dijous, 29 de desembre del 2016

Falhamos em tudo


Menja l'entrepà, cec; menja l'entrepà! Mira que no n'hi ha més metafísica al món sinó l'entrepà. I el cec menja amb la boca oberta dels que mai no s'han vist la boca a l'espill. La llengua aplana i engoleix amb la metafísica d'un mirall sense argent viu. Els llavis li fan muda oratòria. Les hores passen amb l'estàtica sensació d'un mos travessat a la nit. La Sala d'Espera del Clínic sembla un mercat de lletanies a l'espera -què, si no?- de la missa de rèquiem on colèrics cristians d'última generació faran seues, i només seues, les aclamacions de tots: amen, deo gratias, domine miserere… Però no avancem l'espectacle. Érem a la Sala d'Espera, i el cec menjava pessoanament, tot i no haver llegit una línia de poesia, però amb tot el dret d'esperar que el criden com a familiar o acompanyant des del limbe del triatge: "aquest torna cap a casa, aquest queda ingressat, i aquell… aquell que déu l'empare". I tanmateix n'hi ha un fil que lliga el mos regalimós, l'eternitat i un dia de la Sala i la llum cendrosa que banya el ciment subterrani del tanatori on aparquen els cadàvers a l'espera de la confirmació dels éssers estimats. El sudari blanc, el llençol blanc. La pell cerúlia i les faccions esmolades. Per què la mort té la color dels ossos? Per què el subsòl sembla un pàrquing de morts a l'espera? Potser perquè el pis superior es diu Sala de Cerimònies? El capellà -a agonia passada, podríem dir- me'n fa cinc cèntims -o trenta monedes, tant s'hi val- del ritme inviolable dels forns del crematori. Comentari amb regust teutó, no cal dir. Perquè l'horari de la missa depèn exclusivament del ritme crematori, em precisa. I jo li dic que el ritme de les màquines ens ha esclavitzat i deshumanitzat. Però potser que ell, agençat i abellit com és, i amb rellotge només en manetes i sense hores, no ha entès cap cosa; que un poc abans de començar la cerimònia a la Sala de Cerimònies -per què no Capella?- n'estava rient amb les xiques de recepció; que la generositat sense recompensa, o préstec a fons perdut, és l'única forma d'oració, i no sé si n'està assabentat; i que no tots els convidats tenen reserva feta al crematori. Però he tornat a avançar-me, que m'he botat l'agonia. Divendres nit... no, perdó, això va ser l'entrepà del cec; dissabte de matinada queda ingressada. Com què la nit és llarga i curta la vida, em quede al seu costat. No sé si sap que no està sola. Aguanta. Aguanta el tractament. Aguanta la mort. I aguanta la nit. El mateix equip mèdic que diumenge i dilluns em dirà que la cosa no va en ells, que és cap de setmana llarg -amb nit de Nadal i Nadal incloses- i que fan repartiment, sense llibre, de llits com si d'una casca de moniato es tractés. Dimarts, resultarà que sí són els responsables: aquest pneumococ és molt agressiu amb gent gran com la seua sogra. Gràcies, per aclarir-m'ho. Menja el pneumococ, cec; menja el pneumococ! Mira -mai millor dit- que no n'hi ha més metafísica al món sinó un pneumococ enrabiat. Fes oratòria muda amb la teua boca plena a vessar de pneumococs. Fes-ho. Fes oratòria, ja que no pots pedalar. No tenim ulls per als déus, no; només boca. Miserere nobis.

dijous, 22 de desembre del 2016

L'heroi


Una de les meues aspiracions més punyents quan era petit consistia en cantar la grossa de Nadal. Osti, què xulo catxerulo això de ser un xiquet de Sant Ildelfons, no? Perquè els sentia a la ràdio i com què tothom n'estava pendent. I li ho vaig dir a la mare: Ja, i què penses fer?... No sabia què dir-li. Doncs enviaré una carta… Una carta i els dos certificats… ¿Certificats? ¿En pòlissa i tot?... I tant… Certificats, de què?... De defunció… Per què de defunció?... Perquè els nens de Sant Ildefons són orfes… ¿Són morts?... Com van a estar morts, que ets tonto? No tenen pares… Tots tenim pares... Però a ells o se'ls han mort o han estat abandonats… I per què van a morir-se?... Perquè s'han mort… De què?... I jo què sé, de malaltia o accident, ves a saber… Amb la qual cosa, la línia de la pura lògica cartesiana em duia pel camí recte o tort de l'assassinat. Perquè el de  les malalties amb possibilitats terminals, com què els meus pares van superar la guerra civil, quedava gairebé descartat. Si no els havia matat una guerra, què els podia fer un modest constipat, refredat, pulmonia o grip asiàtica? Cap cosa. O poca cosa. A veure, em vaig preguntar, com tenim la cosa dels accidents casolans? L'escala és de pedra, vaig pensar, abandona la idea de serrar els graons com fan a les pel·lis americanes. La bici del pare duu els cargols ben ajustats, impossible modificar-los. A més a més, patia per la bici. Poseu-se a la meua pell, un vicicliste avant la lettre: i si la pobre innocent es feia mal? I llavors se'm va encendre la llumeneta: i és que jo també volia ser un nen de l'operació Plus-Ultra. Com acabaria a la tal operació, un inútil que havia perdut els seus dos pares en ambdós accidents domèstics? Lo de la Operació Plus-Ultra no li ho vaig dir a la mare. Però anava tot el dia preocupat pel poc perill que envolta a la gent normal. Si tothom mira al creuar el carrer, què els hi queda als nens Plus-Ultra de ciutat? ¿La sèquia? Però no em veia lluitant amb la merda que duien les sèquies mentre mantenia a flor d'aigua a la nena rossa més guapa del món, sobretot perquè jo no sabia nadar, i les nenes rosses no passejaven pels costats pro-suïcides de l'horta. Però no parava d'imaginar aquelles situacions més inversemblants on jo, futur nen Plus-Ultra, li salvava la vida a la nena dels meus somnis. El més a prop que vaig estar d'aquesta mítica figura, va ser un company de classe a l'institut que el passejaven a tort i a dret perquè havia tingut la sort de tindre dos pares -no un, no, els dos- analfabets. I ell els va ensenyar a llegir i escriure. Tenia el cos un tant Plus-Ultra, s'ha de dir: cames curtes i coll massa llarg, modiglianesc. I un tronc descompensat de les cames. I els meus pares, veges quina dèria, que llegien i escrivien amb fluïdesa. Van passar els anys. Van morir els pares. Van morir els nens Plus-Ultra. No sé què va passar amb el descompensat, però sí sé que bona part de les meues inclinacions heroiques depenien de posar en perill els essers estimats o ben bé escanyar-los directament ¿De segur que som una generació de la que poden refiar-se els joves? ¿Quina loteria, no?

dimecres, 7 de desembre del 2016

El procés


Quan el Josef K. va adonar-se que el detindrien, el primer que se li va acudir va ser ensenyar el seu carnet de ciclista. Tot seguit es va penedir. I així va començar el procés: A la fi va trobar els papers per poder circular en bicicleta, ja volia ensenyar-los als vigilants però eixos papers eren insignificants, per la qual cosa continuà buscant fins que va trobar la seua partida de naixement. El matí que la benemèrita va despertar el Josef V. no va pensar que ningú l'havia calumniat, i que no havia fet cap cosa de mal, sinó ben bé pensà -mentre els seus vigilants es fotien el seu desdejuni- en negar tot allò que pogués ser utilitzat per argumentar jurídicament l'acusació. Si li retreien l'episodi de la botiga de dietètica, on va rebentar contra el cantó de l'aparador la bossa de fructosa caducada només dos dies desprès d'haver-la comprat i sense que ninguna de les dues dependentes li fera avís, i de la qual es negaven a tornar-li els diners, tot i portar-les el tiquet de compra, ho negaria per la SMICE. Si fos el cas que l'acusaren d'estampar mitja dotzena d'ous podrits contra el comboi del metro que en lloc d'esperar cinc segons a que els passatgers pogueren fer el transbord del tramvia al tren arrossegant la seua llengua per terra i el seu miserable cos pel laberint dels controls va fotre el camp quan els pobres usuaris desprès de passar la seua targeta pel control intermedi entre dues vies que abans compartien andana havien posat la seua mà al picaport del vagó i amb un xiulet canalla del qual va començar la seua marxa negant-los la possibilitat de pujar-s'hi, ho negaria per la SMICE (Au, a veure qui millora frase proustiana tan descomunal. Llegir en un sol hàlit, i us fareu el pes del que pateixen els pobres usuaris) Però si la cosa tenia a veure amb les assegurances, aquí la cosa canvia. Perquè potser que els donés la raó, i tot: sí, li vaig rebentar el cap, i què, caporal de la benemèrita? Com no rebentar-li el cap al que et nega el bon funcionament del teu propi cervell? Que estem bojos, o què? Li estic donant arguments més que sòlids, líquids. Per què nega totes les evidències? Les pluges van trencar la canal, li ho estic dient. Què no ho veu? O no vol veure-ho? I no em comence en la lletania de la falta de manteniment o li faig una cara nova. Que estic fins al pirri de guardar les formes… ¿M'està amenaçant?... Li estic dient que tanque vostè el calaix de les clàusules miserables del segur i òbriga vostè el del sentit comú, allò que recomanava en Descartes… Perdone, però aquest no és un agent de la nostra companyia. Li repetisc que si les pluges no li han ocasionat danys, no hi ha res a fer… ¿I no li semblen prou danys la canal trencada, el desguàs malfet i les goteres a dojo al bell mig de la cuina? ¿Què té que passar per que el segur amolle la pasta? ¿Pa' què co… vull jo el segur, m'ho pot explicar?... ¿M'està dient com tinc que fer jo el meu treball? ¿Però qui són vostès, Descartes inclòs, per a dir-me a mi el que tinc que fer?... I allò em va dur a la memòria el Josemari Matamoros. Per tant, no, també ho negaré, ho negaré tot, per la Santa Mare Immaculada Constitució Espanyola, perquè si tú mientes, debes creértelo (Rubianes, dixit) I Josef V. va buscar el carnet de la penya per si de cas li servia d'alguna cosa.