dijous, 28 d’abril del 2016

Vers la flamme


Potser que tothom acaba creient que el seu temps, el que els ha tocat viure, és el més estúpid amb diferència de tots els temps de la nostra aventura humana. Jo n'estic més que convençut que el meu ho és, que n'és força d'estúpid. Només pensar-ne el que m'ha tocat sentir, veure i callar al llarg de tantes pedalades, m'ho confirma. Ahir mateix -per no cansar la memòria ni el lector ni la memòria del lector, perquè l'únic lector de memòria que conec és la música. Ahir al migdia, deia, deixe la Valenbisi a l'estació. I només xafar terra, que m'arriba a l'oïda la frase que m'acaba d'ennuvolar el que queda del dia -The Remains of the Day- ja de per sí prou gris. Que és això que dius, en què moment vàrem deixar de nomenar les coses pel seu nom? Que és el mateix d'aquella estranya circumstància per la qual els mediocres citen de memòria tots aquells arguments esplèndids que no entenen. A mí ya me han hecho el estudio de igualdad, el estudio de igualdad del aula integrada, claro. Clar, clar. De segur que podrem aclarir-nos. I al capdavall, la raó mai no dita, o sí: la pròpia història de les paraules. Imagineu-se. El que en diuen connotacions. Més o menys el que les pobres paraules han hagut d'arrossegar des que varen nàixer fins que algun mediocre -perquè al fons del fons del rerefons només trobareu mediocritat- sense memòria va decidir que millor deixar-les al racó més fosc del diccionari o de la caverna, que pel cas és el mateix. I a la tal cosa -arraconar mots desprestigiats al racó fosc de l'estança- li diuen correcció política, renovació o fins i tot innovació. O si no, I+D, ei, i maten dos pardals d'un sol tir, o tres: I+D+I. Perquè les paraules de cicatrius en tenen, i tant que en tenen. I el que al seu ullal primigeni no era sinó l'expressió precisa d'una emoció, passat el temps acumula l'aigua corrompuda d'una aventura compartida amb efluvis de realitat i ombres. Que potser que no vegem sinó ombres. La caverna. I mireu que ningú mai no ens va aclarir que l'ombra és més poderosa quant més allunyada és l'estupidesa de nosaltres i més a prop de la flama. Sí, l'estupidesa busca embogida el caliu de la flama. Vers la flamme, que la música ja ens va advertir. Tant de bo acabe per cremar-s'hi. Tot i que sembla very difficult.


dilluns, 11 d’abril del 2016

Top Ten


Segon diumenge d'abril. Darrer diumenge d'octubre. Caram, caram. Segon diumenge d'abril és la París-Roubaix, la clàssica de les clàssiques. Darrer diumenge d'octubre és l'aplec dels aplecs. Caram, caram. Desprès de pedalar per l'horta amb els velominati, arribe a casa i li done a la tele. Sí, la fan, la cursa -que hi havia un dubte més que raonable- a teledeporte. Copa freda, cerveseta freda i uns chasquis a la barbacoa -m'agraden més els normals, però com que no n'hi havien a la botiga, què hi farem. Encara falten 132 km. Anem bé. Doncs no han pegat quatre pedalades, que diuen que la lleven -què que és!- que tenen que retransmetre un partit de waterpolo, de la copa de la reina, diuen, de la reina que pel que es veu nunca se peina, un día se peinó y la sillita va caure a la piscina del waterpolo. Més surrealista impossible. És a dir, la primera vegada a la història del món que donen en directe la integral de la París-Roubaix i TVE diu que no, que ells posen el waterpolo, que a mi sempre m'ha fet la impressió de ser un esport les arrels del qual són a l'excusat de la dona del Franco. I, a més, sempre en l'aigua al coll, per favor. Quin agobio. Els parladors -que a locutors no hi arriben- afegeixen: que si el que volem és seguir la cursa ciclista que ho podem fer a la web de teledeporte. Au, trau l'ordinador, Vicicle, i busca la pàgina web. Què és el que hi estan fent: l'excusat de la Polo, m'ho temia, i pels comentaris al marge esquerre de la pàgina ningú no sap com coll… podem seguir la París-Roubaix. Al capdavall, trobe la cosa. Inspiració del moment. I viag fent. La cursa passa, com la vida, davant el plat del meu dinar. Avui toca el que ens va sobrar ahir, i que està ben bo. I pel que veig, que quasi que cadascuna de les meues cullerades coincideix amb caiguda ciclista al pavé. No sé com interpretar-ho. Diumenge de caigudes, sens dubte. Acabe el dinar i l'ordinador em segueix. Encara no m'he acomodat a la butaca, que els dos destacats de l'Sky van a terra. I no he acabat d'estirar les cames, que el pobre -i dic pobre perquè era la seua darrera París-Roubaix- de Cancellara va a terra i perd les seues opcions. És el que té la competició, que pots perdre. Però als parladors el que més els interessa és el que fa no fa el navarrès Imanol Erviti, que va al grup davanter i que segons ells pot fer història si aconsegueix entrar al Top Ten de la cursa. Caram, caram. Aprofiten la història per a traure del barret de copa al Valverde, el murcià, el gran clasicómano, diuen. I un rere l'altre van passant els pavés. Els tenen classificats, segons la seua llargària, de 1 a 5 estrelles. Poc encertat, pense, deuria ser de 1 a 5 llambordes. Llenguatge global, deu ser. Només falten al voltant de 4 km, i l'Erviti que diuen que farà història pel Top Ten, perquè al davant del grup el Hayman ha pegat quatre pedalades de les bones i ha trencat el Ten. Només el segueix el Tom Boonen. Arriben al velòdrom. Com que es comencen a vigilar, se'ls afegeix el Vanmarcke, mala companyia. Toc de campana. Darrera volta. Visió panoràmica del velòdrom. Sobre l'esplendor de l'herba central algú ha escrit: I love Roubaix, en lloc de Je aime Roubaix. Desencís. Deu ser la cosa global. Guanya l'australià. I fa massa teatre de no creure-se'l. No m'agrada. Massa global, tot plegat. Erviti, novè. Ha fet història, diuen. I me n'adone que a Madrid deuen de tindre ben assumit el procés, perquè, pel que sembla, ni Poblet amb el seu segon lloc de 1958, ni el segon de Flecha al 2007 -a més de 3, 4, 6, 8, 9- són ja de la mateixa història. I tampoc ningú dels parladors els va assenyalar coma a clasicómanos. Caram, caram. Deixe l'ordinador i pose la tele. Estan fent en diferit (Telecospedal?) el final de la cursa ciclista aprofitant el descans d'un partit d'Handbol -més globalitat. Vaig passant canals com si foren llambordes. A un d'ells tornen a fer Alien. I s'encén la bombeta. Només és una idea, per això de la globalitat. Algú no ha pensat de fer-ne un remake més global? Jo crec que o la Jennifer López o la Beyoncé podrien fer una boníssima Ripley, la tinent de la Nostromo. O fins i tot donar-li una oportunitat dramàtica a la Kim. Per què no? Ei, la Kardashian és molt global. Bé, jo ho deixe damunt l'herba.

dilluns, 4 d’abril del 2016

La sastreria

Sempre en B i que hablen, que hablen...

El primer que em va sorprendre van ser els prestatges buits. No és que la idea del tratge que jo duia al cap s'acoblés a les convencions del gènere, ho reconec, però pensar en elegir el seu teixit només pel mostrari, o, ben bé, per un catàleg virtual a la xarxa no em feia gens de gràcia. Quan li vaig explicar a Mr. Pendel el meu projecte no es va sorprendre. De fet, li va semblar prou normal: ja tocava que un client em parlés de vestits, cony… Com diu?... No res, coses meues. Llavors, si no ho entès malament, el que vostè vol és un tern clàssic: jaqueta, pantalons i armilla, però adaptat a l'esport de la bicicleta, una mena de tern ciclista. Sí que estarà elegant vostè pedalant… És que darrerament la fashion ciclista em posseeix… Potser que el model golf ens podrà ajudar… Si vostè ho diu. Vostè és el mestre, vostè mana… Què més voldria jo… Ja entenc, que és cassat?... Sí, i la meua dona me la va pegar amb l'Andy, però això també és una altra història… Caram, em sap greu, jo no volia… No es disculpe, home, qui ens ho hauria de dir, oi?... Qui ens ho hauria de dir, què?... Que la vida no és el que sembla ser, perquè la vida no és cap cosa fiable, o ben bé, és el que no és… Ja veig que li he molestat sense voler… No ho dic per la meua dona. Ho dic pel país… Com?... Que no veu les prestatgeries? Aquest país és A Ghost Country. Sastreries sense teixits. Empreses sense empresaris. Societats sense socis. Industries sense polígons… Això volia dir-li ¿On són els teixits? Perquè vull una tela que transpire, que damunt la bici se sua de valent, però que no es transparente. Ja m'entén, oi?… N'hi ha qui sua la samarreta a Barcelona i ací li tapem les vergonyes. I princeses pidolaires, les guardioles de les quals trenquem a la nostra rebotiga. I caps d'estat que perden l'estat del cap. No es preocupe, que de transparència poca, opacitat tota i a més a més podrà respirar ben tranquil… Llavors?... Llavors, què?... ¿I la tela?... ¿Què tela?... La del tratge… ¿El vol amb factura o a lo Camps?... Amb factura, of course. Però què té a veure la tela amb la factura?... Doncs tot, amic meu. Si és amb factura li regalem un barret, un panamà, perquè la llum i els taquígrafs no el molesten. Què em diu?... ¿I la tela?... La tela no és imprescindible… Però quina mena de sastre és vostè?... Sóc el que no sóc… I on són els que són?... A San Pancho