divendres, 26 de febrer del 2016

ARCO


Quan em va dir que deixés la bici a l'entrada, lligada al ferro que eixia de la porta, vaig quedar-me ben parat. És que l'exposició no n'és pas per a esperits sensibles, em va aclarir. Bé, i jo?... ¿Tu? Tampoc no sé si ho suportaràs, la veritat… Però, quina mena d'exposició és aquesta?... Art viu, amic meu… El gran art sempre és viu… No pots ni imaginar com de viu és el que anem a veure… Quan de misteri, quina intriga. ¿Segur que és una exposició de quadres, i no una ensarronada?... Home de poca fe… A la tauleta que donava pas a la sala, no hi havia l'habitual exposició del catàleg de l'exposició -no he pogut resistir-me al joc de paraules, ja em perdonareu. Al seu lloc hi havien bosses, moltes bosses, ben alineades, com les dels avions, i també auriculars, com els dels autobusos. L'estomac se'm va encongir, i les orelles també. Què són, quadres gore amb visita guiada heavy metal?... No exactament… A la fi, vàrem entrar a la sala, que com a toc entre inquietant i macabre -massa teatral per al meu gust- reproduïa a la part superior de la porta les paraules del Dante: Lasciate ogni speranza, voi ch'entrate. No seria per tant la cosa. D'antuvi em va semblar un infern molt convencional: els quadres tenien una lacònica etiqueta amb el seu títol, i estaven ben alineats al voltant de la sala. El primer es deia: Gnoms. La seua estètica  recordava les icones russes. Reproduïa un gnom -rus,vaig pensar- allargant, amb passes maldestres, les seues cames tortes. No li veig el vòmit enlloc… I no havia acabat la frase que de sobte el gnom va començar a udolar i convulsar-s'hi. Era espantós. Mil, dos mil, tres mil, quatre mil… I cada volta que pujava un miliar, el gnom, representat com un trencanous -¿homenatge a Txaikovski?- anava amputant-s'hi  els dits de la mà dreta amb el trencanous que duia a la mà esquerra. Yo te quiero Alfonso, coño, te quiero, coño..., vaig sentir pels auriculars, i el gnom va quedar sense les seues cames tortes, cercenades pel desassossec de la comptadoria mentre la sang empastifava la catifa de bitllets escampats. Caram, sí que es viu, sí. A Goms, li seguia Il vecchio castello. Un trobador, de cabells blancs Bernat de Benavent, cantava sota el balcó. Soy un yonki del dinero. I la mà del trobador, convertint-se en urpa, trencava les cordes del llaüt, mentre li canviava la cara a la de Barcebrú i el seu ventre anava inflant-se perillosament. Sé fuerte, Luis. I els budells li rebentaven esguitant les fulles de l'enfiladissa, darrera oportunitat d'amor per a la midons amb cos de pedal. La pudor s'escampava per la sala. Vaig patir la primera arcada. Tuileries. Arribe al tercer quadre, i ja no sé què pensar de com està l'art contemporani. A l'albereda d'un jardí n'hi ha un grup de xiquets. Em tranquil·litze. Pel que canten, sembla que ja no tenen escola. Bé, que mai no l'han tingut, tant sols uns barracons a preu de vivenda de gran luxe, però que el xàfec se'ls ha endut barranc avall. Que llueva, que llueva… I els nens es refreden, i tussen, i ploren. I jo no sé com abrigar-los, com consolar-los. La boca negra d'aquell home de roba negra i alçacoll baveja. Em desespera no poder donar-les avís del perill. M'entra un atac d'ansietat i fujo. Segona arcada. Bydlo. Un parell de bous tiren d'una carreta. La carreta, amb dues rodes enormes, diuen, és polonesa. I no es mou. No es mou. Potser les rodes són massa grosses. Potser. I, a més, el cap d'un dels bous cau degollat. I la carreta queda aturada, incapaç d'eludir el cap que hi ha per terra, mentre les potes cegues dels brau llisquen al fang sanguinolent. Ballet dels pollets en les seues closques. Piotr -Petinka, pels amics- i Albertovich celebren les seus noces. El banquet -cap cosa de socràtic- està preparat. Però els convidats no hi arriben. Els nuvis comencen a perdre els nervis i a recriminar-s'ho. Ya te lo decía yo… No, fui yo el primero en dudar... I cada volta que parlen, al fons del quadre, al punt de fuga, un tal Pavel riu a riallades desproporcionades. I els nuvis trenquen els rams, les flors roges, les roses roges, la vellutada consistència de les quals supura la pus verdosa i pudenta de les traïcions. Samuel Goldenberg i Schmuyle. Com el deu Jano, Samuel i Schmuyle són les dues cares d'un sol individu. L'un, arrogant: Que no me imputen, que no me detengan. Que me llamen y yo daré todas las explicaciones. L'altre, un ploraner: ¿Queda algo de humanidad? ¿En el periodismo, en la judicatura, queda algo de humanidad? Estoy harto. I Samuel-Schmuyle, de tant capgirar el cap i el caràcter, ofega l'oxigenació i el drenatge del seu únic cervell. A poc a poc, se li declara una hidrocefàlia. La pressió encefàlica és tal, que afecta els glòbuls oculars, i els ulls cauen de les seues conques. Cec, desorientat i tumefacte, l'esgarip que l'ix del fons de la seua por majúscula escampa l'halitosi de la mentida per la sala. Tercera arcada amb nàusea important. El mercat de Limoges. La còlera domina l'escena. Nadezhda i Kristina s'estiren els cabells. La primera, dóna un cop de peu al ventre de l'altra, mentre la segona li talla el pit esquerre d'una ganivetada. Del pit obert ix una serp blanquinosa que envolta el coll i busca ofegar la contrincant; però el ganivet, embogit pel festival de sang i odi, secciona la jugular de la dona-serp, que no cedeix l'ofegament, però li obliga a vomitar alacrans negres com si d'una font d'insectes es tractés. Els alacrans cobreixen la Nadezhda. Cuarta arcada. Catacumbes. Dues ombres visiten les catacumbes de París. Porconsiguiente i Muchoespañoles, són els seus noms. A la llum d'una llanterna semblen buscar no se sap què. Fan repàs de les deixalles humanes arraconades a tort i a dret, i amb presses. Es motivo de honda satisfacción... No, este no. Ponle el pedrusco encima. En caure-li el cudol al damunt, un líquid espès i groguenc esguita les sabates de les ombres. Aún le quedan gusanos, aclareix l'ombra de la dreta. Con éstos lo único efectivo fue la guillotina, la quimio de unas elecciones democráticas ya ves en lo que quedó. Váyase, Sr. González... No, tampoco… ¿Pedrusco?... Sí, cuidado con los zapatos. I en caure-li la pedra, esclata, socarrant la roba de les ombres. Aún le quedan gases de destrucción masiva, aclareix l'ombra esquerra. Somos sentimientos y tenemos seres humanos, afegeix l'ombra dreta. Si al menos Hitler y Stalin hubieran pasado por Pontevedra… Tienes más santo que una razón… La llanterna s'apaga. A les palpentes i caiguts, arriben al que sembla l'ossera principal. Españoles... Nos hemos quedado sin pilas… Ya no las necesitamos. Aquí están las nuestras… Me pregunto, quién arrojará las piedras sobre nosotros… No importa, también les guardamos una sorpresa.  La cabanya sobre potes de gallina. Una cabanya en forma de rellotge on viu la bruixa Barbellaga. Les seues potes de gallina li serveixen per atacar a qualsevol que se li acoste, sobretot els nens. No dimito; ni me lo planteo. Todo es falso. I a la bruixa li cau l'orella esquerra i després la dreta. Però ella, com si d'un Saturn cinc estrelles Michelin es tractés, continua triturant ossos de xiquets al seu morter. Li cau el nas, també el llavi inferior, i decideix llevar-se els cabells, i la perruca arrossega la seua cara, i perd el rostre, però els ulls continuen desafiant el passejant. Davant l'espectacle, la cinquena arcada dóna pas al vòmit convulsiu. Alleujat en part, vaig buscar l'eixida. A mà esquerra és el darrer quadre. La Gran Reixa de Picassentburg. Projecte d'una gàbia descomunal, en l'antic estil, amb cúpula en forma de rossinyol, per a honrar la memòria de tots els pardals del món. Fart de tanta maldat em promet a mi mateix no tornar a visitar mai més aquesta sala, ni aquests pardals. Vaig intentar esbrinar el nom de la sala, però només una lacònica plaqueta al costat de l'eixida servia de dedicatòria: A la memòria de Dorian Gray. I me'n vaig anar.

dimecres, 17 de febrer del 2016

L'escletxa del silenci


A la sala no queda res. El record, però, és ben viu. Fins i tot la pols cobreix irregularment l'estança. Deu ser la urgència per portar-se a corre-cuita els mobles, les caixes, els brocats… el Llibre. La decoloració parcial indica els llocs de privilegi que ocuparen els millors quadres. Als costats laterals hi són les portes. Les tancades amb pany i forrellat: Z, R, C... suggereixen capelles privades de sants innombrables, encara protegits. També hi són, però, les espanyades. Les capelles ultratjades, les violades portes de les quals colpegen els seus marcs instigades pel vent saturnal, com un estomac tan acostumat a la golafreria a compte dels contribuents, que en absència de despeses orgiàstiques es mossega a sí mateix víctima de l'autofàgia. D'altres han desistit, o n'esperen el moment propici de la darrera dentegada. Foren els primers en ser arrossegats per la fúria de les mentides descobertes, de les veritats interessades i la sentència que mai no pensaren escoltar de boca amiga: atente a las consecuencias. I els seus habitacles varen ser escollits per a recollir les defecacions dels seus antics germans, la Gran Familia, les necessitats biològiques d'aquells que encara persistien a la sala, atemorits, indecisos, mentre la gangrena s'escampava pels murs que tantes coses arribaren a sentir i veure dels confrares. La sala dels sortilegis que ningú no sabia com defugir. El Temple. Les bambolines apagades no neguen, però, l'escenari. El Teatre. Varen enaltir el terrorisme moral del saqueig institucional a través del cinisme de la seua escenografia obscena i d'honestedat ofesa. El Castell. I ningú no els va empresonar, però. Tot i que ens tractaren de titelles. Tot i la memòria. Tot i l'oblit terapèutic. A la sala no queda res. Les passes hi prenen una sonoritat teatral. I el visitant trepitja sense voler la paperassa abandonada que no pagava la pena destruir. El Llibre era una altra cosa. El visitant hi reconeix, fins i tot, llançada per terra, la projectada desfeta del seu barri, els plànols de la qual són ara fulles seques que el vent arrossega al seu caprici. Encara és viva, però, a l'èter llastimós de la cambra, l'obsessió destructiva, l'ànsia llaminera de barris o menges, territoris o bens, l'eco depredador. I al visitant, tot i la companyia, li sembla ser l'ésser més solitari del món, aquell que viu la solitud en companyia, l'esgarrifança de l'àngel exterminador: estoy en esto para forrarme. I al visitant, les psicofonies, l'espanten. I mira al seu voltant, per si de cas. El caloret, el caloret. I se li fa un nus a la gola. No pot llevar-se del cap la sensació d'estar a la rebotiga de la porcatera dels Soprano. Amiguito del alma. I abandona la sala arrossegant la bici amb la mà, el sorollet del pinyó de la qual s'escampa per l'atmosfera magnificant l'escletxa del silenci: the unanswered question.

diumenge, 14 de febrer del 2016

Ventus fugit

Parpalhòla, vòla, vòla,
Tos pitits son a l'escòla,
Se los vas pas secorir
Se van tots fugir.

Tu, amic meu. Tu, que vas pujar el Mont Ventoux a peu en attendant le vélo de Leonardo. Tu, que vas trepitjar la senda on els ciclistes moren col·lapsats pels seus somnis. Tu, que de segur vas parlar amb ell. I que li vas parlar de tu a tu. I que les paraules de la tal conversa mai no se les va endur el vent. Tu, mestre cançoner. Tu que vas fer de la cançó els llavis de l'amor. En tal dia com avui, l'amorós diumenge de les cançons mai no dites. Tu, Petrarca, amic, digues, cap a on fuig el vent, digues-m'ho. Perquè puc imaginar d'allò que fuig. Puc entendre que deixe el món, que arrossegue al seu pas tot el que trobe pels camins i els descamins, que llance a l'infern de mar oceànica tota l'escòria humana. Que l'infern -Dante, dixit- no n'és de foc sinó d'aigua. I que hi és a les simes abissals on va brollar la vida. Amic, cap a on ventus fugit? ¿És que n'està més que fart de fer sonar el món? ¿És que, esgotat, malhumorat, per les limitacions humanes, ha perdut la il·lusió de convertir els laberints dels camins en una orquestra de flautes? Perquè avui, a diferència de diumenge passat, el vent bufava amb inconstància i traïdoria. Si fa una setmana, vàrem patir la seua i noble constància, colpejant-nos la cara, sense embuts, amb força i innocència, avui era ben diferent. Avui, emprenyat, empipat, enfadat com era amb les desraons humanes, ens ha colpejat pels costats, a tort i a dret, de front, de cul, buscant desequilibrar-nos, llançar-nos a terra. Parava, s'amagava al darrere del no-res, i sortia amb la força d'una ganivetada per l'esquena. Avui el vent  anava per nosaltres. Però, on anava el vent, amic, mestre, on volia arribar i oblidar-nos per sempre mai? Pot ser que t'ho va dir i calles? Pot ser que et parlés del deslloc on l'horitzó marí descansa, del silenci del seu paradís innombrable, d'aquell laberint de quietud on el vent retroba el seu passat de parpalhòla?

dissabte, 13 de febrer del 2016

472.01


Querida amiga. Tú, que eres fuerte e indestructible. Tú, que haces honor a tu nombre. Tú, que tienes la paciencia insobornable de la autoridad conferida por años y años de estar en primera línea. Seguro estoy de que no tendrás inconveniente al oír mi voz reflexionando en voz alta, que ella se haga preguntas esperando la imposible respuesta de tus labios. Sólo así se sellan las grandes amistades, ¿estás de acuerdo? Para qué están los amigos, si no es para soportarse la debilidad de creer que el otro escucha con el mismo y vivo interés desde el que uno habla. Comienzo. Cómo es posible que una comida cueste, por mucho lujo de balneario resort, cinco estrellas GL -¿gran lujo?- del que presuma, la cantidad de 472.01€? Una comida de una sola persona, aclaro. Hay bicis magníficas por mucho menos. Sí, ya sé que soy un pobre, que las bicis no se comen, y que de lujos el máximo que he gozado es el de la presunción de inocencia, pero sólo la comida de un día ¿cómo puede llegar a ser igual a la pensión mínima de viudedad? Una pensión con la que pasa una familia entera, querida. Viuda, hijos, nuera o yerno y nietos, pongo por caso como modelo medio. Con sólo el IVA de la comida, 34.96, come esa familia de cuatro o cinco miembros una semana. ¿Alguien puede explicármelo?. Tengo un vivo interés porque alguien me aclare qué comió esa persona (sic). Creo tener derecho a que se nos detalle la minuta: qué comió, qué bebió, qué… Cuál fue el primer plato -y los aperitivos- el segundo, el tercero, los postres, copas, cafés y… Necesito que se me aclare este asunto. Un lacónico "restaurante almuerzo 1", no es suficiente concepto, lo siento. Y creo tener todo el derecho a las explicaciones porque el/la comensal cargó el monto al erario público. Sí, en concreto, pagó la inocentada el departamento de protocolo del M.I. Ayuntamiento de Valencia. Y que nadie me diga, por favor, que fueron necesidades de agenda, dietas, o lo que quieran. Que era el mes 8, agosto, vacaciones. Por qué tenemos que pagar entre todos la comida de alguien que está de vacaciones? Quién carga la sangría chiringuito y la paella guiri al departamento de protocolo de su empresa, si es que la empresa tiene tal cosa? Siempre pensé que el protocolo es la sabiduría de los necios. Ahora reconozco que estaba equivocado, muy equivocado. Los necios somos nosotros, los que detestamos el protocolo, y como último recurso hacemos preguntas retóricas a nuestra mejor amiga. Perdona, querida, por soportar esta necesidad de oír en voz alta todo lo que consume mis neuronas desnutridas. Y a ti te lo digo, amiga; a ti, que eres de fiar; a ti, querida Orbea, la que nunca se estropea.


Qué tipo más educado el Mariano, como tiene la mano llena de mierda...

diumenge, 7 de febrer del 2016

Et in Arcadia ego

Vídeo del meu amic i cunyat, Jorge Bascuñán

Diuen que la vida imita l'art. I deu ser veritat. Perquè trobem a faltar paraules que porten a la realitat allò que la imaginació fa sense adonar-se. El que passeja és diu passejant o passejador, perquè les passes són el motor de la seua complaença. Però el que ho fa al damunt d'una bici li diem… i mireu que no sols la complaença és ben complida damunt una bici, sinó que també ho són els somnis. I tal conjuntura ens obliga el neologisme. Li direm ciclejant o pedalejant o pedalant, o com vulgueu, que els neologismes són com les dolentes versions musicals. Vet aquí el ciclejant. Puja a la bici i enfila el camí. ¿Adónde el camino irá?... I també somnia camins. Tots somniem camins… tenho em mim todos os sonhos do mundo. I també duu d'espines al cor. Que tots duem al cor la nostra particular assignació d'espines, aquelles que mai no aconseguirem arrencar del tot. C'est la vie. I el cor viu. I pels camins que no són sinó un sol camí, la drecera dels sentiments ens reclama. És el cant de les sirenes: els camps són del color fred de la bondat, i el cel té l'aroma trencat dels records. Vine en mi, mariner. Vine al jardí submergit al perfum de la memòria, hi és la peau douce dels véritables paradis, aquells paradis perdus que vàrem abandonar entre els crits dels jocs, la llàgrima de cocodril i la fruita oblidada al marge per la dona gran. I la dona gran era la bruixa del conte. I la fruita era enverinada. I nosaltres no teníem de la impostura sinó la mentida apressada de la innocència, salconduit inexcusable de qui vol endinsar-se pel laberint arcàdic dels conreus i la geometria, de la terra amagada sota els teoremes indemostrables. Perquè els costats del triangle eren males paraules: catetos, hipotenusa -per l'amor dels déus, qui va nomenar la reducció del món?- i nosaltres rèiem. Perquè la terra era nostra, tot i el vertigen d'aigua que de tant en tant l'ofegava. Perquè la vida era nostra, tot i que el Temps, assegut a la vorera del camí, de la senda de les sirenes, escrivia els nostres noms al seu inventari, somiant el dia en que al mirar-nos els ulls li diríem: falhei em tudo… talvez tudo fosse nada. Sí, potser tot no fos res. I ja que la tarde cayendo está, potser ens adonàrem que la vida se'ns havia esmicolat per la serp d'un camí que els nostres somnis desconeixien. Yo voy soñando caminos. Però bons fills de la mar, també li faríem saber al déu del temps que en aquesta Arcàdia tan propera tant ens hi fa qui ens amenace amb la seua presència, perquè és nostrada facultat decidir on són els punts impropis al qual aquelles dues línies paral·leles hauran de trobar-se en un infinit en el qual la raó geomètrica i la temporal es pleguen a la voluntat i el pols del ciclejant.