divendres, 5 de maig de 2017

104


Yo, la verdad, tengo como límite de amor la pata de conejo y el muslo de pollo… Ho ha dit sense cap ironia. N'és asseveració pura i dura. Aixoplugat al darrere de la seua veu estentòria i les seues ulleres de sol blau elèctric espill tipus Ray ban, aquest filòsof de l'art amatori -amb permís d'Ovidi- proposa a la taula fer-ne una paella "per dues persones" amb només que patas de conejo. ¿Imagineu conills en bicicleta amb les seues potetes vinga a pedalar per l'Oronet?... Jo sí. Perdó, és un reflex condicionat. Perdó. Com quan parlen del conflicte lingüístic i a mi em ve al cap el carrer Xàtiva. Què hi farem? Podria dir que l'espillaire llança aquest desafiament culinari camal mentre forada amb el seu esguard la xica que és al seu davant, però no hi ha cap mirada que puga foradar l'espill de les seues ulleres blau mirall vaquer. I la xica no sap què fer: escopir-li potser és massa elegant. Els comensals no acaben d'entendre el perquè de només "dues persones", o sí, ves a saber. Però l'observador estant -jo mateix- imagina un duel a l'O.K. Corral entre dos comensals de paella conillera amb pota de conill amunt, pota de conill avall fins que la darrera pota és un duel a mort. Estem a la placeta, els comensals seuen a les tauletes de la terrassa improvisada, i jo espere que obrin la porta cuirassada del meu treball. Estic preocupat pel duc d'Edimburg. Ja que de duels en parlem. Diuen que es retira, que es jubila. No deixe de donar-li voltes al cap: que des que la reina Isabel II va accedir a la corona al 1952 no ha parat d'assistir a actes oficials: 22.191 actes. Més o menys uns 341,4 actes per any, si dividim l'anterior quantitat pels 65 anys que ha cotitzat com a príncep consort. Sens dubte xifra més que admirable, si pensem en allò de una vez al año, cosa de ermitaño es; una vez al mes, poca cosa es; una a la semana, cosa sana; y una al día, guarrería. I n'estic més que preocupat per si el model Duc d'Edimburg acaba imposant-se, i  ja em direu qui pot cotitzar 65 anys amb continuïtat aristocràtica. I complir 341,4 dels 365 dies de l'any. El que suposa lliurar només un total de 23, 6 dies a l'any. És a dir, de què parlem, d'un millennian, d'un becari a pa i aigua?… El cas és que mai no se li va ocórrer cedir Gibraltar. No, ho dic pels micos, que mai no saps si són capaços de superar el rècord del Duc. Tanta longevitat, tant d'acte, no sé, deu ser la ginebra, mireu si no la reina mare, 101 anys i feia el desdejuni en ginebra, però com que jo no tinc Tarjeta de cartón. Què fer? -Tolstoi, dixit. Mai no he estat invitat a cap sarau dels bons, a cap acte aristocràtic. Cómo ligo un ginebrón?... A la taula del costat de l'home amb espills per ulls, un vell seu damunt d'una cadira de rodes. El que l'acompanya està capficat al quart de pollastre torrat amb lletuga que ha demanat. Tenim cuixa com a límit. Li lleva la pell, els ossos. L'ancià, per la seua banda, dóna compte d'un plat de samfaina amb creïlles fregides i embotit sense més preàmbuls ni desoris ni límits ni lletuga. De sobte, el de la cuixa alletugada alça els ulls: a quien le diga que tiene 104 años, no se lo cree. Obrin la porta. On és el límit del meu amor? Scarlett, Serena, el meu amor està molt més enllà de la sèpia a la veneciana, que ho sapigueu.