dilluns, 28 de març del 2016

Tàndems


Divendres. El llibre tenia la part de baix deformada. Era la típica ondulació que el paper fa en assecar-se després d'haver estat mullat. Era un llibre prim, i duia al llom l'etiqueta d'una biblioteca. Ell l'havia tret de la petita motxilla. I ella seguia els seus moviments amb els ulls morts dels que ja no pensen les respostes. Els seus cabells de cendra, gruixuts, mitja melena, contrastaven obertament amb les macilentes galtes que emmarcaven unes parpelles blanquinoses i un nas infantil. Algun que altre fil de plata li queia pels costats d'aquella cabellera aliena a l'envelliment precoç del seu rostre. I aquests fils argentins semblaven continuar a la ratlla dels cabells negres i llargs, de Crist derrotat, del seu company. Varen obrir el llibre. I dic varen, perquè tot i que només ho va fer ell, l'encarà al bell mig de la parella, i tots dos el llegien al mateix temps. Ella li feia de tant en tant alguna observació silenciosa assenyalant la pàgina amb el dit, a la qual ell afirmava amb el cap. Tot indicava que no només llegien el mateix text, sinó que ho feien a la mateixa velocitat, amb una sincronia fóra d'explicació. Lectura de tàndem, vaig pensar. O, almenys, jo no vaig trobar d'altra causa. Però alguna cosa em deia que una profunda raó guiava aquella lectura compassada, com si dos músics seguiren una melodia sorda sobre la paradoxal partitura del seu silenci. Tenia curiositat per esbrinar el títol del que llegien. Però la portada del llibre estava massa caiguda. Vaig esbrinar l'editorial, però, i, amb una vaga idea de la portada, vaig trobar el llibre a la xarxa: El candelabro enterrado, de Stefan Zweig. Només una circumstància, però, podia explicar ara aquella escena als meus ulls, atès el seu compartit interès: aquells joves embellits deixaven la seua condició de personatges i es convertien en lectors de la seua pròpia història. Així, amb la distància, era que podien entendre tot el que havien viscut sense plena consciència dels fets, del secret que Benjamin Marnefesh es va dur a la tomba, de tot allò que els havia envoltat dins aquelles pàgines deformades on no van ser sinó figurants anònims. I tota la tendresa de l'amor va concentrar-se al braç amb que ell guiava des de la cintura el cos deprimit de la xica mentre pujaven les escales automàtiques del metro. Dissabte. Als matins fa fred de ponent. Camí del mercat passe pel banc per traure diners. A l'entrada, i aïllats de la resta de l'entitat bancària, hi són els caixers automàtics. I en aquest reduït habitacle fan el seu dormitori els desheretats. Una parella dorm a terra. Fa pudor acre de pobresa. De cossos impregnats del caliu desigual dels llits improvisats. D'una higiene condicionada per la roba que sempre hi és sobre el cos. D'un destí que va abocar-los a un tàlem públic, d'impúdics cristalls i un amor indefens. Els dos han adoptat la posició fetal. Els dos sobre el braç esquerre. Els dos dormen el mateix son. Els dos dormen el mateix somni. Ell li dóna l'esquena. Té els cabells i el rostre dels que moren d'un tir al clatell. No sé si el seu somni compartit és de guerra o de pau. Si els fets que tots dos reviuen al seu món oníric són la versió poètica d'una realitat viscuda o d'una realitat heretada. Somnieig de tàndem, vaig imaginar. Ella sembla beure del somni d'ell. Té els cabells i el rostre dels que sempre han viscut al marge. La pell de la cara absorbeix la llum crua dels neons. És jove. Són joves. Massa joves tots dos per a l'amor profanat de mirades grises, de passes furtives a la matinada. Diumenge. Tots dos són al marge dels esdeveniments. Potser la realitat només hi afegeix una culleradeta extra de sucre. Les flors caigudes emmarquen la confessió amagada. El que no es diu es viu amb la intensitat dels sentiments. Perquè donar paraula al bes és desacreditar-lo. Perquè tractar d'explicar les complicitats dels esguards, tant els fugissers com els sostinguts, és pura hipocondria. Supervivents de tàndem, vaig deduir. Què impúdic llegir les interlínies blanques de la vida. Tot i ser la Dama Bianca.

dimecres, 16 de març del 2016

Acorralad@


Rimba, una veterana en eludir els grans processos judicials (Taula, Imelsa, Nóos…) i membre de les forces especials depredadores rapinyaires, condecorada amb la Medalla d'or del Senat, té problemes per adaptar-se a la vida civil i vagabundeja pels Estats Desunits. Rimba descobreix que un dels membres del seu antic grup de blanqueig, al que va visitar al mòdul penitenciari de gran seguritat de Picassent, ha mort del misteriós síndrome Jackson, una modalitat letal de vitiligo, també conegut com l'Agent Taronja, que afecta als que barregen els diners i el negre, la qual cosa li deixa molt dolguda. Al continuar el viatge, arriba a un petit poble de Washington, El Cabanyal. Només arribar té problemes amb el cap de l'UCO (Unitat Central Operativa) de la guàrdia civil local, qui, portat pels prejudicis contra gent vagant com ella, li convida a fotre el camp. Rimba li diu que no, que no només no fot el camp, sinó que tampoc no dimiteix del cos dels clerici vagantes, o el que és el mateix, senatores vagantes. El tinent del cuartelillo -Sheriff, pels amics- la deté per vagabundejar i resistència a la dimissió. Registrant-la, descobreix, sorprès, que duu amagada una bossa de mà, marca Vuitton, de combat, i li pregunta per què la necessita, a la qual cosa Rimba li contesta que per rentar. Sheriff no li creu i se la duu al cuartelillo. Els interrogatoris creuats del poli dolent i el redolent li fan recordar l'angoixa dels malsons ginebrins. Li volen regirar el Vuitton, i Rimba esclata recordant un moment dels Rimbaleaks en que va rebre la vergonyosa ferida d'una factura de 472.01 € d'un sol dinar, feta pública pels torturadors habituals; colpeja amb el Vuitton els interrogadors, furta una Valenbisi i es dirigeix a Brokeback Mountain per amagar-se. Una grupetta ix al seu encontre, però Rimba es desfà d'ells a vuittonasos al ser especialista en aforaments de guerrilla. Sheriff, humiliat per la derrota, decideix remetre la fotocòpia del Vuitton, la factura del dinar i el xec de 1000 € de la rentadora al Suprem. Un antic cap de la Rimba, Marià, adverteix les autoritats del perill d'intentar capturar la Rimba, ja que coneix la seua experiència en eludir els processos judicials i que pot acabar amb tota la judicatura amb la seua facilitat pels idiomes, i els aconsella calmar els ànims, però Sheriff l'ignora, perquè en realitat persegueix la dimissió de Rimba portat pels seus prejudicis i en revenja per la derrota i la mort accidental per caloret d'un ciclista que passava per allí. El Suprem descobreix l'amagatall de la Rimba, l'entrada d'un resort -on si no?- i miren de desaforar-la. Com que comencen el procés, Rimba els espanta amb petards de despertà nocturna i en traïdoria, i els amenaça amb prolongar l'Avinguda de Blasco Ibáñez des del Capitoli fins a Mallorca. No me quiero esconder, pido respeto. Soy una profesional, els hi diu en cadascuna de les 6911 llengües que domina a la perfecció, i que són la pràctica totalitat de les llengües vives del món, menys una, el valencià, que ja és mala sort, al ser aquesta la llengua d'El Cabanyal. Decidida a venjar la interrupció del seu dinar a falta dels postres, cafè i copes, furta la fotocopiadora del Suprem, destrueix la caixa B dels seus amiguitos del alma, crema la falla del carrer Escoltes Telefòniques i saqueja una botiga de Loewe, màxim competidor de Vuitton, amb l'objectiu de distreure els seus coleguitas. Rimba localitza Sheriff, i comença el seu enfrontament: Estoy pagando por Nóos, que es cosa tuya, li diu Sheriff amb clar accent de chulo madrileny, i li postil·la: Doy esta rueda de prensa porque me da la gana. A la qual cosa Rimba li replica: que agradezco de verdad a su señoría ese ofrecimiento, però també li postil·la: ningún negro proviene de mí, axioma de tal magnitud que fa trontollar en Sheriff. I quan, portada pels seus calorets més íntims, està a punt d'escanyar-lo, Marià dóna el seu darrer cop de teatre eixint per la dreta i aconsellant-li que ho deixe córrer. Entre llàgrimes i plors farcits de Qué hostia! Qué hostia! Rimba allibera la seua ira i rancúnies personals per la mala acollida de la societat i els companys de rentadora al deixar l'alcaldia pel seu estat inconfessable. Marià, en un darrer sacrifici per la unitat dels rentadors, els comissionistes del 3% i els sobres barcenensis, decideix abraçar-la. Uf, va dir ell. Rimba es rendeix, però no li entrega el Vuitton, mentre Sheriff és portat a Urgències del Clínic davant el menyspreu i descollono general dels senatores vagantes.

dissabte, 12 de març del 2016

La fi del món


Ponme dos pollos gorditos. Sí, esos. A ver. Sí, bien. Los quiero deshuesados, para relleno. Tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac. Ahora, ponme uno grandecito para paella. Le quitas la piel y me lo troceas. Tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac. Y medio conejo. Sí, para paella. Quita la cabeza. Tic-tac, tic-tac, tic-tac. Chuletas de palo. Doce. No, de riñonada no. Tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac. Dales un golpecito. Eso. Tic-tac, tic-tac. Diez longanizas, ocho morcillas y ocho chorizos. Tic-tac, tic-tac, tic-tac. Costilla. Tres. Sí, a trozos. Tic-tac, tic-tac. Ya está… ¿Y alitas? Las tengo de oferta… ¿Sí? Bueno, va, ponme doce… Per l'amor dels déus que no li demane desossar-les que l'escanye ací mateix davant de tots. Sí, quita las puntas. Tic-tac, tic-tac, tic-tac. La caña de lomo la tengo muy bien de precio… A ver. Venga, pon un kilo. Almenys el llomello no porta d'os. Tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac. I això que no volia. Que ni ho havia pensat. Doncs un quilo. I ja que no en té d'os, doncs a talladetes ben finigües. Tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac. Ella és el 16. Jo en tinc el 19. I he vingut ben d'hora al supermercat. Perquè és dissabte, i si vas ben d'hora no hi ha ningú. Però com que és la fi del món. El 17. Un pollo. Sí, ese. Me separas los cuartos. Y las pechugas las deshuesas y a filetes. Sí, finitos. Home, clar, ben finets, faltaria més. Tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac. Ahora seis muslitos de estos. Los "muslitos" són la cuixa i entrecuixa del pollastre. Sis. Deuen ser sis a casa: ella, ell, dues filles i els seus xicots, no falla. Los deshuesas y les quitas la piel. 6 quarts del darrere 6. Senyors! Cavallers! I desossats!! I sense pell!! Tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac. Medio conejo, para paella. Quita la cabeza. Deu ser el cànon. Paella de pollastre sencer sense pell i mig conill sense cap. Ara li demanarà el pollastre sencer sense pell de la paella. Diez longanizas… Ja no m'ixen els comptes. Tengo las alitas de oferta… No, no. ¿I el pollastre de la paella? Diez hamburguesas americanas. Mai no ho havia sentit dir, mai!! Y un trozo de gallina. Para el puchero. ¿"Puchero"? Que no són Nadals, xica. ¿I la paella? Tic-tac, tic-tac, tic-tac. Ya está… ¿Caña de lomo? Que la tengo tirá de precio… Ay, no sé. Doncs, si no ho saps, dis-li que no, cony. Va, a ver, ves cortando. Clar, i nosaltres mirando. Tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac. Vinga, un quilet de finigües!! Clar que sí!! Tic-tac, tic-tac, tic-tac. Sí, ya está. Huy, chica, no, que se me olvidaba. No sé dónde tengo la cabeza. Jo sí que ho sé. Sí. La pelota. No us ho deia jo. La pelota del cocido. Será posible. Una, sí. Però la carnissera no troba l'etiqueta amb el codi de la pilota. Perquè és nova. La dependenta, no la pilota, és clar. Ergo: tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac. Es que me lo cambian todo de sitio… Aquí, en el blanquet… Claro, así cómo la iba a encontrar yo. Huy, ¿y la del blanquet, dónde está? Marededéu, marededéu, paciència, paciència. O potser que em transforme en un assassí en sèrie de carnívores compulsives a la fi del món. Tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac. Mira, si estaba en la pelota. Doncs, clar, guapa, on anava a estar? El 18. ¿El 18? ¿No? Gràcies, déu meu. Gràcies, Sant Josep. Gràcies, Sant Antoni Abad. Gràcies a tots. El 19. Jo, jo, jo. Com que avui és la fi del món no vull res, guapa. Me'n vaig a pedalar al Fin del Mundo. Que la fi del món no és cap cosa important. Que el més important encara està per arribar. Perquè Sant Josep és dissabte vinent!!

divendres, 11 de març del 2016

Tanque, xe!


Tanque, xe!… Com que tanques?... Sí, home, sí, que tanque. Que tanque el carrer… Però si… Però si, què? Va, que tenim que montar el tanque; xe, la carpa, volia dir… Quina carpa?... Quina carpa va a ser? Dus la tanca… ¿I d'on has tret les tanques?... Això és secret professional, tàntric… ¿Tan, què?... Tàntric. És a dir, relatiu a les tanques… Serà tàncric. Perquè tàntric seria relatiu a les tàntris…  ¿Tàntris o Mantis?... Deixem-ho córrer. Ací a la tanca diu: Ajuntament de… Xist! Quieto, callao. He dit tàntric, i punt, relatiu… Sí, relatiu a ja m'entens… Dus un parell més… ¿Un parell? Si en una ja tanques el carrer… ¿I les bicis? Només en una tanca passen… Però les bicis no molesten, tete… He dit que tanque el carrer, i el tanque a tots. Això ho tanque jo!… Tin les tanques i calla… Molt bé. Així, enganxadetes. ¿Veus què bé? Bona tancada. Sí, senyor… I el diumenge, què… ¿Diumenge? ¿Què diumenge?... Que dissabte dinou és Sant Josep i diumenge vint és de Rams. Processó. I m'agradaria saber com passarà… Com passarà, què?... La processó, collons. Nosaltres mateixos, però en sotana, cucurutxo i paso, en lloc de polar, mocador i petards… Doncs llevarem les tanques… ¿I la carpa?... ¿La carpa? Retirarem les portes laterals i el paso que passe per dins… Però el paso no passa, mante, que és massa gran i el sostre massa baix… Doncs li farem un tall a la carpa… ¿Com que vas a fer-li un tall a la carpa? Ens denunciaran… I desprès el cosim… Clar, i els de la carpa no se n'adonaran, no?… ¿No l'adoraran? Yihadistes de merda… Adonaran, he dit adonaran… Ah, bé. Així la cosa canvia. Dus el filferro… No, no canvia. Tin el filferro. Perquè demanaran responsabilitats… A qui, a la Verge, a la nostra Mare de Déu amb medalla al mèrit policial? No s'atreviran… (S'acosta una parella de turistes amb sandàlies, mitjons, pantalons curts i mapa de la ciutat. Alemanys de la ITB, atrets per la Region of Valence) Bitte… (Ella apunta, amb l'índex sobre el mapa, el Mercat Central)… Ui, això està molt lluny. Ací al costat tenen un de millor, el del Cabanyal… Wie?... ¿Vi? I tant que sí. D O València (I li ho repeteix cridant-li i escrivint les lletres a l'aire: DDDD OOOO Va-lèn-ci-a) Wie?... Que sí, dona, que sí. Que en tenen. No se l'acabaran, no. Jo creia que eren més de cervesa les valquíries (I, fent-los un passadís entre les tanques, els indiquen amb gestos que el travessen, i que al fons del carrer, a l'alçada de les altres tanques que tanquen el susdit carrer tancat i desprès a mà esquerra hi trobaran el mercat, tot i la mímica tàntrica) Danke schön… ¿Tanque, xe? Osti, que ràpid aprenen els malparits… D'ací no res tenim el IV Reich passejant-se pel Cabanyal amb tanques i tot… I mosatros d'avanzadillaNo podía ser menos, xato, amb tanta Oktoberfestolé a la plaça de bous… Olé!…

diumenge, 6 de març del 2016

Velominati d'abord


No sé com és que he mirat el rellotge del menjador al matí, que creia que feia tard. Por consiguiente, a les 8:35 he arribat al lloc de trobada dels velominati. Gairebé mig hora abans del que havíem pactat. ¿Pactat, he dit pactat? Perdó per l'expressió. Paciència, he pensat. Com que havíem quedat que si no ens avisàvem és que veníem, doncs només em calia esperar. Van desfilant ciclistes de tota mena. I també corredors. També l'han escollit el lloc, darrerament, per a la quedada general, com si diguérem, els excursionistes del Círculo Católico. Ja sabeu, Kumbayá i altres dèries. I també els corredors. De fet, aquests, els corredors, no els catòlics, tant els hi fa passar o esperar, perquè sempre ho fan donant botets. Pim, pam; pim, pam; etc. Passa una parella que passa, és a dir, que no espera, tot i els botets. Ben equipats. ¿Ben equipats, he dit? Si ella porta sandàlies!! Només faltaria que es posés de moda fer footing en xancles. 8:45, 13º M'ho diu el rellotge que tinc al davant, no el del menjador de casa, és clar. D'un cotxe ix, com a mínim, un tinent coronel, sense bigoti, baixet, això sí, però en uniforme de campanya model camuflatge selva amazònica, també com a mínim. La bicolor li cobreix bona part de la banda esquerra de la guerrera, la del cor, faltaria més. Circumstància que posa en delicada situació la seua possibilitat de camuflatge, pense. Agafa el mòbil. Truca. Gira cua i se n'adona que la resta de l'escamot és a l'altra banda del carrer esperant-lo. Els hi fa una salutació militar quadrant-se amb el mòbil a l'orella esquerra, amb rèplica reglamentària de la resta a la vorera d'enfront. Potser van de cacera tots plegats. I també els corredors. 8:55, 14º Ací no es presenta cap velominati. Que no ho vaig entendre bé? A que és el típic malentès? Dues ciclistes passen pel meu costat. Una d'elles és la meua veïna. No em reconeix. Deu ser el meu equipament de camuflatge: casc, ulleres de sol, mocador per damunt del nas… Com que sóc tímid no li dic res. I el cas és que podria haver pedalat en elles, però com que no són encara les nou. 9:10, 15º Definitivament, estic més sol que la una. Pedalaré tot sol. Estic acostumat. Fluctuat nec mergitur. Faré una ruta plena d'incògnites que potser els velominati sabran desxifrar. O no. Fa ventolera i fred. Comence a pedalar: pim, pam; pim, pam; etc. El vent m'entra per tots els puestos. I fort. Dreta, esquerra, al front, de cul. Em fa trontollar. Vaig a batzegades. Primer, els 25 anys de pau d'una guerra que visto lo visto no sé jo si s'ha acabat del tot. Desprès, i per evitar embogir pel vent, pujant i baixant costeres laberíntiques i huracanades, deixe la bogeria a mà esquerra, gire cua cap a la geometria poligonal dels magraners tristos, i m'enfile cap a Le Far, reducte proustià de noies i flors. I en arribar, deixe de menjar-me el coco i m'empasse l'altra fruita ciclista per antonomàsia a la plaça del personatge més important de la nostra terra, tot i la miniatura. I pense que si Saint-Exupéry els hagués conegut, aquests arbres anònims, que amb la ventada duen el soroll del mar terra endins, hagueren fet les tribulacions del petit príncep, i no els baobabs. La resta és ben fàcil. De tornada cap a casa, i en arribar al carril bici, l'ombra d'una gavina al meu damunt cobreix amb la seua descomunal envergadura la totalitat de la seua amplada. S'ha mig ennuvolat el matí. ¿Desequilibri acumulat? Ni idea. Almenys, i com que el temps no acompanya, el carril no és el típic passeig interurbà. Només hi són els ciclistes, algun passejant despistat… I els corredors.

dijous, 3 de març del 2016

Finiscoeli


"De mi inveterada afición al pedaleo, señorías, sabedora es mi mujer. De tal suerte que, si en cocina de casa entráis, encontrar podréis, en el seno de una humilde bolsa plástica, y del tirador de cualquiera de las puertecillas de su mobiliario suspendidas, unas pantuflas con forma de bota, afelpadas en su interior, a la espera de no se sabe muy bien qué. Y eso lo entenderán ustedes, señorías, enseguida: un vaso es un vaso y un plato es un plato, sobre todo junto al fregadero, lo dicen los tratados europeos. Y tales concomitancias no son casuales, señorías, sino producto son de una mía debilidad que confesar debo: me gustan los catalanes porque hacen cosas. Sí, cosas, bien digo, y no preguntas. Como aquella inquisidora impertinencia sobre los hilitos -cuatro en concreto con aspecto de plastilina en estiramiento vertical, que lógicamente los expertos aún están estudiando realmente qué significaban- cuatro hilitos entre el bonito del norte y el besugo gallego; más en concreto, el pontevedrés o lerense. Lo que supondría la declaración del bonito o besugo -según las conclusiones a las que lleguen- como pescadilla non grata. Y es que los gruesos puros habanos y las finas ruedas tubulares, como bien saben sus señorías, tienen geometrías tan contrarias y pertinentes que ahora comprendo el porqué de la paradójica situación por la cual ni Hitler ni Stalin pasaron por Pontevedra, lo que confirmaría la cuadratura de círculo tan  triangular como que España es un gran país y tiene españoles. Ah!, y los españoles, muy españoles y mucho españoles. Y esto lo asimilarán tan fácilmente como que el vaso es un plato, y el plato una biela. Tan rápidamente, como que dije que bajaría los impuestos y los estoy subiendo. No, no he cambiado de criterio: lo que nosotros hemos hecho es engañar a la gente. Trabajar. Hacer. Crecer. Y si me permiten la maríadolorosa cita: saquear España. Fin de la cita. Somos sentimientos y tenemos personas humanas. Aún queda mucho por hacer. Crecer. Hacer. Trabajar. Tenemos que fabricar máquinas que nos permitan seguir fabricando máquinas, porque lo que no va hacer nunca una máquina es fabricar máquinas. Así actuamos. Y quiero agradecer al gobierno cubano la posibilidad que me brinda de transmitir a los españoles un mensaje de esperanza: ETA es una gran nación. Porque para nosotros es el alcalde el que quiere que sean los vecinos el alcalde. Permítanme, señorías, para finalizar, expresar esa inquietud que tantos de nuestros aficionados comparten, y que hoy aquí dilucidamos: sí, hemos perdido la liga nacional, lo admitimos. ¿Y la europea? Nuestros votaremos no."