divendres, 11 de desembre del 2015

Candor

Marcelo

Conseqüent. Aquesta és la paraula: conseqüent. El que ha fet el pobre ministre I perpètua -d'interior, d'introspecció- és això, ser conseqüent. Conseqüent amb les seues creences més íntimes. Jo veig del tot natural que no només parle amb el seu àngel de la guarda -que, d'altra part, tots en tenim des de xicotets, segons ens explicaven a classe de religió, no siguem hipòcrites- sinó que, fins i tot, sàpiga com li diuen, Marcelo. Com no saber el nom del teu àngel de la guarda particular? Per favor, si tots ho sabem això. Al meu li diuen Eddy, no digo más. Por consiguiente, no sé a què ve tot aquest rebombori, la veritat. Perquè no és el primer al que se li presenta la Verge Maria sense previ avís: vet aquí la raó superba de les condecoracions marianes -mai millor posat l'adjectiu- o l'únic al que un núvol de sants, querubins, àngels o arcàngels li ronden el cap tal i com si d'un grapat de mosques al voltant d'una merda es tractés -bé, potser que el símil no n'és el més encertat, ho reconec, però la idea queda. En tot cas, l'única cosa que se li pot retreure al pobre ministre L perpètua -de pràctiques, és el que té anar sempre de cotxe oficial- és el seu candor, aquesta particularitat tan cristiana de dir veritats increïbles com a punys amb la naturalitat d'un bon dia pel matí. Candor, vet aquí una segona raó superba. Aquella per la qual els bons cristians al menjar li diuen fer un Refrigerio i a la festa grossa anar de Cuchipanda. Quanta, quanta innocència. I ja que en parlem de quantitats, quants àngels de la guarda aparcadors deuria tindre la exministra Mato, aquella pobre J perpètua -de…, bé deixem-ho córrer- a la que li brollaven Jaguars al jardí com si foren els set enanitos de la Blancaneus en clau bíblica, és a dir, de pedra? Candor, candor total. ¿O no n'és de candorosa la permuta d'aliances que el pobre bisbe R -de realista: la realidad es la que es, todo depende del cristal con que se mira- de Mallorca i la seua amiga n'han fet? Total, per un que deixa tranquils els escolans desoint les paraules d'aquell pobre càndid C perpètua -sobren les explicacions- que deia ser fill de déu. Sí, candor. El candor del ministre F perpètua -de fiat lux, no de Fernández- rebent d'amagat a la penombra del seu ministeri pasqual al pobre R perpètua -de Bankia- sense saber si es tractava del lladre bo o del roín. Quant de candor, Pare Bru, quant de candor. Ánimas benditas, me arrodillo yo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada