mejor defensa es una buena defensa. Sí, com si fos un acudit d'Eugenio. Gloriós, ho reconec. Homèric, que hagués dit en Michaleen Flynn. Tot i que potser hauria d'haver precisat si la mejor defensa es un buen plasma, o un atril de ausencias -què poètic, per favor-, o, directament enviar a algún otro, y si se llama Niña Soraya, es muy mejor y mucho español. Perquè a París -ai, sempre ens quedarà París- ens ha deixat la perla de descarbonizar la economía, que deu estar relacionat, dic jo, amb els Reis Mags, es un suposar, o deixar de pagar en negre, com és més que habitual quan fem alguna reforma a casa o ben bé a la seu del partit. I arribats a tal conjuntura, qui pot negar que Paul McCartney no la va palmar, i el paio que cueja pel món que no és món amb el seu nom i aparença no és el vertader Paul sinó un ninot paulí? Perquè si el Bin Laden no és mort, ni tampoc l'Elvis, qui s'atreveix a discutir-li al paleta que m'ha apanyat el sostre del menjador -i al que hem pagat amb factura descarbonizada amb IVA- que Gil y Gil encara és viu, com ell diu estar més que segur? Perquè quina casualitat -argumenta amb la pastera a la mà esquerra i la plana de lluir a la dreta- que la espitgés quan començaven a investigar l'Ajuntament marbellí. Molt perspicaç, sí senyor. Raó no li falta. Així, aquest món que no és món, no és sinó un desfilar de morts ben vius i vius ben morts, Tancredos defensius mucho desesperats, curses velocípedes resurrexit dominus, bullits, rentadores i dutxes d'imaginaria o Waltdisneys congelats a l'espera del judici final on tothom recobrarà la pròstata perduda i rentarà l'insomni d'un matí d'hivern sense calefacció.