dimecres, 23 de novembre del 2016

Escaire


Avui a la vesprada he baixat a la perruqueria. Estava ansiós. Ja us en podeu fer la idea, no? Caram, quina notícia. I n'estava que no em podia estar. Au, que com és dimecres, i la vesprada quasi lliure està, doncs què millor que fer una volteta per la perruqueria, tallar-me els pocs cabells que em queden, i aprofitar l'estona pel que tots esteu pensant: perquè d'aquestes coses no tots els dies en tenen. Entre. La porta de la perruqueria és d'aquestes d'alumini platejat que ignoren d'entrada -i també d'eixida- el concepte escaire. Grinyola fins la pica neteja caps amb la complicitat dels espills en obrir-la, i tancar-la suposa un tret al clatell. La butaca del barber, el seient de la qual està més atrotinat que el tron que el campechano va heretar del seu model polític, està més que ocupada. Vull dir que n'és ben ocupada. No sé si m'explique. Deixem-ho córrer. No está nada claro. No lo veo claro. Qué casualidad! Y a cuatro días de la Navidad. Ni que les hubiera tocado el gordo… Ahora todos hacen sangre, li contesta el perruquer. I afegeix: que si ya era hora. Que si yo qué sé. Pues en el barrio de mi hermana, en los ochenta, no había quién entrara… Bé, la seua germana, sí, no?, pense… Y ahora no… No, què? Que ja no entra ni la seua germana? Potser és un problema d'escaire, estic per dir-li. Però a mi m'interessa molt més el que he vingut a… Que no me cuadra, oye; digas tú lo que digas... No todo lo haría mal; que la gente una y otra vez… Pero eso no quiere decir nada… Cómo que no? Si puso a Valencia en el mapa… En el mapa de qué… De qué va a ser… Però ningú no acaba de precisar-ho… No es que yo defienda… Qué vas a defender? Por dios… Pero no veo que sea el momento. Un respeto, no?... Però sí que n'és el moment, els hi dic. Dates com aquesta són molt significatives, perquè el personatge és molt significatiu… Sí, bueno, claro, la muerte… Y tan claro, ¿ves lo que yo te decía?... Puede que sí, pero has de comprender que no todos piensan igual… Però en Fuster és del milloret que ens ha passat a casa nostra, perdoneu. És indiscutible. No n'és cosa d'opinions. I no és la mort, sinó tot el contrari, que un dia com avui faria noranta-quatre… Quién?... Cómo?... Com que qui? De qui parlem? Ara, al que no li quadren els comptes és a mi.


divendres, 18 de novembre del 2016

Diàlegs


Tenia aproximadament deu anys quan, per mediació de Krumpholz, em varen portar a conèixer Beethoven (…) Era un dia d'hivern, i anàrem (…) des de Leopoldstadt, on encara vivíem, a la ciutat, a l'anomenada Tiefen Graben (…) Pujàrem molt, fins al cinquè o sisè pis (…) Beethoven duia una jaqueta de teixit gris fosc i pèl llarg i pantalons del mateix, d'immediat em va recordar el retrat de Campe de Robinson Crusoe, que per aquell temps estava llegint (…) Amb eixa mirada aguda, tan habitual en els nens, vaig veure també a la primera que ambdós oïts portava cotó que semblava banyat en un líquid groc (…) Una habitació d'aspecte desordenat, amb roba i papers escampats per tot arreu, algunes maletes, parets pelades, ninguna cadira excepte el tamboret davant el piano marca "Walter" (llavors el millor) i en eixa habitació sis o vuit persones entre les quals es trobaven els dos germans Wranitzky, Süssmayr, Schuppanzing i un dels germans de Beethoven. La conversa va girar al voltant d'en Napoleó. Beethoven l'assenyalava com el salvador dels ideals revolucionaris. És la fi de la ignorància i la fam, l'oblit i el menyspreu, la humiliació com a derrota eterna. I n'hi ha un plaer malsà, ho reconec, cada volta que els desarrelats de la tendresa, els miserables, llancen la seua ignorància a la cara dels altres, d'aquells que els miraven, o almenys així ho creien ells, per damunt de l'espatlla. Els germans Wranitzky, nascuts a Moràvia, no ho veiem tan clar això dels ideals i els desarrelats. Potser, va dir el meu pare -nascut a Nimburg, Bohèmia- la nostra història ens ha donat un sisè sentit per reconèixer els aprenents de bruixot, ja sap el que vull dir, mestre Beethoven. No, va dir el mestre, no ho sé. Doncs que les guerres mai no es superen, va afegir el Pavel Wranitzky, les guerres només s'apaivaguen amb altres guerres. Sobretot, les civils, va admetre el mestre. Potser que totes les guerres, al capdavall en són de civils, sentencià Süssmayr. ¿D'on sorgeix, doncs, la necessitat d'escanyar l'esclau que jo, i només jo, vaig crear?, reflexionà en veu alta en Schuppanzing. I jo estava més que perdut. No entenia res. Però si el Napoleó li era simpàtic al mestre Beethoven, per a mi ja n'era més que suficient. Pobre del meu mestre. Varen passar els anys. Ara en tinc vint-i-sis. Napoleó fa dos anys que és a Santa Elena. Un matí, vaig rebre una carta del mestre: Estimat Czerny: li pregue tracte a Karl amb tanta paciència com li siga possible, encara que no vaja com vostè i jo desitjaríem (…) tracte'l amb tot l'afecte que puga (…) No el detinga al cometre petites faltes, sinó que faci-li-ho notar en acabar la peça. Encara que he donat poques classes, sempre he seguit aquest mètode i prompte forma músics, que és, al capdavall, una de les primeres metes de l'art, i a més a més cansa menys al mestre i al deixeble… La veritat siga dita, és que no sabia com sortir-me amb el nebot d'en Beethoven, el Karl. Un matí -un altre matí- passejava pel Prater. Perquè al Prater només podem passejar pel matí, és clar. Jo anava distret admirant la nova joguina dels joves, la draisina. I no em vaig adonar que en Beethoven era a prop meu. Bon dia, Herr Czerny… Bon dia, mestre. Què li sembla aquest artefacte? Dues rodes i les cames semblen les d'un gegant… La meua saviesa precedeix de tot allò que no vaig fer o vaig menysprear… No, li parle de la draisina, una invenció que converteix les passejades en un vol a ras de terra… Renunciar a tot el que ens identifica o ens fa memòria de la joventut és envellir… Tenia uns onze anys quan el meu admirat professor Carl Czerny em va dur a veure en Beethoven (…) Eren al voltant de les deu del matí quan pujàrem els dos petits esglaons de la Schwarzspanierhaus on vivia en Beethoven. De camí a la Schwarzspanierhaus, Franz va quedar bocabadat amb les draisines que per tot arreu espantaven els vianants. Són com Ícars replicats, oi, mestre?, va dir en Franz… T'agrada massa la mitologia, Franz… Beethoven era assegut davant una llarga i estreta taula al costat de la finestra i treballava. Diuen que en Napoleó és mort… Durant uns moments ens llançà un esguard adust. Potser sí, va afegir… En Liszt ha comparat els de les draisines amb Ícars replicats… ¿T'agrada la mitologia, Franz?... I tant. ¿Puc tocar alguna cosa seua? (…) Beethoven va assentir amb un somriure. Vaig tocar el primer moviment del concert en do major (…) La mirada fosca i brillant del gran mestre estava posada, penetrant, en mi. ¿Oi que el segon moviment del seu quart concert és un diàleg entre Orfeu i les Fúries?... No ben bé, Herr Liszt, no ben bé… I al Franz li va fer gràcia allò de Herr Liszt. I de sobte jo vaig recordar aquella conversa d'ignorància i fam, humiliació i derrotes, esclaus, ideals traïts i guerres: diàleg de sords, ara ho copsava, com un Ícar les ales del qual es fonen sota el sol de la memòria. I llavors vaig comprendre l'Andante con moto del seu quart concert per a piano.

dissabte, 5 de novembre del 2016

Partida i temps


Només li guanyem la partida al temps quan el malbaratem. I no sé millor manera de malbaratar-lo que pedalar sense rumb, sense objectiu, segons la inspiració del moment, sense cap cosa que mesure els meus somnis inabastables (Não sou nada. Nunca serei nada. Não posso querere ser nada. À parte isso…) Seguir només el dictat del par de forces dels sentiments encontrats que, al capdavall, és allò que fa girar el plat gran o petit -segons parlen les nostres ambicions quotidianes- de la vida. Jo tenia un paraigües. Un paraigües molt gran, el perímetre del qual era aixopluc de mi mateix i la meua bici. Paraigües de castanyera, podríem dir, de gallec, fins i tot; mai, però, de combregar. I el vaig comprar amb aquesta ambició -quotidiana, és clar: ja pot caure el xàfec apocalíptic, la mare i el pare de tots els bots i barrals, el diluvi universal amb Noè i arca inclosos, que ni la meua bici ni jo mateix ens banyarem. Vet aquí, però, que el paraigüer em va vendre un -de paraigües, vull dir, no de diluvis- el mànec sintètic del qual va corrompre's als quatre dies mal comptats de posar-lo ben plantat i mirant al cel, tal i com si l'hagueren fet al clan dels genovesos. Ai las!, em vaig dir, no puc ni tocar-lo. Els dits s'hi enganxaven, i la goma negra empastifava la pell com una vergonya oblidada que de sobte trobem exposada a l'oprobiós aparador del domini públic. Potser que no era un paraigües d'allò més elegant -l'elegància suprema és patrimoni dels esquelets, diguem-ho ben clar- però era d'allò més que… Com dir-ho sense faltar-vos el respecte?... D'allò més que... trempat. Au, ja ho he dit, i a la meua bici li agradava, i molt. I vaig veure'm en la desagradable obligació de fer-li un raconet d'oblit, tal i com feia de xiquet amb les meues pors, al paraigüer del rebedor. Perquè a casa meua no teníem vestíbul -ja n'era prou amb un paraigüer endimoniat, si al damunt teníem que lidiar amb deesses imprevisibles- i només gaudíem d'un rebedor, això sí, amb consola, la pedra negra de la qual era aixopluc de la meua cartera, plena a vessar dels deures i càstigs que mai no feia -digueu-me visionari- només tornar del col·legi al vespre. I tot el que de xiquet feia amb l'absoluta naturalitat de la inconsciència, sobretot trobar-ne solucions de futur als problemes més anguniosos, hores d'ara, curt de vista i perdut a la mar oceana dels amors anacrònics, sóc totalment incapaç de llançar la cartera al damunt de la pedra negra de marbre: la meua ignorància a l'estupor facial de la gent. Perquè la solució al mànec corromput, a aquella misèria en forma de ganxo llepissós, llardós, llefiscós, viscós i oprobiós; la solució, amics, era al meu davant, i ho dic literalment: davant els meus ulls, entre les meues mans, al manillar de la bici, i no ho veia perquè ho buscava desesperadament, com la sorra llefiscosa fuig dels dits quan li vols guanyar la partida al temps, com l'amor que et rebutja només adonar-se que no és  sinó un tros de fusta casual al bell mig de l'oceà de la por, una perruca amb noms i cognoms, la música que li posem al temps per mirar de guanyar-li la partida, una vaga, un malbaratament que ens reconcilia amb l'essència ociosa de l'existència.

Não sou nada. 
Nunca serei nada. 
Não posso querere ser nada. 
A parte isso, tenho em mim todos os sonhos do mundo.